Badia i Cardús, Montserrat

Hemeroteca Cientifica Catalana

Romanticisme i Noucentisme a la Universitat de Barcelona. — El divendres 14 demarç de 2003 tingué lloc a l’Aula Magna de la UB una jornada sobre «Romanticisme i Nou-centisme a la Universitat de Barcelona. Els grans mestres de la Filologia Catalana i la Filolo-gia Clàssica».Els vuit ponents que hi van intervenir van referir-se a estudiosos i professors de FilologiaCatalana i de Filologia Clàssica que van exercir el seu mestratge a la Universitat de Barcelo-na en ple Romanticisme i durant el Noucentisme, és a dir, entre la segona meitat del segle XIXi el primer terç del segle XX, fins que la Guerra Civil espanyola va estroncar tota aquesta tradi-ció tan fructífera, formada per personalitats que van tenir una gran rellevància en les dues èpo-ques esmentades.Jaume Pòrtulas va parlar d’Antoni Bergnes de les Casas (1801-1879), hel.lenista il.lustrati romàntic, que va desenvolupar la seva tasca d’erudit i editor en ple Romanticisme i que tam-bé va ser professor i rector. Va ser el primer catedràtic de grec de la UB després del retorn deCervera, des de 1837 fins a la seva mort. El 1868 el govern provisional el nomenà rector, fun-ció que exercí durant gairebé set anys. Nogensmenys, la seva faceta d’editor va passar pel da-vant de la d’universitari.Carles Garriga va dissertar sobre Manuel Milà i Fontanals (1818-1884): una idea de l’è-pica. Va ser el primer catedràtic de literatura de la universitat i iniciador dels estudis d’histò-ria literària catalana. S’ocupà de qüestions d’estètica, per tal de valorar les obres d’art i perquèconsiderava que l’estètica era a la base dels estudis literaris. Mostrà un concepte romàntic del’èpica, i es preguntà si existia una èpica castellana, per contraposició a la francesa.Pere J. Quetglas es va referir a Josep Balari (1844-1904): el camí cap a Europa. Fouhel.lenista i historiador, i es dedicà a aplicar els seus coneixements d’història de la llengua alcatalà. Les seves inquietuds culturals i les seves activitats acadèmiques es dirigiren cap a lesnoves tecnologies, que hagué de cercar a l’estranger, sobretot a Alemanya. Es dedicà a la ta-quigrafia, fins que el 1881 guanyà la càtedra de grec a la UB. Féu descobriments metodolò-gics, com la importància de les paperetes (fitxes) en investigació, així com la utilitat de les ca-laixeres amb calaixos, per a classificar el material.Jordi Malé va conferenciar sobre Antoni Rubió i Lluch (1856-1937): la literatura catala-na a la universitat. Continuà els estudis d’història literària catalana i hi aprofundí, tot formantescola. Ocupà la càtedra de «Literatura general y española» des de 1885. A principis del segleXX es demanà reiteradament la presència de la literatura catalana a la universitat. Durant el 1rCongrés Universitari Català, el 1903, es crearen els Estudis Universitaris Catalans, al margede la universitat oficial, i Rubió n’assumí la càtedra de Literatura Catalana, quasi fins a la gue-rra civil. Amb la seva influència, aquesta càtedra adquirí una enorme rellevància. Calia fer uninventari detallat de la nostra literatura, tasca en la qual Rubió involucrà els seus deixebles,que estudiaven amb les fonts originals.Carles Miralles va parlar de Lluís Segalà (1873-1938): entre tradició i Noucentisme. Foucatedràtic de llengua grega a Sevilla fins el 1906, i a partir d’aleshores a Barcelona. Havia co-mençat a traduir La Il.líada i La Odissea, i es plantejà com calia usar, en castellà, una llenguacomposta i complicada com era la llengua homèrica. El 1908 publicà la seva Il.líada i el 1910,La Odissea. A Barcelona es trobà un llegat cultural en català i s’integrà en aquest propòsit.Quan es creà l’Institut de la Llengua, l’actual secció Filològica de l’IEC, fou encomanada l’e-laboració del diccionari Aguiló, que dirigí Segalà.Sebastià Bonet es referí a Pompeu Fabra (1868-1948), un catedràtic extraordinari. Fouel gran ordenador i normativitzador de la llengua catalana al tombant de segle, i un dels pilarsdel Noucentisme. El 1932 va ser cridat per la UB per fer-hi classes, com a catedràtic de Llen-gua Catalana. Fabra formà part del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona, i l’enCRÒNICA 439elegiren president. També com a activitat docent, impartí un curs superior de llengua catalanaa la Generalitat de Catalunya. El curs 1937-38 la UB es reintegrà al règim autonòmic, i Fabratornà a assumir la presidència del Patronat, fins a la fi de la Universitat Autònoma. I el 1938tingué lloc l’acte de la seva jubilació.Josep Lluís Vidal dissertà sobre Joaquim Balcells (1890-1936), el llatinista de la Univer-sitat Autònoma. Es dedicà a l’ensenyament i a la traducció de l’antiga llengua llatina, amb in-clinació cap a la història literària. El 1921 guanyà la càtedra de llatí a la Universitat Autòno-ma de Barcelona. Escriví en llatí i en català, i sentí una gran afecció pels autors arcaics.Esdevingué filòleg com a autodidacte, mitjançant l’estudi de gramàtiques llatines. El 1921guanyà la càtedra de llengua i de literatura llatines, i deixà una profunda empremta en els seusdeixebles.Josep Massot va dissertar sobre Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), professor i mestre.Historiador de la cultura i de la literatura catalanes, Rubió va ser, de totes les personalitats evo-cades, el més erudit i el més rigorós en els aspectes literaris. Tot i que va exercir a la universi-tat, sense arribar-ne a ser mai catedràtic, es dedicà intensament a la biblioteconomia. Rubiócontinua viu encara avui pel seu fecund mestratge: tot i que el 1939 va ser desposseït de totsels seus càrrecs, és a dir, de la Biblioteca de Catalunya, de l’Escola de Bibliotecàries i de laUniversitat, ben aviat va reprendre els cursos de literatura catalana en el marc dels EstudisUniversitaris Catalans, que van ressorgir el 1942, amb unes lliçons de gran rigor intel.lectual id’entusiasme per la recerca històrica i literària.Per tant, l’acte va suposar un reconeixement fervorós i merescut als grans mestres que vanexercir a la UB durant el Romanticisme i el Noucentisme. [M. B. i C.]I Simposi Internacional Salvador Espriu. — L’escaiença de la commemoració dels no-ranta anys del naixement de Salvador Espriu (1913-1985) fou el punt de partida per a la cele-bració, els dies 1, 2 i 3 d’octubre, a Barcelona i a Arenys de Mar, del I Simposi InternacionalSalvador Espriu. El projecte partí d’una iniciativa conjunta (fou organitzat pel Centre de Do-cumentació i Estudi Salvador Espriu, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma deBarcelona) i s’orientà en quatre grans línies: estudis hermenèutics i intertextualitat, vincle ambles disciplines escèniques i musicals, edicions i traduccions, i llegat. Totes aquestes orienta-cions van tenir com a objectiu final generar, amb el debat, una divulgació dels estudis sobrel’obra, tot i revisant l’entramat de canals (escrits i orals) i mediacions (crítiques i històriques)amb què es produí la transmissió. La participació acadèmica fou nombrosa: hi hagueren duesconferències plenàries (d’obertura i de clausura), cinc ponències, tres taules rodones i vint-i-vuit comunicacions. L’expectativa desvetllada pel programa estigué ben coberta: es comptàamb un públic fidel, que pogué assistir, alhora, a activitats paral.leles (dues exposicions: «Sal-vador Espriu a la Universitat de Barcelona» i «Dos amics de 20 anys. Salvador Espriu-Barto-meu Rosselló-Pòrcel (1930-1938)», l’espectacle «Auca d’Ester sense H. Improvisació per a ti-telles» de la Companyia Marduix i una lectura popular de textos de l’escriptor).En la presentació a la conferència plenària d’obertura, Antoni Badia i Margarit recordà elnomenament d’Espriu com a doctor honoris causa per part de la Universitat de Barcelona. Se-bastià Bonet («D’un llibre de Salms perdut») presentà públicament seixanta haikús inèdits—que, pel lligam temàtic, la datació i la mètrica, fan sentit i completen els quaranta ja publi-cats a Per al llibre de Salms d’aquests vells cecs—, i anticipà alguns dels problemes (la ne-cessitat, per exemple, de substituir determinats mots a fi d’ajustar-se a la premissa espriuencade no repetir-ne cap) que suposaria l’edició crítica. Pel que fa a les ponències, Ricard Salvat(«El teatre de Salvador Espriu com a punt de partida d’un teatre nacional català») féu balançCRÒNICA440

Romanticisme i Noucentisme a la Universitat de Barcelona

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Romanticisme i Noucentisme a la Universitat de Barcelona. — El divendres 14 de
març de 2003 tingué lloc a l’Aula Magna de la UB una jornada sobre «Romanticisme i Nou-
centisme a la Universitat de Barcelona. Els grans mestres de la Filologia Catalana i la Filolo-
gia Clàssica».
Els vuit ponents que hi van intervenir van referir-se a estudiosos i professors de Filologia
Catalana i de Filologia Clàssica que van exercir el seu mestratge a la Universitat de Barcelo-
na en ple Romanticisme i durant el Noucentisme, és a dir, entre la segona meitat del segle XIX
i el primer terç del segle XX, fins que la Guerra Civil espanyola va estroncar tota aquesta tradi-
ció tan fructífera, formada per personalitats que van tenir una gran rellevància en les dues èpo-
ques esmentades.
Jaume Pòrtulas va parlar d’Antoni Bergnes de les Casas (1801-1879), hel.lenista il.lustrat
i romàntic, que va desenvolupar la seva tasca d’erudit i editor en ple Romanticisme i que tam-
bé va ser professor i rector. Va ser el primer catedràtic de grec de la UB després del retorn de
Cervera, des de 1837 fins a la seva mort. El 1868 el govern provisional el nomenà rector, fun-
ció que exercí durant gairebé set anys. Nogensmenys, la seva faceta d’editor va passar pel da-
vant de la d’universitari.
Carles Garriga va dissertar sobre Manuel Milà i Fontanals (1818-1884): una idea de l’è-
pica. Va ser el primer catedràtic de literatura de la universitat i iniciador dels estudis d’histò-
ria literària catalana. S’ocupà de qüestions d’estètica, per tal de valorar les obres d’art i perquè
considerava que l’estètica era a la base dels estudis literaris. Mostrà un concepte romàntic de
l’èpica, i es preguntà si existia una èpica castellana, per contraposició a la francesa.
Pere J. Quetglas es va referir a Josep Balari (1844-1904): el camí cap a Europa. Fou
hel.lenista i historiador, i es dedicà a aplicar els seus coneixements d’història de la llengua al
català. Les seves inquietuds culturals i les seves activitats acadèmiques es dirigiren cap a les
noves tecnologies, que hagué de cercar a l’estranger, sobretot a Alemanya. Es dedicà a la ta-
quigrafia, fins que el 1881 guanyà la càtedra de grec a la UB. Féu descobriments metodolò-
gics, com la importància de les paperetes (fitxes) en investigació, així com la utilitat de les ca-
laixeres amb calaixos, per a classificar el material.
Jordi Malé va conferenciar sobre Antoni Rubió i Lluch (1856-1937): la literatura catala-
na a la universitat. Continuà els estudis d’història literària catalana i hi aprofundí, tot formant
escola. Ocupà la càtedra de «Literatura general y española» des de 1885. A principis del segle
XX es demanà reiteradament la presència de la literatura catalana a la universitat. Durant el 1r
Congrés Universitari Català, el 1903, es crearen els Estudis Universitaris Catalans, al marge
de la universitat oficial, i Rubió n’assumí la càtedra de Literatura Catalana, quasi fins a la gue-
rra civil. Amb la seva influència, aquesta càtedra adquirí una enorme rellevància. Calia fer un
inventari detallat de la nostra literatura, tasca en la qual Rubió involucrà els seus deixebles,
que estudiaven amb les fonts originals.
Carles Miralles va parlar de Lluís Segalà (1873-1938): entre tradició i Noucentisme. Fou
catedràtic de llengua grega a Sevilla fins el 1906, i a partir d’aleshores a Barcelona. Havia co-
mençat a traduir La Il.líada i La Odissea, i es plantejà com calia usar, en castellà, una llengua
composta i complicada com era la llengua homèrica. El 1908 publicà la seva Il.líada i el 1910,
La Odissea. A Barcelona es trobà un llegat cultural en català i s’integrà en aquest propòsit.
Quan es creà l’Institut de la Llengua, l’actual secció Filològica de l’IEC, fou encomanada l’e-
laboració del diccionari Aguiló, que dirigí Segalà.
Sebastià Bonet es referí a Pompeu Fabra (1868-1948), un catedràtic extraordinari. Fou
el gran ordenador i normativitzador de la llengua catalana al tombant de segle, i un dels pilars
del Noucentisme. El 1932 va ser cridat per la UB per fer-hi classes, com a catedràtic de Llen-
gua Catalana. Fabra formà part del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona, i l’en
CRÒNICA 439
elegiren president. També com a activitat docent, impartí un curs superior de llengua catalana
a la Generalitat de Catalunya. El curs 1937-38 la UB es reintegrà al règim autonòmic, i Fabra
tornà a assumir la presidència del Patronat, fins a la fi de la Universitat Autònoma. I el 1938
tingué lloc l’acte de la seva jubilació.
Josep Lluís Vidal dissertà sobre Joaquim Balcells (1890-1936), el llatinista de la Univer-
sitat Autònoma. Es dedicà a l’ensenyament i a la traducció de l’antiga llengua llatina, amb in-
clinació cap a la història literària. El 1921 guanyà la càtedra de llatí a la Universitat Autòno-
ma de Barcelona. Escriví en llatí i en català, i sentí una gran afecció pels autors arcaics.
Esdevingué filòleg com a autodidacte, mitjançant l’estudi de gramàtiques llatines. El 1921
guanyà la càtedra de llengua i de literatura llatines, i deixà una profunda empremta en els seus
deixebles.
Josep Massot va dissertar sobre Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), professor i mestre.
Historiador de la cultura i de la literatura catalanes, Rubió va ser, de totes les personalitats evo-
cades, el més erudit i el més rigorós en els aspectes literaris. Tot i que va exercir a la universi-
tat, sense arribar-ne a ser mai catedràtic, es dedicà intensament a la biblioteconomia. Rubió
continua viu encara avui pel seu fecund mestratge: tot i que el 1939 va ser desposseït de tots
els seus càrrecs, és a dir, de la Biblioteca de Catalunya, de l’Escola de Bibliotecàries i de la
Universitat, ben aviat va reprendre els cursos de literatura catalana en el marc dels Estudis
Universitaris Catalans, que van ressorgir el 1942, amb unes lliçons de gran rigor intel.lectual i
d’entusiasme per la recerca històrica i literària.
Per tant, l’acte va suposar un reconeixement fervorós i merescut als grans mestres que van
exercir a la UB durant el Romanticisme i el Noucentisme. [M. B. i C.]
I Simposi Internacional Salvador Espriu. — L’escaiença de la commemoració dels no-
ranta anys del naixement de Salvador Espriu (1913-1985) fou el punt de partida per a la cele-
bració, els dies 1, 2 i 3 d’octubre, a Barcelona i a Arenys de Mar, del I Simposi Internacional
Salvador Espriu. El projecte partí d’una iniciativa conjunta (fou organitzat pel Centre de Do-
cumentació i Estudi Salvador Espriu, la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de
Barcelona) i s’orientà en quatre grans línies: estudis hermenèutics i intertextualitat, vincle amb
les disciplines escèniques i musicals, edicions i traduccions, i llegat. Totes aquestes orienta-
cions van tenir com a objectiu final generar, amb el debat, una divulgació dels estudis sobre
l’obra, tot i revisant l’entramat de canals (escrits i orals) i mediacions (crítiques i històriques)
amb què es produí la transmissió. La participació acadèmica fou nombrosa: hi hagueren dues
conferències plenàries (d’obertura i de clausura), cinc ponències, tres taules rodones i vint-i-
vuit comunicacions. L’expectativa desvetllada pel programa estigué ben coberta: es comptà
amb un públic fidel, que pogué assistir, alhora, a activitats paral.leles (dues exposicions: «Sal-
vador Espriu a la Universitat de Barcelona» i «Dos amics de 20 anys. Salvador Espriu-Barto-
meu Rosselló-Pòrcel (1930-1938)», l’espectacle «Auca d’Ester sense H. Improvisació per a ti-
telles» de la Companyia Marduix i una lectura popular de textos de l’escriptor).
En la presentació a la conferència plenària d’obertura, Antoni Badia i Margarit recordà el
nomenament d’Espriu com a doctor honoris causa per part de la Universitat de Barcelona. Se-
bastià Bonet («D’un llibre de Salms perdut») presentà públicament seixanta haikús inèdits
—que, pel lligam temàtic, la datació i la mètrica, fan sentit i completen els quaranta ja publi-
cats a Per al llibre de Salms d’aquests vells cecs—, i anticipà alguns dels problemes (la ne-
cessitat, per exemple, de substituir determinats mots a fi d’ajustar-se a la premissa espriuenca
de no repetir-ne cap) que suposaria l’edició crítica. Pel que fa a les ponències, Ricard Salvat
(«El teatre de Salvador Espriu com a punt de partida d’un teatre nacional català») féu balanç
CRÒNICA440


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38609/49262

Romanticisme i Noucentisme a la Universitat de Barcelona

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert