Alcina Rovira, Joan F.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

606 JOAN F. ALCINA ROVIRA
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
l’italià ofereix adjectius com tremolo o tremolante, més propers per tipus lèxic a l’original però semàn-
ticament un pèl diferents de tremante, que és el que ha seleccionat encertadament la traductora, potser
fins i tot associant a la situació amorosa la dantesca memòria del Paolo tutto tremante. Pel que fa a cla-
ror, la tria de bagliore en lloc del també possible chiarore, també apareix més adient al context, perquè
denota un grau més alt i més intens de lluminositat.
I vet aquí un altre poema breu, aparentment molt senzill, intitulat Això és la joia:
Això és la joia — ser un ocell, creuar Questo è la gioia — essere un uccello, incrociare
un cel on la tempesta deixà una pau intensa. un cielo dove la tempesta lasciò una pace intensa.
I això és la mort — tancar els ulls, escoltar E questa è la morte — chiudere gli occhi, ascoltare
el silenci de quan la música comença. il silenzio di quando la musica comincia.
A banda de l’adopció, creiem que errònia, d’incrociare, atès que aquí el que es volia significar és
l’acció de recórrer de punta a punta el cel i per tant hauríem de dir traversare, la traducció italiana, d’una
literalitat morfosintàctica i lèxica absoluta, no presenta pràcticament cap desplaçament semàntic respec-
te a l’original. Tanmateix, aquest és un d’aquells poemes en els quals hi juga un paper predominant l’as-
pecte rítmic i musical, precisament com remarca l’esplèndid oxímoron del darrer vers. La dualitat de les
imatges joia / mort té una recreació simètrica, amb lleugeríssimes variacions, a nivell formal, una recre-
ació en què es fonamenta tot el poema. Tant pel que fa a la disposició sintàctica, amb seqüències paral-
leles de tres sintagmes homogenis fins a l’encavalcament (Això és la joia / I això és la mort; ser un ocell
/ tancar els ulls; creuar el cel / escoltar el silenci), com sobretot en els recursos mètrics, amb la tria de dos
dístics, constituïts tots dos per un decasíl·lab i un alexandrí. Al seu torn, el decasíl·lab presenta una sepa-
ració gràfica, el guionet, que, utilitzat en lloc dels dos punts que ens esperaríem per la sintaxi de la frase,
serveix d’alguna manera com a mirall de la separació rítmica, la cesura, que marca, en canvi, els dos
alexandrins. Dissortadament, en casos com aquests emergeixen tots els límits d’una traducció nomètrica,
que cal considerar, per això mateix, una traducció poc autònoma, i ha d’anar acompanyada en la lectura
de la versió original.
Val a dir que això no treu pas, ans al contrari, que el treball curós i atent dut a terme en aquesta
benvinguda antologia ofereixi una magnífica oportunitat al lector italià per descobrir la lírica diàfana i
captivadora de Màrius Torres.
Gabriella Gavagnin
Universitat de Barcelona
Valla, Lorenzo (2012): La falsa i inventada donació de Constantí, traducció d’Alejandro Coro-
leu. Martorell: Editorial Adesiara (Col·lecció Aetas; 14), 265 p.
Els estudis sobre literatura neollatina i cultura del Renaixement han millorat els últims anys i això
es reflecteix en la publicació recent de noves traduccions al català amb text llatí d’obres de Petrarca, com
el Secretum (Quaderns Crema), De sui ipsius et multorum ignorantia (Adesiara), De vita solitaria (An-
gle), o de Joan Lluís Vives, De subventione pauperum (Llibres de l’índex). Encara que siguin editorials
i sobre tot ideologies i moviments diferents, fan recordar la vella col·lecció noucentista «Bibliote-
ca d’Humanistes» de J. Pin i Soler amb qui enllacen malgrat tot. I en aquesta línia hem de col·locar el
nou llibre que comentem en aquesta ressenya: el De falso credita et ementita Constantini donatione de
L. Valla. El llibre ofereix el text llatí dividit en sis capítols de G.W. Bowersock (bàsicament el text clàs-
sic de W. Setz) encarat a la traducció, com és habitual a la col·lecció Aetas. Va precedida d’una «Intro-
ducció» del traductor, continguda i precisa, que dóna una breu biografia de Valla (9-17) i una secció
sobre La falsa i inventada donació: rerefons, contingut i posteritat (17-23); la dedicada a la «posteritat»
és potser la millor part fins a la conquesta de Mèxic, on tracta de la influència del llibre de Valla i la
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 606 07/04/14 13:06
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
VALLA: LA FALSA I INVENTADA DONACIÓ DE CONSTANTÍ 607
«Donació». El document de la «Donació de Constantí» (Constitutum Constantini) és una suposada do-
nació de l’emperador al papa Silvestre I de la ciutat de Roma, les províncies d’Itàlia i de la resta de
l’imperi romà d’Occident, mentre el propi Constantí, després de la seva miraculosa guarició de la lepra
(gràcies a Silvestre I) i conversió, es va limitar a governar la part oriental de l’imperi. Naturalment
aquest privilegium és una romàntica falsificació d’un hàbil canonista d’època carolíngia de la cancelleria
papal (després va formar part del Decretum Gratiani, el text base del dret canònic i es pot consultar,
entre d’altres llocs, al Corpus iur. can. de Friedberg I,342; al Migne PL 187, 460-5; i a alguna edició del
De falso credita com la de Chr. B. Coleman [U, of Toronto, 1993]). Ja alguns homes anteriors a Valla,
com Nicolau de Cusa (el descobridor del Plaute que llegim) van mirar amb escepticisme el text, però va
ser Valla amb una sòlida argumentació històrica i canonística per una banda i per l’altra filològica, ana-
litzant la llatinitat i el lèxic del text, qui el va desmuntar. La va escriure el 1440, quan encara cuejaven
seqüeles del Cisma d’Occident amb disputes entre “conciliaristes” (anomenant Papa a Felix V) i “anti-
conciliaristes” (seguidors d’Eugeni IV) i el rei Alfons el Magnànim que necessitava el reconeixement
papal com futur monarca del regne de Nàpols. Aquest enfrontament va finalitzar poc temps després amb
un do ut des que comportava un canvi en la política tradicional aragonesa en favor del conciliarisme.
Amb aquest gir polític, Alfons acceptaria l’autoritat dels Papes de Roma i d’Eugeni IV (gràcies al carde-
nal Borja, el futur Calixt III) a canvi del seu reconeixement com a monarca de Nàpols (1443). El llibre
de Valla, en el gènere retòric de la declamatio, va ser una petita eina política en aquest enfrontament,
escrita contra les amenaces d’Eugeni IV d’annexionar les terres napolitanes del nostre rei Alfons que
havia acollit l’erràtic Valla a la seva cort. I com tal discurs d’una causa criminal (com pot ser el Pro
Caelio de Ciceró, que amb una sermocinatio fa intervenir als acusats vius i als morts comApi el cec, que
fa un discurs contra la dolenteria de la desvergonyida Clòdia/Lèsbia, rebesnéta seva) és una peça literà-
ria. Així Valla (capítols I-III) interroga i fa que intervingui l’emperador Constantí (47), el Papa Silves-
tre I rediviu que fa un bell discurs sobre la pobresa de l’església primitiva (65) i el propi Valla tracta la
incoherència i incompatibilitat de la Donatio amb el pacifisme i pobresa evangèlica. El capítol IV està
centrat en la llengua del text. I com parlem de llengua, lèxic i sintaxi l’autor de les Elegantiae adopta la
forma d’una invectiva (un dels seus gèneres preferits) dirigida a l’autor de la Donatio plena d’insults
d’òptima llatinitat, com scelerate (118), asinus (124), furcifer (132), belua (130), habituals en la llengua
de Valla quan parla d’altres gramàtics (barrejant diferències subtils com haver usat de “nempe” en lloc
de “scilicet” i bromes més barroeres com la que fa sobre els “concubitores” [companys/ -es de llit] que
han d’ornar les cambres dels clergues de la sancta Romana ecclesia [156], segons portava la versió de la
Donatio utilitzada per Valla).1 Al final d’aquest capítol, com ja no queda res més per esmenar a la Do-
natio passa al text relacionat dels Gesta Silvestri, una antiga vida del papa amb un drac que treu verí
empestant Roma, donzelles portades cada mes a la seva cova i miracle de Silvestre vencedor del drac.
Naturalment Valla, com farà Erasme, fa befa d’aquestes fantàstiques històries de sants, analitza les fonts
bíbliques i reflexiona sobre les característiques dels dracs coneguts en relació a les del pobre drac del
Papa Silvestre I. El capítol V tracta la important qüestió de la submissió de l’imperi al papa, les lluites de
les Investidures i la coronació imperial que és prerrogativa del papa. Per la pròpia essència de la institu-
ció del Sacre Imperi Romà a l’Edat Mitjana des de Carlemany era necessari creure en l’autenticitat de la
Donatio. I per aquest motiu es demana a cada emperador que la confirmi com diu Valla (219). Valla es
pregunta pels motius dels emperadors per acceptar aquesta ficció i acaba amb la revolucionaria defen-
sa del dret del poble lliure de Roma a occir al tirà, com van fer amb Juli Cèsar, i d’altres pobles a “tenir
una república”, i “molt més li és permès al poble romà, sobretot contra una nova tirania del papa” (229).
Al capítol VI, seguint aquest to d’humanisme cívic florentí, Valla fa l’enumeratio i conclusio al discurs,
tot recordant l’opressió de moltes ciutats dels Estats Pontificis i l’afany bèl·lic i expansionista dels papes
1. La lectura correcta és “excubitores” (guardes) en aquest passatge de la Donatio, però Valla, malèvolament,
manté la lectura visiblement equivocada “concubitores” (ajudat potser per una confusió de la grafia “ex” amb l’abre-
viatura “cum/con”, a vegades semblants) per poder acusar de lasciva la cúria i d’haver inventat aquesta disposició
oficial per la qual les seves bagasses i amants formarien part del seguici papal.
021-113894-ESTUDIS ROMANICS-Vol 36-12.indd 607 23/04/14 10:06
608 RAMON CERDÀ
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
que espera que canviï (amenaçant que si això no es compleix tornarà, com Ciceró a les Filípiques, amb
un altre discurs “multo truculentiorem”).
Però La falsa i inventada donació va ser més que un discurs literari. Pertany a la classe de llibres
que van capgirar la manera de pensar a Europa. Concretament va ser un llibre que va ajudar a trans-
formar el nostre món enfrontant-se amb la raó i arguments històrics i filològics a la poderosa teocràcia
romana, obrint camí en la creació d’una història moderna. No és casualitat que el mateix any de la publi-
cació de les tesis de Luter el 1517, el seu seguidor Ulrich von Hutten iniciés la guerra amb la publicació
d’aquest llibre —juntament, entre d’altres coses, amb un diàleg, Trias Romana, sobre el sagrat misteri
de les persones de la Trinitat que pels seguidors del Papa, en opinió d’aquest humanista, eren tres: les
dones maques, els bons cavalls i les bules pontifícies.2 Curiosament l’edició de Hutten, com senyala el
pròleg de Coroleu, inclou un petit text, recolzant a Valla i atacant l’autenticitat de la Donatio, de Jeroni
Pau, el millor humanista català del s. xv, al servei del llavors cardenal Roderic de Borja, fins a la seva
mort, poc abans de l’elecció del seu protector com Alexandre VI. Potser després no s’hauria arriscat a
enfrontar-se a la nova cúria papal que seguia tenint una gran estimació per la Donatio.3
La traducció al català de Coroleu és agradable i es pot llegir bé. Les crítiques a la sintaxi bàrbara de
laDonatio i les disquisicions estilístiques de Valla, per exemple sobre la llatinitat de regust bíblic del seu
autor (quan Constantí, suposat autor, diu Valla, encara no havia pogut ni llegir el sagrat text) són difícils
de reproduir en una altra llengua. Però la solució que s’ha donat marcant el terme català amb lletra cur-
siva (donat que la llatina és a l’altra plana) sembla que és suficientment clara. Un nombre petit de notes
figuren seguides al final del text. Principalment van dedicades a identificar cites o aclarir algun concep-
te, amb la voluntat de no carregar el text de referències i alleugerir la lectura.
Joan F. Alcina Rovira
Universitat Rovira i Virgili
Veny, Joan (2012):De geolingüística i etimologia romàniques. Editada per José EnriqueGarga-
llo Gil i Maria-Reina Bastardas. Barcelona: Universitat de Barcelona (Col·lecció Home-
natges, 40), 437 p.
1. Necessito començar la ressenya amb un pròleg de consideracions que miraré d’abreujar al mà-
xim. Haig de confessar, en primer lloc, que l’autor i jo hem tingut una relació d’una cordialitat extrema
tot i que mai, mai, hem fet res acadèmicament junts. Per la meva part, a més, la cordialitat ha anat acom-
panyada de dues sensacions: la d’admirar-ne la profunditat intel·lectual i la de percebre i aviat concloure
que és una de les persones més correctes i de bons sentiments que conec, per sobre, sí, de gairebé tothom
a qui he tractat. Això m’obliga a fer tot el possible perquè el text no es converteixi en un mer panegíric a
l’estil d’un reclam publicitari. Senzillament declaro que almenys en sóc conscient.
2. Com explica el poeta W. Stroh, El latín ha muerto, ¡Viva el latín! Breve historia de una gran lengua, Barce-
lona, Ediciones del subsuelo, 2012, p. 220.
3. Cf. la “Introducció” d’ A. Coroleu, p.21-22. Un segle després, quan Antoni Agustín o Agostí publica el De
emendatione Gratiani, (Tarragona, 1587), que són esmenes a l’edició de Gregori XIII del Decretum Gratiani (1582),
no ataca obertament laDonatio (Opera omnia, III, Lucca, 1767, p. 39-42). Ambiguament diu “De donatione Constan-
tini Gratianum non reprehendo” justificant la seva inclusió perquè Gracià la troba a les seves fonts. Encara que abans
ha senyalat contradiccions cronològiques de Gracià sobre Silvestre I. De fet quan Pau IV el va enviar al 1558 a
Frankfurt com docte canonista i nunci papal per aturar la coronació imperial de Ferdinand I (que representava la coe-
xistència amb el luteranisme per la pau d’Augsburg), un dels arguments per justificar els drets de Roma es basaria en la
Donatio. Els alemanys naturalment no li van fer cap cas en això (no en canvi com erudit i numismàtic). Pau IV cohe-
rentment no va reconèixer com emperador a Ferdinand I i Agustín va ser criticat per manca de bel·ligerància. Oficial-
ment sembla que és Cesare Baronio als Annales Ecclesiastici (1588-1607), la resposta vaticana a les crítiques del món
protestant a les seves manipulacions històriques, on trobem la primera acceptació de què es tractava d’una falsificació.
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 608 07/04/14 13:06


Valla, Lorenzo (2012) La falsa i inventada donació de Constantí, traducció d'Alejandro Coroleu. Martorell: Editorial Adesiara (Col·lecció Aetas; 14), 265 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

606 JOAN F. ALCINA ROVIRAEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617l’italià ofereix adjectius com tremolo o tremolante, més propers per tipus lèxic a l’original però semàn-ticament un pèl diferents de tremante, que és el que ha seleccionat encertadament la traductora, potserfins i tot associant a la situació amorosa la dantesca memòria del Paolo tutto tremante. Pel que fa a cla-ror, la tria de bagliore en lloc del també possible chiarore, també apareix més adient al context, perquèdenota un grau més alt i més intens de lluminositat.I vet aquí un altre poema breu, aparentment molt senzill, intitulat Això és la joia:Això és la joia — ser un ocell, creuar Questo è la gioia — essere un uccello, incrociareun cel on la tempesta deixà una pau intensa. un cielo dove la tempesta lasciò una pace intensa.I això és la mort — tancar els ulls, escoltar E questa è la morte — chiudere gli occhi, ascoltareel silenci de quan la música comença. il silenzio di quando la musica comincia.A banda de l’adopció, creiem que errònia, d’incrociare, atès que aquí el que es volia significar ésl’acció de recórrer de punta a punta el cel i per tant hauríem de dir traversare, la traducció italiana, d’unaliteralitat morfosintàctica i lèxica absoluta, no presenta pràcticament cap desplaçament semàntic respec-te a l’original. Tanmateix, aquest és un d’aquells poemes en els quals hi juga un paper predominant l’as-pecte rítmic i musical, precisament com remarca l’esplèndid oxímoron del darrer vers. La dualitat de lesimatges joia / mort té una recreació simètrica, amb lleugeríssimes variacions, a nivell formal, una recre-ació en què es fonamenta tot el poema. Tant pel que fa a la disposició sintàctica, amb seqüències paral-leles de tres sintagmes homogenis fins a l’encavalcament (Això és la joia / I això és la mort; ser un ocell/ tancar els ulls; creuar el cel / escoltar el silenci), com sobretot en els recursos mètrics, amb la tria de dosdístics, constituïts tots dos per un decasíl·lab i un alexandrí. Al seu torn, el decasíl·lab presenta una sepa-ració gràfica, el guionet, que, utilitzat en lloc dels dos punts que ens esperaríem per la sintaxi de la frase,serveix d’alguna manera com a mirall de la separació rítmica, la cesura, que marca, en canvi, els dosalexandrins. Dissortadament, en casos com aquests emergeixen tots els límits d’una traducció nomètrica,que cal considerar, per això mateix, una traducció poc autònoma, i ha d’anar acompanyada en la lecturade la versió original.Val a dir que això no treu pas, ans al contrari, que el treball curós i atent dut a terme en aquestabenvinguda antologia ofereixi una magnífica oportunitat al lector italià per descobrir la lírica diàfana icaptivadora de Màrius Torres.Gabriella GavagninUniversitat de BarcelonaValla, Lorenzo (2012): La falsa i inventada donació de Constantí, traducció d’Alejandro Coro-leu. Martorell: Editorial Adesiara (Col·lecció Aetas; 14), 265 p.Els estudis sobre literatura neollatina i cultura del Renaixement han millorat els últims anys i aixòes reflecteix en la publicació recent de noves traduccions al català amb text llatí d’obres de Petrarca, comel Secretum (Quaderns Crema), De sui ipsius et multorum ignorantia (Adesiara), De vita solitaria (An-gle), o de Joan Lluís Vives, De subventione pauperum (Llibres de l’índex). Encara que siguin editorialsi sobre tot ideologies i moviments diferents, fan recordar la vella col·lecció noucentista «Bibliote-ca d’Humanistes» de J. Pin i Soler amb qui enllacen malgrat tot. I en aquesta línia hem de col·locar elnou llibre que comentem en aquesta ressenya: el De falso credita et ementita Constantini donatione deL. Valla. El llibre ofereix el text llatí dividit en sis capítols de G.W. Bowersock (bàsicament el text clàs-sic de W. Setz) encarat a la traducció, com és habitual a la col·lecció Aetas. Va precedida d’una «Intro-ducció» del traductor, continguda i precisa, que dóna una breu biografia de Valla (9-17) i una secciósobre La falsa i inventada donació: rerefons, contingut i posteritat (17-23); la dedicada a la «posteritat»és potser la millor part fins a la conquesta de Mèxic, on tracta de la influència del llibre de Valla i laLibro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 606 07/04/14 13:06Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617VALLA: LA FALSA I INVENTADA DONACIÓ DE CONSTANTÍ 607«Donació». El document de la «Donació de Constantí» (Constitutum Constantini) és una suposada do-nació de l’emperador al papa Silvestre I de la ciutat de Roma, les províncies d’Itàlia i de la resta del’imperi romà d’Occident, mentre el propi Constantí, després de la seva miraculosa guarició de la lepra(gràcies a Silvestre I) i conversió, es va limitar a governar la part oriental de l’imperi. Naturalmentaquest privilegium és una romàntica falsificació d’un hàbil canonista d’època carolíngia de la cancelleriapapal (després va formar part del Decretum Gratiani, el text base del dret canònic i es pot consultar,entre d’altres llocs, al Corpus iur. can. de Friedberg I,342; al Migne PL 187, 460-5; i a alguna edició delDe falso credita com la de Chr. B. Coleman [U, of Toronto, 1993]). Ja alguns homes anteriors a Valla,com Nicolau de Cusa (el descobridor del Plaute que llegim) van mirar amb escepticisme el text, però vaser Valla amb una sòlida argumentació històrica i canonística per una banda i per l’altra filològica, ana-litzant la llatinitat i el lèxic del text, qui el va desmuntar. La va escriure el 1440, quan encara cuejavenseqüeles del Cisma d’Occident amb disputes entre “conciliaristes” (anomenant Papa a Felix V) i “anti-conciliaristes” (seguidors d’Eugeni IV) i el rei Alfons el Magnànim que necessitava el reconeixementpapal com futur monarca del regne de Nàpols. Aquest enfrontament va finalitzar poc temps després ambun do ut des que comportava un canvi en la política tradicional aragonesa en favor del conciliarisme.Amb aquest gir polític, Alfons acceptaria l’autoritat dels Papes de Roma i d’Eugeni IV (gràcies al carde-nal Borja, el futur Calixt III) a canvi del seu reconeixement com a monarca de Nàpols (1443). El llibrede Valla, en el gènere retòric de la declamatio, va ser una petita eina política en aquest enfrontament,escrita contra les amenaces d’Eugeni IV d’annexionar les terres napolitanes del nostre rei Alfons quehavia acollit l’erràtic Valla a la seva cort. I com tal discurs d’una causa criminal (com pot ser el ProCaelio de Ciceró, que amb una sermocinatio fa intervenir als acusats vius i als morts comApi el cec, quefa un discurs contra la dolenteria de la desvergonyida Clòdia/Lèsbia, rebesnéta seva) és una peça literà-ria. Així Valla (capítols I-III) interroga i fa que intervingui l’emperador Constantí (47), el Papa Silves-tre I rediviu que fa un bell discurs sobre la pobresa de l’església primitiva (65) i el propi Valla tracta laincoherència i incompatibilitat de la Donatio amb el pacifisme i pobresa evangèlica. El capítol IV estàcentrat en la llengua del text. I com parlem de llengua, lèxic i sintaxi l’autor de les Elegantiae adopta laforma d’una invectiva (un dels seus gèneres preferits) dirigida a l’autor de la Donatio plena d’insultsd’òptima llatinitat, com scelerate (118), asinus (124), furcifer (132), belua (130), habituals en la llenguade Valla quan parla d’altres gramàtics (barrejant diferències subtils com haver usat de “nempe” en llocde “scilicet” i bromes més barroeres com la que fa sobre els “concubitores” [companys/ -es de llit] quehan d’ornar les cambres dels clergues de la sancta Romana ecclesia [156], segons portava la versió de laDonatio utilitzada per Valla).1 Al final d’aquest capítol, com ja no queda res més per esmenar a la Do-natio passa al text relacionat dels Gesta Silvestri, una antiga vida del papa amb un drac que treu veríempestant Roma, donzelles portades cada mes a la seva cova i miracle de Silvestre vencedor del drac.Naturalment Valla, com farà Erasme, fa befa d’aquestes fantàstiques històries de sants, analitza les fontsbíbliques i reflexiona sobre les característiques dels dracs coneguts en relació a les del pobre drac delPapa Silvestre I. El capítol V tracta la important qüestió de la submissió de l’imperi al papa, les lluites deles Investidures i la coronació imperial que és prerrogativa del papa. Per la pròpia essència de la institu-ció del Sacre Imperi Romà a l’Edat Mitjana des de Carlemany era necessari creure en l’autenticitat de laDonatio. I per aquest motiu es demana a cada emperador que la confirmi com diu Valla (219). Valla espregunta pels motius dels emperadors per acceptar aquesta ficció i acaba amb la revolucionaria defen-sa del dret del poble lliure de Roma a occir al tirà, com van fer amb Juli Cèsar, i d’altres pobles a “teniruna república”, i “molt més li és permès al poble romà, sobretot contra una nova tirania del papa” (229).Al capítol VI, seguint aquest to d’humanisme cívic florentí, Valla fa l’enumeratio i conclusio al discurs,tot recordant l’opressió de moltes ciutats dels Estats Pontificis i l’afany bèl·lic i expansionista dels papes1. La lectura correcta és “excubitores” (guardes) en aquest passatge de la Donatio, però Valla, malèvolament,manté la lectura visiblement equivocada “concubitores” (ajudat potser per una confusió de la grafia “ex” amb l’abre-viatura “cum/con”, a vegades semblants) per poder acusar de lasciva la cúria i d’haver inventat aquesta disposicióoficial per la qual les seves bagasses i amants formarien part del seguici papal.021-113894-ESTUDIS ROMANICS-Vol 36-12.indd 607 23/04/14 10:06608 RAMON CERDÀEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617que espera que canviï (amenaçant que si això no es compleix tornarà, com Ciceró a les Filípiques, ambun altre discurs “multo truculentiorem”).Però La falsa i inventada donació va ser més que un discurs literari. Pertany a la classe de llibresque van capgirar la manera de pensar a Europa. Concretament va ser un llibre que va ajudar a trans-formar el nostre món enfrontant-se amb la raó i arguments històrics i filològics a la poderosa teocràciaromana, obrint camí en la creació d’una història moderna. No és casualitat que el mateix any de la publi-cació de les tesis de Luter el 1517, el seu seguidor Ulrich von Hutten iniciés la guerra amb la publicaciód’aquest llibre —juntament, entre d’altres coses, amb un diàleg, Trias Romana, sobre el sagrat misteride les persones de la Trinitat que pels seguidors del Papa, en opinió d’aquest humanista, eren tres: lesdones maques, els bons cavalls i les bules pontifícies.2 Curiosament l’edició de Hutten, com senyala elpròleg de Coroleu, inclou un petit text, recolzant a Valla i atacant l’autenticitat de la Donatio, de JeroniPau, el millor humanista català del s. xv, al servei del llavors cardenal Roderic de Borja, fins a la sevamort, poc abans de l’elecció del seu protector com Alexandre VI. Potser després no s’hauria arriscat aenfrontar-se a la nova cúria papal que seguia tenint una gran estimació per la Donatio.3La traducció al català de Coroleu és agradable i es pot llegir bé. Les crítiques a la sintaxi bàrbara delaDonatio i les disquisicions estilístiques de Valla, per exemple sobre la llatinitat de regust bíblic del seuautor (quan Constantí, suposat autor, diu Valla, encara no havia pogut ni llegir el sagrat text) són difícilsde reproduir en una altra llengua. Però la solució que s’ha donat marcant el terme català amb lletra cur-siva (donat que la llatina és a l’altra plana) sembla que és suficientment clara. Un nombre petit de notesfiguren seguides al final del text. Principalment van dedicades a identificar cites o aclarir algun concep-te, amb la voluntat de no carregar el text de referències i alleugerir la lectura.Joan F. Alcina RoviraUniversitat Rovira i VirgiliVeny, Joan (2012):De geolingüística i etimologia romàniques. Editada per José EnriqueGarga-llo Gil i Maria-Reina Bastardas. Barcelona: Universitat de Barcelona (Col·lecció Home-natges, 40), 437 p.1. Necessito començar la ressenya amb un pròleg de consideracions que miraré d’abreujar al mà-xim. Haig de confessar, en primer lloc, que l’autor i jo hem tingut una relació d’una cordialitat extrematot i que mai, mai, hem fet res acadèmicament junts. Per la meva part, a més, la cordialitat ha anat acom-panyada de dues sensacions: la d’admirar-ne la profunditat intel·lectual i la de percebre i aviat concloureque és una de les persones més correctes i de bons sentiments que conec, per sobre, sí, de gairebé tothoma qui he tractat. Això m’obliga a fer tot el possible perquè el text no es converteixi en un mer panegíric al’estil d’un reclam publicitari. Senzillament declaro que almenys en sóc conscient.2. Com explica el poeta W. Stroh, El latín ha muerto, ¡Viva el latín! Breve historia de una gran lengua, Barce-lona, Ediciones del subsuelo, 2012, p. 220.3. Cf. la “Introducció” d’ A. Coroleu, p.21-22. Un segle després, quan Antoni Agustín o Agostí publica el Deemendatione Gratiani, (Tarragona, 1587), que són esmenes a l’edició de Gregori XIII del Decretum Gratiani (1582),no ataca obertament laDonatio (Opera omnia, III, Lucca, 1767, p. 39-42). Ambiguament diu “De donatione Constan-tini Gratianum non reprehendo” justificant la seva inclusió perquè Gracià la troba a les seves fonts. Encara que abansha senyalat contradiccions cronològiques de Gracià sobre Silvestre I. De fet quan Pau IV el va enviar al 1558 aFrankfurt com docte canonista i nunci papal per aturar la coronació imperial de Ferdinand I (que representava la coe-xistència amb el luteranisme per la pau d’Augsburg), un dels arguments per justificar els drets de Roma es basaria en laDonatio. Els alemanys naturalment no li van fer cap cas en això (no en canvi com erudit i numismàtic). Pau IV cohe-rentment no va reconèixer com emperador a Ferdinand I i Agustín va ser criticat per manca de bel·ligerància. Oficial-ment sembla que és Cesare Baronio als Annales Ecclesiastici (1588-1607), la resposta vaticana a les crítiques del mónprotestant a les seves manipulacions històriques, on trobem la primera acceptació de què es tractava d’una falsificació.Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 608 07/04/14 13:06

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/138223/136892

Valla, Lorenzo (2012) La falsa i inventada donació de Constantí, traducció d'Alejandro Coroleu. Martorell: Editorial Adesiara (Col·lecció Aetas; 14), 265 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana