Toldrà i Sabaté, Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Olmos / Salavert 2001 OLMOS, Vicent S. / SALABERT, Vicent (2001): «Humanisme: ciència i polí-
tica». Afers, fulls de recerca i pensament. Humanisme: ciència i política. Núm. 38. Catarroja:
Afers, p. 7-13.
Rubió 1990 RUBIÓ I BALAGUER, Jordi (1990): Humanisme i renaixement. Barcelona: Publicacions
de l’Abadia de Montserrat.
DURAN, Eulàlia / REQUESENS, Joan (1997): Profecia i poder al Renaixement. Texts profètics ca-
talans favorables a Ferran el Catòlic. València: Edicions 3i4, 449 p.
El llibre és una antologia de textos redactats en català, castellà i llatí al darrer terç del segle XV
que recorren a la profecia com a instrument de propaganda per justificar els grans eixos de la polí-
tica de Ferran el Catòlic. Hem d’agrair la iniciativa de recollir aquests textos, en algun cas rigoro-
sament inèdits i la majoria només consultables en edicions antigues que ha calgut corregir i posar al
dia amb els testimonis localitzats posteriorment; el resultat és un esplèndid volum que s’afegeix a
la bibliografia sobre la profecia a Catalunya com a arma religiosa i política durant l’Edat Mitjana
—recordem, a tall d’exemple, els treballs pioners de Bohigas i Pou i Martí, la tradició dels estudis
arnaldians, les edicions de la Summula seu Breviloquium super concordia Novi et Veteris Testa-
menti, a cura de Lee, Reeves i Silano, o la versió catalana del Vademecum in tribulatione de Roca-
talhada, a cura de Perarnau— i durant els inicis de l’Edat Moderna. De fet, Eulàlia Duran continua
en aquest llibre una línia encetada amb els seus estudis sobre els aspectes ideològics de les Germa-
nies, a la qual s’ha afegit un alumne seu, Joan Requesens, autor d’altres treballs sobre profetisme
medieval i modern. La unitat del volum, que aplega textos de caràcter molt divers, tal com els que
acollien aquest tipus de literatura, des de profecies breus anotades en protocols notarials i en guar-
des de volums, o versos profètics amb la seva corresponent glossa en prosa, fins a tractats dedicats
específicament al desenvolupament del discurs profètic, ve aportada per l’elecció d’una figura i un
regnat que li donen cohesió: el Rei Catòlic considerat com a monarca dels Darrers Temps. Ferran
fou objecte d’elucubracions profètiques de finalitat propagandística des de ben aviat. En el seu no-
menament com a rei de Sicília (1468), és possible que hi pesés el paper que l’illa jugava en la tra-
dició profètica germànica; però és al final de la guerra civil catalana i les seves immediates reper-
cussions al Rosselló, que trobem els primers textos on es fa referència al destí de Ferran en termes
profètics i en al.lusió a esdeveniments polítics concrets. Després del casament amb Isabel (1469) i
sobretot de la successió als trons de Castella (1474) i Aragó (1479), el rei esdevé el protagonista del
procés de restauració religiosa i política d’Espanya, que culmina en la campanya i conquesta de
Granada.
L’antologia de Duran i Requesens és precedida d’una «Introducció» als textos i als temes prin-
cipals de la literatura profètica medieval, destinada a contextualitzar les obres que s’editen a conti-
nuació, i que consisteix en una presentació dels protagonistes dels Darrers Temps (Anticrist, Papa
Angèlic, Monarca Universal, etc.), a la llum dels corrents interpretatius i els personatges històrics
amb qui han estat relacionats, amb especial atenció a la tradició hispànica que fa sorgir el Monarca
Universal de les dinasties regnants a la Corona catalanoaragonesa i concreta la missió religiosa d’a-
quella figura en la destrucció dels musulmans; s’hi recorden textos cabdals com la profecia Vae
mundo, difosa per Arnau de Vilanova, la influència de Rocatalhada, les profecies de l’infant Pere
d’Aragó, el Breviloquium i Eiximenis. El darrer apartat de la introducció analitza la identificació de
Ferran II, com a Monarca Universal dels Darrers Temps, amb els símbols i personatges de les anti-
gues i noves profecies: Rei petit i fort, Lleó, Rei dels romans i grecs, Vespertilió i Encobert.
A continuació s’editen vuit textos d’extensió vària, acompanyats d’una presentació que conté
una fitxa amb les dades bàsiques sobre l’autor, la data, els exemplars coneguts de l’obra, les edi-
cions anteriors i la bibliografia a l’abast, i, tot seguit, una discussió més detallada sobre qüestions
d’autoria, data, contingut i tradició profètica en què aquella s’inscriu. Les notes a peu de pàgina co-
DURAN / REQUESENS: «PROFECIA I PODER AL RENAIXEMENT» 349
menten problemes d’edició i identifiquen algunes fonts, especialment les profètiques i les bíbliques
—recordem que es tracta d’una literatura que cita i estrafà constantment l’escriptura sagrada—, i els
personatges i esdeveniments polítics coetanis que són al.ludits al text. Els criteris d’edició són els
usuals, i les obres redactades en llatí van seguides d’una versió al català.
El primer text seleccionat per Duran i Requesens és el tractat De la venguda d’Anticrist, de
Joan Alemany, imprès a València el 1520, tot i que hi hagué una edició anterior al 1514, avui per-
duda. L’obra passa per ser una refosa en català, a cura del prevere i mestre en arts i teologia Joan
Carbonell, d’un antic tractat en llatí de més de cent anys atribuït a un desconegut Joan Alemany, de
l’orde del Sant Esperit. Sembla que el tractat ja existia cap als anys vuitanta del segle XV, en què
Alonso de Jaén, que el coneixia, treballava en el seu Espejo. Es presenta com una visió i es divideix
en dues parts ben diferenciades, dedicades la primera a l’Anticrist i la segona al relat dels Darrers
Temps en un context hispànic, protagonitzat per l’Encobert, denominació que aquí apareix per pri-
mera vegada aplicada al vespertilió o monarca escatològic de la profecia Vae mundo, i que tindrà
un ampli ressò entre els agermanats valencians. Així mateix, l’obra, que conegué una gran difusió,
va ser traduïda al castellà i jugà un paper important en la propaganda a favor dels Reis Catòlics.
Sens dubte una de les grans aportacions del llibre és la primera edició —parcial— de l’Espejo
del mundo d’Alonso de Jaén, probablement un morisc procedent del regne de Granada i instal.lat a
València, que es presenta com a mestre en arts i medicina i, tot i que no hi ha constància documen-
tal del nomenament, com a cronista de Ferran. L’Espejo ens ha pervingut en un esborrany autògraf
de l’autor (BC, ms. 273), del qual s’edita ara la quarta part, que és la que quedà més embastada en
morir aquest el 1490. És una obra difícil, que experimentà diverses modificacions al llarg del seu
procés de redacció (c. 1468-1490, però sobretot a partir de 1481), tant de llengua (alguns folis són
redactats en català, però la majoria ho són en un castellà ple de catalanismes), com de destinatari fi-
nal (Ferran, Isabel) i d’estructura, que és analitzada en la presentació que precedeix el text —una
veritable guia de lectura del caòtic manuscrit, que cal agrair. Jaén divideix el text, com és habitual,
en profecia pròpiament dita i en glossa o «declaración», i recorre a diversos gèneres i fonts litera-
ris, que doten el seu relat d’una estructura força complexa: la faula animal, a través de la qual es par-
la al.legòricament de la història més recent i els seus protagonistes —Isabel (lleona) i Ferran (àgui-
la)—; la poesia satírica i la historiografia de tradició castellana, amb la presència de la tesi
neogòtica. Tot plegat per legitimar la figura de Ferran com a monarca cridat a restaurar els regnes
de Castella i Aragó, que, pagant un antic pecat que remunta adés al comte don Julián i don Rodri-
go i a la desídia dels reis hispànics per dur a bon terme l’expulsió dels moros, adés als crims d’En-
ric II Trastàmara i de Pere el Cerimoniós, pateixen les conseqüències del desgovern propiciat pels
mals consellers de Joan II d’Aragó i Enric IV de Castella. La missió de restauració política i reli-
giosa d’Espanya recau en Ferran, i és reflectida en la imatge del mirall que dóna títol a l’obra.
S’editen a continuació sis textos «menors» ja coneguts. El poema «Per Barcelona» (BNP, ms.
esp. 305), segurament redactat el 1472, poc abans de l’entrada de Joan II a Barcelona, és convin-
centment atribuït a Alonso de Jaén, amb qui comparteix temes i imatges, així com la presentació de
l’anònim autor com a cronista de Ferran i l’al.lusió a una altra obra seva que podria ser l’Espejo,
aleshores en curs. Conté un «programa cesarista» per a Ferran, el monarca esperat i elegit per Déu.
Del regent de la Cancelleria reial Pere Azamar s’edita un fragment de la Repetición e obra del
derecho militar (amb un pròleg de 1476), conservada en la versió castellana que el rei Joan havia
encarregat de l’original català, avui perdut, a la Biblioteca de l’Arsenal, ms. 8319 (esp. 9). És un re-
sum de profecies aplicades a Ferran, precedit d’una nota sobre els serveis d’Azamar al rei Joan du-
rant la guerra.
El Lucidari en vers que el seu anònim autor pretén passar com un vaticini de 1415 sobre els
fills de Ferran d’Antequera, i que sembla que va ser escrit cap al 1482, es publica aquí per primer
cop tenint en compte els quatre testimonis fins ara localitzats.
De Jeroni Torrella, metge reial i astròleg de València, es transcriu un fragment profètic «De
rege valentino» procedent del tractat De imaginibus astrologicis, editat a València el 1496. El text
MARIA TOLDRÀ350
aporta a l’antologia un exemple de discussió astrològica aplicada al gènere profètic, de màxima ac-
tualitat en els cercles italians que Torrella havia conegut. Davant la proximitat d’una gran conjun-
ció planetària (1504), fenomen tradicionalment lligat a l’aparició i destrucció de religions, l’autor
prediu la reducció a una única fe i la fi de la secta de Mahoma durant el regnat de Ferran.
El poema «Despertar-s’à la àguila» (BUV, ms. 216) probablement va ser redactat pels volts de
1492, per les al.lusions que conté a Granada. Va seguit d’una profecia en prosa, que es presenta com
una revelació feta l’any 987 per sant Gregori el Gran a un ermità, sobre uns temps descrits amb trets
apocalíptics i la vinguda de l’Anticrist i un «petit rei occidental», que és identificat amb Ferran; per
la proximitat i alguna connexió temàtica amb els versos anteriors, els antologadors proposen de da-
tar el text poc després de la conquesta de Granada.
Finalment, els versos «Propter connubium siculorum rex», conservats en una guarda d’un in-
cunable de la Biblioteca Episcopal de Vic, veuen en Ferran la figura del monarca dels Darrers
Temps de la tradició germanicosiciliana, que havia representat l’emperador Frederic III fins a la
seva mort el 1493. Pels volts d’aquest any, doncs, es degueren compondre els versos, tot i que són
retrodatats el 1469 (casament de Ferran i Isabel) i que anuncien la mort del rei a Jerusalem el 1500.
Les següents observacions se centren en aspectes secundaris respecte al tema central del volum
ressenyat —les profecies al voltant de Ferran—, però, si més no, pretenen aportar materials i for-
mular preguntes que caldrà tenir en compte per explicar l’origen immediat d’aquests textos.
En primer lloc, una nota sobre la presència del Breviloquium durant el regnat del Catòlic. Re-
cordem que un dels manuscrits conservats d’aquesta obra, escrita a Catalunya a mitjan segle XIV, és
copiat el 1480 pel bidell de la seu de Barcelona Miquel Miravet; però, com evidencien les notes de
Duran i Requesens, l’aspecte més conegut i utilitzat del Breviloquium són les breus profecies que
hi són incloses. Uns versos en concret, els que comencen «Castrum, turris et aquilo et vulpes angli-
cana», van tenir especial fortuna i corrien extractats; als exemplars coneguts dels ms. 485 i 490 de
la BC, miscel.lànies de textos jurídics, històrics i profètics del segle XV i començament del XVI, s’a-
fegeix la compilació jurídica de temàtica gironina que aplegà l’escrivà Antoni Vicenç al primer terç
del segle XVI, qui afirma que havien estat trobats a l’església del Sant Sepulcre el 1344 (Biblioteca
del Col.legi d’Advocats de Barcelona, ms. M-7).
De la breu profecia «Cum [o Dum] Fernandus fuerit Aragonie datus», que Duran i Requesens
daten el 1473, amb motiu del socors tramès per Ferran al seu pare al Rosselló, se’n coneixien fins
ara tres testimonis de la segona meitat del XV i començament del XVI —BC, ms. 246, 485 i 490—:
ja m’he referit als dos darrers volums; el primer és un manuscrit de caràcter historiogràfic que con-
té d’altres profecies i que havia pertangut a arxivers de l’Arxiu Reial de Barcelona: Jaume Garcia
(m. 1475) i, a partir de 1507, Pere Miquel Carbonell i el seu fill Francesc. Duran i Requesens han
demostrat que Azamar és un nou testimoni de la difusió de la profecia. I afegiré, encara, que Car-
bonell la copia en un altre lloc (ACA, Cancelleria, memorial 49), tal com l’ha trobat escrita amb lle-
tra molt antiga en un còdex vell que havia pertangut a Jaume Pau —segons que explica l’arxiver,
recorrent a la tòpica al.lusió sobre l’antiguitat del manuscrit, ben usual en aquesta mena d’obres—;
recordem, però, que Pau, jurista i conseller de Joan II, morí el 1466, cosa que en principi obliga a
endarrerir la composició de la profecia abans d’aquest any, en lloc de 1473. També podria apuntar
cap a una datació anterior el fet que hi ha un ressò del tercer vers, «Lilia vir fortis propriis evellet
ab ortis», en l’entrada corresponent al 22 d’octubre de 1472 de les actes capitulars de la seu gironi-
na, redactades pel canonge Andreu Alfonsello, vicari general del bisbe Margarit: «et evellet lilia ab
ortis». Encara que el referent no és Ferran sinó un subjecte impersonal, el context, la celebració de
la capitulació de Barcelona el dia 17 d’aquell mes, inclou un resum de la guerra vist des de l’òptica
joanista i ple d’al.lusions messiàniques i profètiques sobre el rei Joan i el seu fill, rei de Sicília i ma-
rit d’Isabel de Castella. Més endavant, en l’acta que Alfonsello redactà el 26 de juny de l’any se-
güent, retrobem una variant d’aquella frase de la profecia, referida, ara sí, a Ferran i l’expedició al
Rosselló: «sustulit lilia ab (h)ortis felicissime patrie Rossillionis» (F. Fita, Los reys de Aragó y la
seu de Girona, p. 41, 51).
DURAN / REQUESENS: «PROFECIA I PODER AL RENAIXEMENT» 351
Si els darrers anys de la guerra i durant la immediata postguerra la figura del jove Ferran era
objecte de disquisicions profètiques, difoses, com acabem de veure, per membres més o menys
il.lustres de la Cancelleria reial i el clergat joanista, no fóra inversemblant que la Diputació i els seus
aliats haguessin utilitzat eines semblants durant la contesa. No ens n’han arribat testimonis gaire
clars i, per tant, és arriscat formular la qüestió; els antologadors simplement l’ometen. És, doncs,
necessària una recerca documental sobre les formes que prengué la propaganda política de l’un i
l’altre bàndol durant la guerra, per esbrinar quin lloc hi ocupà la profecia: és possible que textos i
idees difosos en aquests anys expliquin alguns arguments utilitzats per la literatura profètica poste-
rior. D’altres aspectes d’aquest debat ideològic ja han estat més estudiats, com ara el paper que hi
jugà Carles de Viana, des de la producció poètica que seguí al seu empresonament el 1460 fins a la
campanya sobre «sant Karles», discutida per Margarit i Alfonsello.
Dels reis cridats per la Diputació, sembla que Pere IV, el conestable de Portugal, creà més ex-
pectatives en aquest sentit. Al citat ms. 246 de la BC hi ha una profecia que li és dedicada o, si més
no, el copista ho creia; el text, que es recolza en el prestigi de Rocatalhada —aquí «Petrus [!] de Ro-
cacisa»— i utilitza, entre d’altres fonts, un fragment de la «Sibille prophetia de nono rege» sobre
Pere II copiada al mateix lloc, és referit a un rei anomenat Pere que recuperarà el regne d’Aragó i
comença: «Natus sub cavernis Herculis, cuius»; la glossa que l’acompanya, «id est in Portugalia»,
és inequívoca. Encara més, tenint en compte que la propaganda a favor del conestable es basa en el
fet que era nét del comte d’Urgell —al voltant de qui s’havia creat un ambient profètic que es re-
flecteix en el seu procés—, sembla fàcil deduir l’existència d’arguments contra la legitimitat dels
Trastàmara, al capdavall reis per línia femenina. ¿N’hi hagué cap que plantejà la qüestió en termes
profètics? El jurista Tomàs Mieres, membre de l’Audiència i el Consell dels «tirans» durant la guer-
ra, fa el següent comentari sobre l’elecció de Pere en una de les notes sobre fets coetanis de l’Ap-
paratus super constitutionibus Cathaloniae (ara recollides per A. Iglesia a Initium, núm. 4, 1999,
d’on cito): «et ideo per Dei gratiam fuit belotatus [i. e. “ballotatus”: elegit per votació] et postula-
tus in regem egregius Petrus de Portugallia, nepos sive nét egregii quondam Iacobi, comitis Urgelli,
cui competebat iure sanguinis; et ita O revolavit ad A». A l’enigmàtica frase final potser hem d’en-
tendre les inicials com a «omega» i «alfa», i aleshores caldria veure-hi una al.lusió, de to apocalíp-
tic, a la continuïtat entre el comte i el conestable, amb l’omissió o l’acabament de l’intermedi
Trastàmara; d’altra banda, ens consta l’existència d’elogis profètics d’aquesta família: el tardà Lu-
cidari n’és un exemple.
Qüestions dinàstiques a part, Mieres sembla haver conreat el gènere profètic durant la guerra:
ell mateix esmenta de passada a l’Apparatus un somni i un vaticini propis sobre la destrucció de la
pàtria, és a dir de Catalunya, provocada per l’empresonament del príncep de Viana, idea que caldrà
relacionar amb la presència recurrent durant aquests anys del tema de la destrucció de Barcelona,
exposat amb trets més o menys apocalíptics i profètics, com a amenaça o com a plany.
Valguin les notes precedents com a exemple de les vies de treball que obre la rica aportació de
Duran i Requesens a la literatura profètica d’interpretació política dels inicis de l’Edat Moderna.
MARIA TOLDRÀ
Universitat de Barcelona
PUIGPARDINES, Berenguer de (2000): Sumari d’Espanya. Edició a cura de Joan Iborra. Valèn-
cia: Universitat de València, 266 p. (Fonts històriques valencianes, 3).
Per primer cop, i gràcies a Joan Iborra, el lector té a l’abast en un mateix volum les dues ver-
sions del Sumari d’Espanya, també anomenat crònica de Berenguer de Puigpardines, un suposat
membre de la petita noblesa gironina que escriu per al comte de Barcelona Ramon Berenguer III.
Massó i Torrents ja va deixar clar que es tractava d’un fals del darrer terç del segle XV, destinat a
MARIA TOLDRÀ352


DURAN, Eulàlia /REQUESENS, Joan (1997): "Profecia i poder al Renaixement. Texts profètics catalans favorables a Ferran el Catòlic". València: Edicions 3i4, 449 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

Olmos / Salavert 2001 OLMOS, Vicent S. / SALABERT, Vicent (2001): «Humanisme: ciència i polí-tica». Afers, fulls de recerca i pensament. Humanisme: ciència i política. Núm. 38. Catarroja:Afers, p. 7-13.Rubió 1990 RUBIÓ I BALAGUER, Jordi (1990): Humanisme i renaixement. Barcelona: Publicacionsde l’Abadia de Montserrat.DURAN, Eulàlia / REQUESENS, Joan (1997): Profecia i poder al Renaixement. Texts profètics ca-talans favorables a Ferran el Catòlic. València: Edicions 3i4, 449 p.El llibre és una antologia de textos redactats en català, castellà i llatí al darrer terç del segle XVque recorren a la profecia com a instrument de propaganda per justificar els grans eixos de la polí-tica de Ferran el Catòlic. Hem d’agrair la iniciativa de recollir aquests textos, en algun cas rigoro-sament inèdits i la majoria només consultables en edicions antigues que ha calgut corregir i posar aldia amb els testimonis localitzats posteriorment; el resultat és un esplèndid volum que s’afegeix ala bibliografia sobre la profecia a Catalunya com a arma religiosa i política durant l’Edat Mitjana—recordem, a tall d’exemple, els treballs pioners de Bohigas i Pou i Martí, la tradició dels estudisarnaldians, les edicions de la Summula seu Breviloquium super concordia Novi et Veteris Testa-menti, a cura de Lee, Reeves i Silano, o la versió catalana del Vademecum in tribulatione de Roca-talhada, a cura de Perarnau— i durant els inicis de l’Edat Moderna. De fet, Eulàlia Duran continuaen aquest llibre una línia encetada amb els seus estudis sobre els aspectes ideològics de les Germa-nies, a la qual s’ha afegit un alumne seu, Joan Requesens, autor d’altres treballs sobre profetismemedieval i modern. La unitat del volum, que aplega textos de caràcter molt divers, tal com els queacollien aquest tipus de literatura, des de profecies breus anotades en protocols notarials i en guar-des de volums, o versos profètics amb la seva corresponent glossa en prosa, fins a tractats dedicatsespecíficament al desenvolupament del discurs profètic, ve aportada per l’elecció d’una figura i unregnat que li donen cohesió: el Rei Catòlic considerat com a monarca dels Darrers Temps. Ferranfou objecte d’elucubracions profètiques de finalitat propagandística des de ben aviat. En el seu no-menament com a rei de Sicília (1468), és possible que hi pesés el paper que l’illa jugava en la tra-dició profètica germànica; però és al final de la guerra civil catalana i les seves immediates reper-cussions al Rosselló, que trobem els primers textos on es fa referència al destí de Ferran en termesprofètics i en al.lusió a esdeveniments polítics concrets. Després del casament amb Isabel (1469) isobretot de la successió als trons de Castella (1474) i Aragó (1479), el rei esdevé el protagonista delprocés de restauració religiosa i política d’Espanya, que culmina en la campanya i conquesta deGranada.L’antologia de Duran i Requesens és precedida d’una «Introducció» als textos i als temes prin-cipals de la literatura profètica medieval, destinada a contextualitzar les obres que s’editen a conti-nuació, i que consisteix en una presentació dels protagonistes dels Darrers Temps (Anticrist, PapaAngèlic, Monarca Universal, etc.), a la llum dels corrents interpretatius i els personatges històricsamb qui han estat relacionats, amb especial atenció a la tradició hispànica que fa sorgir el MonarcaUniversal de les dinasties regnants a la Corona catalanoaragonesa i concreta la missió religiosa d’a-quella figura en la destrucció dels musulmans; s’hi recorden textos cabdals com la profecia Vaemundo, difosa per Arnau de Vilanova, la influència de Rocatalhada, les profecies de l’infant Pered’Aragó, el Breviloquium i Eiximenis. El darrer apartat de la introducció analitza la identificació deFerran II, com a Monarca Universal dels Darrers Temps, amb els símbols i personatges de les anti-gues i noves profecies: Rei petit i fort, Lleó, Rei dels romans i grecs, Vespertilió i Encobert.A continuació s’editen vuit textos d’extensió vària, acompanyats d’una presentació que contéuna fitxa amb les dades bàsiques sobre l’autor, la data, els exemplars coneguts de l’obra, les edi-cions anteriors i la bibliografia a l’abast, i, tot seguit, una discussió més detallada sobre qüestionsd’autoria, data, contingut i tradició profètica en què aquella s’inscriu. Les notes a peu de pàgina co-DURAN / REQUESENS: «PROFECIA I PODER AL RENAIXEMENT» 349menten problemes d’edició i identifiquen algunes fonts, especialment les profètiques i les bíbliques—recordem que es tracta d’una literatura que cita i estrafà constantment l’escriptura sagrada—, i elspersonatges i esdeveniments polítics coetanis que són al.ludits al text. Els criteris d’edició són elsusuals, i les obres redactades en llatí van seguides d’una versió al català.El primer text seleccionat per Duran i Requesens és el tractat De la venguda d’Anticrist, deJoan Alemany, imprès a València el 1520, tot i que hi hagué una edició anterior al 1514, avui per-duda. L’obra passa per ser una refosa en català, a cura del prevere i mestre en arts i teologia JoanCarbonell, d’un antic tractat en llatí de més de cent anys atribuït a un desconegut Joan Alemany, del’orde del Sant Esperit. Sembla que el tractat ja existia cap als anys vuitanta del segle XV, en quèAlonso de Jaén, que el coneixia, treballava en el seu Espejo. Es presenta com una visió i es divideixen dues parts ben diferenciades, dedicades la primera a l’Anticrist i la segona al relat dels DarrersTemps en un context hispànic, protagonitzat per l’Encobert, denominació que aquí apareix per pri-mera vegada aplicada al vespertilió o monarca escatològic de la profecia Vae mundo, i que tindràun ampli ressò entre els agermanats valencians. Així mateix, l’obra, que conegué una gran difusió,va ser traduïda al castellà i jugà un paper important en la propaganda a favor dels Reis Catòlics.Sens dubte una de les grans aportacions del llibre és la primera edició —parcial— de l’Espejodel mundo d’Alonso de Jaén, probablement un morisc procedent del regne de Granada i instal.lat aValència, que es presenta com a mestre en arts i medicina i, tot i que no hi ha constància documen-tal del nomenament, com a cronista de Ferran. L’Espejo ens ha pervingut en un esborrany autògrafde l’autor (BC, ms. 273), del qual s’edita ara la quarta part, que és la que quedà més embastada enmorir aquest el 1490. És una obra difícil, que experimentà diverses modificacions al llarg del seuprocés de redacció (c. 1468-1490, però sobretot a partir de 1481), tant de llengua (alguns folis sónredactats en català, però la majoria ho són en un castellà ple de catalanismes), com de destinatari fi-nal (Ferran, Isabel) i d’estructura, que és analitzada en la presentació que precedeix el text —unaveritable guia de lectura del caòtic manuscrit, que cal agrair. Jaén divideix el text, com és habitual,en profecia pròpiament dita i en glossa o «declaración», i recorre a diversos gèneres i fonts litera-ris, que doten el seu relat d’una estructura força complexa: la faula animal, a través de la qual es par-la al.legòricament de la història més recent i els seus protagonistes —Isabel (lleona) i Ferran (àgui-la)—; la poesia satírica i la historiografia de tradició castellana, amb la presència de la tesineogòtica. Tot plegat per legitimar la figura de Ferran com a monarca cridat a restaurar els regnesde Castella i Aragó, que, pagant un antic pecat que remunta adés al comte don Julián i don Rodri-go i a la desídia dels reis hispànics per dur a bon terme l’expulsió dels moros, adés als crims d’En-ric II Trastàmara i de Pere el Cerimoniós, pateixen les conseqüències del desgovern propiciat pelsmals consellers de Joan II d’Aragó i Enric IV de Castella. La missió de restauració política i reli-giosa d’Espanya recau en Ferran, i és reflectida en la imatge del mirall que dóna títol a l’obra.S’editen a continuació sis textos «menors» ja coneguts. El poema «Per Barcelona» (BNP, ms.esp. 305), segurament redactat el 1472, poc abans de l’entrada de Joan II a Barcelona, és convin-centment atribuït a Alonso de Jaén, amb qui comparteix temes i imatges, així com la presentació del’anònim autor com a cronista de Ferran i l’al.lusió a una altra obra seva que podria ser l’Espejo,aleshores en curs. Conté un «programa cesarista» per a Ferran, el monarca esperat i elegit per Déu.Del regent de la Cancelleria reial Pere Azamar s’edita un fragment de la Repetición e obra delderecho militar (amb un pròleg de 1476), conservada en la versió castellana que el rei Joan haviaencarregat de l’original català, avui perdut, a la Biblioteca de l’Arsenal, ms. 8319 (esp. 9). És un re-sum de profecies aplicades a Ferran, precedit d’una nota sobre els serveis d’Azamar al rei Joan du-rant la guerra.El Lucidari en vers que el seu anònim autor pretén passar com un vaticini de 1415 sobre elsfills de Ferran d’Antequera, i que sembla que va ser escrit cap al 1482, es publica aquí per primercop tenint en compte els quatre testimonis fins ara localitzats.De Jeroni Torrella, metge reial i astròleg de València, es transcriu un fragment profètic «Derege valentino» procedent del tractat De imaginibus astrologicis, editat a València el 1496. El textMARIA TOLDRÀ350aporta a l’antologia un exemple de discussió astrològica aplicada al gènere profètic, de màxima ac-tualitat en els cercles italians que Torrella havia conegut. Davant la proximitat d’una gran conjun-ció planetària (1504), fenomen tradicionalment lligat a l’aparició i destrucció de religions, l’autorprediu la reducció a una única fe i la fi de la secta de Mahoma durant el regnat de Ferran.El poema «Despertar-s’à la àguila» (BUV, ms. 216) probablement va ser redactat pels volts de1492, per les al.lusions que conté a Granada. Va seguit d’una profecia en prosa, que es presenta comuna revelació feta l’any 987 per sant Gregori el Gran a un ermità, sobre uns temps descrits amb tretsapocalíptics i la vinguda de l’Anticrist i un «petit rei occidental», que és identificat amb Ferran; perla proximitat i alguna connexió temàtica amb els versos anteriors, els antologadors proposen de da-tar el text poc després de la conquesta de Granada.Finalment, els versos «Propter connubium siculorum rex», conservats en una guarda d’un in-cunable de la Biblioteca Episcopal de Vic, veuen en Ferran la figura del monarca dels DarrersTemps de la tradició germanicosiciliana, que havia representat l’emperador Frederic III fins a laseva mort el 1493. Pels volts d’aquest any, doncs, es degueren compondre els versos, tot i que sónretrodatats el 1469 (casament de Ferran i Isabel) i que anuncien la mort del rei a Jerusalem el 1500.Les següents observacions se centren en aspectes secundaris respecte al tema central del volumressenyat —les profecies al voltant de Ferran—, però, si més no, pretenen aportar materials i for-mular preguntes que caldrà tenir en compte per explicar l’origen immediat d’aquests textos.En primer lloc, una nota sobre la presència del Breviloquium durant el regnat del Catòlic. Re-cordem que un dels manuscrits conservats d’aquesta obra, escrita a Catalunya a mitjan segle XIV, éscopiat el 1480 pel bidell de la seu de Barcelona Miquel Miravet; però, com evidencien les notes deDuran i Requesens, l’aspecte més conegut i utilitzat del Breviloquium són les breus profecies quehi són incloses. Uns versos en concret, els que comencen «Castrum, turris et aquilo et vulpes angli-cana», van tenir especial fortuna i corrien extractats; als exemplars coneguts dels ms. 485 i 490 dela BC, miscel.lànies de textos jurídics, històrics i profètics del segle XV i començament del XVI, s’a-fegeix la compilació jurídica de temàtica gironina que aplegà l’escrivà Antoni Vicenç al primer terçdel segle XVI, qui afirma que havien estat trobats a l’església del Sant Sepulcre el 1344 (Bibliotecadel Col.legi d’Advocats de Barcelona, ms. M-7).De la breu profecia «Cum [o Dum] Fernandus fuerit Aragonie datus», que Duran i Requesensdaten el 1473, amb motiu del socors tramès per Ferran al seu pare al Rosselló, se’n coneixien finsara tres testimonis de la segona meitat del XV i començament del XVI —BC, ms. 246, 485 i 490—:ja m’he referit als dos darrers volums; el primer és un manuscrit de caràcter historiogràfic que con-té d’altres profecies i que havia pertangut a arxivers de l’Arxiu Reial de Barcelona: Jaume Garcia(m. 1475) i, a partir de 1507, Pere Miquel Carbonell i el seu fill Francesc. Duran i Requesens handemostrat que Azamar és un nou testimoni de la difusió de la profecia. I afegiré, encara, que Car-bonell la copia en un altre lloc (ACA, Cancelleria, memorial 49), tal com l’ha trobat escrita amb lle-tra molt antiga en un còdex vell que havia pertangut a Jaume Pau —segons que explica l’arxiver,recorrent a la tòpica al.lusió sobre l’antiguitat del manuscrit, ben usual en aquesta mena d’obres—;recordem, però, que Pau, jurista i conseller de Joan II, morí el 1466, cosa que en principi obliga aendarrerir la composició de la profecia abans d’aquest any, en lloc de 1473. També podria apuntarcap a una datació anterior el fet que hi ha un ressò del tercer vers, «Lilia vir fortis propriis evelletab ortis», en l’entrada corresponent al 22 d’octubre de 1472 de les actes capitulars de la seu gironi-na, redactades pel canonge Andreu Alfonsello, vicari general del bisbe Margarit: «et evellet lilia abortis». Encara que el referent no és Ferran sinó un subjecte impersonal, el context, la celebració dela capitulació de Barcelona el dia 17 d’aquell mes, inclou un resum de la guerra vist des de l’òpticajoanista i ple d’al.lusions messiàniques i profètiques sobre el rei Joan i el seu fill, rei de Sicília i ma-rit d’Isabel de Castella. Més endavant, en l’acta que Alfonsello redactà el 26 de juny de l’any se-güent, retrobem una variant d’aquella frase de la profecia, referida, ara sí, a Ferran i l’expedició alRosselló: «sustulit lilia ab (h)ortis felicissime patrie Rossillionis» (F. Fita, Los reys de Aragó y laseu de Girona, p. 41, 51).DURAN / REQUESENS: «PROFECIA I PODER AL RENAIXEMENT» 351Si els darrers anys de la guerra i durant la immediata postguerra la figura del jove Ferran eraobjecte de disquisicions profètiques, difoses, com acabem de veure, per membres més o menysil.lustres de la Cancelleria reial i el clergat joanista, no fóra inversemblant que la Diputació i els seusaliats haguessin utilitzat eines semblants durant la contesa. No ens n’han arribat testimonis gaireclars i, per tant, és arriscat formular la qüestió; els antologadors simplement l’ometen. És, doncs,necessària una recerca documental sobre les formes que prengué la propaganda política de l’un il’altre bàndol durant la guerra, per esbrinar quin lloc hi ocupà la profecia: és possible que textos iidees difosos en aquests anys expliquin alguns arguments utilitzats per la literatura profètica poste-rior. D’altres aspectes d’aquest debat ideològic ja han estat més estudiats, com ara el paper que hijugà Carles de Viana, des de la producció poètica que seguí al seu empresonament el 1460 fins a lacampanya sobre «sant Karles», discutida per Margarit i Alfonsello.Dels reis cridats per la Diputació, sembla que Pere IV, el conestable de Portugal, creà més ex-pectatives en aquest sentit. Al citat ms. 246 de la BC hi ha una profecia que li és dedicada o, si mésno, el copista ho creia; el text, que es recolza en el prestigi de Rocatalhada —aquí «Petrus [!] de Ro-cacisa»— i utilitza, entre d’altres fonts, un fragment de la «Sibille prophetia de nono rege» sobrePere II copiada al mateix lloc, és referit a un rei anomenat Pere que recuperarà el regne d’Aragó icomença: «Natus sub cavernis Herculis, cuius»; la glossa que l’acompanya, «id est in Portugalia»,és inequívoca. Encara més, tenint en compte que la propaganda a favor del conestable es basa en elfet que era nét del comte d’Urgell —al voltant de qui s’havia creat un ambient profètic que es re-flecteix en el seu procés—, sembla fàcil deduir l’existència d’arguments contra la legitimitat delsTrastàmara, al capdavall reis per línia femenina. ¿N’hi hagué cap que plantejà la qüestió en termesprofètics? El jurista Tomàs Mieres, membre de l’Audiència i el Consell dels «tirans» durant la guer-ra, fa el següent comentari sobre l’elecció de Pere en una de les notes sobre fets coetanis de l’Ap-paratus super constitutionibus Cathaloniae (ara recollides per A. Iglesia a Initium, núm. 4, 1999,d’on cito): «et ideo per Dei gratiam fuit belotatus [i. e. “ballotatus”: elegit per votació] et postula-tus in regem egregius Petrus de Portugallia, nepos sive nét egregii quondam Iacobi, comitis Urgelli,cui competebat iure sanguinis; et ita O revolavit ad A». A l’enigmàtica frase final potser hem d’en-tendre les inicials com a «omega» i «alfa», i aleshores caldria veure-hi una al.lusió, de to apocalíp-tic, a la continuïtat entre el comte i el conestable, amb l’omissió o l’acabament de l’intermediTrastàmara; d’altra banda, ens consta l’existència d’elogis profètics d’aquesta família: el tardà Lu-cidari n’és un exemple.Qüestions dinàstiques a part, Mieres sembla haver conreat el gènere profètic durant la guerra:ell mateix esmenta de passada a l’Apparatus un somni i un vaticini propis sobre la destrucció de lapàtria, és a dir de Catalunya, provocada per l’empresonament del príncep de Viana, idea que caldràrelacionar amb la presència recurrent durant aquests anys del tema de la destrucció de Barcelona,exposat amb trets més o menys apocalíptics i profètics, com a amenaça o com a plany.Valguin les notes precedents com a exemple de les vies de treball que obre la rica aportació deDuran i Requesens a la literatura profètica d’interpretació política dels inicis de l’Edat Moderna.MARIA TOLDRÀUniversitat de BarcelonaPUIGPARDINES, Berenguer de (2000): Sumari d’Espanya. Edició a cura de Joan Iborra. Valèn-cia: Universitat de València, 266 p. (Fonts històriques valencianes, 3).Per primer cop, i gràcies a Joan Iborra, el lector té a l’abast en un mateix volum les dues ver-sions del Sumari d’Espanya, també anomenat crònica de Berenguer de Puigpardines, un suposatmembre de la petita noblesa gironina que escriu per al comte de Barcelona Ramon Berenguer III.Massó i Torrents ja va deixar clar que es tractava d’un fals del darrer terç del segle XV, destinat aMARIA TOLDRÀ352

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38437/49223

DURAN, Eulàlia /REQUESENS, Joan (1997): "Profecia i poder al Renaixement. Texts profètics catalans favorables a Ferran el Catòlic". València: Edicions 3i4, 449 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana