Duran, Eulàlia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

dernidad entre dos siglos: el caso de Eduardo Marquina (pp. 249-259); SOLEDAD GONZÁLEZ RÓDE-
NAS escriu sobre Corpus Barga, cronista literario del 98 o la «generación Vabumb» (pp. 261-272);
MARCELINO JIMÉNEZ LEÓN reflexiona sobre La crisis de 1898 y Eduardo Díez-Canedo: la formación
de un intelectual (pp. 297-304); FRANCISCO JOSÉ MARTÍN presenta La modernidad de la tradición: el
horizonte hermenéutico de «El alma castellana» de J. Martínez Ruiz (pp. 305-323) i, finalment,
IOANA ZLOTESCU SIMATU tanca el bloc de les comunicacions amb Ramón Gómez de la Serna y el «fin
de siglo»: de «La Región Extremeña» a «Prometeo» y a «El Ruso» (1905-1913) (pp. 403-409).
Com en les altres seccions, una taula rodona —amb el suggerent tema de Barcelona, capital de
cultura— va tancar les sessions (pp. 411-446). Els integrants van ser Albert Garcia Espuche, Enric
Gallén, Pilar Vélez, Jordi Casassas i Joaquim Molas, que actuava de moderador. Aquest últim, en la
presentació dels altres membres de la taula va avançar que Barcelona, en l’última dècada del segle
XX, pren la iniciativa cultural d’Espanya perquè s’obre a Europa i n’importa la modernitat, però al
mateix temps té cura de l’herència cultural pròpia amb l’inventari i sistematització del patrimoni ar-
tístic i del lingüístic, inicia la institucionalització de la cultura i dedica especial atenció a l’ense-
nyament. El primer que intervé és ALBERT GARCIA ESPUCHE, que parla de la transformació urbanísti-
ca que va sofrir la ciutat a partir de 1860 i que va acabar convertint-la en una gran ciutat
mediterrània, protegida per l’embolcall de centres de població propers, que formen un teixit social
i industrial que li imprimeixen força i solidesa. ENRIC GALLÉN fa referència al teatre com a l’entre-
teniment per antonomàsia de la societat menestral i treballadora finisecular. Situa els inicis de la
modernització entre els anys 1893 i 1896, quan la programació comença a acollir les novetats es-
trangeres, i arriba al punt més alt els anys 1897 i 1898 amb l’aparició de nous autors, noves idees
teatrals i nous espais de lleure. Malgrat la diversitat i la modernitat de l’oferta, les classes més ele-
vades tampoc no van acabar de sintonitzar amb el gènere. PILAR VÉLEZ explica el desenvolupament
de les arts industrials a través de les successives exposicions de belles arts i de la creació del Cen-
tre d’Arts Decoratives, factors que van afavorir un alt nivell tècnic en les realitzacions, com es va fer
palès en l’esclat de l’Art Nouveau l’any 1900 i en les obres arquitectòniques del modernisme artís-
tic. Per últim, JORDI CASASSAS reflexiona sobre les dificultats amb què s’enfronta tota ciutat que no
és capital de l’estat per institucionalitzar la seva cultura. Barcelona, en un procés que fa arrencar de
1860, mostra dos períodes; el primer, entre 1876 i 1885, per la convergència de diversos corrents,
veu la creació d’una cultura diferenciada, que cristal.litza en institucions i iniciatives en el segon pe-
ríode, entre 1885 i 1892. La politització dels anys noranta, malgrat les tensions evidents, possibili-
ta la creació d’una línia intervencionista intel.lectual, similar a l’apareguda a l’Europa coetània.
Després de l’enumeració exhaustiva del contingut de les actes, només cal donar un cop d’ull a
la nòmina de col.laboradors per fer evident la seva importància. Ni més ni menys que una setantena
llarga d’erudits, pertanyents a més de quaranta universitats i centres d’investigació escampats per la
geografia d’Europa i Amèrica, hi són presents. D’aquí la diversitat de punts de vista i de mètodes
utilitzats que permeten una confrontació enriquidora. També s’ha de destacar que, per primer cop,
s’ha intentat una visió completa i pluridisciplinària de la crisi del 98, enfocada des de dos àmbits di-
ferents: el centralista i el perifèric. Per tot això, aquests volums seran d’obligada consulta a tots els
estudiosos de la problemàtica cultural finisecular.
CAROLA DURAN TORT
Correspondència entre Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates. Edició a cura de Mont-
serrat Vilà i Bayerri i Joan Molar i Navarra. PAM, Biblioteca Abat Oliba, 1999, 301 p.
Darrerament s’ha despertat un nou interès per editar la correspondència dels principals actors
del catalanisme polític i literari del segle XX. I d’entre les figures revalorades figura Lluís Nicolau
d’Olwer. Això ha estat possible gràcies a l’accés dels estudiosos a l’arxiu particular de Lluís Nico-
VILÀ / MOLAR: «CORRESPONDÈNCIA ENTRE D’OLWER I BOFILL » 367
lau ubicat, en part, a l’Abadia de Montserrat (documentació fins el 1939) i, en part, a l’Institut d’Es-
tudis Catalans (documentació posterior al 1939).
Un primer inventari del fons Lluís Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans fou publi-
cat el 1995 a cura de Rosa Soler i Mòdena i Eulàlia Miret i Raspall (Inventari de l’Arxiu Lluís Ni-
colau d’Olwer, 1995); hi dóna notícia de les diferents seccions: Estudis sobre Abelard, Estudis
històrics i literaris, Estudis mexicans, Política i defensa militar, Correspondència, Documents per-
sonals, Institucions, Fotografies, Publicacions peròdiques, Llibres, Retalls de premsa, Fitxes. El
1996 Montserrat Vilà i Joan Molar enllestiren un Estudi del fons històric i literari de l’Arxiu Lluís
Nicolau d’Olwer de l’IEC, inèdit, en el qual aporten una interessant valoració de cada un dels do-
cuments descrits (llibres, articles, comunicacions, materials de treball, apunts de classe). Sobre l’al-
tre gran fons de Lluís Nicolau conservat a Montserrat i inventariat pel P. Marc Taxonera, els dos es-
tudiosos han publicat un article: “El fons Lluís Nicolau d’Olwer de l’Arxiu de l’Abadia de
Montserrat” (Llengua & Literatura, 8, 1997, p. 437-471), on aporten una breu història del fons i una
utilíssima llista alfabètica dels corresponsals de Nicolau.
D’aquí que a les semblances i retrats literaris publicats molts d’ells arran de la mort de Nicolau
el 1961, ha seguit l’interès per la seva obra literària, interès promogut per Joaquim Molas ja el 1963
(“Lluís Nicolau d’Olwer historiador de la literatura catalana”, Serra d’Or, gener de 1963, p. 37-39),
que va encetar una línia continuada per la seva deixebla, Montserrat Vilà. Aquesta hi dedicà la tesi
de licenciatura el 1992 (Lluís Nicolau d’Olwer. Una aportació a la història de la Literatura Cata-
lana, inèdita) i continua en el tema, sempre sota la direcció de J. Molas, en la seva tesi doctoral, de
lectura propera. L’aspecte humanístic de Lluís Nicolau fou objecte també d’una tesi doctoral per
part de Victòria Alsina i Keith sota la direcció de J. Alsina (1985, inèdita).
Paral.lelament, els estudis sobre la personalitat política i humana de Nicolau han pres força grà-
cies a la publicació de la seva abundant correspondència, sobretot a partir de la celebració del cen-
tenari del seu naixement el 1988: amb el precedent de la publicació el 1952 de les cartes de Nico-
lau a Francesc Macià, pertanyen a aquests darrers anys: L’Epistolari de Lluís Nicolau d’Olwer amb
Ramon d’Abadal i de Vinyals i Ferran Valls i Taberner, a cura de J. Sobrequés (1989), que abraça
els anys 1905-1933; Setze cartes de Miquel Ferrà a Lluís Nicolau d’Olwer (“Els Marges”, 45,
1992), i la que manté Nicolau amb Joan Alcover, Miquel Ferrà, Agustí Duran i Sanpere i Hermínia
Grau a Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993), a cura de J. Massot i
Muntaner; les Cartes [de Lluís Nicolau d’Olwer] a Hermínia Grau i Aymà, entre 1922 fins a 1961
(1995) i les de Josep Carner dirigides a Nicolau entre 1907 i 1957 a Epistolari de Josep Carner**
(1995), a cura de M. Albet i E. Duran; Deu cartes de Nicolau d’Olwer a Ferrà (1922-1933) (“Els
Marges”, 52, (març 1995), p. 77-88), a cura de F. Lladó. Per a una major informació sobre els es-
tudis sobre Lluís Nicolau podeu consultar Bibliografia sobre Lluís Nicolau d’Olwer (Llengua & Li-
teratura, 7, 1996, p. 407-425), a cura de Montserrat Vilà i Joan Molar.
A la correspondència esmentada se suma ara l’edició de la correspondència creuada entre Lluís
Nicolau i Jaume Bofill i Mates entre 1918 i 1932 a cura de Montserrat Vilà i Joan Molar. Podem
comprovar que els curadors fa més de deu anys que treballen immersos en els fons Nicolau d’Ol-
wer de l’Abadia de Montserrat i de l’IEC, i això explica la gran quantitat d’informació nova que
aporten. En aquest cas, l’han pogut completar, a més, amb les cartes de Jaume Bofill i Mates que es
troben a la Biblioteca de Catalunya. Aquest fons havia estat ordenat i catalogat el 1978 sota la di-
recció de Jordi Casassas i Ymbert a qui devem l’estudi fonamental Jaume Bofill i Mates (1878-
1933). L’adscripció social i l’evolució política (Curial, Barcelona, 1980, 411 p).
L’Epistolari comprèn, de fet, els anys 1918-1932, abarca però substancialment els anys 1922-
1932, que corresponen als deu anys de col.laboració estreta en la direcció d’Acció Catalana i del
diari “La Publicitat”. Són un total de 71 cartes (p. 152-224) procedents del fons Nicolau d’Olwer de
Montserrat i del fons Jaume Bofill i Mates de la Biblioteca de Catalunya. No cal dir que diposar de
la correspondència creuada li dóna un valor especial com a testimoni d’uns anys especialment den-
sos. L’anotació contextual és rica i alhora precisa. La temàtica és variada: l’afer de la Càtedra
EULÀLIA DURAN368
d’Història de la Cultura destinada en un principi a Eugeni d’Ors, oferta després a Nicolau, que,
vençudes unes certes reserves, n’esdevingué titular el 1922; el disgust de Bofill per la manifestació
del maig del 1923, en la qual Nicolau rebé un cop de sabre al rostre; els diversos problemes d’or-
ganització interna d’Acció Catalana; cartes de Bofill des de París durant l’exili (1924) sobre pro-
blemes de nomenaments a l’Institut d’Estudis Catalans; sobre Antoni Rovira i Virgili i la fundació
del nou diari “La Nau” (1927); sobre “La Publicitat”; l’entrada de Nicolau al govern de la Repúbli-
ca (1931); la deserció de Bofill del partit (1932). Els temes, només apuntats, són explicats clarament
en nota i a l’estudi que precedeix l’Epistolari. La ironia no hi és absent, des dels noms amb què fir-
maven les cartes, Jaquettus, Parrac, Baró de Parrac. Un exemple és l’afinada definició que Bofill fa
de Nicolau:”vós que sou Volterià i ortodoxe”, difícil equilibri que fa possible, tanmateix, per l’as-
pecte ortodoxe, l’amistat entre els dos corresponsals. Cal advertir que les cartes han estat numera-
des com a documents i que entre aquests n’hi ha alguns que cauen fora pròpiament de l’Epistolari.
El llarg estudi de cent cinquanta pàgines que precedeix l’Epistolari està “orientat en una doble
direcció: biogràfica i històrica”. S’inicia amb un esbós biogràfic dels dos corresponsals, més extens
i innovador el de Nicolau (p. 7-31) que no el de Bofill i Matas (p. 33-39), i les relacions d’amistat en-
tre els dos. Aquest darrer aspecte hi és molt present i molt ben explicat: un tast és el breu article
“Lluís Nicolau d’Olwer-Jaume Bofill i Mates: els viaranys d’una amistat” (Estudis de llengua i lite-
ratura catalanes XXXI, Miscel.lània Germà Colón, 4. Barcelona, PAM, 1995, p. 197-205). Els cu-
radors ho defineixen com la història d’un encontre i d’un desencontre; la història d’una amistat que
tot i les divergències ideològiques i polítiques entrarà en crisi però no es trencarà. La biografia de Ni-
colau és una bona posada al dia del que sabem d’ell feta a base de la bibliografia anterior i comple-
tada amb notícies extretes de la premsa (“La Publicitat”) i dels fons Nd’O de Montserrat i de l’IEC.
A destacar la utilització de l’expedient acadèmic de Lluís Nicolau de l’Arxiu Històric de la Univer-
sitat de Barcelona. Pel que fa a Jaume Bofill i Mates remet pràcticament als estudis d’Albert Manent
(Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, l’home, el poeta, el polític. Barcelona, Edicions 62, 1979) i
el de Jordi Cassasses ja esmentat. Les dues biografies i el capítol sobre l’amistat entre els dos co-
rresponsals proporcionen tanmateix els elements biogràfics indispensables per a seguir bé la corres-
pondència, completades, a més, per extenses i aclaridores notes a peu de plana.
A la part biogràfica segueix l’extensa part “històrica” (p. 45-149) que porta el títol d’Introduc-
ció a l’Epistolari i pretén “presentar l’espai històric en què es movien els dos personatges” i apor-
tar “una exposició del clima polític i ideològic en què Nicolau i Bofill teixiren la seva amistat i com-
partiren llurs ideals, alhora que feien compatibles les seves diferències de formació i de
pensament”. Aquest apartat ofereix “tota la informació a l’abast referent als fets relatats en les car-
tes”. Incorpora molta informació arxivística dels fons Nicolau i de la premsa, en especial de “La Pu-
blicitat”, i aquesta és una aportació innovadora. S’hi tracta amb detenció de la col.laboració dels dos
personatges durant els deu anys que dirigiren el partit d’Acció Catalana i la interessant convergèn-
cia de dues mentalitats: liberal la de Nicolau, catòlica i conservadora la de Bofill, unides, però, pel
moviment catalanista. Amb la proclamació de la República, l’acostament de Nicolau, ja ministre, a
Esquerra Republicana i la qüestió religiosa de la dissolució de la Companyia de Jesús els distancià
políticament. També cal destacar la importància de la relació dels dos amb Antoni Rovira i Virgili.
Els fets hi són exposats amb una minuciositat que, a vegades, podria semblar excessiva, però no hi
ha dubte que els hem d’agrair la gran claredat expositiva i el tractament d’aspectes puntuals enri-
quidors que aporten un coneixement de la situació més complex i matisat. És evident que ajuda a
contextualitzar l’Epistolari però, de fet, constitueix una unitat autònoma, paral.lela, més que no pas
al servei de l’Epistolari com suggereix el títol.
L’Apèndix consta de 40 documents procedents de la premsa, en especial de “La Publicitat” i
de “La Veu de Catalunya”, i dels fons Nicolau de Montserrat i de l’IEC i de Jaume Bofill de la Bi-
blioteca de Catalunya. Es tracta, fonamentalment, de relacions de fets i de correspondència amb ter-
cers (Rafael Campalans, Antoni Rovira i Virgili, Carles Capdevila, M.Thió i Rodés, Joan Bta. Mun-
tada i Macau, Marià Rubió i Tudurí, Carles Jordà, Josep Barbey, Jaume Carner, Carles Jordà,
VILÀ / MOLAR: «CORRESPONDÈNCIA ENTRE D’OLWER I BOFILL » 369
Xavier Regàs, Josep Carner, William Martin, Pompeu Fabra, Lluís Sagalà). Són textos, en bona
part inèdits, que completen i justifiquen el llarg estudi històric. Alguns documents polítics interes-
sants que apareixen en l’Epistolari procedents del fons Bofill i Mates (doc. 38, 43, 44) i que el lec-
tor no esperaria trobar, potser hauria estat més adequat situar-los en aquest Apèndix documental.
En conjunt, la Correspondència entre Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates és un tre-
ball important i des d’ara imprescindible per al coneixement dels dos corresponsals i de l’època em-
marcada per les cartes. Si comparem aquesta amb altres correspondències veurem que cada una té
les seves característiques especials. Nicolau s’adaptava, de fet, al seu interlocutor. L’estil varia i
també l’estat d’ànim i les reflexions que aporten. El to de les cartes a Jaume Bofill i Mates és amis-
tós, però d’un to reverencial i diplomàtic: quan escriu, durant l’exili francès i mexicà, a Ferran Cuito,
el seu company d’Acció Catalana, i al Ministeri de Finances, el to és més confidencial, d’amistat a
prova de tot, de ponderada sinceritat, i en certa manera en un to de mestre a deixeble (L’Epistolari
Nicolau-Cuito està en curs de publicació). Tot i que sovint en unes i altres repeteix que la política
ha estat acceptada per ell com una obligació patriòtica i reitera lamentacions per la pèrdua de vida
intel.lectual que això li ha comportat, un arriba a la conclusió que, malgrat tot, era un polític de soca-
rel. En canvi, el to és tot un altre en les cartes a Hermínia Grau, en les quals fa gala d’estoicisme, de
distanciament, de religiositat, de nostàlgia, d’intel.lectual, d’amic. L’aspecte humà que traspua tota
la seva correspondència fa més entenedora la seva complexa actitud davant els esdeveniments i
obre finestres sobre el seu entorn. El perfil humà de Jaume Bofill i Mates queda potser menys di-
buixat però s’hi perfilen bé les seves contradiccions internes, el seu pas de la Lliga a Acció Catala-
na i el seu retorn a la Lliga poc abans de morir el 1933. Dues vides paral.leles al servei de l’Ajunta-
ment, de la Generalitat, de l’Institut d’Estudis Catalans. Un prosista reconegut i l’altre poeta. La lletra
desigual i de difícil lectura del primer contrasta amb la petita i regular de Jaume Bofill, com podem
veure a les guardes del llibre. Les fotografies de la portada, però, i això no és imputable als cura-
dors, poden ocasionar una certa visió distorsionada, ja que Nicolau era deu anys més jove que Jau-
me Bofill i, en canvi, apareix més gran que no Bofill.
L’arxiu Nicolau d’Olwer no està plenament estudiat. Queda molt per fer i, amb tota seguretat,
el present llibre serà un estímul per a nous estudis.
EULÀLIA DURAN
Universitat de Barcelona
FUSTER, Joan, Correspondència (edició dirigida per Antoni Furió), en curs de publicació. Vol.
1: Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Villalonga (a cura de Francesc Pérez Moragon),
València, Tres i Quatre, 1997; vol. 2: Agustí Bartra i altres noms de l’exili americà (a cura
de Santi Cortés), València, Tres i Quatre, 1998; vol. 3: Ernest Martínez Ferrando (a cura de
Vicent Alonso), València, Tres i Quatre, 1999; vol 4: Manuel Sanchis Guarner, Josep Gi-
ner, Germà Colón (a cura d’Antoni Ferrando), València, Tres i Quatre, 2000.
Si la història —el discurs historiogràfic— consisteix al capdavall en el relat que construeix un
sentit per al procés de transformacions d’un grup social durant un període cronològic determinat,
aquest tipus de relat es teixeix a partir d’altres relats més localitzats que narren esdeveniments, a
partir de descripcions de monuments i documents, i sobre la base de la constància escrita de pro-
cessos verbals interactius. Es tracta de tot això que podem anomenar l’arxiu discursiu on es con-
serva, catalogada i activable, la memòria d’una col.lectivitat.
L’historiador-detectiu ressegueix, d’acord amb les regles del seu ofici, tots els indicis relle-
vants, els selecciona, els contrasta, els conjuga, els interpreta, i finalment en fa carn on pren cos la
seua narració històrica final, un discurs que s’aferra a la il.lusió de ser una “reconstrucció” fidel dels
VICENT SALVADOR370


"Correspondència entre Lluís Nicolau d'Olwer i Jaume Bofill i Mates". Edició a cura de Montserrat Vilà i Bayerri i Joan Molar i Navarra. PAM, Biblioteca Abat Oliba, 1999, 301 p.

Duran i Grau, Eulàlia

Hemeroteca Cientifica Catalana

dernidad entre dos siglos: el caso de Eduardo Marquina (pp. 249-259); SOLEDAD GONZÁLEZ RÓDE-NAS escriu sobre Corpus Barga, cronista literario del 98 o la «generación Vabumb» (pp. 261-272);MARCELINO JIMÉNEZ LEÓN reflexiona sobre La crisis de 1898 y Eduardo Díez-Canedo: la formaciónde un intelectual (pp. 297-304); FRANCISCO JOSÉ MARTÍN presenta La modernidad de la tradición: elhorizonte hermenéutico de «El alma castellana» de J. Martínez Ruiz (pp. 305-323) i, finalment,IOANA ZLOTESCU SIMATU tanca el bloc de les comunicacions amb Ramón Gómez de la Serna y el «finde siglo»: de «La Región Extremeña» a «Prometeo» y a «El Ruso» (1905-1913) (pp. 403-409).Com en les altres seccions, una taula rodona —amb el suggerent tema de Barcelona, capital decultura— va tancar les sessions (pp. 411-446). Els integrants van ser Albert Garcia Espuche, EnricGallén, Pilar Vélez, Jordi Casassas i Joaquim Molas, que actuava de moderador. Aquest últim, en lapresentació dels altres membres de la taula va avançar que Barcelona, en l’última dècada del segleXX, pren la iniciativa cultural d’Espanya perquè s’obre a Europa i n’importa la modernitat, però almateix temps té cura de l’herència cultural pròpia amb l’inventari i sistematització del patrimoni ar-tístic i del lingüístic, inicia la institucionalització de la cultura i dedica especial atenció a l’ense-nyament. El primer que intervé és ALBERT GARCIA ESPUCHE, que parla de la transformació urbanísti-ca que va sofrir la ciutat a partir de 1860 i que va acabar convertint-la en una gran ciutatmediterrània, protegida per l’embolcall de centres de població propers, que formen un teixit sociali industrial que li imprimeixen força i solidesa. ENRIC GALLÉN fa referència al teatre com a l’entre-teniment per antonomàsia de la societat menestral i treballadora finisecular. Situa els inicis de lamodernització entre els anys 1893 i 1896, quan la programació comença a acollir les novetats es-trangeres, i arriba al punt més alt els anys 1897 i 1898 amb l’aparició de nous autors, noves ideesteatrals i nous espais de lleure. Malgrat la diversitat i la modernitat de l’oferta, les classes més ele-vades tampoc no van acabar de sintonitzar amb el gènere. PILAR VÉLEZ explica el desenvolupamentde les arts industrials a través de les successives exposicions de belles arts i de la creació del Cen-tre d’Arts Decoratives, factors que van afavorir un alt nivell tècnic en les realitzacions, com es va ferpalès en l’esclat de l’Art Nouveau l’any 1900 i en les obres arquitectòniques del modernisme artís-tic. Per últim, JORDI CASASSAS reflexiona sobre les dificultats amb què s’enfronta tota ciutat que noés capital de l’estat per institucionalitzar la seva cultura. Barcelona, en un procés que fa arrencar de1860, mostra dos períodes; el primer, entre 1876 i 1885, per la convergència de diversos corrents,veu la creació d’una cultura diferenciada, que cristal.litza en institucions i iniciatives en el segon pe-ríode, entre 1885 i 1892. La politització dels anys noranta, malgrat les tensions evidents, possibili-ta la creació d’una línia intervencionista intel.lectual, similar a l’apareguda a l’Europa coetània.Després de l’enumeració exhaustiva del contingut de les actes, només cal donar un cop d’ull ala nòmina de col.laboradors per fer evident la seva importància. Ni més ni menys que una setantenallarga d’erudits, pertanyents a més de quaranta universitats i centres d’investigació escampats per lageografia d’Europa i Amèrica, hi són presents. D’aquí la diversitat de punts de vista i de mètodesutilitzats que permeten una confrontació enriquidora. També s’ha de destacar que, per primer cop,s’ha intentat una visió completa i pluridisciplinària de la crisi del 98, enfocada des de dos àmbits di-ferents: el centralista i el perifèric. Per tot això, aquests volums seran d’obligada consulta a tots elsestudiosos de la problemàtica cultural finisecular.CAROLA DURAN TORTCorrespondència entre Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates. Edició a cura de Mont-serrat Vilà i Bayerri i Joan Molar i Navarra. PAM, Biblioteca Abat Oliba, 1999, 301 p.Darrerament s’ha despertat un nou interès per editar la correspondència dels principals actorsdel catalanisme polític i literari del segle XX. I d’entre les figures revalorades figura Lluís Nicolaud’Olwer. Això ha estat possible gràcies a l’accés dels estudiosos a l’arxiu particular de Lluís Nico-VILÀ / MOLAR: «CORRESPONDÈNCIA ENTRE D’OLWER I BOFILL » 367lau ubicat, en part, a l’Abadia de Montserrat (documentació fins el 1939) i, en part, a l’Institut d’Es-tudis Catalans (documentació posterior al 1939).Un primer inventari del fons Lluís Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans fou publi-cat el 1995 a cura de Rosa Soler i Mòdena i Eulàlia Miret i Raspall (Inventari de l’Arxiu Lluís Ni-colau d’Olwer, 1995); hi dóna notícia de les diferents seccions: Estudis sobre Abelard, Estudishistòrics i literaris, Estudis mexicans, Política i defensa militar, Correspondència, Documents per-sonals, Institucions, Fotografies, Publicacions peròdiques, Llibres, Retalls de premsa, Fitxes. El1996 Montserrat Vilà i Joan Molar enllestiren un Estudi del fons històric i literari de l’Arxiu LluísNicolau d’Olwer de l’IEC, inèdit, en el qual aporten una interessant valoració de cada un dels do-cuments descrits (llibres, articles, comunicacions, materials de treball, apunts de classe). Sobre l’al-tre gran fons de Lluís Nicolau conservat a Montserrat i inventariat pel P. Marc Taxonera, els dos es-tudiosos han publicat un article: “El fons Lluís Nicolau d’Olwer de l’Arxiu de l’Abadia deMontserrat” (Llengua & Literatura, 8, 1997, p. 437-471), on aporten una breu història del fons i unautilíssima llista alfabètica dels corresponsals de Nicolau.D’aquí que a les semblances i retrats literaris publicats molts d’ells arran de la mort de Nicolauel 1961, ha seguit l’interès per la seva obra literària, interès promogut per Joaquim Molas ja el 1963(“Lluís Nicolau d’Olwer historiador de la literatura catalana”, Serra d’Or, gener de 1963, p. 37-39),que va encetar una línia continuada per la seva deixebla, Montserrat Vilà. Aquesta hi dedicà la teside licenciatura el 1992 (Lluís Nicolau d’Olwer. Una aportació a la història de la Literatura Cata-lana, inèdita) i continua en el tema, sempre sota la direcció de J. Molas, en la seva tesi doctoral, delectura propera. L’aspecte humanístic de Lluís Nicolau fou objecte també d’una tesi doctoral perpart de Victòria Alsina i Keith sota la direcció de J. Alsina (1985, inèdita).Paral.lelament, els estudis sobre la personalitat política i humana de Nicolau han pres força grà-cies a la publicació de la seva abundant correspondència, sobretot a partir de la celebració del cen-tenari del seu naixement el 1988: amb el precedent de la publicació el 1952 de les cartes de Nico-lau a Francesc Macià, pertanyen a aquests darrers anys: L’Epistolari de Lluís Nicolau d’Olwer ambRamon d’Abadal i de Vinyals i Ferran Valls i Taberner, a cura de J. Sobrequés (1989), que abraçaels anys 1905-1933; Setze cartes de Miquel Ferrà a Lluís Nicolau d’Olwer (“Els Marges”, 45,1992), i la que manté Nicolau amb Joan Alcover, Miquel Ferrà, Agustí Duran i Sanpere i HermíniaGrau a Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993), a cura de J. Massot iMuntaner; les Cartes [de Lluís Nicolau d’Olwer] a Hermínia Grau i Aymà, entre 1922 fins a 1961(1995) i les de Josep Carner dirigides a Nicolau entre 1907 i 1957 a Epistolari de Josep Carner**(1995), a cura de M. Albet i E. Duran; Deu cartes de Nicolau d’Olwer a Ferrà (1922-1933) (“ElsMarges”, 52, (març 1995), p. 77-88), a cura de F. Lladó. Per a una major informació sobre els es-tudis sobre Lluís Nicolau podeu consultar Bibliografia sobre Lluís Nicolau d’Olwer (Llengua & Li-teratura, 7, 1996, p. 407-425), a cura de Montserrat Vilà i Joan Molar.A la correspondència esmentada se suma ara l’edició de la correspondència creuada entre LluísNicolau i Jaume Bofill i Mates entre 1918 i 1932 a cura de Montserrat Vilà i Joan Molar. Podemcomprovar que els curadors fa més de deu anys que treballen immersos en els fons Nicolau d’Ol-wer de l’Abadia de Montserrat i de l’IEC, i això explica la gran quantitat d’informació nova queaporten. En aquest cas, l’han pogut completar, a més, amb les cartes de Jaume Bofill i Mates que estroben a la Biblioteca de Catalunya. Aquest fons havia estat ordenat i catalogat el 1978 sota la di-recció de Jordi Casassas i Ymbert a qui devem l’estudi fonamental Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política (Curial, Barcelona, 1980, 411 p).L’Epistolari comprèn, de fet, els anys 1918-1932, abarca però substancialment els anys 1922-1932, que corresponen als deu anys de col.laboració estreta en la direcció d’Acció Catalana i deldiari “La Publicitat”. Són un total de 71 cartes (p. 152-224) procedents del fons Nicolau d’Olwer deMontserrat i del fons Jaume Bofill i Mates de la Biblioteca de Catalunya. No cal dir que diposar dela correspondència creuada li dóna un valor especial com a testimoni d’uns anys especialment den-sos. L’anotació contextual és rica i alhora precisa. La temàtica és variada: l’afer de la CàtedraEULÀLIA DURAN368d’Història de la Cultura destinada en un principi a Eugeni d’Ors, oferta després a Nicolau, que,vençudes unes certes reserves, n’esdevingué titular el 1922; el disgust de Bofill per la manifestaciódel maig del 1923, en la qual Nicolau rebé un cop de sabre al rostre; els diversos problemes d’or-ganització interna d’Acció Catalana; cartes de Bofill des de París durant l’exili (1924) sobre pro-blemes de nomenaments a l’Institut d’Estudis Catalans; sobre Antoni Rovira i Virgili i la fundaciódel nou diari “La Nau” (1927); sobre “La Publicitat”; l’entrada de Nicolau al govern de la Repúbli-ca (1931); la deserció de Bofill del partit (1932). Els temes, només apuntats, són explicats claramenten nota i a l’estudi que precedeix l’Epistolari. La ironia no hi és absent, des dels noms amb què fir-maven les cartes, Jaquettus, Parrac, Baró de Parrac. Un exemple és l’afinada definició que Bofill fade Nicolau:”vós que sou Volterià i ortodoxe”, difícil equilibri que fa possible, tanmateix, per l’as-pecte ortodoxe, l’amistat entre els dos corresponsals. Cal advertir que les cartes han estat numera-des com a documents i que entre aquests n’hi ha alguns que cauen fora pròpiament de l’Epistolari.El llarg estudi de cent cinquanta pàgines que precedeix l’Epistolari està “orientat en una dobledirecció: biogràfica i històrica”. S’inicia amb un esbós biogràfic dels dos corresponsals, més extensi innovador el de Nicolau (p. 7-31) que no el de Bofill i Matas (p. 33-39), i les relacions d’amistat en-tre els dos. Aquest darrer aspecte hi és molt present i molt ben explicat: un tast és el breu article“Lluís Nicolau d’Olwer-Jaume Bofill i Mates: els viaranys d’una amistat” (Estudis de llengua i lite-ratura catalanes XXXI, Miscel.lània Germà Colón, 4. Barcelona, PAM, 1995, p. 197-205). Els cu-radors ho defineixen com la història d’un encontre i d’un desencontre; la història d’una amistat quetot i les divergències ideològiques i polítiques entrarà en crisi però no es trencarà. La biografia de Ni-colau és una bona posada al dia del que sabem d’ell feta a base de la bibliografia anterior i comple-tada amb notícies extretes de la premsa (“La Publicitat”) i dels fons Nd’O de Montserrat i de l’IEC.A destacar la utilització de l’expedient acadèmic de Lluís Nicolau de l’Arxiu Històric de la Univer-sitat de Barcelona. Pel que fa a Jaume Bofill i Mates remet pràcticament als estudis d’Albert Manent(Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, l’home, el poeta, el polític. Barcelona, Edicions 62, 1979) iel de Jordi Cassasses ja esmentat. Les dues biografies i el capítol sobre l’amistat entre els dos co-rresponsals proporcionen tanmateix els elements biogràfics indispensables per a seguir bé la corres-pondència, completades, a més, per extenses i aclaridores notes a peu de plana.A la part biogràfica segueix l’extensa part “històrica” (p. 45-149) que porta el títol d’Introduc-ció a l’Epistolari i pretén “presentar l’espai històric en què es movien els dos personatges” i apor-tar “una exposició del clima polític i ideològic en què Nicolau i Bofill teixiren la seva amistat i com-partiren llurs ideals, alhora que feien compatibles les seves diferències de formació i depensament”. Aquest apartat ofereix “tota la informació a l’abast referent als fets relatats en les car-tes”. Incorpora molta informació arxivística dels fons Nicolau i de la premsa, en especial de “La Pu-blicitat”, i aquesta és una aportació innovadora. S’hi tracta amb detenció de la col.laboració dels dospersonatges durant els deu anys que dirigiren el partit d’Acció Catalana i la interessant convergèn-cia de dues mentalitats: liberal la de Nicolau, catòlica i conservadora la de Bofill, unides, però, pelmoviment catalanista. Amb la proclamació de la República, l’acostament de Nicolau, ja ministre, aEsquerra Republicana i la qüestió religiosa de la dissolució de la Companyia de Jesús els distanciàpolíticament. També cal destacar la importància de la relació dels dos amb Antoni Rovira i Virgili.Els fets hi són exposats amb una minuciositat que, a vegades, podria semblar excessiva, però no hiha dubte que els hem d’agrair la gran claredat expositiva i el tractament d’aspectes puntuals enri-quidors que aporten un coneixement de la situació més complex i matisat. És evident que ajuda acontextualitzar l’Epistolari però, de fet, constitueix una unitat autònoma, paral.lela, més que no pasal servei de l’Epistolari com suggereix el títol.L’Apèndix consta de 40 documents procedents de la premsa, en especial de “La Publicitat” ide “La Veu de Catalunya”, i dels fons Nicolau de Montserrat i de l’IEC i de Jaume Bofill de la Bi-blioteca de Catalunya. Es tracta, fonamentalment, de relacions de fets i de correspondència amb ter-cers (Rafael Campalans, Antoni Rovira i Virgili, Carles Capdevila, M.Thió i Rodés, Joan Bta. Mun-tada i Macau, Marià Rubió i Tudurí, Carles Jordà, Josep Barbey, Jaume Carner, Carles Jordà,VILÀ / MOLAR: «CORRESPONDÈNCIA ENTRE D’OLWER I BOFILL » 369Xavier Regàs, Josep Carner, William Martin, Pompeu Fabra, Lluís Sagalà). Són textos, en bonapart inèdits, que completen i justifiquen el llarg estudi històric. Alguns documents polítics interes-sants que apareixen en l’Epistolari procedents del fons Bofill i Mates (doc. 38, 43, 44) i que el lec-tor no esperaria trobar, potser hauria estat més adequat situar-los en aquest Apèndix documental.En conjunt, la Correspondència entre Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates és un tre-ball important i des d’ara imprescindible per al coneixement dels dos corresponsals i de l’època em-marcada per les cartes. Si comparem aquesta amb altres correspondències veurem que cada una téles seves característiques especials. Nicolau s’adaptava, de fet, al seu interlocutor. L’estil varia itambé l’estat d’ànim i les reflexions que aporten. El to de les cartes a Jaume Bofill i Mates és amis-tós, però d’un to reverencial i diplomàtic: quan escriu, durant l’exili francès i mexicà, a Ferran Cuito,el seu company d’Acció Catalana, i al Ministeri de Finances, el to és més confidencial, d’amistat aprova de tot, de ponderada sinceritat, i en certa manera en un to de mestre a deixeble (L’EpistolariNicolau-Cuito està en curs de publicació). Tot i que sovint en unes i altres repeteix que la políticaha estat acceptada per ell com una obligació patriòtica i reitera lamentacions per la pèrdua de vidaintel.lectual que això li ha comportat, un arriba a la conclusió que, malgrat tot, era un polític de soca-rel. En canvi, el to és tot un altre en les cartes a Hermínia Grau, en les quals fa gala d’estoicisme, dedistanciament, de religiositat, de nostàlgia, d’intel.lectual, d’amic. L’aspecte humà que traspua totala seva correspondència fa més entenedora la seva complexa actitud davant els esdeveniments iobre finestres sobre el seu entorn. El perfil humà de Jaume Bofill i Mates queda potser menys di-buixat però s’hi perfilen bé les seves contradiccions internes, el seu pas de la Lliga a Acció Catala-na i el seu retorn a la Lliga poc abans de morir el 1933. Dues vides paral.leles al servei de l’Ajunta-ment, de la Generalitat, de l’Institut d’Estudis Catalans. Un prosista reconegut i l’altre poeta. La lletradesigual i de difícil lectura del primer contrasta amb la petita i regular de Jaume Bofill, com podemveure a les guardes del llibre. Les fotografies de la portada, però, i això no és imputable als cura-dors, poden ocasionar una certa visió distorsionada, ja que Nicolau era deu anys més jove que Jau-me Bofill i, en canvi, apareix més gran que no Bofill.L’arxiu Nicolau d’Olwer no està plenament estudiat. Queda molt per fer i, amb tota seguretat,el present llibre serà un estímul per a nous estudis.EULÀLIA DURANUniversitat de BarcelonaFUSTER, Joan, Correspondència (edició dirigida per Antoni Furió), en curs de publicació. Vol.1: Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Villalonga (a cura de Francesc Pérez Moragon),València, Tres i Quatre, 1997; vol. 2: Agustí Bartra i altres noms de l’exili americà (a curade Santi Cortés), València, Tres i Quatre, 1998; vol. 3: Ernest Martínez Ferrando (a cura deVicent Alonso), València, Tres i Quatre, 1999; vol 4: Manuel Sanchis Guarner, Josep Gi-ner, Germà Colón (a cura d’Antoni Ferrando), València, Tres i Quatre, 2000.Si la història —el discurs historiogràfic— consisteix al capdavall en el relat que construeix unsentit per al procés de transformacions d’un grup social durant un període cronològic determinat,aquest tipus de relat es teixeix a partir d’altres relats més localitzats que narren esdeveniments, apartir de descripcions de monuments i documents, i sobre la base de la constància escrita de pro-cessos verbals interactius. Es tracta de tot això que podem anomenar l’arxiu discursiu on es con-serva, catalogada i activable, la memòria d’una col.lectivitat.L’historiador-detectiu ressegueix, d’acord amb les regles del seu ofici, tots els indicis relle-vants, els selecciona, els contrasta, els conjuga, els interpreta, i finalment en fa carn on pren cos laseua narració històrica final, un discurs que s’aferra a la il.lusió de ser una “reconstrucció” fidel delsVICENT SALVADOR370

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38442/49228

"Correspondència entre Lluís Nicolau d'Olwer i Jaume Bofill i Mates". Edició a cura de Montserrat Vilà i Bayerri i Joan Molar i Navarra. PAM, Biblioteca Abat Oliba, 1999, 301 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana