Meseguer i Pallarés, Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

CARBÓ, Ferran (ed.) (2005): Joan Fuster, viciós de la lectura. II Jornada Joan Fuster (Sueca,
4 de novembre de 2004). València: Publicacions de la Universitat de València, 225 p.
Amb el títol Joan Fuster, viciós de la lectura –és a dir, adduint l’eficaç referència al principal
«vici» humanístic, a propòsit d’un intel.lectual del qual se suposa que el lector avisat recorda la in-
teressant combinació d’interessos enciclopèdics i voluntat heterodoxa–, van quedar fixats i publi-
cats els resultats de la segona de les Jornades organitzades per la Càtedra que duu el seu nom, inte-
grada en l’alma mater dels valencians, la Universitat de València. És així, precisament: el volum
constitueix l’inici d’una col.lecció, «Càtedra Joan Fuster», pensada tant per a la difusió del pensa-
ment i l’obra de l’autor, com per a qüestionar els temes objecte de les seues atencions (tal com fa
constar el curador del llibre, Ferran Carbó, en el «Pròleg», p. 9-10). En tot cas, del dinamisme d’a-
quest vessant de la crítica fusteriana –de Fuster i sobre Fuster, o més ben dit, sobre el personatge i
el seu context històric i social–, és mostra la següent dada al marge: el llibre es publicà l’any 2005,
és a dir, el mateix any en què unes noves Jornades reflexionaven sobre les relacions entre l’art i la
realitat, arran del cinquantenari de l’aparició de l’assaig El descrèdit de la realitat.
Sens dubte, el format «jornades», o simposi, o congrés... com altres semblants, conté horitzons
i límits de mètode: d’una banda, presenta uns interlocutors plurals i uns punts de vista contrastats o
complementaris, i per tant presenta el tema suscitat amb vehement vitalitat i dinamisme; d’una al-
tra, però, sol produir uns resultats crítics, és a dir, uns textos i unes propostes, sovint concretes o
apressades, provisionals o fugaces.
És sabut que l’ampli i persistent entusiasme que ha merescut la rigorosa i diversa obra de Joan
Fuster, tot i ser efecte de les incitacions de la pròpia obra, revela una certa escissió: solen abundar
en els estudis «crítics» els factors d’empatia i d’admiració envers una obra bella i ingent, però en
canvi, no se’n solen aprofitar les beceroles, els mecanismes antidogmàtics del seu propi mètode,
crític i ple de propostes de recerca sobre la literatura, el país, l’art etc., les quals no sempre són se-
guides, discutides o ampliades; comesa que seria, precisament, l’autèntic homenatge i l’autèntica
lleialtat a l’obra assagística i historiogràfica de l’autor. I tal escissió s’observa també pel que fa als
formats dels treballs, majoritàriament valencians, a propòsit de l’autor de Nosaltres els valencians:
hi conviuen els treballs de fons (per exemple, l’excel.lent i recent de Guillem Calaforra, Dialèctica
de la ironia: la crisi de la modernitat en l’assaig de Joan Fuster, Universitat de València, Publica-
cions de la Universitat de València, 2006), amb les publicacions de documentació, antologies i co-
mentaris breus (resulta indefugible destacar, però, els nou volums publicats ja de la seua corres-
pondència, València, Ed. Tres i Quatre, des d’ara fa deu anys). Els progressos i les incerteses dels
estudis fusterians –dels uns i les altres participen els treballs que componen el llibre ara ressenyat–
tenen relació amb aquelles i altres escissions, dins un panorama fins a cert punt proteic i disconti-
nu, sovint mancat de la coherència de tot debat científic (es pot comprovar amb el diagnòstic d’al-
gunes ressenyes sobre períodes amplis d’estudis, per exemple: Ferran Archilés (2002): «Una pos-
teritat de paper. Una dècada d’edicions i estudis fusterians», Afers, 42-43, p. 394-334).
Aquests apunts previs, referits tant al mètode com al valor dels estudis arran de Fuster, ajuden
a entendre l’interés del llibre que ací ens ocupa. Es compon de cinc conferències convertides en ar-
ticle, i una selecció de textos de Fuster. Aquesta selecció, per cert, és obra d’un dels antòlegs més
prolífics de l’autor de Sueca (d’aforística, de textos comparats amb Josep Pla...), el pedagog i in-
vestigador Isidre Crespo, tant amb finalitats educatives com de fixació de les constants de pensa-
ment a partir de l’escriptura periodística. La tria, tot i encapçalada amb un rètol hiperbòlic («Joan
Fuster, un univers de literatures»), es basa en alguns articles i notes breus (sobre Gide, Montaigne,
Silone, Calderón, Huxley, Stendhal o Kafka), i, pressuposant un coneixement exhaustiu de l’antò-
leg sobre els textos fusterians, contrasta potser amb bona part dels materials o fons de l’obra objec-
tes de cita explícita o al.lusió implícita en els estudis anteriors.
Resulta important de remarcar, també, que la noció de «lectura», és emprada en la intenció de
les Jornades, amb una certa apropiació o desviació metonímica. No es basa (només) en les (impor-
LLUÍS MESEGUER508
021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 508
tants i recurrents) reflexions de Fuster sobre la lectura i la llengua, les noves tecnologies audiovi-
suals, la «modernitat», l’educació, la ideologia, l’individu, i la societat europea o catalana contem-
porànies. Tampoc no incideix en la vinculació de la «lectura» amb la construcció de la «posició crí-
tica» de l’autor, sinó que emfasitza un dels trets –això sí, realment rellevant i fecund dins l’obra
tractada– de la seua actitud envers l’objecte literari o històric: el seu contrast amb la «crítica acadè-
mica», la convicció d’haver d’omplir un territori nacional, el de la cultura literària, substituint una
Universitat, un món acadèmic, poc consistent o poc capaç de fer arribar a la societat les reflexions
i crítiques necessàries per al progrés de tota societat moderna. I per això, també resulta notable el
menyscapte habitual d’un tret crucial dels «literats i crítics» com ell –vaja, i com Carles Riba o Eu-
geni d’Ors, o en general, com Paul Valéry o T. S. Eliot–: el de la relació entre les preferències i els
judicis crítics, i l’exercici de la pròpia escriptura creativa, tant en termes retòrics com pel que fa als
temes (qüestió que, en canvi, ha estat objecte d’alguns estudiosos fusterians com Vicent Salvador
(1994): Fuster o l’estratègia del centaure, València, Ed. del Bullent; d’algunes tesis de doctorat per
ell dirigides; i també d’algunes pàgines de Lluís Meseguer (1997): Literatura oberta, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat).
En tot cas, certament, cadascun dels autors d’aquest llibre encerten a l’hora d’acotar i desple-
gar la indagació sobre el territori de «lectura» fusteriana, que en conjunt atén bona part de les par-
cel.les de preferències i veïnatges literaris de l’autor. Així, en l’article panoràmic inicial, Antoni
Martí (p. 11-50) traça amb rigor els trets d’una querelle fusteriana essencial: la consideració de la
literatura com a un universal –i, per cert, amb les conseqüències derivades d’aquesta concepció de
la literatura general damunt el mòdic territori de la literatura catalana contemporània– objecte d’un
enfocament inevitablement «comparat», fins al punt de col.locar amb justícia el propi Fuster com a
interlocutor en les reflexions sobre la transformació i la crisi (acadèmica) de la disciplina d’estudi
de la literatura comparada. A l’excel.lent reflexió de Martí li falta, precisament, un major encaix en
la xarxa de citacions i lectures de l’autor, i li sobra l’ancoratge de l’objecte en les qüestions de me-
todologia; de fet, és el propi Martí qui traça un resum de la crisi històrica del comparatisme (p. 18-
34, després de citar un blasme de Fuster sobre l’escassa qualitat d’alguna narrativa catalana).
El treball de Guillem Calaforra (p. 51-81), una part d’un procés de recerca més ampla, se cen-
tra en les relacions amb la literatura alemanya. Resulta clarificador el plantejament inicial de Cala-
forra: «absents i imprescindibles» alemanys en Fuster, concretat en la llista concloent sobre les
«absències» (p. 53), i que potser es podria matisar encara més, quant als canals d’arribada de les
obres dels imprescindibles (en quina llengua foren llegits, en el marc de quina xarxa de referències,
etc.) i, per damunt de tot, per què i per a què són per igual «imprescindibles» els Grimm o Wagner,
o Musil i Dehmel... En tot cas, la consideració més detinguda de Goethe, Kafka i Mann (i un apunt
sobre Brecht), mereixeria, és clar, una «visió total» en relació amb la «part» de cadascun enaltida o
manipulada per Fuster.
Montserrat Prudon (81-106) es refereix a l’àmbit francés, i ho fa amb una anàlisi més descrip-
tiva i de recepció de la «curiositat selectiva» (p. 103) de l’autor. En tal sentit, és clar, hi conviuen
les curiositats –esdevingudes afinitats, o a l’inrevés– clàssiques (amb diferent intensitat, Montaig-
ne, Rousseau, Voltaire; però, i Rabelais?), amb les del XIX (la novel.lística realista i la poesia sim-
bolista, i després, Valéry), i aquestes amb l’existencialisme del temps del jove Fuster, i els fenò-
mens de masses, com la chanson... Certament, hi afloren els esqueixos de l’autèntic escriptor
francés –o, per precisar, l’escriptor francés engagé però desenganyat de les versions autoritàries del
marxisme, i en aquest sentit, individualista: o siga Camus– que, en bona mesura, constitueix un pos-
sible heterònim de Fuster. Un altre assumpte francés hi hauria sumat referències: el pensament i la
crítica literària (si s’hagueren estés la noció de «lectura» o de «literatura francesa», atenent el tipus
de format dels escrits fusterians considerats).
La posició ideològica de Fuster –vinculada a la crisi del marxisme, el refús de l’estructuralis-
me o els problemes de les conviccions morals i religioses–, és sàviament resumida per Giuseppe
Tavani (p. 107-121) amb unes pinzellades de referències fusterianes a Della Volpe i Eco, refusats
CARBÓ: JOAN FUSTER, VICIÓS DE LA LECTURA. II JORNADA JOAN FUSTER 509
021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 509
sense miraments; a Gramsci (vinculat a Raimon, però no solament a la posició engagée de la cultu-
ra nazionale popolare) i Silone (Fontamara, però no solament l’obreta)... i amb el teló de fons de
l’Aretí i el Dant. El conegut mestre de la Sapienza sobre les «lectures» italianes, després d’asse-
nyalar la germanor ètica com a criteri d’implicació de l’autor amb aquests escassos segments de la
cultura del seu país, no s’està d’anotar el palmari reconeixement de Fuster sobre els seus desconei-
xements del XVIII, el XIX i bona part del XX italià (veg. p. 121).
I, finalment, Juan M. Ribera (p. 123-149), pren com a corpus capítols adients de les Obres com-
pletes de Fuster –com solia repetir l’autor que «clàssic» en català era una ben «mòdica ració de clàs-
sic»!–; de la Literatura catalana contemporània –cal no oblidar, a efectes de cànon, que no s’hi de-
diquen a la literatura feta a terres valencianes més de deu pàgines!–; i, sobretot, de Contra
Unamuno y los demás, i d’unes dotzenes d’articles de Verbo, La Vanguardia i alguns altres mitjans.
El tema, en efecte, és «Unamuno y los demás», i Ribera s’aplica a classificar un llistat ingent de re-
ferències literàries hispàniques de tot ordre: al «Siglo de Oro», als venerables narradors del XIX, als
segments més canònics o bel.licosos de l’assaig espanyolista, als problemes de la qualitat dels es-
criptors contemporanis... I, per cert, en el treball d’agrupament temàtic, no oblida Ribera un estile-
ma que hauria resultat profitós també en els altres articles del llibre: el de la ironia com a mètode
habitual en les valoracions crítiques (veg. p. 130-132). Possiblement, no hi ha cap altre àmbit més
expressiu en la permanent contesa fusteriana «contra Unamuno y los demás».
Finalment, la coherència d’aquesta obra, en termes de «llibre», es demostra en la possibilitat de
llegir-la transversalment, és a dir, comparant cada capítol amb els altres. Certament, miscel.lània i
composta de treballs in fieri o sotmesos a una depuració de resum, no esgota les llengües de cultu-
ra per a posseir un «mapa comparatista» complet d’un autor de lectures compulsives i no proto-
col.làries –per exemple, les literatures de llengua anglesa i russa–; ni entrellaça la «lectura» amb
l’«escriptura» d’un assagista molt literari; ni, fins i tot, sol endinsar-se en el Fuster més «moral» o
«ideològic» –és a dir, per què tal o qual escriptor, i en quin context–; i no sempre és prou generós a
l’hora d’estendre el concepte de «literatura» a l’assaig i la recerca... En definitiva, aquests són ob-
jectius d’estudi que, amb bon criteri, s’han d’anar conquerint científicament amb contribucions que,
almenys, siguen tan valuoses i productives com les presents actes d’unes Jornades amb voluntat
fundacional i incitadora, per a «corregir i augmentar: això és la cultura» –que digué el viciós de la
lectura Joan Fuster.
Lluís MESEGUER
Universitat Jaume I
MALÉ, Jordi (ed.) (2005): Joan Ferraté. Aula Carles Riba. Actes de la Jornada d’estudi i evo-
cació organitzada per l’Aula Carles Riba i la Residència d’Investigadors CSIC / Genera-
litat de Catalunya i celebrada el 27 de febrer de 2004. Barcelona: Publicacions de la Re-
sidència d’Investigadors; Generalitat de Catalunya, 201 p.
El volum del qual dono notícia publica les actes de la jornada d’estudi i evocació de Joan Fe-
rraté organitzada per l’Aula Carles Riba i la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Cata-
lunya celebrada a la seu d’aquesta Residència el 27 de febrer de 2004. Tan benvinguda va ser la jor-
nada com ho ha de ser la difusió en un acurat volum de les intervencions que s’hi van fer i que
contribueixen moltíssim a donar a conèixer la personalitat i l’obra de Joan Ferraté (1924-2003), una
figura d’un interès intel.lectual extraordinari, difícil de classificar, que mereix tota l’atenció que se
li pugui dispensar.
No és un tòpic que l’obra de Joan Ferraté és difícil de classificar primer perquè va ser crític i
teòric de la literatura, traductor, editor i poeta, i després perquè no es va limitar a la literatura cata-
lana com a camp d’estudi. En aquest camp concret, el més significatiu de la seva aportació se cen-
ENRIC SULLÀ510
021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 510


Carbó, Ferran (ed.) (2005): Joan Fuster, viciós de la lectura. II Jornada Joan Fuster (Sueca, 4 de novembre de 2004). València: Publicacions de la Universitat de València, 225 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

CARBÓ, Ferran (ed.) (2005): Joan Fuster, viciós de la lectura. II Jornada Joan Fuster (Sueca,4 de novembre de 2004). València: Publicacions de la Universitat de València, 225 p.Amb el títol Joan Fuster, viciós de la lectura –és a dir, adduint l’eficaç referència al principal«vici» humanístic, a propòsit d’un intel.lectual del qual se suposa que el lector avisat recorda la in-teressant combinació d’interessos enciclopèdics i voluntat heterodoxa–, van quedar fixats i publi-cats els resultats de la segona de les Jornades organitzades per la Càtedra que duu el seu nom, inte-grada en l’alma mater dels valencians, la Universitat de València. És així, precisament: el volumconstitueix l’inici d’una col.lecció, «Càtedra Joan Fuster», pensada tant per a la difusió del pensa-ment i l’obra de l’autor, com per a qüestionar els temes objecte de les seues atencions (tal com faconstar el curador del llibre, Ferran Carbó, en el «Pròleg», p. 9-10). En tot cas, del dinamisme d’a-quest vessant de la crítica fusteriana –de Fuster i sobre Fuster, o més ben dit, sobre el personatge iel seu context històric i social–, és mostra la següent dada al marge: el llibre es publicà l’any 2005,és a dir, el mateix any en què unes noves Jornades reflexionaven sobre les relacions entre l’art i larealitat, arran del cinquantenari de l’aparició de l’assaig El descrèdit de la realitat.Sens dubte, el format «jornades», o simposi, o congrés... com altres semblants, conté horitzonsi límits de mètode: d’una banda, presenta uns interlocutors plurals i uns punts de vista contrastats ocomplementaris, i per tant presenta el tema suscitat amb vehement vitalitat i dinamisme; d’una al-tra, però, sol produir uns resultats crítics, és a dir, uns textos i unes propostes, sovint concretes oapressades, provisionals o fugaces.És sabut que l’ampli i persistent entusiasme que ha merescut la rigorosa i diversa obra de JoanFuster, tot i ser efecte de les incitacions de la pròpia obra, revela una certa escissió: solen abundaren els estudis «crítics» els factors d’empatia i d’admiració envers una obra bella i ingent, però encanvi, no se’n solen aprofitar les beceroles, els mecanismes antidogmàtics del seu propi mètode,crític i ple de propostes de recerca sobre la literatura, el país, l’art etc., les quals no sempre són se-guides, discutides o ampliades; comesa que seria, precisament, l’autèntic homenatge i l’autènticalleialtat a l’obra assagística i historiogràfica de l’autor. I tal escissió s’observa també pel que fa alsformats dels treballs, majoritàriament valencians, a propòsit de l’autor de Nosaltres els valencians:hi conviuen els treballs de fons (per exemple, l’excel.lent i recent de Guillem Calaforra, Dialècticade la ironia: la crisi de la modernitat en l’assaig de Joan Fuster, Universitat de València, Publica-cions de la Universitat de València, 2006), amb les publicacions de documentació, antologies i co-mentaris breus (resulta indefugible destacar, però, els nou volums publicats ja de la seua corres-pondència, València, Ed. Tres i Quatre, des d’ara fa deu anys). Els progressos i les incerteses delsestudis fusterians –dels uns i les altres participen els treballs que componen el llibre ara ressenyat–tenen relació amb aquelles i altres escissions, dins un panorama fins a cert punt proteic i disconti-nu, sovint mancat de la coherència de tot debat científic (es pot comprovar amb el diagnòstic d’al-gunes ressenyes sobre períodes amplis d’estudis, per exemple: Ferran Archilés (2002): «Una pos-teritat de paper. Una dècada d’edicions i estudis fusterians», Afers, 42-43, p. 394-334).Aquests apunts previs, referits tant al mètode com al valor dels estudis arran de Fuster, ajudena entendre l’interés del llibre que ací ens ocupa. Es compon de cinc conferències convertides en ar-ticle, i una selecció de textos de Fuster. Aquesta selecció, per cert, és obra d’un dels antòlegs mésprolífics de l’autor de Sueca (d’aforística, de textos comparats amb Josep Pla...), el pedagog i in-vestigador Isidre Crespo, tant amb finalitats educatives com de fixació de les constants de pensa-ment a partir de l’escriptura periodística. La tria, tot i encapçalada amb un rètol hiperbòlic («JoanFuster, un univers de literatures»), es basa en alguns articles i notes breus (sobre Gide, Montaigne,Silone, Calderón, Huxley, Stendhal o Kafka), i, pressuposant un coneixement exhaustiu de l’antò-leg sobre els textos fusterians, contrasta potser amb bona part dels materials o fons de l’obra objec-tes de cita explícita o al.lusió implícita en els estudis anteriors.Resulta important de remarcar, també, que la noció de «lectura», és emprada en la intenció deles Jornades, amb una certa apropiació o desviació metonímica. No es basa (només) en les (impor-LLUÍS MESEGUER508021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 508tants i recurrents) reflexions de Fuster sobre la lectura i la llengua, les noves tecnologies audiovi-suals, la «modernitat», l’educació, la ideologia, l’individu, i la societat europea o catalana contem-porànies. Tampoc no incideix en la vinculació de la «lectura» amb la construcció de la «posició crí-tica» de l’autor, sinó que emfasitza un dels trets –això sí, realment rellevant i fecund dins l’obratractada– de la seua actitud envers l’objecte literari o històric: el seu contrast amb la «crítica acadè-mica», la convicció d’haver d’omplir un territori nacional, el de la cultura literària, substituint unaUniversitat, un món acadèmic, poc consistent o poc capaç de fer arribar a la societat les reflexionsi crítiques necessàries per al progrés de tota societat moderna. I per això, també resulta notable elmenyscapte habitual d’un tret crucial dels «literats i crítics» com ell –vaja, i com Carles Riba o Eu-geni d’Ors, o en general, com Paul Valéry o T. S. Eliot–: el de la relació entre les preferències i elsjudicis crítics, i l’exercici de la pròpia escriptura creativa, tant en termes retòrics com pel que fa alstemes (qüestió que, en canvi, ha estat objecte d’alguns estudiosos fusterians com Vicent Salvador(1994): Fuster o l’estratègia del centaure, València, Ed. del Bullent; d’algunes tesis de doctorat perell dirigides; i també d’algunes pàgines de Lluís Meseguer (1997): Literatura oberta, Barcelona,Publicacions de l’Abadia de Montserrat).En tot cas, certament, cadascun dels autors d’aquest llibre encerten a l’hora d’acotar i desple-gar la indagació sobre el territori de «lectura» fusteriana, que en conjunt atén bona part de les par-cel.les de preferències i veïnatges literaris de l’autor. Així, en l’article panoràmic inicial, AntoniMartí (p. 11-50) traça amb rigor els trets d’una querelle fusteriana essencial: la consideració de laliteratura com a un universal –i, per cert, amb les conseqüències derivades d’aquesta concepció dela literatura general damunt el mòdic territori de la literatura catalana contemporània– objecte d’unenfocament inevitablement «comparat», fins al punt de col.locar amb justícia el propi Fuster com ainterlocutor en les reflexions sobre la transformació i la crisi (acadèmica) de la disciplina d’estudide la literatura comparada. A l’excel.lent reflexió de Martí li falta, precisament, un major encaix enla xarxa de citacions i lectures de l’autor, i li sobra l’ancoratge de l’objecte en les qüestions de me-todologia; de fet, és el propi Martí qui traça un resum de la crisi històrica del comparatisme (p. 18-34, després de citar un blasme de Fuster sobre l’escassa qualitat d’alguna narrativa catalana).El treball de Guillem Calaforra (p. 51-81), una part d’un procés de recerca més ampla, se cen-tra en les relacions amb la literatura alemanya. Resulta clarificador el plantejament inicial de Cala-forra: «absents i imprescindibles» alemanys en Fuster, concretat en la llista concloent sobre les«absències» (p. 53), i que potser es podria matisar encara més, quant als canals d’arribada de lesobres dels imprescindibles (en quina llengua foren llegits, en el marc de quina xarxa de referències,etc.) i, per damunt de tot, per què i per a què són per igual «imprescindibles» els Grimm o Wagner,o Musil i Dehmel... En tot cas, la consideració més detinguda de Goethe, Kafka i Mann (i un apuntsobre Brecht), mereixeria, és clar, una «visió total» en relació amb la «part» de cadascun enaltida omanipulada per Fuster.Montserrat Prudon (81-106) es refereix a l’àmbit francés, i ho fa amb una anàlisi més descrip-tiva i de recepció de la «curiositat selectiva» (p. 103) de l’autor. En tal sentit, és clar, hi conviuenles curiositats –esdevingudes afinitats, o a l’inrevés– clàssiques (amb diferent intensitat, Montaig-ne, Rousseau, Voltaire; però, i Rabelais?), amb les del XIX (la novel.lística realista i la poesia sim-bolista, i després, Valéry), i aquestes amb l’existencialisme del temps del jove Fuster, i els fenò-mens de masses, com la chanson... Certament, hi afloren els esqueixos de l’autèntic escriptorfrancés –o, per precisar, l’escriptor francés engagé però desenganyat de les versions autoritàries delmarxisme, i en aquest sentit, individualista: o siga Camus– que, en bona mesura, constitueix un pos-sible heterònim de Fuster. Un altre assumpte francés hi hauria sumat referències: el pensament i lacrítica literària (si s’hagueren estés la noció de «lectura» o de «literatura francesa», atenent el tipusde format dels escrits fusterians considerats).La posició ideològica de Fuster –vinculada a la crisi del marxisme, el refús de l’estructuralis-me o els problemes de les conviccions morals i religioses–, és sàviament resumida per GiuseppeTavani (p. 107-121) amb unes pinzellades de referències fusterianes a Della Volpe i Eco, refusatsCARBÓ: JOAN FUSTER, VICIÓS DE LA LECTURA. II JORNADA JOAN FUSTER 509021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 509sense miraments; a Gramsci (vinculat a Raimon, però no solament a la posició engagée de la cultu-ra nazionale popolare) i Silone (Fontamara, però no solament l’obreta)... i amb el teló de fons del’Aretí i el Dant. El conegut mestre de la Sapienza sobre les «lectures» italianes, després d’asse-nyalar la germanor ètica com a criteri d’implicació de l’autor amb aquests escassos segments de lacultura del seu país, no s’està d’anotar el palmari reconeixement de Fuster sobre els seus desconei-xements del XVIII, el XIX i bona part del XX italià (veg. p. 121).I, finalment, Juan M. Ribera (p. 123-149), pren com a corpus capítols adients de les Obres com-pletes de Fuster –com solia repetir l’autor que «clàssic» en català era una ben «mòdica ració de clàs-sic»!–; de la Literatura catalana contemporània –cal no oblidar, a efectes de cànon, que no s’hi de-diquen a la literatura feta a terres valencianes més de deu pàgines!–; i, sobretot, de ContraUnamuno y los demás, i d’unes dotzenes d’articles de Verbo, La Vanguardia i alguns altres mitjans.El tema, en efecte, és «Unamuno y los demás», i Ribera s’aplica a classificar un llistat ingent de re-ferències literàries hispàniques de tot ordre: al «Siglo de Oro», als venerables narradors del XIX, alssegments més canònics o bel.licosos de l’assaig espanyolista, als problemes de la qualitat dels es-criptors contemporanis... I, per cert, en el treball d’agrupament temàtic, no oblida Ribera un estile-ma que hauria resultat profitós també en els altres articles del llibre: el de la ironia com a mètodehabitual en les valoracions crítiques (veg. p. 130-132). Possiblement, no hi ha cap altre àmbit mésexpressiu en la permanent contesa fusteriana «contra Unamuno y los demás».Finalment, la coherència d’aquesta obra, en termes de «llibre», es demostra en la possibilitat dellegir-la transversalment, és a dir, comparant cada capítol amb els altres. Certament, miscel.lània icomposta de treballs in fieri o sotmesos a una depuració de resum, no esgota les llengües de cultu-ra per a posseir un «mapa comparatista» complet d’un autor de lectures compulsives i no proto-col.làries –per exemple, les literatures de llengua anglesa i russa–; ni entrellaça la «lectura» ambl’«escriptura» d’un assagista molt literari; ni, fins i tot, sol endinsar-se en el Fuster més «moral» o«ideològic» –és a dir, per què tal o qual escriptor, i en quin context–; i no sempre és prou generós al’hora d’estendre el concepte de «literatura» a l’assaig i la recerca... En definitiva, aquests són ob-jectius d’estudi que, amb bon criteri, s’han d’anar conquerint científicament amb contribucions que,almenys, siguen tan valuoses i productives com les presents actes d’unes Jornades amb voluntatfundacional i incitadora, per a «corregir i augmentar: això és la cultura» –que digué el viciós de lalectura Joan Fuster.Lluís MESEGUERUniversitat Jaume IMALÉ, Jordi (ed.) (2005): Joan Ferraté. Aula Carles Riba. Actes de la Jornada d’estudi i evo-cació organitzada per l’Aula Carles Riba i la Residència d’Investigadors CSIC / Genera-litat de Catalunya i celebrada el 27 de febrer de 2004. Barcelona: Publicacions de la Re-sidència d’Investigadors; Generalitat de Catalunya, 201 p.El volum del qual dono notícia publica les actes de la jornada d’estudi i evocació de Joan Fe-rraté organitzada per l’Aula Carles Riba i la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Cata-lunya celebrada a la seu d’aquesta Residència el 27 de febrer de 2004. Tan benvinguda va ser la jor-nada com ho ha de ser la difusió en un acurat volum de les intervencions que s’hi van fer i quecontribueixen moltíssim a donar a conèixer la personalitat i l’obra de Joan Ferraté (1924-2003), unafigura d’un interès intel.lectual extraordinari, difícil de classificar, que mereix tota l’atenció que seli pugui dispensar.No és un tòpic que l’obra de Joan Ferraté és difícil de classificar primer perquè va ser crític iteòric de la literatura, traductor, editor i poeta, i després perquè no es va limitar a la literatura cata-lana com a camp d’estudi. En aquest camp concret, el més significatiu de la seva aportació se cen-ENRIC SULLÀ510021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 510

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39170/59316

Carbó, Ferran (ed.) (2005): Joan Fuster, viciós de la lectura. II Jornada Joan Fuster (Sueca, 4 de novembre de 2004). València: Publicacions de la Universitat de València, 225 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana