Navarro Gómez, Pere

Revistes Catalanes amb Accés Obert

480 PERE NAVARRO GÓMEZ
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 33 (2011), p. 381-487
L’obra es clou amb la recopilació de la bibliografia citada i un índex de mots estudiats. Breu,
aquest nou llibre de Veny ens confirma el seu profund coneixement de la llengua antiga i dialectal, el
seu mestratge en matèria de recerca científica, després de molts anys de dedicació a la docència i a la
investigació i advera, una vegada més, que ens les havem amb un excel·lent escriptor.
A Montuïri, 24 de setembre de 2010.
JoanMiralles
Universitat de les Illes Balears
Veny, Joan / Massip, Àngels (2009): Scripta eivissenca. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans,
361 p.
Arribada la plenitud del temps, com diria l’apòstol Pau als Gàlates,1 el Dr. Joan Veny, infatigable
treballador per la llengua i les seves varietats geolectals, com a fruit de maduresa, ens delecta amb els
Scripta eivissenca, el primer dels volums del Projecte Diatopia i canvi lingüístic: Scripta i projecció di-
alectal. L’edició ha anat a càrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, que l’any 2009 el publicava en la col-
lecció «Biblioteca de dialectologia i sociolingüística», amb el número xiv. El treball no l’ha dut a terme
ell tot sol, sinó que ho ha fet acompanyat per la seva alumna i col·laboradora a la Universitat de Barcelona,
la Dra. Àngels Massip, membre, com ell, del Departament de Filologia Catalana d’aquella universitat.
Abans, però, de l’aparició d’aquest volum, Joan Veny ja havia fet una incursió cabdal en la dialec-
tologia diacrònica amb l’estudi «Regiment de preservació de pestilència» de Jacme d’Agramont
(s. XIV). Introducció, transcripció i estudi lingüístic, publicat a Tarragona, l’any 1971, per la Diputa-
ció.2 També Veny ja s’havia avançat en l’estudi de l’eivissenc, en aquell cas com a descripció sincrò-
nica, amb el manual que du per títol Aproximació al dialecte eivissenc, aparegut l’any 1999.3 En aquell
moment, Veny ja era «conscient de l’interès científic que oferia l’estudi d’aquest dialecte» i per aquest
motiu compongué «una síntesi de la seva història lingüística i una descripció dels seus trets...».
En aquesta ocasió, Veny i Massip ens proposen fer un recorregut temporal de vuit segles, des del
xiv fins al xxi, pel català generat a l’illa d’Eivissa, a través de documents que pertanyen a diferents
gèneres (textos relacionats amb escrits religiosos o jurídics, amb els de les ciències socials, amb textos
literaris —narrativa, poesia i teatre)... En total sumen cent els documents estudiats, que varien en nom-
bre segons el segle: tres documents del s. xiv, catorze del s. xv, trenta-un del s. xvi, deu del s. xvii,
disset del s. xviii, dos del s. xix, vint-i-un del s. xx4 i dos del s. xxi.
Els textos analitzats i els comentaris lingüístics que els acompanyen configuren el gruix de l’estu-
di, que va precedit per un primer capítol introductori —on els autors donen notícia, entre d’altres qües-
tions, del projecte Scripta, de la selecció i la cronologia dels textos, de l’estructura del comentari— i un
tercer i darrer capítol destinat al glossari —que ocupa un total de 78 pàgines, on les paraules que han
estat analitzades apareixen amb la referència al text, amb la indicació a l’any i al gènere.
Tal com ja s’havia fet anteriorment amb la scripta normanda, picarda o valona, Veny i Massip
emprenen la tasca de recollida de documents redactats en cada una de les regions que configuren el ter-
ritori lingüístic català. I han començat per l’illa d’Eivissa. L’escrupolositat en l’exposició de dades ja es
1. Capítol IV, verset 4.
2. L’estudi lingüístic va ser reproduït, amb alguna addició, a: J. Veny (1993), Dialectologia filològica, Bar-
celona, p. 121-203. L’any 1998 es va publicar l’edició facsímil del «Regiment de preservació de pestilència» de
Jacme d’Agramont, a càrrec de l’Enciclopèdia Catalana i de la Universitat de Lleida (estudis introductoris i glossaris
Jon Arrizabalaga, Luis García Ballester i Joan Veny; edició Joan Veny; il·lustracions Josep Minguell; pròleg Jaume
Porta i Casanellas).
3. Publicat a Mallorca per l’editorial Moll.
4. La numeració dels textos del segle xx passa del 82 al 84 i se salta el 83, d’aquí en deriva el desajustament
de la numeració fins al final (que és de 101 documents, quan realment és de 100).
021-Romanics XXXIII 03.indd 480 22/3/11 15:23:11
VENY / MASSIP: SCRIPTA EIVISSENCA 481
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 33 (2011), p. 381-487
fa palesa en la referència de cada text comentat, que va acompanyat de la respectiva referència biblio-
gràfica —si es tracta d’un text ja editat— o de la localització concreta del manuscrit —si es tracta d’un
text inèdit. Cada document és analitzat a través d’un comentari lingüístic sobre els aspectes ortogràfics,
fonètics, morfològics i lèxics; una breu conclusió dóna compte de la continuïtat de formes que segueixen
un model de llengua comuna o bé s’exposen les particularitats del parlar col·loquial de cada autor.
L’anàlisi d’aquest corpus lingüístic duta a terme per Veny i Massip els permet formular una sèrie
de conclusions, com ara que les formes genuïnament eivissenques i els arcaismes apareixen, general-
ment, en textos de teatre popular —on es procura ser fidel a la llengua del poble, generalment analfa-
bet— i en els testaments —on també s’intenta transcriure escrupolosament el contingut de les darreres
voluntats de qui testa.
Veny i Massip ressegueixen l’evolució d’alguns fenòmens fonètics com el de la neutralització, tant
en el vessant palatal i medial com en el velar. La neutralització de palatals i medials —/e/ i /a/— ja es
documenta en el primer testimoni escrit del s. xiv, a partir del desajustament ortogràfic en mots com
lexade ‘deixada’, metra ‘posar’, tencar, veura (1373). El manteniment de la vocal medial àtona final en
els esdrúixols acabats en -ia es documenta per escrit fins a principis del s. xx, que és quan apareixen les
formes amb la caiguda de l’esmentada vocal: gràcies (1531) / gracis (1990), memòria (1569) / memori
(1903), relíquias (1644) / reliquis (1903).
En el vessant velar, la neutralització de /o/ àtona segueix una progressió temporal; no se’n troben
indicis fins dos segles més tard que la produïda en els vessants palatal i medial, és a dir, fins a comen-
çaments del s. xvi: la ultracorrecció d’honiversitat, al costat d’huniversitat, donaria llum sobre aquest
canvi. Malgrat tot, la distinció entre /o/ i /u/ àtones en la grafia és una constant —malgrat que, puntual-
ment, es manifestin confusions gràfiques— i no serà fins a arribar a principis del s. xx quan es recolliran
ja nombroses formes grafiades amb u: mus purtaren, naltrus, nostrus, porxu, trubaríen surtir (1712).
El nivell de formalitat de la majoria de documents analitzats justifica l’homogeneïtat gràfica que
oculta trets fonètics que s’han esdevingut en la llengua popular. Aquest és el cas del manteniment del
diftong tònic /wa/ en mots com enguany (1410), qualsevol (1663), tot i que puntualment apareix alguna
forma on s’hi constata la monoftongació present en la parla col·loquial: colsevulen ‘colsevullen’ (1474).
Similarment ocorre quan el diftong /wa/ es troba en posició àtona; fins i tot, en un mateix document
poden aparèixer formes amb el manteniment de /wa/ i formes amb monoftongació: aygua (1373), co-
resma (1400, 1478/1479), aygo (1417), gordar (1501b), quartera (1501a), quaranta (1579, 1675),
quaresma (1677), aigua (1731), aygo / aigu (1903).
El resultat de l’evolució de la ! i de la ē tòniques llatines —que és el de vocal medial semitancada
[ª] a tres quartes parts de l’illa d’Eivissa en l’actualitat— és documentat en mots com vàna ‘vena’
(‘vengui’, 1457), às ‘és’ (1456), avar ‘haver’ (1474), banayta ‘beneita’ (1557), fayen ‘feien’ (1572),
fayna ‘feina’ (1483a), tras ‘tres’ (1501a), tranta-sis ‘trenta-sis’ (1501a), sara ‘cera’ (1514) on apareix
representat gràficament per la vocal a.
En relació al consonantisme, es constata que el fenomen de la iodització, tret fonètic portat a Ei-
vissa pels colonitzadors catalans, és present al llarg dels segles en la documentació analitzada, però de
manera molt puntual. Així, trobem sanayes (1373), vei (1400), vermeya (1700a); vuy (1573), cabeis
(1918). Tanmateix, en la gran majoria de casos, els escrivans van optar per ocultar aquest tret col·loquial
i representar la iod a través del dígraf ll: qualsevulla (1380), vermell (1478/1479), consellers (1567),
miralls (1651), mallol (1731), fill (1888), cullerons (1989). És durant el s. xx i el s. xxi que es docu-
menten més casos de grafies amb i, amb una clara voluntat de reflectir de la manera més fidel possible
el registre col·loquial del català d’Eivissa. En l’anàlisi encara de l’ús del dígraf ll, convé remarcar que,
com acostuma a passar en els textos antics, la lateral palatal [³] ve grafiada, majoritàriament, amb una
sola l en posició inicial: levant (1373), libre (1380), loats (1478), lices ‘llisses’, lop (1478/1479), ligar
(1500); això no significa, però, que no pugui ser utilitzat el dígraf ll: lliures (1373), llit, llengua (1410),
llurs (1544), llaor (1572), lluna (1651), llengua (1663)
Es constata l’estabilitat de certes grafies, com ara l’ús del dígraf -ch en posició final de mot: ach
‘hagué’ (1373), amich (1410), sach (1476), cinch (1501b), Magnífichs (1644), bosch (1707); aquesta
021-Romanics XXXIII 03.indd 481 22/3/11 15:23:11
482 PERE NAVARRO GÓMEZ
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 33 (2011), p. 381-487
tradició gràfica perdurarà fins a l’establiment de la normativa fabriana. També en posició final de mot,
la consonant prepalatal africada sorda [tR] acostuma a ser grafiada només amb -g en els textos medie-
vals: labeg ‘llebeig’ (1373), Pug ‘Puig’ (1456), La nasal palatal [÷] ve representada pel dígraf ny des
dels inicis de la documentació fins pràcticament els nostres dies; a partir del s. xvii comença a ser em-
prada la grafia forastera ñ: ensenyar (1373), enguany (1410), sènyer (1474), juny (1500), Senyor (1536),
señor (1555a), anyada (1567), acompanyara(n) (1594), lluny (1621), enseñà (1644), anyades (1644),
companyia (1702b), pany (1707), dany (1720), anyñ (1732), guañar (1735&1740), lluny (1892), desen-
gañs (1903), enguañ (1915), companyia (1924), cenyeix (1992), espardenyes (2008).
En el nivell de la morfologia nominal, el manteniment de la nasal dels plurals en mots procedents
d’antics proparoxítons llatins és un tret mantingut per l’eivissenc fins als nostres dies: àssens (< asinos,
1493b), hòmens (< homines, 1373, 1489, 1557, 1663, 1702b, 1915, 1967, 2008), jóvens (< iuvenes,
1562, 1712, 2008), òrguens (< organos, 1513). Els textos analitzats manifesten la convivència del
polimorfisme del numeral cardinal femení entre dues i dos, fins a la imposició de la variant dos, durant
el segle xvi: duas capes (1400), duas mullers (1393), dos tevelloles (1400), dos banderas (1579), dos
cabras (1621), dos barcelles (1700b).
Al llarg dels textos analitzats es fa palès l’ús pràcticament exclusiu de l’article procedent dels de-
mostratius llatins illa, illu: la illa, los homenatges (1380); la casa, lo consell (1456); la nit, lo dia
(1501b); la missa, lo dia (1702b); las flors, el cor (1892); la Formentera, lo llas (1908); la fàbrica, els
pobres (1929); la casa, els vesins (2000). A partir del s. xx, només en casos molt concrets, i, majorità-
riament, de manera expressament volguda per part dels autors per tal de reflectir el llenguatge popular,
s’utilitza l’article salat, procedent dels demostratius llatins ipsa, ipsu: sa vida, s’esglesi, es desengañs,
es dulós, as nostrus pares (1903); s’esclavitut, en su tractu (1906); sa missa, es focs (1915); sa farina,
es Fadrí (1918); sa gent, es jutge (1967); sa fada, es nom (1983); sa maceta, es dies (1998); s’escola,
es braç (2008). L’article personal na i en és present des del s. xiv fins al xxi: en Colom, en Berenguer
(1373); en Jacme Tores (1373); an Jordi Andreu (1456), en Jofre Sunyer (1500), Na Fruytera (1702b),
na Josepa (1892); na Maria, en Xico (2008).
Quant a les formes fortes dels pronoms personals, només a partir del s. xix es documenten les va-
riants més evolucionades, anteriorment apareixen les més acostades a l’etimologia: nosaltros (1501a),
nosaltres (1644), vosaltres (1501a), vosaltros (1501a), naltros (1892, 1915), naltrus (1903), valtrus
(1909, 1931). Els possessius femenins apareixen fins al s. xviii sota les formes més antigues: mia
(1569), la sua espasa (1642), les mies armes (1642), les sues desenes (1732); tanmateix, ja en el s. xv
es documenta la forma analògica seues utilitzada tardanament, en textos de 1728, 1906, 1915, 1974,
així com també en la forma del singular seua (1731, 1903, 1918, 1967, 1989, 2000); sens dubte s’ha
d’atribuir a mera transcripció paleogràfica la u de seues de 1410.
Si fem una ullada a la morfologia verbal, detectem el morfema zero en la primera persona del
present d’indicatiu: ordén, man, deix (1569); el manteniment de la vocal etimològica /a/ en el morfe-
ma de primera i segona persona del plural dels verbs del I grup: amenam (1373); comptam (1569,
1572); estam (1700a); anam (1915); mirau, tornau, quedau (2008). Així mateix, es conserva la vocal
etimològica /a/ a l’imperfet de subjuntiu: anasen (1373), anàs (1557), trobàs (1642), demanassen
(1675), dignàs (1677), anasses (1702b), apartàs (1892), salvàs (1988). Quant al perfet simple, la
primera persona en -í es documenta des del primer text fins al segle xix:5 doní (1373); astigí (‘vaig
estar’; 1417); comensí (1489); posí, diguí, agafí (1642); yo dexí les sebes que tenia ab les mans y
torní a recuperar... (1642); men torní, ohý, viu (1702); ’m quedí, demaní (1892). La concordança del
participi també ha estat una constant al llarg de tota la documentació analitzada: haja feta (1380), ha
presa muller (1393), ha cremats arbres (1544), han comprades (1552), ha feta (1644), havien reser-
vades (1720).
5. Segons el mateix Joan Veny —Aproximació al dialecte eivissenc (2004), Palma: Ed. Moll, 84-85— aques-
ta forma «avui és caduca, potser a causa de l’absència de vocal temàtica (cantí) respecte a les persones 2-6 (cantares,
cantà, etc)».
021-Romanics XXXIII 03.indd 482 22/3/11 15:23:12
VENY / MASSIP: SCRIPTA EIVISSENCA 483
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 33 (2011), p. 381-487
En el nivell lèxic, els autors del treball contrasten l’eivissenc amb els altres dos subdialectes bale-
àrics i denoten diferències lèxiques ja des d’antic:
eivissenc menorquí mallorquí
àdena àneda ànnera
pendre 1380 pendre prende
rascasses escórpores
casa d’abelles casa d’abelles caera
canissos canyissos
grilles esgrelles
L’estudi de la documentació antiga d’Eivissa ha permès als autors d’aquest treball no només la
retrodatació dels mots àdena (1655), baldraca (1702), gorrins (1751), sinó que també han pogut com-
provar la vida limitada de formes com eixir (s. xviii) i la incorporació de noves unitats lèxiques com
ofayer ‘oficier, llibre d’oficis divins’ (1400), ormesí ‘tela de seda’ (1651), caser ‘cosher’ (1675), gro-
guet ‘classe de tela’ (1700b). També s’amplia la llista de llatinismes: modo (1552, 1569, 1720), clero
(1644, 1660, 1677) —que alguns havien considerat castellanismes—; ipso facto (1531), ítem (1380,
1588, 1700, 1720, 1728), àlias (‘àlies’; 1735, 1740) —aquests recollits per la normativa—, ut moris est
(1331), Corpus domini (1539), primo (1728), coram (1735) —aquests altres són freqüents en textos
eclesiàstics i generalment no registrats.
Alguns dels mots emprats avui en eivissenc són documentats des de ben antic: agranar ‘escom-
brar’ (1417); baldraca ‘càntir’ (1702b), blanquejar ‘emblanquinar’ (1410); gitar ‘tirar’ (avui ‘vomi-
tar’;6 1410); colp (1536); defendre ‘defensar’ (1552); palm (1642); guardapits ‘armilla’ (1700a), cal-
çons ‘pantalons’ (1983), poal ‘ferrada, galleda’ (1700a), aufàbia ‘gerra per a guarda-hi oli, aigua o
altres líquids o menjars’ (1700a), cans ‘gossos’ (1571, 1621, 1702a, 2000), ciurons ‘cigrons’
(1735/1740), garroves (1707), sebre ‘saber’ (1410).
Com a conseqüència del veïnatge geogràfic amb les terres valencianes,7 Veny i Massip localitzen
unes mans valencianes, sobretot en la redacció de documents de caire religiós. D’aquesta manera es
documenten formes verbals i lèxiques procedents del País Valencià: residixen (1557); Vicent (1567,
1702a); explicara, traguera, huy (1710); posaes, Retor, uno, este, oferisca, acudiscan, soterrars
(1732).
El recorregut diacrònic que podem fer per l’eivissenc, acompanyats de la mà de Joan Veny i Àn-
gels Massip, ens fa avinent de manera magistral l’evolució que el català ha experimentat a la Pitiüsa
gran al llarg de vuit segles, des de l’arribada dels colonitzadors catalans fins als nostres dies, de manera
ininterrompuda. Si acabem aquesta intervenció amb un altre símil bíblic del llibre del Gènesi, convin-
drem a dir que aquest ha estat el resultat del primer dia de la creació, que ha permès posar els fonaments
per a l’elaboració d’una història de la llengua catalana de caràcter diatòpic. Esperem amb deler «els cinc
dies» que encara resten per a l’aparició dels volums dedicats a les varietats geogràfiques que encara
manquen i anhelem que el setè dia, el del descans merescut per l’ingent esforç, no tardi gaire a arribar.
Pere Navarro Gómez
Universitat Rovira i Virgili
6. En el parlar dels pescadors de Cambrils, gitar també significa ‘vomitar’.
7. Veny (1999, 102): «Marià Torres [...] en els Llibres d’entreveniments ha trobat referències, durant els se-
gles xvi i xvii, a funcionaris, menestrals, militars i predicadors valencians presents a l’illa; també són importants les
relacions marítimes entre Eivissa i Dénia [...]»
021-Romanics XXXIII 03.indd 483 22/3/11 15:23:12


Veny, Joan / Massip, Àngels (2009): Scripta eivissenca. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 361 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana