L'article analitza el procés de construcció històrica de la pedagogia social i l'educació
social a Espanya des de principi del segle xx fins als anys noranta, amb especial
èmfasi en el període de la Transició democràtica. Aquest procés històric només es pot
entendre adequadament si s'analitza l'estreta relació que manté amb el desenvolupament
de la cultura democràtica i la intensa modernització que s'experimenta en tots
els àmbits de la vida social espanyola. També, i indiscutiblement, en l'educació i en
l'obertura de les seves teories i pràctiques a noves maneres d'educar i educar-se en
societat. En aquest sentit, s'han de significar els compromisos que ha adquirit la pedagogia
social amb els processos de transformació social, en la millora de la qualitat
de vida i en el benestar de la ciutadania. Les universitats, mitjançant la formació i la
recerca, i els col·lectius professionals, a través d'una àmplia gamma de pràctiques socioeducatives,
han contribuït significativament a l'expansió i la institucionalització de
la pedagogia social i l'educació social a tot el país. Les crisis econòmiques i socials que amenacen el món, ara com llavors, segueixen necessitant les seves contribucions per
a un millor desenvolupament, de l'educació i de la societat, congruent amb els drets
cívics i els principis que sostenen la democràcia i la cohesió social.El artículo analiza el proceso de construcción histórica de la Pedagogía Social y la
Educación Social en España desde principios del siglo xx hasta los años noventa, con
especial énfasis en el período de la transición democrática. Este proceso histórico sólo
puede entenderse adecuadamente si se analiza la estrecha relación que mantiene con el
desarrollo de la cultura democrática y la intensa modernización que se experimenta en
todos los ámbitos de la vida social española. También, e indiscutiblemente, en la educación y en la apertura de sus teorías y prácticas a nuevos modos de educar y educarse
en sociedad. En este sentido, deben significarse los compromisos que ha adquirido la
Pedagogía Social con los procesos de transformación social, en la mejora de la calidad
de vida y en el bienestar de la ciudadanía. Las Universidades, mediante la formación y
la investigación, y los colectivos profesionales a través de una amplia gama de prácticas
socio-educativas, han contribuido significativamente a la expansión e institucionalización
de la Pedagogía Social y la Educación Social en todo el país. Las crisis económicas
y sociales que amenazan al mundo, ahora como entonces, siguen necesitando de sus
contribuciones para un mejor desarrollo, de la educación y de la sociedad, congruente
con los derechos cívicos y los principios que sostienen la democracia y la cohesión social.The paper analyses the historical construction process of social pedagogy and
social education in Spain from the early 20th century to the 1990s, with a special
emphasis on the period of the transition to democracy. This historical process can
only be properly understood if we analyse its close relationship to the development of
democratic culture and far-reaching modernisation that were taking place in all areas
of Spanish social life, including education and the opening up of its theories and practices
to new forms of educating and being educated in society. In this sense, mention
should be made of social pedagogys commitments to improving the quality of life
and welfare of the citizenry in the processes that were transforming society. Through
training and research, universities and groups of professionals across a wide range of
socio-educational fields contributed significantly to social pedagogys and social educations
expansion and institutionalisation throughout the country. The economic
and social crises that threaten the world, now as then, continue to need their contributions
for a better education and a society that are coherent with the civil rights and
principles that support democracy and social cohesion