Pujol, Josep Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Les referències a la polèmica sobre l’autenticitat del sant Calze valencià, els homenatges —so-
lemnement superficials— a sant Vicent Ferrer o les anècdotes de canonges que pretenien refutar la fi-
losofia kantiana a força d’interjeccions insultants, hi són ben significatives, en aquesta corres-
pondència bilateral. Hi ha sens dubte una complicitat, fruit de la bona entesa, que permet la crítica de
Fuster respecte a personatges del moment, com ara Francesc Almela i Vives, Miquel Adlert o Xavier
Casp. Fins i tot no s’està de recordar les seues estretors econòmiques, amb confiança i a vegades amb
certa sornegueria. També, al costat de tot això, hi ha un flux recíproc d’informació literària i històri-
ca —tant si es parla de Rubió i Balaguer com d’escriptors estrangers d’actualitat— i, com era d’es-
perar, una qualitat expressiva realment notable que adelita el lector.
Finalment —per ara— el volum quart recull intercanvis de tipus més “filològic” amb Sanchis
Guarner, amb Josep Giner i amb Germà Colón. Les discussions sobre el model de llengua literària i so-
bre la relació dels dialectalismes en la normativa ocupen un lloc cabdal en aquests textos. Amb Giner
—personatge curiós i poc amic d’equilibris, defensor d’una valencianització un xic ultrancera— s’a-
rriba a establir un to de discrepància severa que és absent en els altres dos casos. Així, podem observar
una certa acritud en l’intercanvi produït amb ocasió de la publicació de l’Antologia de la poesia va-
lenciana, a la qual Giner dedica una extensísima carta crítica, detalladament replicada per Fuster.
Sens dubte, la correspondència més densa i interessant és la de Fuster i Sanchis -sobretot els
anys del seu allunyament mallorquí, però també a partir del seu retorn a València. Antoni Ferran-
do, en l’estudi introductori, dóna una clau d’interpretació, subjectiva però ben il.lustrativa, d’amb-
dues figures: l’un “liberal radical i catalanista”, enfront de l’altre, més eclèctic, un valencianista in-
tegrador de tarannà “socialdemòcrata”, segons el qualificatiu de Ferrando. La cosa certa, en tot cas,
és que la documentació aplegada ens permet valorar els matisos i les vacil.lacions d’ambdues acti-
tuds respecte a la uniformitat i la dialectalització de la llengua. També permet copsar un sentit d’a-
mistat que mena Fuster a fer de Sanchis un confident de primer ordre en aspectes dolorosos per a
ell com van ser, al voltant de l’any 1950, les tensions amb Miquel Adlert i, en menor mesura, amb
Xavier Casp, que el van decidir finalment (vegeu la carta que signa Fuster el 23 de març de 1951)
a trencar les seues relacions amb el grup de l’editorial Torre, que havia representat en la primera
postguerra el baluard valencià més important de la resistència cultural i nacional. De fet, la corres-
pondència amb Riera Llorca ja ens havia aportat un bon testimoni d’aquest desencontre. Probable-
ment un volum futur, ja anunciat, sobre la correspondència amb aquest grup —i, més encara, si Xa-
vier Casp accedeix a obrir a la consulta dels estudiosos els arxius de Miquel Adlert— llançarà més
llum sobre aquest tema espinós que va implicar una escissió decisiva per a la vida del nacionalisme
cultural a València durant molts anys.
Aquest i altres són aspectes que, sens dubte, els successius lliuraments de la correspondència
fusteriana contribuiran a historiar. És per això que cal desitjar a aquesta iniciativa una llarga vida i
una satisfactòria culminació del seu pla de treball —a diferència del que va esdevenir-se amb la pu-
blicació de l’Epistolari Llorente, interrompuda després del tercer volum—, que constituirà, sens
dubte, una de les més ambicioses tasques de documentació sobre la cultura catalana contemporània
dutes a terme recentment pel nostre món editorial.
VICENT SALVADOR
Universitat Jaume I
ROMEU I FIGUERAS, Josep. Recerques d’etnologia i folklore. Biblioteca Serra d’Or, 251. Barce-
lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. 170 pp.
No hi ha dubte que en Josep Romeu i Figueras trobem la personalitat més completa de tota la
història del folklore català, no tan sols per la síntesi dels substrats formatius que integra i l’ampli-
tud dels seus interessos —del folklore filològic d’extracció romàntica fins a l’etnografia a la mane-
JOSEP ROMEU I FIGUERAS: RECERQUES D’ETNOLOGIA I FOLKLORE 373
ra de van Gennep—, sinó també per la curiositat teòrica de què sempre ha fet gala —atent sense sec-
tarismes a totes les aportacions útils, de Milà fins a Jakobson—, sense parlar de l’altíssima qualitat
de les seves realitzacions. Romeu ha prestat idèntica atenció tant al vessant oral com a l’escrit de la
“poesia popular” —per dir-ho amb l’expressió característica de l’escola herderiana— i calçat amb
espardenyes d’excursionista s’ha mogut per les afraus pirinenques amb la mateixa desimboltura
que pel no menys anfractuós i intricat territori dels cançoners catalans de tots els temps, des dels
manuscrits medievals fins als fulls volanders i els impresos de tota mena dels segles XVI a XIX, dels
quals és un dels nostres màxims coneixedors.
La dedicació de Romeu al folklore, que s’inicia l’estiu del 1943 amb el seus primers treballs de
camp al Ripollès sobre el Comte Arnau, és, amb la seva forçada ocultació i la seva irreprimible
emersió, un eloqüent testimoni de la precarietat d’aquesta disciplina en el nostre panorama univer-
sitari: una brillant i prometedora carrera d’investigador en un terreny poc comú, iniciada el 1943 i
que condueix a l’extraordinari El mito de “El Comte Arnau” en la canción popular, la tradición le-
gendaria y la literatura (Barcelona: CSIC, 1948) i a l’excel.lent síntesi La nit de Sant Joan (Barce-
lona: Barcino, 1953), resta truncada per altres dedicacions no menys valuoses però que s’imposen
a la del folklore a causa de la seva major rendibilitat acadèmica fins que a començament de la dè-
cada dels vuitanta, quan torna a reprendre l’interès públic pel folklore després del llarg parèntesi de
la dictadura, l’antic folklorista reneix esplèndidament de les seves mai no del tot apagades cendres
amb la publicació de Materials i estudis de folklore (Barcelona: Alta Fulla, 1993), que recull els tre-
balls dispersos del període de 1943/53 i els complementa amb els de la nova fornada de 1983 a
1992.1 Recerques d’etnologia i folklore, publicades a tan curta distància dels Materials, demostren
que a punt de complir-se els seixanta de les seves primeres enquestes sobre el Comte Arnau, Josep
Romeu continua fidel a la seva primera vocació amb onze treballs recents, vuit publicats entre el
1994 i el 2000 i tres inèdits.
Tal com succeïa els Materials, es palesa també en aquest nou volum el tribut d’homenatge que les
noves generacions reten a l’autor en reconeixença del seu deganat moral en el terreny dels estudis
folklòrics, encara que no n’hagin pogut ser deixebles, al qual respon l’autor amb tres pròlegs a sengles
llibres de Joan Casanova i Joan Creus-Saumell sobre petits éssers fantàstics (Més ràpids que el llamp,
més vius que el foc, 2000), Maria Conca i Josep Guia sobre proverbis catalans antics (Els primers re-
culls de proverbis catalans, 1996), i Carme Oriol sobre nadales de mitjan segle XIX a mitjan segle XX
(El cançoner nadalenc català del Principat de Catalunya, 1995), totes tres guardonades amb el premi
Serra Boldú (i publicats per l’Ajuntament de Bellpuig i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat), el
jurat del qual Romeu ha presidit des de la seva creació. Un quart prefaci està dedicat a un treball de Do-
lors Sistac sobre cançons de pandero (Les cançons de pandero o de tambor, Lleida: Institut d’Estudis
Ilerdencs, 1997), realitzat en gran part sobre materials recollits pel seu marit, Enric Farreny —desapa-
regut prematurament—, quan era alumne d’un curs de doctorat del Dr. Romeu a la Universitat Autò-
noma de Barcelona. Tots aquests treballs formen una bella collita de reconeixença que fa lamentar en-
cara més que l’allunyament, primer, de la docència, i més tard les constriccions de la vida universitària
no hagin estat favorables a un mestratge que no hauria deixat de donar esplèndids resultats.
A diferència del que succeïa el 1993, només un sol treball, el primer, “Recerca folklòrica: una
experiència de camp” (1997), es basa en recerques antigues, en aquest cas dels anys 1950 i 1951 a
Olot i la seva rodalia, que havien romàs inèdits aleshores i forma el darrer lliurament dels estudis
sobre materials de la primera etapa que he assenyalat al principi. Aquest és també l’únic treball de-
dicat al folklore en la seva concepció àmplia, a l’anglesa, des dels cicles de la vida i de l’any fins a
l’astronomia popular, que dintre de la trajectòria de Romeu se circumscriu a les recerques fetes en-
JOSEP M. PUJOL374
1. Deixo ara de banda els treballs sobre poesia popular escrita, que han estat recollits en diverses miscel.là-
nies d’autor (Poesia popular i literatura, Barcelona: Curial, 1974; Estudis de lírica popular i lírica tradicional
antigues, Barcelona: PAM, 1993) i que fa poc han culminat amb el Corpus d’antiga poesia popular (Barcelo-
na: Barcino, 2000), que l’autor devia a l’erudició catalanística.
tre 1948 i 1951 al Ripollès i a la Garrotxa, però en aquest cas l’autor aprofita la descripció dels an-
tics materials per entreteixir-hi algunes reflexions de tipus metodològic.
La resta dels treballs es refereixen a temes literaris en els dos sectors preferits pel nostre for-
midable erudit odenenc: quatre a la poesia popular i dos a “mites”, aquests darrers entesos com a
personatges a l’entorn dels quals es catalitzen un grup de llegendes. En aquest darrer terreny, la re-
cerca es proposa establir les correlacions entre la tradició oral i la literària. En el primer (“Cinc mi-
tes populars catalans i el seu correlat clàssic”) es traça la relació entre les llegendes dels dracs de
Coll de Canes i de Vilardell (tal com l’explica el fals Boades) i el mite de Perseu; entre el pastor
Dalmau, de Rocallaura, i Ulisses enfrontat a Polifem; entre el Mariner de Sant Pau verdaguerià i un
episodi de l’Odissea; entre la fundació del castell de Mataplana per part del Comte Arnau i la de
Cartago per part de Dido; i finalment entre els follets i els lars romans com a genis domèstics. El se-
gon (“El diable feiner i destructor: una llegenda igualadina i odenenca”) estudia una llegenda sin-
gular protagonitzada pel Diable, al qual s’atribueix la dessecació d’un llac en el lloc on ara hi ha
Igualada. Com assenyala Romeu amb excel.lent instint, aquest relat, conegut essencialment per
fonts impreses des del 1884, presenta la singularitat de ser protagonitzat per un Diable feiner únic
en comptes del col.lectiu habitual de menairons, i podria afegir-se que també és inhabitual el de-
senllaç, amb escassa tensió narrativa, amb el triomf del Diable, que s’endú l’ànima de l’incaut que
ha subscrit el pacte amb ell. En la confrontació entre els dimonions insaciablement feiners i l’home,
aquest és el que triomfa, ajudat habitualment per la muller (cas del grup de rondalletes AaTh 1175-
1183), mentre que en les llegendes etiològiques amb intervenció del Diable hi ha dos models: el que
escenifica una confrontació entre el Diable —en singular: el Maligne— i un ésser humà, en el qual
la modificació topogràfica resultant és conseqüència del fracàs del Diable —i aleshores tenim un
diable constructor: cas del pont del Diable (AaTh 1191), com ha vist molt bé Romeu— o bé la con-
frontació es produeix entre el Diable i Déu (les anomenades “llegendes dualistes”, estudiades per
Lixefeld), i el resultat —que no és mai, pel que jo recordo ara, una construcció o una modificació
topogràfica— es deu aleshores a la derrota del primer. Aquí, però, el Diable / menairó executa el
seu deure i es compleixen simplement les condicions del pacte: la dessecació del llac no va lligada
al resultat de la narració, és a dir, no és un càstig al pecador ni una conseqüència del fracàs del Dia-
ble, i el desenvolupament és lineal i resulta mancat de tensió. Aquests detalls fan pensar més aviat
en una llegenda etiològica composta amb elements heterogenis, una mica allunyadament de l’es-
tricta economia pròpia de poètica oral.
Els quatre treballs restants són altres tantes reflexions sobre temes de poesia popular.
Romeu explora el món dels conjurs en vers, tan poc investigat, aplegant una rica sèrie d’ele-
ments, des de dades obtingudes en treball de camp propi o publicats per altres folkloristes moderns
fins a conjurs del segle XVI (1568) passant per materials de l’edat mitjana provinents de visites pas-
torals dels bisbes de Barcelona (1304 i 1310) i Girona (1346) o d’una font notarial perpinyanesa
(1397), tots els quals reben un detallat comentari filològic, imprescindible en textos d’aquesta
mena. “Sobre conjurs folklòrics en vers” amplia notablement un treball de 1994 —Romeu no s’a-
dorm mai sobre els resultats obtinguts— publicat a la Revista de Catalunya.
Els altres tres estan dedicats a la lírica. A “Influència de la lírica gallega en la catalana, particu-
larment la tradicional”, l’autor reprèn un tema que li és grat i el porta fora dels límits medievals. El
darrer adjectiu, que com és sabut Romeu utilitza de manera molt diferent a l’escola menendezpida-
liana, indica que no estem aquí davant de fenòmens folklòrics sinó de poesia popular escrita, des de
l’enigmàtica cantiga de amigo trobadoresca del cançoner Gil, “Altas undas que venetz sus la mar”,
fins a una cançó rossellonesa en decasíl.labs “de gaita gallega” publicada a principis del segle passat.
“«L’espina»: temes i motius temàtics d’una cançó i un refrany folklòrics” (ampliació d’un treball
aparegut el 1994 a la Miscel.lània Germà Colón) és una de les joies de la present col.lecció. Romeu
desplega la seva admirable panòplia de recursos per comentar i analitzar exhaustivament, amb pro-
fitoses incursions al terreny de les literatures populars francesa i espanyola, el tema, la metàfora cen-
tral —l’espina d’amor—, i el refrany d’una cançó coneguda pels folkloristes del segle XIX i recollida
JOSEP ROMEU I FIGUERAS: RECERQUES D’ETNOLOGIA I FOLKLORE 375
a Tossa de Mar d’una informant més que centenària per una alumna d’un curs de doctorat impartit
per ell el 1980/81. Finalment, Romeu dóna un comentari complet de “La filla d’Igualada”, balada re-
collida per Pau Bertran i Bros al seu Collbató natal i el completa amb una semblança del recol.lector,
una de les figures més interessants del folklore vuitcentista. No serà superflu indicar, per insistir en
les consideracions que he fet més amunt sobre el paper de Romeu en la recent represa dels estudis
folklòrics, que l’estudi biogràfic que li serveix de base va ser inspirat per un elogi al recull baladístic
del collbatonenc expressat al treball “Poesia popular i neopopularisme” inclòs a Poesia popular i li-
teratura (1974), que el biògraf, que no havia estat alumne seu, va utilitzar al seu torn com a punt de
partida per a la seva primera classe de literatura catalana popular en una universitat del país.
JOSEP M. PUJOL
Universitat Rovira i Virgili
ROMEU FIGUERAS, Josep (2000): Corpus d’antiga poesia popular. Barcelona: Editorial Barcino.
(Els Nostres Clàssics. Col.lecció B, 18) 421 p.
Josep Romeu i Figueras és un dels més conspicus representants de la millor escola filològica
nostrada, aquella que troba en Manuel Milà i Fontanals l’impulsor, i en els Rubió, pare i fill, Anto-
ni i Jordi, les més sòlides cadenes de transmissió. Els trets que defineixen més bé la personalitat de
Romeu són una tasca científica rigorosa, una vigoria intel.lectual infatigable, una singular capacitat
de suggeriment i estímul i la virtut d’infondre optimisme i ganes de treballar, tot plegat des de la
discreció i la tenacitat, lluny del rebombori mediàtic i megalòman propi d’aquelles veus que són cri-
daneres perquè no tenen gaires coses a dir i poden invertir el temps que els vaga en reblar el clau
sobre l’enclusa de l’obvietat. Félix de Azúa, amb l’agudesa que el caracteritza fins i tot quan es-
panyoleja, defineix el professor com aquella espècie que “habita en la Universidad y sabe algunas
cosas. Suele tener un campo de conocimiento muy discreto pero macizo… Si se le empuja fuera del
campo específico de sus conocimientos, muestra un atroz desconcierto” (Diccionario de las Artes,
1996, p. 107). Doncs bé, als antípodes d’aquesta espècie taxidermista que, lamentablement, no és
escassa en les nostres sacrosantes acadèmies, hi ha el professor Romeu i Figueras, que ha exercit el
seu mestratge des de la més rigorosa exigència científica i amb una immensa generositat a l’hora de
proporcionar temes d’estudi, suggeriments i camins d’anàlisi. A més a més, l’amplitud d’interessos
i la diversitat de la dedicació de Romeu abasten tots els períodes de la nostra literatura en els seus
dos vessants popular i culte, i la seva extensíssima recerca amb aportacions capdavanteres i edi-
cions modèliques ha produït un dels corpus més impressionants en la investigació catalana i hispà-
nica del segle XX en els camps més diversos de la cultura.
Aquesta immensa i fèrtil producció del Dr. Romeu, dispersa per multitud de revistes especialit-
zades o volums miscel.lanis introbables, que han bronzejat les noies i els nois de les fotocopiadores
de les biblioteques públiques, ha anat sent reunida, en els últims anys, en diversos volums monogrà-
fics sobre el folklore i l’univers llegendístic català (llàstima que no s’hagi reeditat el seu rigorós tre-
ball sobre la figura del comte Arnau, que va ser la seva tesi doctoral el 1947 i que si haguessen apro-
fitat els realitzadors de la serie televisiva Arnau, haurien obtingut sens dubte un producte més fidel a
la llegenda), la poesia popular i tradicional, els textos medievals i renaixentistes, el teatre català an-
tic, però també sobre la poesia, l’assaig i la crítica contemporànies, des de Maragall o Foix a Joan
Brossa, passant per Salvat Papasseit, Carles Riba, Marià Manent, Rosselló Pòrcel, Salvador Espriu,
Màrius Torres, Rosa Leveroni, Miquel Dolç, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater o Joan Perucho, entre
tants d’altres, estudis i anàlisis que esdevenen autèntics pilars de la interpretació i la crítica literària.
Doncs bé, una de les recerques punteres de Josep Romeu l’ha consagrada a l’estudi de la poesia
popular d’època medieval i renaixentista. Una dedicació intensa i sostinguda a la recerca d’un gè-
nere originàriament oral que acaba d’assolir una nova fita amb la publicació d’aquest Corpus que
LENKE KOVÀCS / FRANCESC MASSIP376


ROMEU i FIGUERAS, Josep. "Recerques d'etnologia i folklore". Biblioteca Serra d'Or, 251. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000. 170 pp.

Hemeroteca Cientifica Catalana

Les referències a la polèmica sobre l’autenticitat del sant Calze valencià, els homenatges —so-lemnement superficials— a sant Vicent Ferrer o les anècdotes de canonges que pretenien refutar la fi-losofia kantiana a força d’interjeccions insultants, hi són ben significatives, en aquesta corres-pondència bilateral. Hi ha sens dubte una complicitat, fruit de la bona entesa, que permet la crítica deFuster respecte a personatges del moment, com ara Francesc Almela i Vives, Miquel Adlert o XavierCasp. Fins i tot no s’està de recordar les seues estretors econòmiques, amb confiança i a vegades ambcerta sornegueria. També, al costat de tot això, hi ha un flux recíproc d’informació literària i històri-ca —tant si es parla de Rubió i Balaguer com d’escriptors estrangers d’actualitat— i, com era d’es-perar, una qualitat expressiva realment notable que adelita el lector.Finalment —per ara— el volum quart recull intercanvis de tipus més “filològic” amb SanchisGuarner, amb Josep Giner i amb Germà Colón. Les discussions sobre el model de llengua literària i so-bre la relació dels dialectalismes en la normativa ocupen un lloc cabdal en aquests textos. Amb Giner—personatge curiós i poc amic d’equilibris, defensor d’una valencianització un xic ultrancera— s’a-rriba a establir un to de discrepància severa que és absent en els altres dos casos. Així, podem observaruna certa acritud en l’intercanvi produït amb ocasió de la publicació de l’Antologia de la poesia va-lenciana, a la qual Giner dedica una extensísima carta crítica, detalladament replicada per Fuster.Sens dubte, la correspondència més densa i interessant és la de Fuster i Sanchis -sobretot elsanys del seu allunyament mallorquí, però també a partir del seu retorn a València. Antoni Ferran-do, en l’estudi introductori, dóna una clau d’interpretació, subjectiva però ben il.lustrativa, d’amb-dues figures: l’un “liberal radical i catalanista”, enfront de l’altre, més eclèctic, un valencianista in-tegrador de tarannà “socialdemòcrata”, segons el qualificatiu de Ferrando. La cosa certa, en tot cas,és que la documentació aplegada ens permet valorar els matisos i les vacil.lacions d’ambdues acti-tuds respecte a la uniformitat i la dialectalització de la llengua. També permet copsar un sentit d’a-mistat que mena Fuster a fer de Sanchis un confident de primer ordre en aspectes dolorosos per aell com van ser, al voltant de l’any 1950, les tensions amb Miquel Adlert i, en menor mesura, ambXavier Casp, que el van decidir finalment (vegeu la carta que signa Fuster el 23 de març de 1951)a trencar les seues relacions amb el grup de l’editorial Torre, que havia representat en la primerapostguerra el baluard valencià més important de la resistència cultural i nacional. De fet, la corres-pondència amb Riera Llorca ja ens havia aportat un bon testimoni d’aquest desencontre. Probable-ment un volum futur, ja anunciat, sobre la correspondència amb aquest grup —i, més encara, si Xa-vier Casp accedeix a obrir a la consulta dels estudiosos els arxius de Miquel Adlert— llançarà mésllum sobre aquest tema espinós que va implicar una escissió decisiva per a la vida del nacionalismecultural a València durant molts anys.Aquest i altres són aspectes que, sens dubte, els successius lliuraments de la correspondènciafusteriana contribuiran a historiar. És per això que cal desitjar a aquesta iniciativa una llarga vida iuna satisfactòria culminació del seu pla de treball —a diferència del que va esdevenir-se amb la pu-blicació de l’Epistolari Llorente, interrompuda després del tercer volum—, que constituirà, sensdubte, una de les més ambicioses tasques de documentació sobre la cultura catalana contemporàniadutes a terme recentment pel nostre món editorial.VICENT SALVADORUniversitat Jaume IROMEU I FIGUERAS, Josep. Recerques d’etnologia i folklore. Biblioteca Serra d’Or, 251. Barce-lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. 170 pp.No hi ha dubte que en Josep Romeu i Figueras trobem la personalitat més completa de tota lahistòria del folklore català, no tan sols per la síntesi dels substrats formatius que integra i l’ampli-tud dels seus interessos —del folklore filològic d’extracció romàntica fins a l’etnografia a la mane-JOSEP ROMEU I FIGUERAS: RECERQUES D’ETNOLOGIA I FOLKLORE 373ra de van Gennep—, sinó també per la curiositat teòrica de què sempre ha fet gala —atent sense sec-tarismes a totes les aportacions útils, de Milà fins a Jakobson—, sense parlar de l’altíssima qualitatde les seves realitzacions. Romeu ha prestat idèntica atenció tant al vessant oral com a l’escrit de la“poesia popular” —per dir-ho amb l’expressió característica de l’escola herderiana— i calçat ambespardenyes d’excursionista s’ha mogut per les afraus pirinenques amb la mateixa desimbolturaque pel no menys anfractuós i intricat territori dels cançoners catalans de tots els temps, des delsmanuscrits medievals fins als fulls volanders i els impresos de tota mena dels segles XVI a XIX, delsquals és un dels nostres màxims coneixedors.La dedicació de Romeu al folklore, que s’inicia l’estiu del 1943 amb el seus primers treballs decamp al Ripollès sobre el Comte Arnau, és, amb la seva forçada ocultació i la seva irreprimibleemersió, un eloqüent testimoni de la precarietat d’aquesta disciplina en el nostre panorama univer-sitari: una brillant i prometedora carrera d’investigador en un terreny poc comú, iniciada el 1943 ique condueix a l’extraordinari El mito de “El Comte Arnau” en la canción popular, la tradición le-gendaria y la literatura (Barcelona: CSIC, 1948) i a l’excel.lent síntesi La nit de Sant Joan (Barce-lona: Barcino, 1953), resta truncada per altres dedicacions no menys valuoses però que s’imposena la del folklore a causa de la seva major rendibilitat acadèmica fins que a començament de la dè-cada dels vuitanta, quan torna a reprendre l’interès públic pel folklore després del llarg parèntesi dela dictadura, l’antic folklorista reneix esplèndidament de les seves mai no del tot apagades cendresamb la publicació de Materials i estudis de folklore (Barcelona: Alta Fulla, 1993), que recull els tre-balls dispersos del període de 1943/53 i els complementa amb els de la nova fornada de 1983 a1992.1 Recerques d’etnologia i folklore, publicades a tan curta distància dels Materials, demostrenque a punt de complir-se els seixanta de les seves primeres enquestes sobre el Comte Arnau, JosepRomeu continua fidel a la seva primera vocació amb onze treballs recents, vuit publicats entre el1994 i el 2000 i tres inèdits.Tal com succeïa els Materials, es palesa també en aquest nou volum el tribut d’homenatge que lesnoves generacions reten a l’autor en reconeixença del seu deganat moral en el terreny dels estudisfolklòrics, encara que no n’hagin pogut ser deixebles, al qual respon l’autor amb tres pròlegs a senglesllibres de Joan Casanova i Joan Creus-Saumell sobre petits éssers fantàstics (Més ràpids que el llamp,més vius que el foc, 2000), Maria Conca i Josep Guia sobre proverbis catalans antics (Els primers re-culls de proverbis catalans, 1996), i Carme Oriol sobre nadales de mitjan segle XIX a mitjan segle XX(El cançoner nadalenc català del Principat de Catalunya, 1995), totes tres guardonades amb el premiSerra Boldú (i publicats per l’Ajuntament de Bellpuig i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat), eljurat del qual Romeu ha presidit des de la seva creació. Un quart prefaci està dedicat a un treball de Do-lors Sistac sobre cançons de pandero (Les cançons de pandero o de tambor, Lleida: Institut d’EstudisIlerdencs, 1997), realitzat en gran part sobre materials recollits pel seu marit, Enric Farreny —desapa-regut prematurament—, quan era alumne d’un curs de doctorat del Dr. Romeu a la Universitat Autò-noma de Barcelona. Tots aquests treballs formen una bella collita de reconeixença que fa lamentar en-cara més que l’allunyament, primer, de la docència, i més tard les constriccions de la vida universitàriano hagin estat favorables a un mestratge que no hauria deixat de donar esplèndids resultats.A diferència del que succeïa el 1993, només un sol treball, el primer, “Recerca folklòrica: unaexperiència de camp” (1997), es basa en recerques antigues, en aquest cas dels anys 1950 i 1951 aOlot i la seva rodalia, que havien romàs inèdits aleshores i forma el darrer lliurament dels estudissobre materials de la primera etapa que he assenyalat al principi. Aquest és també l’únic treball de-dicat al folklore en la seva concepció àmplia, a l’anglesa, des dels cicles de la vida i de l’any fins al’astronomia popular, que dintre de la trajectòria de Romeu se circumscriu a les recerques fetes en-JOSEP M. PUJOL3741. Deixo ara de banda els treballs sobre poesia popular escrita, que han estat recollits en diverses miscel.là-nies d’autor (Poesia popular i literatura, Barcelona: Curial, 1974; Estudis de lírica popular i lírica tradicionalantigues, Barcelona: PAM, 1993) i que fa poc han culminat amb el Corpus d’antiga poesia popular (Barcelo-na: Barcino, 2000), que l’autor devia a l’erudició catalanística.tre 1948 i 1951 al Ripollès i a la Garrotxa, però en aquest cas l’autor aprofita la descripció dels an-tics materials per entreteixir-hi algunes reflexions de tipus metodològic.La resta dels treballs es refereixen a temes literaris en els dos sectors preferits pel nostre for-midable erudit odenenc: quatre a la poesia popular i dos a “mites”, aquests darrers entesos com apersonatges a l’entorn dels quals es catalitzen un grup de llegendes. En aquest darrer terreny, la re-cerca es proposa establir les correlacions entre la tradició oral i la literària. En el primer (“Cinc mi-tes populars catalans i el seu correlat clàssic”) es traça la relació entre les llegendes dels dracs deColl de Canes i de Vilardell (tal com l’explica el fals Boades) i el mite de Perseu; entre el pastorDalmau, de Rocallaura, i Ulisses enfrontat a Polifem; entre el Mariner de Sant Pau verdaguerià i unepisodi de l’Odissea; entre la fundació del castell de Mataplana per part del Comte Arnau i la deCartago per part de Dido; i finalment entre els follets i els lars romans com a genis domèstics. El se-gon (“El diable feiner i destructor: una llegenda igualadina i odenenca”) estudia una llegenda sin-gular protagonitzada pel Diable, al qual s’atribueix la dessecació d’un llac en el lloc on ara hi haIgualada. Com assenyala Romeu amb excel.lent instint, aquest relat, conegut essencialment perfonts impreses des del 1884, presenta la singularitat de ser protagonitzat per un Diable feiner únicen comptes del col.lectiu habitual de menairons, i podria afegir-se que també és inhabitual el de-senllaç, amb escassa tensió narrativa, amb el triomf del Diable, que s’endú l’ànima de l’incaut queha subscrit el pacte amb ell. En la confrontació entre els dimonions insaciablement feiners i l’home,aquest és el que triomfa, ajudat habitualment per la muller (cas del grup de rondalletes AaTh 1175-1183), mentre que en les llegendes etiològiques amb intervenció del Diable hi ha dos models: el queescenifica una confrontació entre el Diable —en singular: el Maligne— i un ésser humà, en el qualla modificació topogràfica resultant és conseqüència del fracàs del Diable —i aleshores tenim undiable constructor: cas del pont del Diable (AaTh 1191), com ha vist molt bé Romeu— o bé la con-frontació es produeix entre el Diable i Déu (les anomenades “llegendes dualistes”, estudiades perLixefeld), i el resultat —que no és mai, pel que jo recordo ara, una construcció o una modificaciótopogràfica— es deu aleshores a la derrota del primer. Aquí, però, el Diable / menairó executa elseu deure i es compleixen simplement les condicions del pacte: la dessecació del llac no va lligadaal resultat de la narració, és a dir, no és un càstig al pecador ni una conseqüència del fracàs del Dia-ble, i el desenvolupament és lineal i resulta mancat de tensió. Aquests detalls fan pensar més aviaten una llegenda etiològica composta amb elements heterogenis, una mica allunyadament de l’es-tricta economia pròpia de poètica oral.Els quatre treballs restants són altres tantes reflexions sobre temes de poesia popular.Romeu explora el món dels conjurs en vers, tan poc investigat, aplegant una rica sèrie d’ele-ments, des de dades obtingudes en treball de camp propi o publicats per altres folkloristes modernsfins a conjurs del segle XVI (1568) passant per materials de l’edat mitjana provinents de visites pas-torals dels bisbes de Barcelona (1304 i 1310) i Girona (1346) o d’una font notarial perpinyanesa(1397), tots els quals reben un detallat comentari filològic, imprescindible en textos d’aquestamena. “Sobre conjurs folklòrics en vers” amplia notablement un treball de 1994 —Romeu no s’a-dorm mai sobre els resultats obtinguts— publicat a la Revista de Catalunya.Els altres tres estan dedicats a la lírica. A “Influència de la lírica gallega en la catalana, particu-larment la tradicional”, l’autor reprèn un tema que li és grat i el porta fora dels límits medievals. Eldarrer adjectiu, que com és sabut Romeu utilitza de manera molt diferent a l’escola menendezpida-liana, indica que no estem aquí davant de fenòmens folklòrics sinó de poesia popular escrita, des del’enigmàtica cantiga de amigo trobadoresca del cançoner Gil, “Altas undas que venetz sus la mar”,fins a una cançó rossellonesa en decasíl.labs “de gaita gallega” publicada a principis del segle passat.“«L’espina»: temes i motius temàtics d’una cançó i un refrany folklòrics” (ampliació d’un treballaparegut el 1994 a la Miscel.lània Germà Colón) és una de les joies de la present col.lecció. Romeudesplega la seva admirable panòplia de recursos per comentar i analitzar exhaustivament, amb pro-fitoses incursions al terreny de les literatures populars francesa i espanyola, el tema, la metàfora cen-tral —l’espina d’amor—, i el refrany d’una cançó coneguda pels folkloristes del segle XIX i recollidaJOSEP ROMEU I FIGUERAS: RECERQUES D’ETNOLOGIA I FOLKLORE 375a Tossa de Mar d’una informant més que centenària per una alumna d’un curs de doctorat impartitper ell el 1980/81. Finalment, Romeu dóna un comentari complet de “La filla d’Igualada”, balada re-collida per Pau Bertran i Bros al seu Collbató natal i el completa amb una semblança del recol.lector,una de les figures més interessants del folklore vuitcentista. No serà superflu indicar, per insistir enles consideracions que he fet més amunt sobre el paper de Romeu en la recent represa dels estudisfolklòrics, que l’estudi biogràfic que li serveix de base va ser inspirat per un elogi al recull baladísticdel collbatonenc expressat al treball “Poesia popular i neopopularisme” inclòs a Poesia popular i li-teratura (1974), que el biògraf, que no havia estat alumne seu, va utilitzar al seu torn com a punt departida per a la seva primera classe de literatura catalana popular en una universitat del país.JOSEP M. PUJOLUniversitat Rovira i VirgiliROMEU FIGUERAS, Josep (2000): Corpus d’antiga poesia popular. Barcelona: Editorial Barcino.(Els Nostres Clàssics. Col.lecció B, 18) 421 p.Josep Romeu i Figueras és un dels més conspicus representants de la millor escola filològicanostrada, aquella que troba en Manuel Milà i Fontanals l’impulsor, i en els Rubió, pare i fill, Anto-ni i Jordi, les més sòlides cadenes de transmissió. Els trets que defineixen més bé la personalitat deRomeu són una tasca científica rigorosa, una vigoria intel.lectual infatigable, una singular capacitatde suggeriment i estímul i la virtut d’infondre optimisme i ganes de treballar, tot plegat des de ladiscreció i la tenacitat, lluny del rebombori mediàtic i megalòman propi d’aquelles veus que són cri-daneres perquè no tenen gaires coses a dir i poden invertir el temps que els vaga en reblar el clausobre l’enclusa de l’obvietat. Félix de Azúa, amb l’agudesa que el caracteritza fins i tot quan es-panyoleja, defineix el professor com aquella espècie que “habita en la Universidad y sabe algunascosas. Suele tener un campo de conocimiento muy discreto pero macizo… Si se le empuja fuera delcampo específico de sus conocimientos, muestra un atroz desconcierto” (Diccionario de las Artes,1996, p. 107). Doncs bé, als antípodes d’aquesta espècie taxidermista que, lamentablement, no ésescassa en les nostres sacrosantes acadèmies, hi ha el professor Romeu i Figueras, que ha exercit elseu mestratge des de la més rigorosa exigència científica i amb una immensa generositat a l’hora deproporcionar temes d’estudi, suggeriments i camins d’anàlisi. A més a més, l’amplitud d’interessosi la diversitat de la dedicació de Romeu abasten tots els períodes de la nostra literatura en els seusdos vessants popular i culte, i la seva extensíssima recerca amb aportacions capdavanteres i edi-cions modèliques ha produït un dels corpus més impressionants en la investigació catalana i hispà-nica del segle XX en els camps més diversos de la cultura.Aquesta immensa i fèrtil producció del Dr. Romeu, dispersa per multitud de revistes especialit-zades o volums miscel.lanis introbables, que han bronzejat les noies i els nois de les fotocopiadoresde les biblioteques públiques, ha anat sent reunida, en els últims anys, en diversos volums monogrà-fics sobre el folklore i l’univers llegendístic català (llàstima que no s’hagi reeditat el seu rigorós tre-ball sobre la figura del comte Arnau, que va ser la seva tesi doctoral el 1947 i que si haguessen apro-fitat els realitzadors de la serie televisiva Arnau, haurien obtingut sens dubte un producte més fidel ala llegenda), la poesia popular i tradicional, els textos medievals i renaixentistes, el teatre català an-tic, però també sobre la poesia, l’assaig i la crítica contemporànies, des de Maragall o Foix a JoanBrossa, passant per Salvat Papasseit, Carles Riba, Marià Manent, Rosselló Pòrcel, Salvador Espriu,Màrius Torres, Rosa Leveroni, Miquel Dolç, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater o Joan Perucho, entretants d’altres, estudis i anàlisis que esdevenen autèntics pilars de la interpretació i la crítica literària.Doncs bé, una de les recerques punteres de Josep Romeu l’ha consagrada a l’estudi de la poesiapopular d’època medieval i renaixentista. Una dedicació intensa i sostinguda a la recerca d’un gè-nere originàriament oral que acaba d’assolir una nova fita amb la publicació d’aquest Corpus queLENKE KOVÀCS / FRANCESC MASSIP376

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38444/49230

ROMEU i FIGUERAS, Josep. "Recerques d'etnologia i folklore". Biblioteca Serra d'Or, 251. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000. 170 pp.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana