Perea, Maria Pilar

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Unos índices, muy bien hechos, de autores, de títulos, de editores —agrupados por ciudades de
residencia de la editorial— y temático, coronan la elaboración de este repertorio. El índice temático,
por su especificidad, es mucho más útil que su equivalente índice general, de otras bibliografías.
El posible desacuerdo que pueda formularse respecto de las ideas ligüísticas de los autores, en
absoluto menoscaba el valor intrínseco de este voluminoso y concienzudo libro.
JOSÉ MONDÉJAR
Universidad de Granada
JULIÀ I MUNÉ, Joan (2000): L’inici de la lingüística catalana. Bernhard Schädel, Mn. Antoni M.
Alcover i l’Institut d’Estudis Catalans. Una aproximació epistolar, 1904-1925. Barcelona,
Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000 («Textos i Es-
tudis de Cultura Catalana, 74»). 411 p.
Una bona part dels treballs de recerca desenvolupats per Joan Julià han posat en relleu la vida
i les obres de Pere Barnils (Centelles, 1882 - Barcelona, 1933), un dels tres estipendiats —junta-
ment amb Antoni Griera i Manuel de Montoliu— que la Diputació de Barcelona, sota els auspi-
cis directes d’Antoni M. Alcover i els indirectes de Bernhard Schädel, va enviar a Alemanya per
ampliar els seus estudis a la Universitat de Halle, per ensinistrar-lo en el coneixement de la meto-
dologia filològica alemanya i per preparar-lo convenientment per desenvolupar una tasca de recer-
ca rigorosa en el marc de l’Institut d’Estudis Catalans. Els articles «Pere Barnils i Giol (1882-1933).
Un lingüista oblidat» (Serra d’Or XXV, 1983, p. 469-472), «Els periples dialectològics de Pere Bar-
nils» (Butlletí de Dialectologia Nord-Occidental 2, 1983, p. 13-29), «Pere Barnils i el Primer Con-
grés de Fonètica Experimental» (Folia Phonetica, 1984, p. 225-228), «Biobibliografia de Pere Bar-
nils» (Folia Phonetica, 1984, p. 241-244) i «Pere Barnils i l’Institut d’Estudis Catalans» (dins
Miscel.lània Antoni M. Badia i Margarit 2, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
1987, p. 243-254) són un bon testimoni de l’interès de l’autor per donar a conèixer la contribució
de Barnils en el camp de la lingüística catalana i en especial en el de la fonètica experimental. Del
conjunt d’aquestes i altres aportacions ha sorgit el llibre, publicat pel mateix Julià el 2000, Pere
Barnils: l’home, el lingüista i el mestre (1882-1933) (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat).
A més d’aquests treballs, Julià ha pouat en fonts provinents del gènere epistolar i, centrat tem-
poralment en els inicis del segle XX, ha publicat diversos epistolaris que reflecteixen les relacions
que s’establiren entre un conjunt de personatges que van deixar una empremta inesborrable en
l’àmbit de la cultura en general i en el de la lingüística en particular. Cal recordar les «Cartes de
Pere Barnils a Mn. Antoni M. Alcover» (Els Marges XXXII, 1984, p. 81-98), «Mossèn Antoni M. Al-
cover i l’Obra del Diccionari a la llum dels epistolaris de Barnils, Griera i Montoliu» (Tarragona,
1986), «L’epistolari Schädel-Alcover i l’inici de la lingüística catalana» (dins Miscel.lània Jordi
Carbonell 2, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 243-254) i l’«Epistolari
entre Josep Carner i Antoni M. Alcover» (dins Epistolari de Josep Carner II, a cura d’Albert Ma-
nent i Jaume Medina, Barcelona, Curial, 1995, p. 7-44).
Reprenent aquesta darrera orientació, Julià ens brinda ara una aproximació epistolar —i aquest
és el títol del seu llibre— que abasta el període comprès entre el 1904 i el 1925 i que se centra en
els inicis de la lingüística catalana com a ciència autònoma. Els límits temporals establerts són cla-
rament justificats per l’autor: pel que fa al punt de partida, el 1904 va ser l’any en què Alcover va
donar a conèixer, a través d’una conferència a l’Ateneu Barcelonès, la seva voluntat de dur a terme
un congrés de sintaxi catalana —que prengué forma definitiva, a partir dels consells de Schädel, en
el Primer Congrés de la Llengua de l’octubre de 1906—; pel que fa al punt final, l’any 1925 va ser
JULIÀ I MUNÉ: «L’INICI DE LA LINGÜÍSTICA CATALANA» 277
testimoni d’una desaparició doble: d’una desaparició institucional, per condicionaments polítics: de
l’Institut d’Estudis Catalans, en forma d’esvaïment progressiu; i d’una desaparició humana: del
traspàs de Bernhard Schädel.
El títol del llibre de Joan Julià inclou també un llarg subtítol —L’inici de la lingüística catala-
na. Bernhard Schädel, Mn. Antoni M. Alcover i l’Institut d’Estudis Catalans. Una aproximació
epistolar, 1904-1925—, que resulta altament representatiu dels objectius que es proposa l’autor:
donar compte epistolarment del naixement i del primer desenvolupament de la lingüística a Cata-
lunya, i il.lustrar aquests fets amb els testimonis provinents de la relació epistolar entre diversos per-
sonatges de l’època. I els dos noms propis que incorpora —Alcover i Schädel—, com també l’Ins-
titut d’Estudis Catalans i, en concret, la Secció Filològica, esdevenen els eixos entorn dels quals es
canalitza i s’orienta la ciència lingüística —no sense certes dificultats, però— vers un camí cada
cop més consolidat en l’estudi científic i sistemàtic del català.
Avui en dia és una opinió comunament compartida que Alcover —adoptant la valoració que
en féu Meyer-Lübke— és el fundador de la dialectologia a Catalunya. En efecte, entre altres tas-
ques, Alcover impulsà el treball de camp per a l’obtenció de dades dialectals, maldà per recons-
truir el català literari a partir de l’estudi de la llengua viva, aplicà poc o molt els mètodes rigoro-
sos de la filologia alemanya, aplegà un abundós corpus lèxic i nombrosos materials dialectals, amb
la finalitat d’elaborar un diccionari i una gramàtica de tipus descriptiu, i fou innovador —malgrat
algunes veus crítiques— en relació amb la tipologia dels subjectes entrevistats per aplegar la con-
jugació catalana. És indubtable, però, que les nombroses iniciatives que emprengué en temps de
joventut —des de la recopilació del folklore fins a la publicació de la Lletra de Convit, amb el
condiment en tots els casos d’una certa actitud polèmica que no l’havia d’abandonar mai— foren
reorientades convenientment a partir de les cartes de Bernhard Schädel, un jove professor de la
Universitat de Halle, que actuà de mentor i de conseller de les diverses tasques que Alcover volia
dur a terme.
Des d’un punt de vista institucional, l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 per iniciativa
d’Enric Prat de la Riba, prengué volada durant el període examinat per l’obra que ressenyem. El
mateix Prat de la Riba promogué l’ampliació d’aquesta institució, que féu germinar, el 1911, la Sec-
ció Filològica, juntament amb la Secció de Ciències, i tant Schädel com Alcover hi participaren ac-
tivament: el primer de manera remota, des d’Alemanya; el segon d’una manera ben directa, pre-
nent-ne les regnes —mentre va poder— com a president des del mateix any 1911. Però si Alcover
i Schädel destaquen com els artífexs de la consolidació científica de la lingüística i l’Institut d’Es-
tudis Catalans en fou —bé que parcialment— la plataforma, no es pot dubtar que altres personatges
tingueren una participació més o menys activa en aquesta comesa: una comesa que originà l’arrela-
ment i l’eclosió de la lingüística al nostre país. I aquesta intervenció —en diferents graus— és la
que vol posar de manifest el treball de Julià, tot incloent, en la seva aproximació epistolar, una sè-
rie de cartes que provenen de diversos arxius, com ara l’Arxiu de l’Obra del Diccionari, l’Arxiu de
la família Rubió, l’Arxiu de la família Prat de la Riba, l’Arxiu de la família Maragall o les lletres
que es troben a la Biblioteca de Catalunya o a la Biblioteca Porter.
Un altre objectiu que Julià, com fa constar en la presentació del seu llibre, vol acomplir amb el
seu epistolari és esmenar confusions i desfer errors generalitzats en relació amb certs personatges.
I així, per citar només un exemple, el seu recull és útil per contradir l’opinió que trasllueix l’article
«Fabra, lingüista», que Joan Coromines publicà a Serra d’Or, l’any 1963 (p. 38-40), segons la qual
els tres estipendiats es mostraren ingrats amb els que promogueren la seva formació i menysprea-
ren posteriorment l’obra d’Alcover.
Amb els ulls posats en els objectius esmentats, Julià presenta una selecció de materials episto-
lars que reflecteixen les relacions entre diversos estudiosos d’aquesta etapa. I és obvi que en faci
una tria, pel fet que espigolar en els diversos fons posa a les seves mans un parell de miler de lle-
tres, que podrien omplir —amb les anotacions corresponents— diversos volums. Amb tot, un cop
feta l’esporgada, el llibre que ara presentem compta ja amb 411 pàgines.
MARIA PILAR PEREA278
Per limitacions d’espai, doncs, pel perill d’un creixement desorbitat dels objectius i per l’e-
xistència d’epistolaris ja editats de manera completa, Julià posa a la disposició del lector 219 car-
tes, que corresponen a 37 epistolaris, en els quals els protagonistes són, a més d’Alcover i de Schä-
del, els tres estipendiats, Antoni Rubió i Lluch, Jordi Rubió i Balaguer, Jaume Massó i Torrents,
Josep Carner, Ramon Menéndez Pidal, Joaquim Ruyra, Miquel dels Sants Oliver, Maurice Gram-
mont, Frederic Mistral, Jean-Joseph Saroïhandy, Hermann Suchier, Louis Gauchat, Jakob Jud, Al-
fons Par, Francesc Cambó, Jaume Bofill i Mates, Tomás Navarro Tomás, Pompeu Fabra, Juli Del-
pont, Enric Prat de la Riba i Joan Maragall. Complementàriament, s’hi inclouen també una selecció
dels epistolaris de l’Institut d’Estudis Catalans, procedents de diversos estudiosos, que es troben a
la Biblioteca de Catalunya.
A més de les cartes, Julià hi incorpora també —en forma d’apèndixs— un material comple-
mentari. Es tracta de la transcripció de tres manuscrits no epistolars, que es troben a l’Arxiu de
l’Obra del Diccionari —els dos primers pertanyen a Schädel; el tercer pertany a Alcover—: en
primer lloc, la proposta de Schädel en relació amb l’elaboració de la Gramàtica de la Llengua
Catalana i amb la creació d’una Junta de la Llengua Catalana; en segon lloc, l’exposició del mè-
tode de recerca dialectològica que calia aplicar en l’excursió filològica de 1906 per terres piri-
nenques; i, finalment, la circular impresa que Alcover adreçà, seguint les instruccions de Schä-
del, als col.laboradors dels pobles on realitzarien l’excursió filològica esmentada, que el mateix
Alcover tingué bona cura de publicar en el tom III del Bolletí del Diccionari de la Llengua Ca-
talana (p. 108-110).
De la combinatòria entre algunes de les lletres, en general inèdites, dels personatges esmentats,
sorgeixen els 37 epistolaris a què fa referència Julià —que no citem per evitar d’allargar excessiva-
ment aquesta ressenya. En general, la correspondència és unidireccional, tret dels epistolaris Prat de
la Riba ↔ Alcover, Rubió i Lluch ↔ Alcover, Rubió i Balaguer ↔ Alcover, Montoliu ↔ Alcover,
Montoliu ↔ Rubió i Balaguer, en què es compta amb les cartes en tots dos sentits. Domina, però,
la correspondència unilateral, en la qual Alcover és el destinatari.
Pel que fa al contingut, les cartes volen mostrar el rerefons d’un conjunt de fets que esdevenen
decisius per completar la història de la lingüística catalana a començament de segle. S’entrellacen,
doncs, els diversos projectes de Schädel, que tenen el propòsit, des de l’àmbit de l’Institut, de re-
glamentar l’ortografia catalana a través de la publicació de les Normes. Cal destacar també, entre
altres, la fundació d’un “Institut pour l’étude de la langue catalane et de ses dialectes”, preludi de la
Secció Filològica; l’edició de dues revistes: una de tècnica, que es pot identificar Butlletí de Dia-
lectologia Catalana, editada, en el marc de l’Institut, a partir del 1914, i una de divulgació, el Bo-
lletí del Diccionari de la Llengua Catalana, que Alcover publicava des del 1901; l’edició del seu
Manual de Fonètica Catalana (Cöthen 1908), amb la finalitat que servís d’instrument per ensinis-
trar els col.laboradors en la tasca dialectològica; la iniciativa d’un Atlas Lingüístic, que més enda-
vant emprengué Griera; el suggeriment que Alcover fes viatges a l’estranger, per tal d’orientar-lo
en les finalitats i en els mètodes de la filologia romànica. Altres temes fan referència als estudis dels
estipendiats i a la problemàtica que se’n desprengué, en un primer moment, amb Schädel —tot i que
l’epistolari de Julià permet de donar compte de la seva reconciliació el 1920—, a les tensions sub-
següents en relació amb les tasques que havien d’acomplir a l’Institut com a secretaris redactors i al
seu estatus en aquesta institució, i també a les relacions que s’establiren entre Fabra i Barnils, Mon-
toliu i Griera. Es recullen, a més, el desenvolupament del Primer Congrés Internacional de la Llen-
gua Catalana de 1906, les eixides filològiques d’Alcover, la celebració del Primer Congrés de Fonè-
tica Experimental i les relacions tempestuoses entre Alcover i diversos membres de la Secció
Filològica.
Si aquests són els temes principals del llibre, s’intueixen també altres temàtiques més o menys
conegudes, com ara, i entre moltes altres, la germanofília d’Alcover i l’acusació que rep de Juli Del-
pont de ser col.laboracionista alemany; les relacions de desamor progressiu entre Alcover i diversos
interlocutors, com ara Carner o Rubió i Lluch; la problemàtica sorgida arran de les edicions lul.lia-
JULIÀ I MUNÉ: «L’INICI DE LA LINGÜÍSTICA CATALANA» 279
nes; o els contactes de tipus filològic que el canonge manacorí va establir amb altres estudiosos del
moment.
Algunes de les cartes seleccionades han estat anotades per Julià, de manera que inclouen as-
pectes biogràfics interessants, aclariments i remissions —tot i que de vegades l’autor remet a cartes
no incorporades a l’epistolari, com ara la targeta postal del 17 de desembre de 1907, d’Alcover a
Rubió i Balaguer, o la carta de l’1 de gener de 1908, que Rubió i Lluch adreça a Alcover, i que el
lector, si no disposa d’aquest material, no pot consultar. Com a complement, no hi hauria estat so-
brera una presentació general que servís de fil conductor per entrellaçar els diversos temes que es
van perfilant al llarg dels diferents documents.
Les lletres, per raó de la procedència d’alguns dels emissors o dels destinataris, estan escrites
en català, en castellà, en francès i en alemany. Julià, per facilitar-ne la lectura, tradueix les darreres
al català. Les limitacions a què fèiem referència en relació amb l’espai, però, han impedit d’inclou-
re les cartes originals en aquesta llengua.
D’altra banda, cal agrair a Julià la iniciativa d’incorporar, en la part introductòria, un índex cro-
nològic i un inventari, que recullen el nombre total de documents de cada epistolari, les cartes que
ja han estat publicades, l’extensió temporal, la composició, la distribució, la tipologia (si es tracta
de cartes, targetes postals), que faciliten l’accés a la correspondència. A més, en el cos del text, els
documents seleccionats estan ordenats no pas en relació amb els emissors i amb els destinataris,
sinó numerats en ordre cronològic, amb la finalitat de resseguir els fets esdevinguts des d’una pa-
noràmica global. El llibre es tanca amb un índex onomàstic i amb un índex cronològic epistolar que
faciliten la localització individual dels materials epistolars.
Tot i la vàlua dels documents oferts, i tot i acomplir els objectius fixats per l’autor, ens hem de
lamentar que només es tracti d’una selecció dels materials, i en alguns casos d’una selecció ben re-
duïda. Indiquem, per posar un exemple, entre parèntesis, el nombre de cartes que s’han inclòs en la
tria en relació amb el conjunt de documents que integren els epistolaris (la primera xifra correspon
al nombre total de documents): Schädel → Alcover (205/60), Grammont → Alcover (8/1), Alcover
→ Cambó (7/2), Montoliu → Rubió i Lluch (16/9), Montoliu →Massó i Torrents (2/1), Montoliu
→ Rubió i Balaguer (3/0), Barnils → Rubió i Balaguer (5/0), Alcover → Rubió i Lluch (40/12), Ru-
bió i Lluch → Alcover (28/8), Alcover → Rubió i Balaguer (11/0), Rubió i Balaguer → Alcover
(14/9), Prat de la Riba →Alcover (35/9), Menéndez Pidal →Alcover (15/5), Ruyra →Alcover (10/3).
Cal tenir en compte, però, que Julià no torna a publicar les cartes ja editades o que ha desestimat les
que contenien dades que resultaven irrellevants per a la seva recerca.
És fàcil, amb aquesta selecció, que el lector tingui la impressió que obté una visió parcel.lada
de la realitat, que busqui respostes en algun document no existent o que el seu interès el condueixi
a voler explorar en territoris adjacents a les temàtiques, esmentades més amunt, que Julià ha volgut
il.lustrar a través de la seva tria. Els documents ofereixen una visió de conjunt —la visió del conjunt
que ha elegit l’autor— que invita a ser completada amb l’anàlisi d’altres dades particulars, que es
desgranarien a través de l’estudi complet dels diversos epistolaris —amb preferència, i quan és pos-
sible, en tots dos sentits— entre els personatges citats en aquest treball.
Reiterem, però, que aquesta selecció ha acomplert amb escreix el propòsit de Julià d’oferir un
coneixement més complet d’aquest període cabdal de la història de la lingüística catalana. La tria,
encara, té una finalitat secundària: promoure treballs de recerca, a partir d’aquests materials, que
complementin la visió que l’autor ens ha brindat en relació amb els orígens de la lingüística a Ca-
talunya. Ens felicitem, doncs, per la publicació d’aquesta obra i per la tasca excel.lent que ha des-
envolupat Julià per fer accessibles aquests materials als estudiosos i a totes les persones interessa-
des en aquest període de consolidació progressiva de la nostra història lingüística.
MARIA PILAR PEREA
Universitat de Barcelona
MARIA PILAR PEREA280


JULIÀ I MUNÉ, JOAN (2000): L'inici de la lingüística catalana. Bernhard Schädel, Mn. Antoni M. Alcover i l'Institut d'Estudis Catalans. Una aproximació epistolar, 1904-1925. Barcelona, Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserr

Hemeroteca Cientifica Catalana

Unos índices, muy bien hechos, de autores, de títulos, de editores —agrupados por ciudades deresidencia de la editorial— y temático, coronan la elaboración de este repertorio. El índice temático,por su especificidad, es mucho más útil que su equivalente índice general, de otras bibliografías.El posible desacuerdo que pueda formularse respecto de las ideas ligüísticas de los autores, enabsoluto menoscaba el valor intrínseco de este voluminoso y concienzudo libro.JOSÉ MONDÉJARUniversidad de GranadaJULIÀ I MUNÉ, Joan (2000): L’inici de la lingüística catalana. Bernhard Schädel, Mn. Antoni M.Alcover i l’Institut d’Estudis Catalans. Una aproximació epistolar, 1904-1925. Barcelona,Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000 («Textos i Es-tudis de Cultura Catalana, 74»). 411 p.Una bona part dels treballs de recerca desenvolupats per Joan Julià han posat en relleu la vidai les obres de Pere Barnils (Centelles, 1882 - Barcelona, 1933), un dels tres estipendiats —junta-ment amb Antoni Griera i Manuel de Montoliu— que la Diputació de Barcelona, sota els auspi-cis directes d’Antoni M. Alcover i els indirectes de Bernhard Schädel, va enviar a Alemanya perampliar els seus estudis a la Universitat de Halle, per ensinistrar-lo en el coneixement de la meto-dologia filològica alemanya i per preparar-lo convenientment per desenvolupar una tasca de recer-ca rigorosa en el marc de l’Institut d’Estudis Catalans. Els articles «Pere Barnils i Giol (1882-1933).Un lingüista oblidat» (Serra d’Or XXV, 1983, p. 469-472), «Els periples dialectològics de Pere Bar-nils» (Butlletí de Dialectologia Nord-Occidental 2, 1983, p. 13-29), «Pere Barnils i el Primer Con-grés de Fonètica Experimental» (Folia Phonetica, 1984, p. 225-228), «Biobibliografia de Pere Bar-nils» (Folia Phonetica, 1984, p. 241-244) i «Pere Barnils i l’Institut d’Estudis Catalans» (dinsMiscel.lània Antoni M. Badia i Margarit 2, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,1987, p. 243-254) són un bon testimoni de l’interès de l’autor per donar a conèixer la contribucióde Barnils en el camp de la lingüística catalana i en especial en el de la fonètica experimental. Delconjunt d’aquestes i altres aportacions ha sorgit el llibre, publicat pel mateix Julià el 2000, PereBarnils: l’home, el lingüista i el mestre (1882-1933) (Barcelona, Publicacions de l’Abadia deMontserrat).A més d’aquests treballs, Julià ha pouat en fonts provinents del gènere epistolar i, centrat tem-poralment en els inicis del segle XX, ha publicat diversos epistolaris que reflecteixen les relacionsque s’establiren entre un conjunt de personatges que van deixar una empremta inesborrable enl’àmbit de la cultura en general i en el de la lingüística en particular. Cal recordar les «Cartes dePere Barnils a Mn. Antoni M. Alcover» (Els Marges XXXII, 1984, p. 81-98), «Mossèn Antoni M. Al-cover i l’Obra del Diccionari a la llum dels epistolaris de Barnils, Griera i Montoliu» (Tarragona,1986), «L’epistolari Schädel-Alcover i l’inici de la lingüística catalana» (dins Miscel.lània JordiCarbonell 2, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 243-254) i l’«Epistolarientre Josep Carner i Antoni M. Alcover» (dins Epistolari de Josep Carner II, a cura d’Albert Ma-nent i Jaume Medina, Barcelona, Curial, 1995, p. 7-44).Reprenent aquesta darrera orientació, Julià ens brinda ara una aproximació epistolar —i aquestés el títol del seu llibre— que abasta el període comprès entre el 1904 i el 1925 i que se centra enels inicis de la lingüística catalana com a ciència autònoma. Els límits temporals establerts són cla-rament justificats per l’autor: pel que fa al punt de partida, el 1904 va ser l’any en què Alcover vadonar a conèixer, a través d’una conferència a l’Ateneu Barcelonès, la seva voluntat de dur a termeun congrés de sintaxi catalana —que prengué forma definitiva, a partir dels consells de Schädel, enel Primer Congrés de la Llengua de l’octubre de 1906—; pel que fa al punt final, l’any 1925 va serJULIÀ I MUNÉ: «L’INICI DE LA LINGÜÍSTICA CATALANA» 277testimoni d’una desaparició doble: d’una desaparició institucional, per condicionaments polítics: del’Institut d’Estudis Catalans, en forma d’esvaïment progressiu; i d’una desaparició humana: deltraspàs de Bernhard Schädel.El títol del llibre de Joan Julià inclou també un llarg subtítol —L’inici de la lingüística catala-na. Bernhard Schädel, Mn. Antoni M. Alcover i l’Institut d’Estudis Catalans. Una aproximacióepistolar, 1904-1925—, que resulta altament representatiu dels objectius que es proposa l’autor:donar compte epistolarment del naixement i del primer desenvolupament de la lingüística a Cata-lunya, i il.lustrar aquests fets amb els testimonis provinents de la relació epistolar entre diversos per-sonatges de l’època. I els dos noms propis que incorpora —Alcover i Schädel—, com també l’Ins-titut d’Estudis Catalans i, en concret, la Secció Filològica, esdevenen els eixos entorn dels quals escanalitza i s’orienta la ciència lingüística —no sense certes dificultats, però— vers un camí cadacop més consolidat en l’estudi científic i sistemàtic del català.Avui en dia és una opinió comunament compartida que Alcover —adoptant la valoració queen féu Meyer-Lübke— és el fundador de la dialectologia a Catalunya. En efecte, entre altres tas-ques, Alcover impulsà el treball de camp per a l’obtenció de dades dialectals, maldà per recons-truir el català literari a partir de l’estudi de la llengua viva, aplicà poc o molt els mètodes rigoro-sos de la filologia alemanya, aplegà un abundós corpus lèxic i nombrosos materials dialectals, ambla finalitat d’elaborar un diccionari i una gramàtica de tipus descriptiu, i fou innovador —malgratalgunes veus crítiques— en relació amb la tipologia dels subjectes entrevistats per aplegar la con-jugació catalana. És indubtable, però, que les nombroses iniciatives que emprengué en temps dejoventut —des de la recopilació del folklore fins a la publicació de la Lletra de Convit, amb elcondiment en tots els casos d’una certa actitud polèmica que no l’havia d’abandonar mai— forenreorientades convenientment a partir de les cartes de Bernhard Schädel, un jove professor de laUniversitat de Halle, que actuà de mentor i de conseller de les diverses tasques que Alcover voliadur a terme.Des d’un punt de vista institucional, l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 per iniciativad’Enric Prat de la Riba, prengué volada durant el període examinat per l’obra que ressenyem. Elmateix Prat de la Riba promogué l’ampliació d’aquesta institució, que féu germinar, el 1911, la Sec-ció Filològica, juntament amb la Secció de Ciències, i tant Schädel com Alcover hi participaren ac-tivament: el primer de manera remota, des d’Alemanya; el segon d’una manera ben directa, pre-nent-ne les regnes —mentre va poder— com a president des del mateix any 1911. Però si Alcoveri Schädel destaquen com els artífexs de la consolidació científica de la lingüística i l’Institut d’Es-tudis Catalans en fou —bé que parcialment— la plataforma, no es pot dubtar que altres personatgestingueren una participació més o menys activa en aquesta comesa: una comesa que originà l’arrela-ment i l’eclosió de la lingüística al nostre país. I aquesta intervenció —en diferents graus— és laque vol posar de manifest el treball de Julià, tot incloent, en la seva aproximació epistolar, una sè-rie de cartes que provenen de diversos arxius, com ara l’Arxiu de l’Obra del Diccionari, l’Arxiu dela família Rubió, l’Arxiu de la família Prat de la Riba, l’Arxiu de la família Maragall o les lletresque es troben a la Biblioteca de Catalunya o a la Biblioteca Porter.Un altre objectiu que Julià, com fa constar en la presentació del seu llibre, vol acomplir amb elseu epistolari és esmenar confusions i desfer errors generalitzats en relació amb certs personatges.I així, per citar només un exemple, el seu recull és útil per contradir l’opinió que trasllueix l’article«Fabra, lingüista», que Joan Coromines publicà a Serra d’Or, l’any 1963 (p. 38-40), segons la qualels tres estipendiats es mostraren ingrats amb els que promogueren la seva formació i menysprea-ren posteriorment l’obra d’Alcover.Amb els ulls posats en els objectius esmentats, Julià presenta una selecció de materials episto-lars que reflecteixen les relacions entre diversos estudiosos d’aquesta etapa. I és obvi que en faciuna tria, pel fet que espigolar en els diversos fons posa a les seves mans un parell de miler de lle-tres, que podrien omplir —amb les anotacions corresponents— diversos volums. Amb tot, un copfeta l’esporgada, el llibre que ara presentem compta ja amb 411 pàgines.MARIA PILAR PEREA278Per limitacions d’espai, doncs, pel perill d’un creixement desorbitat dels objectius i per l’e-xistència d’epistolaris ja editats de manera completa, Julià posa a la disposició del lector 219 car-tes, que corresponen a 37 epistolaris, en els quals els protagonistes són, a més d’Alcover i de Schä-del, els tres estipendiats, Antoni Rubió i Lluch, Jordi Rubió i Balaguer, Jaume Massó i Torrents,Josep Carner, Ramon Menéndez Pidal, Joaquim Ruyra, Miquel dels Sants Oliver, Maurice Gram-mont, Frederic Mistral, Jean-Joseph Saroïhandy, Hermann Suchier, Louis Gauchat, Jakob Jud, Al-fons Par, Francesc Cambó, Jaume Bofill i Mates, Tomás Navarro Tomás, Pompeu Fabra, Juli Del-pont, Enric Prat de la Riba i Joan Maragall. Complementàriament, s’hi inclouen també una selecciódels epistolaris de l’Institut d’Estudis Catalans, procedents de diversos estudiosos, que es troben ala Biblioteca de Catalunya.A més de les cartes, Julià hi incorpora també —en forma d’apèndixs— un material comple-mentari. Es tracta de la transcripció de tres manuscrits no epistolars, que es troben a l’Arxiu del’Obra del Diccionari —els dos primers pertanyen a Schädel; el tercer pertany a Alcover—: enprimer lloc, la proposta de Schädel en relació amb l’elaboració de la Gramàtica de la LlenguaCatalana i amb la creació d’una Junta de la Llengua Catalana; en segon lloc, l’exposició del mè-tode de recerca dialectològica que calia aplicar en l’excursió filològica de 1906 per terres piri-nenques; i, finalment, la circular impresa que Alcover adreçà, seguint les instruccions de Schä-del, als col.laboradors dels pobles on realitzarien l’excursió filològica esmentada, que el mateixAlcover tingué bona cura de publicar en el tom III del Bolletí del Diccionari de la Llengua Ca-talana (p. 108-110).De la combinatòria entre algunes de les lletres, en general inèdites, dels personatges esmentats,sorgeixen els 37 epistolaris a què fa referència Julià —que no citem per evitar d’allargar excessiva-ment aquesta ressenya. En general, la correspondència és unidireccional, tret dels epistolaris Prat dela Riba ↔ Alcover, Rubió i Lluch ↔ Alcover, Rubió i Balaguer ↔ Alcover, Montoliu ↔ Alcover,Montoliu ↔ Rubió i Balaguer, en què es compta amb les cartes en tots dos sentits. Domina, però,la correspondència unilateral, en la qual Alcover és el destinatari.Pel que fa al contingut, les cartes volen mostrar el rerefons d’un conjunt de fets que esdevenendecisius per completar la història de la lingüística catalana a començament de segle. S’entrellacen,doncs, els diversos projectes de Schädel, que tenen el propòsit, des de l’àmbit de l’Institut, de re-glamentar l’ortografia catalana a través de la publicació de les Normes. Cal destacar també, entrealtres, la fundació d’un “Institut pour l’étude de la langue catalane et de ses dialectes”, preludi de laSecció Filològica; l’edició de dues revistes: una de tècnica, que es pot identificar Butlletí de Dia-lectologia Catalana, editada, en el marc de l’Institut, a partir del 1914, i una de divulgació, el Bo-lletí del Diccionari de la Llengua Catalana, que Alcover publicava des del 1901; l’edició del seuManual de Fonètica Catalana (Cöthen 1908), amb la finalitat que servís d’instrument per ensinis-trar els col.laboradors en la tasca dialectològica; la iniciativa d’un Atlas Lingüístic, que més enda-vant emprengué Griera; el suggeriment que Alcover fes viatges a l’estranger, per tal d’orientar-loen les finalitats i en els mètodes de la filologia romànica. Altres temes fan referència als estudis delsestipendiats i a la problemàtica que se’n desprengué, en un primer moment, amb Schädel —tot i quel’epistolari de Julià permet de donar compte de la seva reconciliació el 1920—, a les tensions sub-següents en relació amb les tasques que havien d’acomplir a l’Institut com a secretaris redactors i alseu estatus en aquesta institució, i també a les relacions que s’establiren entre Fabra i Barnils, Mon-toliu i Griera. Es recullen, a més, el desenvolupament del Primer Congrés Internacional de la Llen-gua Catalana de 1906, les eixides filològiques d’Alcover, la celebració del Primer Congrés de Fonè-tica Experimental i les relacions tempestuoses entre Alcover i diversos membres de la SeccióFilològica.Si aquests són els temes principals del llibre, s’intueixen també altres temàtiques més o menysconegudes, com ara, i entre moltes altres, la germanofília d’Alcover i l’acusació que rep de Juli Del-pont de ser col.laboracionista alemany; les relacions de desamor progressiu entre Alcover i diversosinterlocutors, com ara Carner o Rubió i Lluch; la problemàtica sorgida arran de les edicions lul.lia-JULIÀ I MUNÉ: «L’INICI DE LA LINGÜÍSTICA CATALANA» 279nes; o els contactes de tipus filològic que el canonge manacorí va establir amb altres estudiosos delmoment.Algunes de les cartes seleccionades han estat anotades per Julià, de manera que inclouen as-pectes biogràfics interessants, aclariments i remissions —tot i que de vegades l’autor remet a cartesno incorporades a l’epistolari, com ara la targeta postal del 17 de desembre de 1907, d’Alcover aRubió i Balaguer, o la carta de l’1 de gener de 1908, que Rubió i Lluch adreça a Alcover, i que ellector, si no disposa d’aquest material, no pot consultar. Com a complement, no hi hauria estat so-brera una presentació general que servís de fil conductor per entrellaçar els diversos temes que esvan perfilant al llarg dels diferents documents.Les lletres, per raó de la procedència d’alguns dels emissors o dels destinataris, estan escritesen català, en castellà, en francès i en alemany. Julià, per facilitar-ne la lectura, tradueix les darreresal català. Les limitacions a què fèiem referència en relació amb l’espai, però, han impedit d’inclou-re les cartes originals en aquesta llengua.D’altra banda, cal agrair a Julià la iniciativa d’incorporar, en la part introductòria, un índex cro-nològic i un inventari, que recullen el nombre total de documents de cada epistolari, les cartes queja han estat publicades, l’extensió temporal, la composició, la distribució, la tipologia (si es tractade cartes, targetes postals), que faciliten l’accés a la correspondència. A més, en el cos del text, elsdocuments seleccionats estan ordenats no pas en relació amb els emissors i amb els destinataris,sinó numerats en ordre cronològic, amb la finalitat de resseguir els fets esdevinguts des d’una pa-noràmica global. El llibre es tanca amb un índex onomàstic i amb un índex cronològic epistolar quefaciliten la localització individual dels materials epistolars.Tot i la vàlua dels documents oferts, i tot i acomplir els objectius fixats per l’autor, ens hem delamentar que només es tracti d’una selecció dels materials, i en alguns casos d’una selecció ben re-duïda. Indiquem, per posar un exemple, entre parèntesis, el nombre de cartes que s’han inclòs en latria en relació amb el conjunt de documents que integren els epistolaris (la primera xifra corresponal nombre total de documents): Schädel → Alcover (205/60), Grammont → Alcover (8/1), Alcover→ Cambó (7/2), Montoliu → Rubió i Lluch (16/9), Montoliu →Massó i Torrents (2/1), Montoliu→ Rubió i Balaguer (3/0), Barnils → Rubió i Balaguer (5/0), Alcover → Rubió i Lluch (40/12), Ru-bió i Lluch → Alcover (28/8), Alcover → Rubió i Balaguer (11/0), Rubió i Balaguer → Alcover(14/9), Prat de la Riba →Alcover (35/9), Menéndez Pidal →Alcover (15/5), Ruyra →Alcover (10/3).Cal tenir en compte, però, que Julià no torna a publicar les cartes ja editades o que ha desestimat lesque contenien dades que resultaven irrellevants per a la seva recerca.És fàcil, amb aquesta selecció, que el lector tingui la impressió que obté una visió parcel.ladade la realitat, que busqui respostes en algun document no existent o que el seu interès el condueixia voler explorar en territoris adjacents a les temàtiques, esmentades més amunt, que Julià ha volgutil.lustrar a través de la seva tria. Els documents ofereixen una visió de conjunt —la visió del conjuntque ha elegit l’autor— que invita a ser completada amb l’anàlisi d’altres dades particulars, que esdesgranarien a través de l’estudi complet dels diversos epistolaris —amb preferència, i quan és pos-sible, en tots dos sentits— entre els personatges citats en aquest treball.Reiterem, però, que aquesta selecció ha acomplert amb escreix el propòsit de Julià d’oferir unconeixement més complet d’aquest període cabdal de la història de la lingüística catalana. La tria,encara, té una finalitat secundària: promoure treballs de recerca, a partir d’aquests materials, quecomplementin la visió que l’autor ens ha brindat en relació amb els orígens de la lingüística a Ca-talunya. Ens felicitem, doncs, per la publicació d’aquesta obra i per la tasca excel.lent que ha des-envolupat Julià per fer accessibles aquests materials als estudiosos i a totes les persones interessa-des en aquest període de consolidació progressiva de la nostra història lingüística.MARIA PILAR PEREAUniversitat de BarcelonaMARIA PILAR PEREA280