Payrató, Lluís

Hemeroteca Cientifica Catalana

510 LLUÍS PAYRATÓEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617doncs, d’un instrument ben útil per al lector, que li permet de copsar ràpidament la natura dels docu-ments referenciats per l’estudiós al cos dels capítols.Comptat i debatut, el treball del professor Colletta constitueix l’estudi més complet i documentatsobre la CS de què disposem fins a la data: la gènesi de l’obra, els objectius amb què fou concebuda, elsrecursos literaris i propagandístics posats en joc per l’autor i la relació del text amb les obres historio-gràfiques coetànies centrades en els mateixos fets són alguns dels aspectes que s’hi aborden amb rigor iun domini ben evident del tema tractat. No resta, ara, sinó esperar la publicació als Rerum ItalicarumScriptores de l’edició crítica del text, que, de ben segur, ens permetrà llegir en condicions òptimes unade les mostres més singulars de la historiografia practicada al Mare Nostrum del segle xiv, si més nouna de les que de manera més discreta i reeixida va fer servir la matèria històrica per fer apologia d’unainstitució, el regnum Sicilie, i de la dinastia que legítimament el regia i en garantia la continuïtat, com deben segur va saber advertir la venatica subodoratio de Pere el Cerimoniós.Josep Antoni AguilarUniversitat Catòlica de ValènciaReferències bibliogràfiquesAbulafia, David (1997): The westernMediterranean kingdoms, 1200-1500: the struggle for dominion.Londres: Longman.Fodale, Salvatore (1995): «Federico III (II) d’Aragona, re di Sicilia (Trinacria)». A: Dizionario Bio-grafico degli Italiani, vol. 45. Roma: Treccani, ps. 682-694.Garrido, Josep-David (ed.) (1997): El Llibre de la Crònica de Sicília: edició i estudi. Tesi doctoralllegida a la Universitat Autònoma de Barcelona.Guenée, Bernard (1973): «Histoires, annales, chroniques. Essai sur les genres historiques au MoyenÂge». Annales. Économie, Sociétés, Civilisations, 28, ps. 997-1016.Giunta, Francesco / Giuffrida, Antonio (1972): Acta Siculo-Aragonensia, II. Corrispondenza fraFederico III di Sicilia e Giacomo II d’Aragona. Palermo: Società Siciliana per la Storia Patria (Do-cumenti per servire alla storia di Sicilia, pubblicati a cura della Società Siciliana per la Storia Patria,Serie I, Vol. XXVIII).Hillgarth, Jocelyn Nigel (1976-1978): The Spanish Kingdoms, 1250-1516. Oxford: Clarendon, 2 vols.Rubió i Lluch, Antoni (2000): Documents per a la història de la cultura catalana medieval, estudisintroductoris d’Albert Balcells i Albert Hauf. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2 vols. (Me-mòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LIV 1/2).Colón, Germà / Gimeno, Lluís (ed.) (2012): La lingüística i les seues aplicacions en la societat.Castelló de la Plana: UJI, 166 p.El desenvolupament de la lingüística aplicada ha estat constant des de la segona meitat del segle xx,tant en un sentit d’adquirir cada cop més institucionalització com en el d’aprofundir les àrees d’estudi idescobrir nous temes d’estudi. I també encara en un altre, ben rellevant, que és el que associa les líniesde desenvolupament amb les successives teories particulars que van fonamentant el progrés general dela lingüística i, tal com se sol anomenar ja sovint, del conjunt de les ciències del llenguatge.Si bé en la bibliografia anglesa i en altres llengües, inclosa l’espanyola, aquest desenvolupaments’ha vist acompanyat de la publicació de nombrosos manuals i de reculls miscel·lanis de diferent mena,les publicacions d’aquesta naturalesa en català no han sovintejat, i per aquesta raó és d’agrair que hagivist la llum la recopilació de Germà Colón i Lluís Gimeno que ressenyem.En l’inici del pròleg, signat per Germà Colón, se’ns diu justament que «[l]a diversitat de branquesLibro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 510 07/04/14 13:06Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617COLÓN / GIMENO: LA LINGÜÍSTICA I LES SEUES APLICACIONS EN LA SOCIETAT 511en què es desglossa la lingüística s’ha canalitzat en aquest volum cap a la seva aplicació pràctica, orien-tada especialment a estudiar-ne els vessants eminentment pragmàtics, com ara el computacional, el pe-dagògic o el clínic». A més, Colón emfasitza el benefici associat complementari en un sentit professio-nalitzador, i en aquest sentit val la pena recordar que l’augment de les professions dels lingüistes en elsúltims decennis ha estat igualment molt destacable.Al primer capítol («Les tecnologies de la parla», p. 11-23), Climent Nadeu presenta la tecnologiadesenvolupada en relació amb la síntesi i el reconeixement de la veu, i planteja, amb les seves paraules,un lloc de trobada, “difícil però necessària”, entre la lingüística i la tecnologia, que s’apliqui al servei deles persones i de la interacció home-màquina. Més en concret analitza els factors de variabilitat de tipusacústic i elèctric que són específics de la parla i en mostra la situació actual i les perspectives de futur. Enaquest sentit, l’aprofundiment en una veritable interdisciplinarietat i la convergència de la cultura méstecnològica amb la més lingüística es veuen com els camins que podran fer avançar la disciplina, quecada vegada més va més enllà del llenguatge com a producte estrictament verbal per endinsar-se en lamultimodalitat que es fa palesa en la comunicació humana. La combinació, per exemple, d’imatge, so itext és cada cop més evident tant en els estudis del vessant receptiu com en el del productiu.Francisco A. Marcos Marín, al segon capítol («Forma y comunicación: la enseñanza de la gramàti-ca», p. 25-45), es decanta, malgrat el que podria fer esperar el títol, només cap a l’aprenentatge de sego-nes llengües. Amb un to discutible i amb alguns exemples clarament fora de lloc (per exemple en relacióamb les varietats socials), planteja el concepte de correcció (lingüística) i regla (gramatical), i a continu-ació repassa els mètodes d’ensenyament de segones llengües al llarg de la història, amb la conclusió fi-nal que els mètodes comunicatius no ens han de fer pensar que la gramàtica és prescindible en l’ensenya-ment de segones llengües.Juan Carlos Moreno Cabrera («De ascii a unicode: los sistemas de escritura en la era digital»,p. 47-70) s’enfronta amb un tema ben particular, i fa un recorregut molt interessant que ens porta delstipus de sistemes d’escriptura (monosil·làbics, sil·labogràfics i fonemogràfics) a la caracterització com-putacional d’aquests sistemes, amb llenguatges regulars unidimensionals i bidimensionals. Moreno Ca-brera aporta exemples corresponents a cada cas, i acaba presentant els problemes de la codificació asciii l’estàndard unicode, un protocol de codificació universal que consta de més de cent mil caràcters icodifica noranta-tres sistemes d’escriptura. Es fa evident així, com bé destaca l’autor, que en aquest casla tecnologia no té per què jugar a favor de les ideologies i dels sistemes dominants, uniformadors i glo-balitzadors, i justament es pot aliar, en canvi, amb la promoció de la diversitat de llengües i dels sistemesd’escriptura.Al quart capítol («Sobre la psicolingüística y la neurolingüística», p. 71-85), Liliana Tolchinskyplanteja els mètodes d’investigació del comportament lingüístic fent-ne un recorregut històric, i se cen-tra en l’adquisició de llengües i la comprensió i producció del llenguatge, tot entenent les especialitatsque repassa com a disciplines integrades en les actuals ciències cognitives.Llúcia Martín, en un capítol molt més aplicat i tècnic que l’anterior («Digitalització de documents»p. 87-98), planteja la importància de la informàtica en les tasques filològiques i més en concret el projec-te de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes de la Universitat d’Alacant, que queda exemplificat ambdetall al llarg del text.A continuació, en el següent capítol, M. Antònia Martí ens retorna a un tema més general: «Elscorpus lingüístics» (p. 99-114). Parteix de les possibles definicions d’aquestes entitats, amb exemplesque corresponen a diferents llengües, i dels evidents avantatges que les noves tecnologies ofereixen a latasca de l’elaboració de corpus. Al mateix temps, destaca la importància de poder fer servir aquesteseines per a la feina del lingüista: «Per primer cop els lingüistes disposen de dades sobre els fets de llen-gua on poder verificar hipòtesis i realitzar-ne les anàlisis. La freqüència de les unitats, un paràmetreimportant a l’hora d’avaluar la seva consolidació en la llengua, pot ser mesurat per primera vegada enrelació amb els corpus representatius de la llengua en qüestió.» (p. 104). Tot seguit exemplifica l’anota-ció dels corpus, que es pot donar en qualsevol nivell de l’anàlisi lingüística, amb les eines que requereixel procés, que com és esperable van molt més enllà del simple processador de textos.021-113894-ESTUDIS ROMANICS-Vol 36-12.indd 511 23/04/14 10:06512 LLUÍS PAYRATÓEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617Mikel L. Forcada s’endinsa també en el terreny de la tecnologia en el seu capítol («Traducció au-tomàtica», p. 115-132). Comença amb una definició de la traducció automàtica: «la traducció feta sen-se intervenció humana i mitjançant un sistema informàtic de textos informatitzats escrits en la llenguaorigen (LO) i que produeix textos informatitzats en la llengua meta (LM).» (p. 115). Apunta a continu-ació que les aplicacions de la traducció automàtica es divideixen en dos grans grups, les d’assimilació(aplicacions que pot utilitzar tothom) i les de disseminació, aquestes adreçades normalment a professi-onals de la traducció. En el primer cas la traducció automàtica es fa servir per entendre documents es-crits en una llengua que es desconeix, per exemple per fer-nos una idea ràpida i aproximada del que s’hidiu; en el segon cas el resultat és la base d’un text que s’acabarà publicant, i la traducció automàtica ésuna part d’un procés que es completa amb una preedició i una postedició, que són ja l’obra d’un traduc-tor professional. Forcada apunta també que les dues aproximacions alternatives a la traducció automà-tica són la basada en regles i la basada en corpus. La primera era la predominant en l’activitat comerci-al fins al decenni passat, i es fonamenta en la compilació de diccionaris, analitzadors morfològics isintàctics, i regles de transformació gramatical. La traducció automàtica basada en corpus s’ha anatexpandint des de mitjans dels noranta; els programes d’aquest tipus fan com si aprenguessin a traduir«a partir d’enormes corpus de textos bilingües on milions d’oracions en una llengua s’han alineat ambles seues traduccions en l’altra llengua» (p. 122). El model més exitós és el de la traducció automàticaestadística, en què es fan servir models estadístics complexos que determinen la traducció més probablede cada oració (el traductor de Google és l’exemple més clar d’aquest mètode). Tant en un sentit mésteòric com en un de més aplicat, resulta especialment interessant la part en què Forcada se centra en elperquè de la dificultat de la traducció automàtica, i en concret de les diferents fases del procés: anàlisi,síntesi, transferència i descripció; també quan aborda la qüestió de com avaluar la traducció automàtica(per exemple les despeses de funcionament i formació). Per acabar, l’autor del capítol repassa els siste-mes de què disposem per al català, tant els basats en regles (Lucy Software, SALT, Internostrum,Apertium) com els basats en corpus (Automatic Trans, el traductor de Google, Bing Translator i Sishi-tra), si bé no gosa —raonant-ne el perquè— triar-ne un com el millor, atesos els múltiples factors quehi entren en consideració.Rosa Colomer, en el penúltim capítol («El treball en terminologia», p. 133-140), fa una breu contri-bució presentant un dels temes que, segurament, ha estat i és un dels més ben tractats en la lingüísticacatalana. Colomer centra el seu escrit en la tasca que duu a terme el Centre de Terminologia TERMCAT,i es refereix en primer lloc a l’elaboració de productes terminològics i a continuació repassa els campsdels serveis d’assessorament terminològic i de normalització de la terminologia, i acaba amb qüestionsrelacionades amb la traducció de normes tècniques i amb la presentació de les xarxes de cooperació del’organisme.L’últim capítol del recull es deu a la malaguanyada professora Maria Teresa Turell, autora d’unaobra de molt relleu en la sociolingüística catalana i que ens ha deixat, desgraciadament, fa ben poc (abrildel 2013). Turell presenta en aquest capítol («Lingüística forense: el llenguatge ens delata!», p. 141-166)una àrea d’estudi que ella ha contribuït a fer conèixer i a desenvolupar en l’àmbit de la lingüística aplica-da catalana: la lingüística forense. Es tracta d’una àrea a cavall entre la lingüística i l’activitat judicial, queTurell data, pel que fa al seu naixement explícit, el 1968, amb la publicació d’un llibre de Jan Svartvik.L’activitat forense és la del peritatge lingüístic, que s’ha anat institucionalitzant al llarg dels últims anys,i fins i tot, en alguns casos, ha donat lloc ja a una professió desenvolupada a temps complet. Turell analit-za la naturalesa de les proves pericials i els diferents subàmbits de la disciplina, i presenta, com a exem-ples, tres casos in vivo, dos d’assassinat, que es van resoldre a partir de les anàlisis de gravacions i missat-ges de text SMS (de mòbil), i un d’extorsió, solucionat a partir de l’estudi dels missatges de faxos icorreus electrònics. L’autora acaba reflexionant sobre quines han de ser les competències del lingüistaforense del segle xxi en la seva tasca com a perit: (1) saber observar les dades lingüístiques, (2) analitzarles dades amb absoluta independència, (3) aplicar mètodes i tècniques adequats, (4) saber seleccionarl’evidència més rellevant, (5) saber documentar l’evidència de forma comprensible per al jutge, tribunalo jurat, i (6) utilitzar escales de probabilitat d’opinió qualificada. La lingüística forense sembla que torniLibro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 512 07/04/14 13:06Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617COROMINES / PASCUAL: DICCIONARIO CRÍTICO ETIMOLÓGICO... 513així, des d’un angle més detectivesc i policíac, al que des de l’angle literari l’estilística i la retòrica hansabut —o creien que sabien— des de fa molts segles: el llenguatge delata qui escriu (o qui parla).En definitiva, i com a conclusió, qualsevol recull d’aquest tipus mostra sempre oscil·lacions en laqualitat i l’orientació dels capítols, i en aquest cas no podia ser d’altra manera. Alguns sónmolt específics,i aborden temes molt particulars, i d’altres tenen un to molt teòric. És impossible també que parlant delingüística aplicada i de les contribucions que s’hi poden fer, no hi hagi llacunes, i en aquest volum quedenmolts temes sense presentar, però també és evident que no es tractava de fer una panoràmica completa ounmanual enciclopèdic sobre aplicacions lingüístiques i ciències del llenguatge. En aquest sentit, el recullacompleix una funció lloable dins el camp de la lingüística aplicada catalana: posar al dia la informaciósobre unes àrees de la lingüística aplicada en general i en particular de la catalana que tenen un relleu es-pecial en l’actualitat, uns terrenys, com apunta Germà Colón al final del pròleg, «estretament connectatsamb la societat on vivim» i que haurien de servir per acabar de fonamentar i guiar el desenvolupamentd’aquesta tan gran i diversa disciplina i de les nombroses subdisciplines i tendències que integra.Lluís PayratóUniversitat de BarcelonaCoromines, Joan / Pascual, José Antonio (2012): Diccionario crítico etimológico castellano ehispánico. Edición en CD-ROM. Madrid: Gredos [adjunta un Manual de ayuda al usua-rio, 46 pp.]En los últimos años y como reflejo de los avances tecnológicos, ha surgido el proyecto de investigación[consistente en] la informatización y etiquetado delDCECH. Se trata de un ambicioso proyecto, desarrolladopor el Seminari de Filologia e Informàtica [sic] de la Universitat Autònoma de Barcelona, que consiste fun-damentalmente en el trasvase de algunos de los datos del Diccionario a soporte informático con el fin deformar un banco de datos etimológicos e históricos sobre las lenguas hispánicas, que en un futuro no muylejano podrá servir de punto de partida para múltiples investigaciones sobre esta materia. (Blecua / Clave-ría, 1999: 39)El proyecto en cuestión, que nació en 1989 —según afirman los autores (ibíd.) a continuación delpasaje anterior—, se ha concretado por fin, tras años de labor y espera, en esta edición electrónica publi-cada en CD-ROM por la editorial Gredos. Además de los datos editoriales que figuran en la ficha inicialde esta reseña, destacados en el CD, en el manual adjunto de ayuda al usuario y en la caja que les sirvede envoltura, es de justicia consignar la composición del equipo responsable de la nueva edición electró-nica, detallado en el enlace de Créditos, al que se accede a través de la Barra de menús:A partir del Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-1991) [...]Dirección: Gloria Clavería; coordinación: Joan Torruella (ICREA-UAB).Responsables de áreas: Cristina Buenafuentes [responsable de grafías]; Margarita Freixas [responsablede la información documental]; Carolina Julià y Marta Prat [responsables de la información etimológica];Elena Castillo [responsable de los apartados de Derivados y Compuestos]; Jessica Córdoba y Laura Muñoz[responsables de revisión].Digitalización y tratamiento del texto: Isabel M.ᵃ Castro, Jessica Córdoba, JuanMarcos Expósito, XavierFernández, Carolina Julià, Carmen Morales, Laura Muñoz, M.ᵃ Luisa Pascual, Ana Paz y Carme Planas.Seminario de Filología e Informática — UAB: http://grupsderecerca.uab.cat/sfi/es.DESARROLLO INFORMÁTICO Y PROGRAMACIÓN. Dirección del proyecto: Ferran Ribell Bachsy Zaida Valor Navarro; JAD Solucions informàtiques S.L.; http://www.jad.es.Es de notar, además, que en esta ficha de Créditos los autores del DCECH constan como «JoanCorominas y José Antonio Pascual», en tanto que el apellido del etimólogo barcelonés aparece con laforma «Coromines» tanto en elManual de ayuda al usuario como en la caja exterior. Por otra parte, losLibro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 513 07/04/14 13:06

Colón, Germà / Gimeno, Lluís (ed.) (2012): La lingüística i les seues aplicacions en la societat. Castelló de la Plana: UJI, 166 p.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

510 LLUÍS PAYRATÓ
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
doncs, d’un instrument ben útil per al lector, que li permet de copsar ràpidament la natura dels docu-
ments referenciats per l’estudiós al cos dels capítols.
Comptat i debatut, el treball del professor Colletta constitueix l’estudi més complet i documentat
sobre la CS de què disposem fins a la data: la gènesi de l’obra, els objectius amb què fou concebuda, els
recursos literaris i propagandístics posats en joc per l’autor i la relació del text amb les obres historio-
gràfiques coetànies centrades en els mateixos fets són alguns dels aspectes que s’hi aborden amb rigor i
un domini ben evident del tema tractat. No resta, ara, sinó esperar la publicació als Rerum Italicarum
Scriptores de l’edició crítica del text, que, de ben segur, ens permetrà llegir en condicions òptimes una
de les mostres més singulars de la historiografia practicada al Mare Nostrum del segle xiv, si més no
una de les que de manera més discreta i reeixida va fer servir la matèria històrica per fer apologia d’una
institució, el regnum Sicilie, i de la dinastia que legítimament el regia i en garantia la continuïtat, com de
ben segur va saber advertir la venatica subodoratio de Pere el Cerimoniós.
Josep Antoni Aguilar
Universitat Catòlica de València
Referències bibliogràfiques
Abulafia, David (1997): The westernMediterranean kingdoms, 1200-1500: the struggle for dominion.
Londres: Longman.
Fodale, Salvatore (1995): «Federico III (II) d’Aragona, re di Sicilia (Trinacria)». A: Dizionario Bio-
grafico degli Italiani, vol. 45. Roma: Treccani, ps. 682-694.
Garrido, Josep-David (ed.) (1997): El Llibre de la Crònica de Sicília: edició i estudi. Tesi doctoral
llegida a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Guenée, Bernard (1973): «Histoires, annales, chroniques. Essai sur les genres historiques au Moyen
Âge». Annales. Économie, Sociétés, Civilisations, 28, ps. 997-1016.
Giunta, Francesco / Giuffrida, Antonio (1972): Acta Siculo-Aragonensia, II. Corrispondenza fra
Federico III di Sicilia e Giacomo II d’Aragona. Palermo: Società Siciliana per la Storia Patria (Do-
cumenti per servire alla storia di Sicilia, pubblicati a cura della Società Siciliana per la Storia Patria,
Serie I, Vol. XXVIII).
Hillgarth, Jocelyn Nigel (1976-1978): The Spanish Kingdoms, 1250-1516. Oxford: Clarendon, 2 vols.
Rubió i Lluch, Antoni (2000): Documents per a la història de la cultura catalana medieval, estudis
introductoris d’Albert Balcells i Albert Hauf. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2 vols. (Me-
mòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LIV 1/2).
Colón, Germà / Gimeno, Lluís (ed.) (2012): La lingüística i les seues aplicacions en la societat.
Castelló de la Plana: UJI, 166 p.
El desenvolupament de la lingüística aplicada ha estat constant des de la segona meitat del segle xx,
tant en un sentit d’adquirir cada cop més institucionalització com en el d’aprofundir les àrees d’estudi i
descobrir nous temes d’estudi. I també encara en un altre, ben rellevant, que és el que associa les línies
de desenvolupament amb les successives teories particulars que van fonamentant el progrés general de
la lingüística i, tal com se sol anomenar ja sovint, del conjunt de les ciències del llenguatge.
Si bé en la bibliografia anglesa i en altres llengües, inclosa l’espanyola, aquest desenvolupament
s’ha vist acompanyat de la publicació de nombrosos manuals i de reculls miscel·lanis de diferent mena,
les publicacions d’aquesta naturalesa en català no han sovintejat, i per aquesta raó és d’agrair que hagi
vist la llum la recopilació de Germà Colón i Lluís Gimeno que ressenyem.
En l’inici del pròleg, signat per Germà Colón, se’ns diu justament que «[l]a diversitat de branques
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 510 07/04/14 13:06
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
COLÓN / GIMENO: LA LINGÜÍSTICA I LES SEUES APLICACIONS EN LA SOCIETAT 511
en què es desglossa la lingüística s’ha canalitzat en aquest volum cap a la seva aplicació pràctica, orien-
tada especialment a estudiar-ne els vessants eminentment pragmàtics, com ara el computacional, el pe-
dagògic o el clínic». A més, Colón emfasitza el benefici associat complementari en un sentit professio-
nalitzador, i en aquest sentit val la pena recordar que l’augment de les professions dels lingüistes en els
últims decennis ha estat igualment molt destacable.
Al primer capítol («Les tecnologies de la parla», p. 11-23), Climent Nadeu presenta la tecnologia
desenvolupada en relació amb la síntesi i el reconeixement de la veu, i planteja, amb les seves paraules,
un lloc de trobada, “difícil però necessària”, entre la lingüística i la tecnologia, que s’apliqui al servei de
les persones i de la interacció home-màquina. Més en concret analitza els factors de variabilitat de tipus
acústic i elèctric que són específics de la parla i en mostra la situació actual i les perspectives de futur. En
aquest sentit, l’aprofundiment en una veritable interdisciplinarietat i la convergència de la cultura més
tecnològica amb la més lingüística es veuen com els camins que podran fer avançar la disciplina, que
cada vegada més va més enllà del llenguatge com a producte estrictament verbal per endinsar-se en la
multimodalitat que es fa palesa en la comunicació humana. La combinació, per exemple, d’imatge, so i
text és cada cop més evident tant en els estudis del vessant receptiu com en el del productiu.
Francisco A. Marcos Marín, al segon capítol («Forma y comunicación: la enseñanza de la gramàti-
ca», p. 25-45), es decanta, malgrat el que podria fer esperar el títol, només cap a l’aprenentatge de sego-
nes llengües. Amb un to discutible i amb alguns exemples clarament fora de lloc (per exemple en relació
amb les varietats socials), planteja el concepte de correcció (lingüística) i regla (gramatical), i a continu-
ació repassa els mètodes d’ensenyament de segones llengües al llarg de la història, amb la conclusió fi-
nal que els mètodes comunicatius no ens han de fer pensar que la gramàtica és prescindible en l’ensenya-
ment de segones llengües.
Juan Carlos Moreno Cabrera («De ascii a unicode: los sistemas de escritura en la era digital»,
p. 47-70) s’enfronta amb un tema ben particular, i fa un recorregut molt interessant que ens porta dels
tipus de sistemes d’escriptura (monosil·làbics, sil·labogràfics i fonemogràfics) a la caracterització com-
putacional d’aquests sistemes, amb llenguatges regulars unidimensionals i bidimensionals. Moreno Ca-
brera aporta exemples corresponents a cada cas, i acaba presentant els problemes de la codificació ascii
i l’estàndard unicode, un protocol de codificació universal que consta de més de cent mil caràcters i
codifica noranta-tres sistemes d’escriptura. Es fa evident així, com bé destaca l’autor, que en aquest cas
la tecnologia no té per què jugar a favor de les ideologies i dels sistemes dominants, uniformadors i glo-
balitzadors, i justament es pot aliar, en canvi, amb la promoció de la diversitat de llengües i dels sistemes
d’escriptura.
Al quart capítol («Sobre la psicolingüística y la neurolingüística», p. 71-85), Liliana Tolchinsky
planteja els mètodes d’investigació del comportament lingüístic fent-ne un recorregut històric, i se cen-
tra en l’adquisició de llengües i la comprensió i producció del llenguatge, tot entenent les especialitats
que repassa com a disciplines integrades en les actuals ciències cognitives.
Llúcia Martín, en un capítol molt més aplicat i tècnic que l’anterior («Digitalització de documents»
p. 87-98), planteja la importància de la informàtica en les tasques filològiques i més en concret el projec-
te de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes de la Universitat d’Alacant, que queda exemplificat amb
detall al llarg del text.
A continuació, en el següent capítol, M. Antònia Martí ens retorna a un tema més general: «Els
corpus lingüístics» (p. 99-114). Parteix de les possibles definicions d’aquestes entitats, amb exemples
que corresponen a diferents llengües, i dels evidents avantatges que les noves tecnologies ofereixen a la
tasca de l’elaboració de corpus. Al mateix temps, destaca la importància de poder fer servir aquestes
eines per a la feina del lingüista: «Per primer cop els lingüistes disposen de dades sobre els fets de llen-
gua on poder verificar hipòtesis i realitzar-ne les anàlisis. La freqüència de les unitats, un paràmetre
important a l’hora d’avaluar la seva consolidació en la llengua, pot ser mesurat per primera vegada en
relació amb els corpus representatius de la llengua en qüestió.» (p. 104). Tot seguit exemplifica l’anota-
ció dels corpus, que es pot donar en qualsevol nivell de l’anàlisi lingüística, amb les eines que requereix
el procés, que com és esperable van molt més enllà del simple processador de textos.
021-113894-ESTUDIS ROMANICS-Vol 36-12.indd 511 23/04/14 10:06
512 LLUÍS PAYRATÓ
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
Mikel L. Forcada s’endinsa també en el terreny de la tecnologia en el seu capítol («Traducció au-
tomàtica», p. 115-132). Comença amb una definició de la traducció automàtica: «la traducció feta sen-
se intervenció humana i mitjançant un sistema informàtic de textos informatitzats escrits en la llengua
origen (LO) i que produeix textos informatitzats en la llengua meta (LM).» (p. 115). Apunta a continu-
ació que les aplicacions de la traducció automàtica es divideixen en dos grans grups, les d’assimilació
(aplicacions que pot utilitzar tothom) i les de disseminació, aquestes adreçades normalment a professi-
onals de la traducció. En el primer cas la traducció automàtica es fa servir per entendre documents es-
crits en una llengua que es desconeix, per exemple per fer-nos una idea ràpida i aproximada del que s’hi
diu; en el segon cas el resultat és la base d’un text que s’acabarà publicant, i la traducció automàtica és
una part d’un procés que es completa amb una preedició i una postedició, que són ja l’obra d’un traduc-
tor professional. Forcada apunta també que les dues aproximacions alternatives a la traducció automà-
tica són la basada en regles i la basada en corpus. La primera era la predominant en l’activitat comerci-
al fins al decenni passat, i es fonamenta en la compilació de diccionaris, analitzadors morfològics i
sintàctics, i regles de transformació gramatical. La traducció automàtica basada en corpus s’ha anat
expandint des de mitjans dels noranta; els programes d’aquest tipus fan com si aprenguessin a traduir
«a partir d’enormes corpus de textos bilingües on milions d’oracions en una llengua s’han alineat amb
les seues traduccions en l’altra llengua» (p. 122). El model més exitós és el de la traducció automàtica
estadística, en què es fan servir models estadístics complexos que determinen la traducció més probable
de cada oració (el traductor de Google és l’exemple més clar d’aquest mètode). Tant en un sentit més
teòric com en un de més aplicat, resulta especialment interessant la part en què Forcada se centra en el
perquè de la dificultat de la traducció automàtica, i en concret de les diferents fases del procés: anàlisi,
síntesi, transferència i descripció; també quan aborda la qüestió de com avaluar la traducció automàtica
(per exemple les despeses de funcionament i formació). Per acabar, l’autor del capítol repassa els siste-
mes de què disposem per al català, tant els basats en regles (Lucy Software, SALT, Internostrum,
Apertium) com els basats en corpus (Automatic Trans, el traductor de Google, Bing Translator i Sishi-
tra), si bé no gosa —raonant-ne el perquè— triar-ne un com el millor, atesos els múltiples factors que
hi entren en consideració.
Rosa Colomer, en el penúltim capítol («El treball en terminologia», p. 133-140), fa una breu contri-
bució presentant un dels temes que, segurament, ha estat i és un dels més ben tractats en la lingüística
catalana. Colomer centra el seu escrit en la tasca que duu a terme el Centre de Terminologia TERMCAT,
i es refereix en primer lloc a l’elaboració de productes terminològics i a continuació repassa els camps
dels serveis d’assessorament terminològic i de normalització de la terminologia, i acaba amb qüestions
relacionades amb la traducció de normes tècniques i amb la presentació de les xarxes de cooperació de
l’organisme.
L’últim capítol del recull es deu a la malaguanyada professora Maria Teresa Turell, autora d’una
obra de molt relleu en la sociolingüística catalana i que ens ha deixat, desgraciadament, fa ben poc (abril
del 2013). Turell presenta en aquest capítol («Lingüística forense: el llenguatge ens delata!», p. 141-166)
una àrea d’estudi que ella ha contribuït a fer conèixer i a desenvolupar en l’àmbit de la lingüística aplica-
da catalana: la lingüística forense. Es tracta d’una àrea a cavall entre la lingüística i l’activitat judicial, que
Turell data, pel que fa al seu naixement explícit, el 1968, amb la publicació d’un llibre de Jan Svartvik.
L’activitat forense és la del peritatge lingüístic, que s’ha anat institucionalitzant al llarg dels últims anys,
i fins i tot, en alguns casos, ha donat lloc ja a una professió desenvolupada a temps complet. Turell analit-
za la naturalesa de les proves pericials i els diferents subàmbits de la disciplina, i presenta, com a exem-
ples, tres casos in vivo, dos d’assassinat, que es van resoldre a partir de les anàlisis de gravacions i missat-
ges de text SMS (de mòbil), i un d’extorsió, solucionat a partir de l’estudi dels missatges de faxos i
correus electrònics. L’autora acaba reflexionant sobre quines han de ser les competències del lingüista
forense del segle xxi en la seva tasca com a perit: (1) saber observar les dades lingüístiques, (2) analitzar
les dades amb absoluta independència, (3) aplicar mètodes i tècniques adequats, (4) saber seleccionar
l’evidència més rellevant, (5) saber documentar l’evidència de forma comprensible per al jutge, tribunal
o jurat, i (6) utilitzar escales de probabilitat d’opinió qualificada. La lingüística forense sembla que torni
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 512 07/04/14 13:06
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
COROMINES / PASCUAL: DICCIONARIO CRÍTICO ETIMOLÓGICO... 513
així, des d’un angle més detectivesc i policíac, al que des de l’angle literari l’estilística i la retòrica han
sabut —o creien que sabien— des de fa molts segles: el llenguatge delata qui escriu (o qui parla).
En definitiva, i com a conclusió, qualsevol recull d’aquest tipus mostra sempre oscil·lacions en la
qualitat i l’orientació dels capítols, i en aquest cas no podia ser d’altra manera. Alguns sónmolt específics,
i aborden temes molt particulars, i d’altres tenen un to molt teòric. És impossible també que parlant de
lingüística aplicada i de les contribucions que s’hi poden fer, no hi hagi llacunes, i en aquest volum queden
molts temes sense presentar, però també és evident que no es tractava de fer una panoràmica completa o
unmanual enciclopèdic sobre aplicacions lingüístiques i ciències del llenguatge. En aquest sentit, el recull
acompleix una funció lloable dins el camp de la lingüística aplicada catalana: posar al dia la informació
sobre unes àrees de la lingüística aplicada en general i en particular de la catalana que tenen un relleu es-
pecial en l’actualitat, uns terrenys, com apunta Germà Colón al final del pròleg, «estretament connectats
amb la societat on vivim» i que haurien de servir per acabar de fonamentar i guiar el desenvolupament
d’aquesta tan gran i diversa disciplina i de les nombroses subdisciplines i tendències que integra.
Lluís Payrató
Universitat de Barcelona
Coromines, Joan / Pascual, José Antonio (2012): Diccionario crítico etimológico castellano e
hispánico. Edición en CD-ROM. Madrid: Gredos [adjunta un Manual de ayuda al usua-
rio, 46 pp.]
En los últimos años y como reflejo de los avances tecnológicos, ha surgido el proyecto de investigación
[consistente en] la informatización y etiquetado delDCECH. Se trata de un ambicioso proyecto, desarrollado
por el Seminari de Filologia e Informàtica [sic] de la Universitat Autònoma de Barcelona, que consiste fun-
damentalmente en el trasvase de algunos de los datos del Diccionario a soporte informático con el fin de
formar un banco de datos etimológicos e históricos sobre las lenguas hispánicas, que en un futuro no muy
lejano podrá servir de punto de partida para múltiples investigaciones sobre esta materia. (Blecua / Clave-
ría, 1999: 39)
El proyecto en cuestión, que nació en 1989 —según afirman los autores (ibíd.) a continuación del
pasaje anterior—, se ha concretado por fin, tras años de labor y espera, en esta edición electrónica publi-
cada en CD-ROM por la editorial Gredos. Además de los datos editoriales que figuran en la ficha inicial
de esta reseña, destacados en el CD, en el manual adjunto de ayuda al usuario y en la caja que les sirve
de envoltura, es de justicia consignar la composición del equipo responsable de la nueva edición electró-
nica, detallado en el enlace de Créditos, al que se accede a través de la Barra de menús:
A partir del Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-1991) [...]
Dirección: Gloria Clavería; coordinación: Joan Torruella (ICREA-UAB).
Responsables de áreas: Cristina Buenafuentes [responsable de grafías]; Margarita Freixas [responsable
de la información documental]; Carolina Julià y Marta Prat [responsables de la información etimológica];
Elena Castillo [responsable de los apartados de Derivados y Compuestos]; Jessica Córdoba y Laura Muñoz
[responsables de revisión].
Digitalización y tratamiento del texto: Isabel M.ᵃ Castro, Jessica Córdoba, JuanMarcos Expósito, Xavier
Fernández, Carolina Julià, Carmen Morales, Laura Muñoz, M.ᵃ Luisa Pascual, Ana Paz y Carme Planas.
Seminario de Filología e Informática — UAB: http://grupsderecerca.uab.cat/sfi/es.
DESARROLLO INFORMÁTICO Y PROGRAMACIÓN. Dirección del proyecto: Ferran Ribell Bachs
y Zaida Valor Navarro; JAD Solucions informàtiques S.L.; http://www.jad.es.
Es de notar, además, que en esta ficha de Créditos los autores del DCECH constan como «Joan
Corominas y José Antonio Pascual», en tanto que el apellido del etimólogo barcelonés aparece con la
forma «Coromines» tanto en elManual de ayuda al usuario como en la caja exterior. Por otra parte, los
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 513 07/04/14 13:06


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/138161/136830

Colón, Germà / Gimeno, Lluís (ed.) (2012): La lingüística i les seues aplicacions en la societat. Castelló de la Plana: UJI, 166 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert