Marco i Revilla, Joaquim

Hemeroteca Cientifica Catalana

Sergi Beser Ortí (1934-2010)

Revistes Catalanes amb Accés Obert

NECROLOGIES 591
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 33 (2011), p. 555-598
presència ens va ser un goig i la seva paraula un luxe. Els volums números 4 i 6 de la col·lecció
«La Biblioteca» apleguen, respectivament, Els poemes juvenils de Jacint Verdaguer (1860-1871)
i La poesia de Maria-Àngels Anglada treballs, ambdós, que ella personalment exposà dins el marc
de les tertúlies.
Enllà de la seva dedicació als autors i, també, a les entitats d’Osona, participà en el Dicciona-
ri d’història eclesiàstica de Catalunya i en laHistòria, política i societat dels Països Catalans. No
cal dir que deixo coses al tinter. La parcel·la que se m’ha atorgat per parlar de la Maria-Mercè, i
que agraeixo, té uns límits concrets. Aprofito l’espai que em queda per expressar el desig que, en
un moment o altre, el Patronat d’Estudis Osonencs es lliuri a la gratificant tasca de fer visible el
corpus total de l’obra d’una de les seves més notables personalitats.
Parlar d’ella m’ha suposat passejar els ulls pel seu somriure i admirar, una vegada més, el
talent i la discreció que la caracteritzaven. Ho he dit abans: la seva presència ens va ser un goig i
la seva paraula un luxe.
Pilar Cabot
Sergi Beser Ortí
(1934-2010)
Sergi Beser, nascut a Morella (desembre de 1934) i traspassat a Sant Cugat del Vallès (gener
de 2010), va ésser professor de la Universitat de Barcelona, d’universitats angleses: Durham
(1960-1962), Sheffield (1962-1968) i nord-americanes, com Brown (1968-1969), Ohio (1975) i
Harvard (1986-87), catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, i després emèrit. La seva
vida va gravitar sempre en l’ensenyament universitari i la investigació; encara que, home de nom-
broses inquietuds, va treballar també en altres àmbits. Els seus pares van instal·lar-se a Barcelona
amb motiu de la Guerra Civil, on va romandre, després de retornar de les seves estades a les uni-
versitats de parla anglesa, fins a instal·lar-se més endavant a Sant Cugat. Fou un dels millors co-
neixedors de la literatura del segle xix i un dels primers i més brillants especialistes de Leopoldo
Alas, Clarín. Ens vam conèixer l’any 1944, quan cursàvem encara l’ensenyament primari a les
Escoles Pies de Sant Antoni, on vam coincidir també en els cursos del Batxillerat i, després, a la
Facultat de Filosofia i Lletres. Ambdós vam perdre el curs 1957, com a conseqüència dels «fets
del Paranimf», de manera que ens llicenciàrem l’any 1958. La seva tesina, aleshores obligatòria,
tractava ja de la crítica literària de Leopoldo Alas, que fou també tema de la seva tesi doctoral, que
li va dirigir el Dr. José Manuel Blecua i que va presentar l’any 1962. Vam tenir formació i mestres
comuns: Martí de Riquer, Antoni Vilanova, Jaume Vicens Vives, Antoni M. Badia i Margarit,
Josep Roca Pons, Joan Petit, Francesc Noy, Joaquim Molas, Joan Veny, alguns dels quals, més
endavant, es convertirien en bons amics. Entre 1958 i 1959 va ser nomenat professor auxiliar de
la Universitat de Barcelona i, de 1959 a 1960, encarregat de curs. Col·laboràrem des de 1958 fins
a 1966 a la revista Índice Histórico Español, que dirigia Jaume Vicens Vives. Però el primer arti-
cle en què aportava ja novetats sobre el seu tema preferit fou «Índice de colaboraciones de L. Alas
en la prensa barcelonesa» (Archivum, Oviedo, 1966), al mateix temps que el pròleg de l’Obra
catalana completa, de S. Juan Arbó (Edicions 62).
Encara que la seva dedicació fonamental fou en l’àmbit de la literatura en castellà, sovintejà
la literatura catalana, que va entendre també com a pròpia. En aquest àmbit cal situar la influència,
per ell reconeguda, de Joaquim Molas. L’any 1967 publicà a Serra d’Or un article encara avui
esmentat: «La novel·la d’un personatge sense novel·la: el Josep Rodon de N. Oller». Però serà a
l’any següent quan l’editorial madrilenya Gredos va publicar-li, degudament arranjada, la seva
021-Romanics XXXIII 04.indd 591 22/3/11 15:24:20
592 NECROLOGIES
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 33 (2011), p. 555-598
tesi doctoral: Leopoldo Alas, crítico literario, estudi encara no superat de l’obra crítica de Clarín,
quan trobarà ja ressò en l’àmbit de l’hispanisme. No fou casual el fet d’haver triat la figura del
krausista, catedràtic de la Universitat d’Oviedo. La seva novel·la La Regenta era gairebé introba-
ble en aquells anys i les seves obres quedaven significativament oblidades a les llibreries de vell,
fins a l’edició popular de La Regenta a Alianza Editorial. En un altre lloc, ens revela el seu parti-
cular descobriment de Clarín com a contista i descriu com va trobar, en el mercat barceloní de
llibres vells de Sant Antoni, un volum escadusser de la primera edició de La Regenta i anys des-
prés l’altre. En el pròleg del seu estudi, datat a Sheffield l’any 1965, exposa molt clarament la
intencionalitat d’haver triat aquesta figura alhora que declara la metodologia emprada i que serà
constant, amb algunes aportacions originals, en altres dels seus treballs:
Considero necesario aclarar que no me he enfrentado a la producción crítica de Clarín con la fría
objetividad del científico, sino con el fervor partidista de quien examina una obra y una personalidad a las
cuales se siente unido por una personal simpatía: de ahí que este trabajo tenga más de intento de justifi-
cación que de interpretación y estudio. Me sentiría satisfecho si mi labor pudiere contribuir a la corriente
de revalorización de este escritor que forma, con Pérez Galdós yMenéndez Pelayo, la trilogía literaria de
mayores valores positivos de nuestro siglo xix, y que, no sabemos por qué misteriosos motivos, aun su-
perando a los otros dos en dimensión europea, permaneció durante años en un oscuro segundo término.
Però Sergi Beser coneixia ja molt bé les raons de l’oblit.
Montserrat Amores, coordinadora del volum i homenatge pòstum a la seva Universitat Autò-
noma de Bellaterra, Verba manent. Estudios y ensayos literarios (Editorial Academia del Hispa-
nismo, Vigo, 2010) ha tingut l’encert de publicar la conferència inèdita que Beser va pronunciar
el 9 de octubre de 2001 en el «Simposio en Recuerdo de Leopoldo Alas (1852-1901)», celebrada
a la UAB. En les més de 550 planes de lletra petita hi trobarà el lector interessat moltes de les claus
per les quals Leopoldo Alas es converteix finalment en «Mi Clarín». Però caldrà tenir molt present
els temes a què va dedicar les seves últimes atencions, per entendre la seva complexa personalitat
i alguns (no pas tots) dels interessos literaris del nostre amic. Quan reuneix una sèrie d’articles que
considera fonamentals al llibre Clarín y «La Regenta» (Ariel, 1982), com de passada, explicita la
seva preocupació:
La crítica de los últimos años, con Montesinos en cabeza, ha señalado el retraso con que surge,
en nuestro país, la novela realista moderna. Causas histórico-sociales impiden la aparición de esa
narrativa.
L’objectiu fonamental de les seves aportacions serà entendre que la literatura no es pot sepa-
rar de la societat de què sorgeix i, malgrat les noves tendències crítiques, que Beser coneixia molt
bé, mai es va separar de la història literària positivista i dels plantejaments realistes. Les aportaci-
ons de José Fernández Montesinos o de Juan López Morillas, que, especialistes en el segle xix
espanyol, ensenyaven als EUA. foren les seves referències, així com Martí de Riquer o Jordi Ru-
bió i Balaguer (amb qui ens reuníem al menjador de casa seva, amb dos o tres alumnes més, per
explicar-nos en dos cursos, a la clandestinitat tolerada de l’Institut d’Estudis Catalans) la literatu-
ra catalana del segle xviii i començaments del xix.
S’ha dit sovint que Sergi Beser va escriure poc. No és del tot cert i el llibre pòstum ho demos-
tra (i encara queden molts altres textos no reunits en volum), però és veritat que, tenint en compte
les seves lectures i la seva dedicació a la docència (els seus alumnes han calibrat positivament la
capacitat docent del mestre) la seva obra no és tan voluminosa com hauria pogut ser. Sabia molt
més del que va escriure i fer-ho li suposava sempre un esforç que tal vegada entenia com inneces-
sari. En un pròleg esplèndid a Verba manent ho explica molt bé Javier Cercas:
021-Romanics XXXIII 04.indd 592 22/3/11 15:24:21
NECROLOGIES 593
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 33 (2011), p. 555-598
en una época en la que la gente escribe infinitamente más de lo que sabe, Beser sabía infinitamente
más de lo que escribía.
Però les seves anàlisis, mai inútils, anaven des del romanticisme (Larra, Eugenio de Ochoa o
Ros de Olano) fins a Pérez Galdós i els novel·listes de la Restauració, el tema que més el va apas-
sionar. Va traçar un pont entre aquests autors i els de la fi de segle, cosa que li permetria publicar
sobre Azorín, Pío Baroja o Joan Maragall, sense deixar d’assenyalar que alguns dels seus perso-
natges, d’algunes idees de la fi de segle —el conflicte entre el final del naturalisme espanyol i
l’idealisme que ja brota en aquells autors— coincidien amb els dels homes i dones de la Restaura-
ció. Tampoc deixà d’interessar-se per la literatura del nostre temps. Fou no únicament un entu-
siasta de Manuel Vázquez Montalbán, sinó que figura en alguna de les seves novel·les, així com en
alguna de Javier Cercas (a qui va dirigir la tesi doctoral sobre Gonzalo Suárez —jo mateix era al
tribunal—). Va escriure sobre Sánchez Ferlosio i Juan Marsé, entre d’altres, sempre afegint algun
element nou i especialment interessant-se per aquells autors oblidats o mal coneguts com Braulio
Foz o José López Pinillos. També, quan convenia, s’acostava al segle xviii o bé dissenyava la
Biblioteca de la Facultat de Lletres, inspirant-se en les que havia vist als EUA. Moltes vegades
seran els personatges de les novel·les els que analitzarà, descobrirà, tractarà com si fossin éssers
reals. Trobarem sempre una coherència en el tractament de l’obra literària, de qualsevol època, en
qualsevol llengua. Coneixia bé la literatura francesa realista i, encara millor, l’abundosa crítica.
Una sèrie de treballs sobre la literatura catalana ofereixen una altra perspectiva. Tal vegada
ell mateix ho expressà de forma sintètica en un article d’homenatge a Joaquim Molas, recordant
la figura del Dr. Rubió i el seu pas per l’editorial Bompiani, per a col·laborar en la redacció d’un
Diccionari de Literatura, de la mà de Martí de Riquer, de Joan Oliver i del mateix Molas:
van aconseguir que sortís del meu analfabetisme cultural català i reconegués la literatura catalana com
una literatura meva i, encara més, em portaren a estimar-la i estudiar-la. Gràcies a ells vaig superar
l’amputació de la meva identitat que m´havia imposat la situació política coneguda com el franquisme.
Les seves aportacions fonamentals foren sobre Narcís Oller, encara que es va ocupar també
d’Aribau (el primer treball que va publicar sobre la literatura catalana), de Pere Quart, Salvat-
Papasseit o Riera Llorca, però les «Notes al voltant d’una vella amistat», d’on prové la cita ante-
rior, són una prova excel·lent de la capacitat de Sergi Beser per a descriure personatges i ambients
—el de l’editorial Montaner y Simón— amb una gran finesa. Mai no va deixar de ser un morellà
militant, una mena d’ambaixador del seu poble, ja des de petit. I no va deixar tampoc de tractar
alguns temes, regirant arxius locals, propers a Morella. Al llibre recent, tantes vegades esmentat,
se n’hi poden trobar alguns de rellevants de petita erudició. Cal destacar la seva anàlisi del sonet
de Gaspar de la Figuera sobre un miracle de sant Vicent Ferrer —exemple també d’ironia— o les
històries d’esclaus, petites tragèdies descrites en un parell de línies o bé la vinculació del morellà
Julián Prats, mort al 1883, amb la «Institución Libre de Enseñanza», de la qual fou tresorer.
A Verba manent es trobaran petites introduccions a les facetes de Sergi Beser, escrites per
Alejandro Pérez Vidal, Montserrat Amores, Juan Rodríguez, Enric Cassany i Lluís Meseguer. L’úl-
tim article recollit al volum té un valor simbòlic: una lliçó sobre Txèkhov, un mestre del conte rea-
lista. Tot i així, algunes coses rellevants que va escriure no estan recollides. El seu llibre Leopoldo
Alas. Teoría y crítica de la novela española (Laia, 1972) segueix encara essent de gran utilitat i a
la mateixa editorial de Barcelona, de la qual fou conseller d’algunes col·leccions, va publicar el
valuós llibre de René Wellek, Historia literaria. Problemas y conceptos, amb un substanciós prò-
leg. Han quedat també fora d’aquest panorama alguns treballs sobre literatura hispanoamericana.
Als darrers anys em parlava del seu interès per la novel·la policíaca. Crec que va arribar a
impartir un curs de doctorat sobre el tema. Però la figura de Sergi Beser s’ha d’inscriure no úni-
021-Romanics XXXIII 04.indd 593 22/3/11 15:24:21
594 NECROLOGIES
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 33 (2011), p. 555-598
cament en l’àmbit d’aquelles paraules que romanen, perquè foren escrites, sinó en el mestratge
exercit des de la Universitat Autònoma —i les altres— amb les seves substancioses converses
plenes d’informacions i també d’ironia. Fou sempre cordial amb els seus estudiants, fidel en
l’amistat, tendre amb la família. Ens ha deixat el ric fruit de tota una vida i se n’ha endut una altra
de paral·lela, entre tants de llibres que el van acompanyar. No únicament fou un amant foll de la
literatura, sinó que, a més d’escriure sobre ella, hi va arribar a figurar.
JoaquimMarco
Universitat de Barcelona
Alberto Zamboni
(1941-2010)
Alberto Zamboni è morto a Mestre il 24 gennaio 2010. Aveva studiato all’Università di Pa-
dova, dove si era laureato in Lettere nel 1966 discutendo con Giovan Battista Pellegrini una tesi
in Storia Comparata delle Lingue Classiche dal titolo Contributo allo studio del latino epigrafico
della X Regio Augustea (Venetia et Histria). E’ stato assistente alla cattedra di Glottologia nella
Facoltà di Lettere dell’Ateneo patavino, docente incaricato di Filologia germanica a Verona, quin-
di professore di Glottologia a Padova, dove ha anche tenuto corsi di Filologia germanica, Fonetica
e Dialettologia italiana.
Allievo di Giovan Battista Pellegrini, primeggiava, come il maestro per l’interesse etimologi-
co, che costituisce una costante della sua produzione scientifica, ma non trascurava, sollecitato da
istanze delle più recenti ricerche nel campo della linguistica storica e dalle nuove frontiere della
linguistica teorica, la speculazione su tematiche a largo raggio, tra cui un progettato confronto con
Mario Alinei sull’origine e sulla continuità dell’indoeuropeo.
La trattazione dell’argomento costituiva infatti uno dei suoi molteplici interessi, dato che si
era occupato a metà degli anni ’80 dell’individuazione di discusse evoluzioni fonetiche che per-
tengono alle lingue indoeuropee, nell’articolo: Tra latino e neolatino: l’evoluzione delle medie
aspirate indoeuropee e le successive ristrutturazioni del consonantismo, apparso in due puntate su
Indogermanische Forschungen, (1986, 1987) ed anche recentemente era ritornato sul tema, rive-
dendolo alla luce di nuove acquisizioni di fonetica acustica e percettiva: Su alcuni aspetti fono-
morfologici dell’indoeuropeo, in Voce canto parlato. Studi in onore di Franco Ferrero, Padova,
2003, 303-311.
Ma una gran parte della sua produzione scientifica è incentrata sulla cosiddetta ‘transizione’
dal latino alle lingue romanze, da cui la sua opera di sintesi: Alle origini dell’italiano. Dinamiche
e tipologie della transizione dal latino, Roma, Carocci, 2000, un manuale che prospetta una storia
linguistica complessa e non lineare, a partire dalla stessa terminologia che mette a nudo i contrasti
tra il tipo ‘tardo latino’ e i suoi continuatori protoromanzi. Si collocano in quest’ambito i suoi
numerosi studi di morfologia, sia nominale che verbale tra i quali il rilevamento di un sistema
arcaico a tre casi nell’iberoromanzo e nell’Italia meridionale e insulare, esemplificato in: Premes-
se morfologiche e tipologiche del composto italiano capinera, pettirosso. Parallela 4, Narr, Tübin-
gen, 1990, 97-109, la diffusione dei plurali arcaici dell’italiano in -ora, derivati da neutri latini;
l’ampliamento verbale in -idio, -izo di due coniugazione latine (I e IV), la trafila storica dei verbi
incoativi in -isco ecc.
La sua competenza dialettologica contribuisce a spiegare inoltre formazioni morfologiche,
solo apparentemente anomale, di parole entrate nell’italiano. E’ il caso di elementi suffissali che
trovano la loro ragion d’essere nei dialetti, come l’uscita in -òsta del termine italiano batosta da
021-Romanics XXXIII 04.indd 594 22/3/11 15:24:21


Sergi Beser Ortí (1934-2010)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert