Akemi, Saito

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Fu
nd
ac
ió
n 
CI
D
O
B 
- 
Ca
lle
 E
lis
ab
et
s,
 1
2 
- 
08
00
1 
Ba
rc
el
on
a,
 E
sp
añ
a 
- 
Te
l.
 (
+3
4)
 9
3 
30
2 
64
95
 -
 F
ax
. 
(+
34
) 
93
 3
02
 6
49
5 
- 
in
fo
@
ci
do
b.
or
g 
 
dCIDOB 101. 
Japó, el sol renaixent.
 
Educació i transmissió de valors en la societat japonesa. Breu 
recorregut històric de l'educació de la dona al Japó.
Saito Akemi  
24
Educació i transmissió 
de valors en la
societat japonesa
A final de gener de 2007, una sèrie de comentaris desqualifi-
cadors vers les dones pronunciats pel ministre de Sanitat,
Treball i Benestar, Yanagisawa Hakuo, va tenir un gran
impacte no solament a la societat japonesa sinó també fora.
Yanagisawa va qualificar les dones com a “màquines de parir”
en tractar el tema del descens de la natalitat al Japó: “El nom-
bre de dones entre 15 i 50 anys és fix. Mentre tinguem un
nombre constant d’aparells i màquines de procrear, tot el que
els podem demanar és que cadascuna s’hi esforci al màxim”.
Immediatament, l’opinió pública va demanar la seva dimis-
sió per la seva falta de sensibilitat cap a les dones, tot i que el
març de 2007 continuava en el seu lloc. Un dels punts més
criticats fou el fet de pensar que la procreació i l’educació de
fills recauen solament sobre les dones. Per a molts el princi-
pal rol femení és tenir fills i criar-los, tot això sotmès al con-
trol del marit.
Malauradament, el comentari de Yanagisawa és una simple
punta d’iceberg d’una mentalitat antiquada i persistent en una
societat suposadament democràtica i igualitària després de la
derrota de la Segona Guerra Mundial. És, potser, pel sistema d’e-
ducació i de transmissió de valors al llarg de la història que exis-
teix aquest tipus de pensament sobre la dona?
Educació i transmissió de valors 
sobre la dona a l’era Edo (1603-1868)
La societat japonesa ha estat i continua sent encara una
societat patriarcal en què les dones es consideren subordi-
nades als homes. Aquesta pràctica es remunta a temps pas-
Breu recorregut històric 
de l'educació de la dona al Japó
Saito Akemi   Historiadora i professora de la Universitat de Komazawa, Tòquio
sats, especialment durant l’era Edo (1603-1868) quan el
confucianisme es difongué per la societat gràcies al suport
oficial.
En aquella època tots els caps de família aspiraven a prepa-
rar les seves filles per guanyar la futura partida i obtenir els
majors beneficis. En aquestes aspiracions tenia un paper molt
important l’educació de les nenes. Però, hem de recordar que
la paraula “educació” no s’utilitzava aleshores en el sentit d’ins-
truir o transmetre uns coneixements amb finalitats professio-
nals o acadèmiques. En realitat, l’educació femenina consistia
en convertir les dones en les “peces del tauler” més atractives
als ulls dels jugadors. Abans de tot, la seva formació incidia en
l’aprenentatge de la bona conducta, una qualitat que havia d’a-
dornar l’esposa en tot moment. Amb aquesta finalitat es van
publicar nombrosos manuals de conducta per a les dones. La
majoria van ser escrits per homes: monjos budistes o seguidors
de Confuci, d’acord amb les creences religioses que regulaven
la vida quotidiana de la societat japonesa.
Onna Daigaku (Enciclopèdia de la Dona). Onna
Daigaku, atribuïda a Kaibara Ekiken (1630-1714), fou en
aquella època la guia de conducta més important impartida
a les nenes. Els pares de les noies i les dones mateixes llegien
aquest llibre amb gran interès, no solament durant l’era Edo
sinó també en temps posteriors ja que, a més de ser un
manual de conducta, fou utilitzat per aprendre a llegir i
escriure. L’autor va subratllar que les úniques qualitats de la
dona eren l’obediència absoluta als homes i la paciència. La
seva doctrina va ser utilitzada com a matèria d’instrucció en
moltes llars, per tal que les nenes esdevinguessin bones
                
25
Educació i transmissió de valors en la societat japonesa
esposes i mares quan arribessin a l’edat per casar-se. El llibre
comença amb una frase que representa la idea de l’autor
sobre la vida de les dones nipones de la seva època: “Una
dona ha de ser educada rigorosament pels seus pares perquè
servirà als seus sogres quan es casi. Si els seus pares li donen
molta llibertat durant la seva infància, ella pot tenir molts
problemes amb la família del seu futur marit. En aquest cas,
el seu marit l’odiarà” (Kaibara, 1848: 38). Des del seu nai-
xement, doncs, la dona estava destinada a servir una família
diferent a la seva. Segons Kaibara, el paper de la serventa
perdurava tota la vida.
Pel que fa al matrimoni, l’autor insisteix que la casada deu
obediència al seu marit: “(...) una dona ha de respectar el seu
marit i mai no l’ha de menysprear (...). Ha de comportar-se,
així mateix, de manera respectuosa en la seva presència”
(Ibídem, p. 67-68). A més, Kaibara no tolerava les dones que
cometien faltes greus. En el seu llibre proposava les set faltes
que obligaven les dones casades a abandonar la llar familiar: la
desobediència al marit; l’esterilitat, encara que si l’esposa es
comporta amb educació i no és gelosa pot quedar-se a la casa
per tenir cura d’altres fills de la mateixa família, o dels de la
concubina del marit; la conducta luxuriosa; l’enveja; la malal-
tia; la loquacitat; i el robatori (Ibídem, p. 50-60).
De la lectura d’aquestes faltes es desprèn que el paper de l’es-
posa responia al d’un dona obedient, treballadora i submisa. Per
això, les que contradeien aquest esquema –les desobedients,
estèrils i ocioses– eren rebutjades per la família del marit. En
canvi, si el marit cometia adulteri, Kaibara, en comptes de criti-
car aquesta conducta immoral, recomanava a l’esposa que fos
comprensiva i que no demostrés la seva gelosia, ja que: “si una
dona és massa gelosa, esdevé una fera. Així, el seu aspecte i
paraules aspres fan que el marit abandoni la dona”.
Era Meiji
L’any 1868 va finalitzar l’era Edo amb la caiguda del sho-
gunat Tokugawa i va començar l’era Meiji, una nova etapa per
a la història del Japó. Després d’abandonar la política d’aïlla-
ment que va durar més de dos segles, el nou Govern, cons-
cient del seu retard cultural, va pretendre modernitzar la vida
del poble segons els models occidentals. Va pensar que l’edu-
cació era una manera eficaç de crear ciutadans cultes i fidels al
Govern i l’emperador, “Déu” a la societat nipona.
La promulgació de la Llei del Sistema Educatiu de 1872 va
afavorir la igualtat d’oportunitats entre els dos sexes a l’ensen-
yament primari1. La nova llei va fixar l’obligatorietat de l’es-
colarització bàsica de tota la població, incloses les dones. Però,
en realitat, l’objectiu principal fou el mateix de sempre: pre-
parar les nenes per ser “bones mestresses de casa i mares
sàvies”. Respecte a l’ensenyament superior, no es pot oblidar
la tasca dels missioners occidentals que van obrir moltes esco-
les femenines d’ensenyament superior. Però no va passar molt
de temps fins que el Govern japonès comencés a posar traves
a aquests intents.
A partir dels anys noranta del segle XIX, en el procés
d’establiment de l’imperialisme japonès, l’educació va con-
vertir-se en un mètode eficaç per tal que els ciutadans anes-
sin esdevenint fidels a l’emperador. Aquest canvi va comen-
çar a ser evident amb la promulgació del Decret Imperial
d’Educació de 1890, que propagava la lleialtat i la devoció
filial (Chu-ko) com a virtut del poble japonès. Sota aquest
edicte, tots els alumnes i professors es veien obligats a obeir
l’emperador. Així, les nenes havien de convertir-se en “bones
mares-esposes”, la responsabilitat de les quals seria sostenir
la família, la unitat bàsica de l’Estat. Per aquesta raó, a les
escoles superiors femenines abundaven assignatures específi-
ques com les labors i altres temes relacionats amb la llar i la
costura. En canvi, els estudiants de les escoles masculines
secundàries tenien assignatures relacionades amb les ciències
socials i naturals. La desigualtat de gènere en termes d’edu-
cació era evident.
La guerra de l’Àsia-Pacífic (1931-1945)
En els règims totalitaris, la individualitat i la llibertat
subjectiva es consideraven innecessàries per al bon funciona-
ment de l’Estat. En aquesta línia, els afers relacionats amb el
cicle de vida de les dones es van anar convertint en qüestions
públiques. La política social del règim militar japonès durant
la guerra es va basar en “el domini del cos femení”, un sim-
ple cos al marge de la personalitat i els sentiments, que “va
servir” a l’Estat com una “màquina de parir”. Així, la mater-
nitat va començar a ser centre d’atenció del règim, com va
ocórrer a l’Espanya franquista. El Govern va fomentar les
bodes i la maternitat mitjançant campanyes educatives de la
glorificació de la maternitat i amb lleis protectores de les
mares i els nens. 
La societat japonesa ha estat 
i continua sent encara una
societat patriarcal en què 
les dones es consideren 
subordinades als homes.
Aquesta pràctica es remunta
a temps passats, 
especialment quan el 
confucianisme es difongué
per la societat gràcies al
suport oficial
- -
                        
En aquest sentit, l’Associació de Dones del Gran Japó, l’ú-
nica organització femenina estatal durant la guerra i similar a
la Secció Femenina de la Falange Espanyola, va tenir un paper
important en la formació de les dones japoneses. Va organit-
zar nombrosos cursos de mares per ensenyar “les virtuts feme-
nines” tradicionals, com l’abnegació, el servei a la llar i la sub-
missió als homes. 
A més, sota la seva ensenyança, ser “bona mare-esposa” no
repercutiria només a la pròpia llar sinó també a tota la socie-
tat com a “mares dels soldats”. Com també va passar a
Europa, durant la guerra, l’espai destinat a les dones es va
estendre de la llar a tota la societat per dedicar-se a les tasques
productives vacants a la rereguarda. No obstant això, en fina-
litzar la guerra (1945) es va imposar novament la campanya
del retorn a la llar com va passar en altres països.
L’etapa de postguerra
La derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial va supo-
sar per a la societat nipona una obertura cap a la democràcia.
La realització d’una reforma educativa per tal d’aconseguir la
igualtat a l’aula fou un dels objectius més importants al Japó
de la postguerra. Anteriorment, la segregació i la discrimina-
ció per raó de sexe en els àmbits escolars van ser freqüents.
La reestructuració de l’assignatura de Llar fou un bon
exemple d’aquest intent. Sota la supervisió nord-americana,
aquesta assignatura, que havia estat únicament per a les nenes,
26
Educació i transmissió de valors en la societat japonesa
va esdevenir una assignatura obligatòria per a ambdós sexes
per fomentar la igualtat entre homes i dones des de la infàn-
cia. Segons les autoritats nord-americanes, la participació
masculina en el treball domèstic era indispensable per formar
una família igualitària i democràtica. No obstant això, aques-
ta nova idea no fou ben rebuda per les autoritats japoneses.
Des de final de 1950, època en què l’economia japonesa va
entrar en una fase de gran desenvolupament, es van començar a
necessitar, novament, “bones esposes i mares sàvies” però aques-
ta vegada per donar suport “als soldats dels negocis”. Així va tor-
nar la segregació per sexe en el pla d’estudis de l’assignatura de
Llar. D’aquesta manera, cada sexe tenia diferents activitats supo-
sadament ajustades a la seva característica de gènere, per a les
nenes, la cuina i la costura, per als nens, el bricolatge. 
A partir de la dècada de 1970
Juntament amb l’arribada de la segona onada feminista
dels setanta, la desigualtat entre els sexes a l’espai educatiu va
començar a ser qüestionada per algunes persones. A partir de
la dècada de 1990, la pràctica de registrar primer als nois a la
llista d’alumnes i les noies a continuació, va començar a estar
en el punt de mira, ja que es va considerar una discriminació
invisible cap a les dones des de la infantesa. Fins aleshores
aquesta pràctica es feia de manera habitual a la major part de
les escoles com un costum més. Avui dia moltes escullen la
llista mixta per ordre alfabètic.
Participant al Festival de Yayoi, Temple de Futurasan, Nikko.
©
 O
ri
ol
 F
ar
ré
s
             
27
Educació i transmissió de valors en la societat japonesa
Un altre canvi notable és el color de les motxilles escolars
o Randoseru. Anteriorment, es destinava el color negre per als
nois i el vermell per a les noies. Quan l’autora d’aquest article
anava a l’escola primària a la dècada de 1980, portava un
Randoseru vermell però el seu germà, un de negre. Avui dia
moltes escoles permeten als seus alumnes escollir el color que
vulguin, verd, blau, rosa, etc.
Encara continua la desigualtat 
entre sexes…
Aconseguir una societat basada en la igualtat de gènere és
un dels principals objectius del Govern japonès del segle XXI.
L’establiment de la Llei Bàsica sobre la Igualtat de Gènere
(1999) n’és un bon exemple. Aquesta legislatura garanteix la
igualtat entre els homes i les dones davant la llei i intenta
fomentar aquesta pràctica en esferes diferents de la societat: a
l’escola, el treball, la llar, etc.
No obstant això, la realitat demostra que no és tan fàcil
aconseguir aquest objectiu com s’esperava. Els resultats del
sondeig d’opinió pública realitzat el 2004 per l’Oficina del
Gabinet mostren, de manera clara, que queda molt camí
per davant perquè la societat japonesa aconsegueixi una
societat basada en la plena igualtat de sexes (Gettukan
Yoron Choosa, 2005). Només un 20% dels enquestats
(5.000 persones majors de 20 anys) va contestar que sí que
existeix la igualtat de gènere a la societat japonesa (el 15%
de les dones enquestades davant del 26% d’homes). D’altra
banda, un 74% percep un tracte preferent a favor dels
homes. Les dades detallen que entre diferents espais públics
i privats (l’entorn escolar, el lloc de treball, el món polític,
el sistema legislatiu, la llar, els usos i costums), l’entorn
escolar és el lloc que aconsegueix més la igualtat entre gène-
res (67%), seguit per la llar (40%), el sistema legislatiu
(39%), el treball (25%), el món polític (20%) i els usos i
costums (17%).
Aconseguir una societat
basada en la igualtat de
gènere és un dels principals
objectius del Govern 
japonès del segle XXI.
L'establiment de la Llei
Bàsica sobre la Igualtat de
Gènere (1999) n'és un bon
exemple
Motxilles escolars (Randoseru) arrenglerades en una escola infantil, Tòquio.
            
Gràcies a molts esforços realitzats en l’àmbit escolar, a
poc a poc el sector educatiu està aconseguint un ambient
igualitari entre nens i nenes dins de l’escola. Però el proble-
ma ve després. Una vegada acabats els estudis, i fora de la
protecció de professors i parents, moltes dones han d’en-
frontar-se a la crua realitat que perdura a la societat: la des-
igualtat laboral (el contracte temporal, el pitjor salari, la
falta d’oportunitat de promoció, etc.) i social (la càrrega més
gran del treball domèstic).
Tant a l’espai privat com al públic, malauradament, enca-
ra és majoritari el percentatge d’homes (caps i marits) que
continuen menyspreant les dones per raó del sexe.
Principalment en l’espai laboral, els homes que han rebut una
educació menys igualitària continuen ocupant llocs de res-
ponsabilitat i molts d’ells consideren les dones com a força
laboral de segona categoria o possibles promeses dels seus treba-
lladors solters. Potser haurem d’esperar a la generació següent
per tal que millori l’ambient laboral a favor de les dones tre-
balladores.
Però també es poden observar avenços. Per exemple, res-
pecte del repartiment del treball domèstic entre parelles, ha
disminuït una mica la responsabilitat de la dona, tot i que la
reducció és mínima. El 2004, segons el citat sondeig, el 78%
de les persones responsables de la neteja de la llar eren dones,
un 7% menys que el 1992. Un 15% va contestar que tots els
membres de la família es dediquen a la neteja (el 1992, un
10%). En canvi, continua sent molt baixa la participació dels
marits, un 4% el 2004, només dos punts més que el 1992.
Sembla que encara hi ha molt camí per recórrer. 
Nota
1 Aquesta llei va transformar l'antic sistema feudal d'escoles populars
(Terakoya) en un nou sistema educatiu format per escoles primàries, secundà-
ries i universitats (Velloso de Santisteban, 1994: 29).
Referències bibliogràfiques
GETTUKAN YORON CHOOSA (Revista mensual de Sondeig d’Opinió Pública), 37,
(5). Tòquio: Oficina del Gabinet, 2005.
KAIBARA, Ekiken. Onna daigaku takarabako (Enciclopèdia de la dona). Osaka:
Kashiwaraya Seiemon (ed.), 8ª ed., 1848.
KIMURA, Ryoko. Gakkobunka to jenda (Cultura escolar i gènere). Tòquio: Keiso
shobo, 1999.
SAITO, Akemi. Mujeres japonesas entre el liberalismo y el totalitarismo 1868-
1945. Málaga: Universidad de Málaga, 2006.
VELLOSO DE SANTISTEBAN, Agustín. El sistema educativo en Japón.
Barcelona: Labor, 1994.
Webs
Centre Nacional de l’Educació de la Dona: www.nwec.jp/en
Ministeri d’Educació, Cultura, Esport, Ciència i Tecnologia:
www.mext.go.jp/english/index.htm 
Oficina del Gabinet, Departament per a la igualtat de gènere:
www.gender.go.jp/english_contents/index.html
28
Educació i transmissió de valors en la societat japonesa
                                     


Educació i transmissió de valors en la societat japonesa: breu recorregut històric de l'educació de la dona al Japó

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert