Costa i Costa, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

‘apartar; passar comptes’, apuntar ‘posar l’hora que es vol que ens desperti el despertador’, (ar)re-
veixinar-se ‘refer-se d’una malaltia; irritar-se’, castís ‘trempat, amable’, clenxinar ‘estafar’, con-
ferència ‘classe particular de repàs’, desatent ‘desig, obsessió’, firar-se ‘trobar parella’,
Els autors tenen cura de retenir totes les variants d’un mot: emprés / després / emprenses / em-
pués / desempués, embullar / esbullar, agiponar / engiponar, aiga / aigua, abre / aure, maifart /
paifart, etc.; formes infantils com sempis o pempis ‘cèntims’, tiroliro ‘titola’; arcaismes com cre-
sent ‘creient’, recebre ‘rebre’, manteniment de trumfa com a nom d’una patata autòctona comer-
cialitzada, supervivència de l’article salat en el topònim sa Putoia; entrarien en aquest apartat els
mots vius sols entre la gent d’edat com (a)clamar (els animals) ‘cridar-los’, empardalar ‘enamorar’
i altres que ja tenen el seu substitut entre els joves: bufa → globus, gabina → cabina, ciuró → ci-
gró, mellor → millor, vulgarismes com compració ‘cooperació’, comprativa ‘cooperativa’. En un
domini de contacte de llengües tampoc falten els castellanismes, suara crus (alhaja, arrebato, etxu-
ra, xasco, calimotxo), suara adaptats d’alguna manera (beno ← bueno, murcièlagot ‘ratpinyada’,
algom (encreuament de quelcom i algo), empre[x]ar ‘emprenyar, enutjar’ (creuament de empre-
nyar i pare[x]a). Observacions sociolingüístiques ens assabenten del rebuig, per part dels joves, del
verb caçar ‘cercar’ (caçar bolets, espàrrecs) perquè “fa pagès” o de la preferència de les dones per
carau, eufemisme de carall.
En suma, una obra que suposa un esforç meritori de col.lecta de materials i la seva anàlisi i clas-
sificació i que resulta d’una gran utilitat per a la dialectologia i per a la lingüística general. Tanmateix,
voldria fer algunes lleus observacions que no treuen gens de mèrit al contingut del llibre. Hauria estat
interessant de saber en quins pobles s’ha recollit cada mot. La transcripció fonètica s’hauria d’esten-
dre a tos els mots: cal que el lector sàpiga com es pronuncia la e tònica d’entrades com gardela o pes-
quis; o bé si talaiar es pronuncia també taliar. Alguns mots, modificats en garrotxí, com uella o pos-
tes podrien aparèixer al seu ordre alfabètic corresponent amb remissió a la forma normativa. Alguna
definició no s’ajusta a la categoria gramatical de l’entrada; per ex., esplet subs. m. definit com “bellu-
gadís, inquiet” o animós, -a “estar animat”. Atès que els autors posen sovint la justificació d’un
canvi, a propòsit de entafonyar es podria dir que es tracta d’un encreuament entre entaforar i enfo-
nyar. Un tangí, a la comarca del Pla de l’Estany, és un “recipient de coure, aram o zinc que va al foc
a terra o al fogó de carbó i serveix per a coure botifarres de perol, greixots, etc, i, eventualment, con-
fitura” (J. Veny-L. Pons, Atles lingüístic del domini català, II, Barcelona, 2003, mapa 335). De la sec-
ció de frases fetes, sembla que s’haurien de traspassar al lèxic unitats com boira pixanera, anar ben
tou, manoi, anomenada, trinco-trinco, tristòlios, etc., com es fa amb poti-poti; no haver-hi tu tia
s’hauria d’escriure tutia; entrebacacamins deu ser un error tipogràfic per entrebancacamins.
Comptem des d’ara amb una bona descripció del parlar de la Garrotxa, basat en fonts escrites i
orals, que té en compte el polimorfisme, les diferències per raons socials, el camí cap a l’obsolescència,
els contactes amb el castellà, l’àrea dels mots exclusiva o compartida i les locucions més freqüents.
Joan VENY
Universitat de Barcelona
Institut d’Estudis Catalans
Le livre des Gitans de Perpignan / El llibre dels gitanos de Perpinyà (obra col.lectiva sense
nom d’autor sobre la coberta), Paris: L’Harmattan, 2003, 171 pàgines.
ESCUDERO, Jean-Paul (2004): Les Gitans catalans et leur langue, Une étude réalisée à Per-
pignan: Montpellier: Editions de la Tour Gile, Collection catalane, nº 6, 299 pàgines.
Aquests dos llibres, apareguts en el decurs d’aquest any 2004, són el fruit d’investigacions
doctorals menades conjuntament al si de la universitat de Perpinyà sobre la comunitat gitana i diri-
gides pel doctor Bernard Leblon (departament d’hispàniques, CRILAUP), eminent especialista dels
LE LIVRE DES GITANS DE PERPIGNAN 385
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:43  Página 385
gitanos d’Espanya, amb la col.laboració del departament de català (CREC) i, en particular, amb la
càtedra de dialectologia catalana (dr. Jordi J. Costa).
El primer, Le Livre des Gitans de Perpignan amb subtítol en català, és publicat per una edito-
rial parisenca (L’Harmattan) especialitzada en cultures marginals; pretén ser una síntesi vulgaritza-
dora i un aplec de testimoniatges destinats a donar als lectors francesos que no coneixen aquest món
tan tancat encara fa pocs anys, «une image vraie, dépassionnée, aussi éloignée que possible du sen-
sationalisme racoleur» (p. 7).
Consta de dues grans parts:
1) la mirada exterior portada per «paios» (= no gitanos) (pp. 11-82), sobre la història (per Jean-
Paul Salles i Bernard Leblon, pp. 11-46), la societat plurilingüe (per Jean-Paul Escudero, pp. 47-68)
i la música (per Jean-Paul Escudero i Bernard Leblon, pp. 69-82);
2) la mirada interior (pp. 83-155) constituïda per extractes de converses, enregistraments i es-
crits realitzats amb una quarantena de gitanos que s’han expressat a la seva manera en tres idiomes:
el català, llengua de comunicació interna o externa amb els catalanoparlants; el francès que els ser-
veix per a comunicar amb els «paios» no catalanòfons, i el castellà, llengua de la cançó, sobretot.
23 testimoniatges sobre els 86 presentats són en català gitano. Els temes abordats són variats: trac-
ten dels temps antics, amb el viatge, la vida d’antany, la guerra (pp. 85-96); de l’època d’avui, amb
el fenomen de rebuig, el racisme, la droga i la sida (pp. 97-104); de la vida quotidiana, amb la cui-
na, les festes i els lleures (pp. 105-109); de la música (pp. 1 10-121); de la religió (pp. 122-130); de
les tradicions i del casament (pp. 131-138); de la condició femenina (pp. 139-143); de l’escola i de
la relació amb els «paios»; de la diferència gitana (pp. 144-148), i per fi de la llengua i de les tradi-
cions orals (pp. 149-158). Aquesta llarga enumeració tradueix la riquesa del material etnogràfic re-
collit i la recerca d’exhaustivitat ambicionades en les enquestes, molt i molt delicades de fer. Cal
subratllar-ne l’originalitat i, a vegades, el seu caràcter candent, particularment quan concerneix el
casament i la condició femenina, que eren i són encara tabús. La col.laboració franca dels gitanos
mateixos, com llur presència a la presentació dels dos llibres a la Llibreria Catalana de Perpinyà, re-
vesteix un valor simbòlic d’adhesió i d’obertura actuals a la investigació; és el resultat d’un treball
llarg, pacient i fecund realitzat per B. Leblon, J.-P. Escudero, J.-P. Salles, G. Bertrand i D. Elzière,
els quals s’han recolzat sobre una bibliografia (pp. 159-167) i una discografia (p. 169) abundants.
Si esquematitzéssim una mica, Le Livre des Gitans de Perpignan vindria a ser la introducció
d’una obra vasta en forma de díptic (de tríptic, si hi afegíssim l’aspecte musicològic) constituïda per
una part històrica, sociològica i econòmica (la tesi que havia començat Jean-Paul Salles) i la part
lingüística (la tesi defensada el 1998 per Jean-Paul Escudero, dirigida per J. Costa i B. Leblon, i pre-
sidida pel dr. Joan Veny), l’edició de la qual ens ocuparà ara.
Les gitans catalans et leur langue. Une étude réalisée à Perpignan, ens forneix una versió lleu-
gerament abreujada (299 pàgines en comptes de 351 i 17 d’annexos, en lloc de 154) que no traeix
gens els resultats assolits gràcies a un treball i una reflexió molt minuciosos, duts a terme per un in-
vestigador experimentat i prolífic en dialectologia i onomàstica nord-catalanes. Les qualitats de ri-
gor, d’honestedat, de solidesa, de prudència i de modèstia hi transpareixen clarament, en particular,
durant les enquestes pacients que comencen l’any 1983, enmig dels gitanos dels barris de Sant Jau-
me i, més tard, dels de l’avinguda de l’Aeroport i de la Cité du Nouveau Logis. J.-P. Escudero acon-
segueix de fer-se acceptar —adoptar direm—, integrant-se en un grup de músics joves que usen
amb ell una llengua espontània, veritable i no adaptada a l’interlocutor «paio», com sol passar quan
hi ha una persona estrangera a la comunitat. Sap instaurar un clima de confiança recíproca amb ells
com també amb els infants que tindrà més tard com a alumnes, o com amb els subjectes d’edat di-
versa amb els quals conversarà sovint. Obté per mètodes variats, essencialment relacionats amb
l’enquesta lliure, un corpus important de notes escrites i d’enregistraments sonors (una mica més de
4 hores de documents conservats (p. 19) algunes mostres de les quals es poden trobar en els anne-
xos o entre els testimoniatges recollits per ell mateix en Le Livre des Gitans de Perpignan, resse-
nyat més amunt. Amb una intenció lloable de caracterització, amplia la seva informació efectuant
JORDI J. COSTA386
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:43  Página 386
sondeigs en altres comunitats gitanes i en el món «paio», al Llenguadoc i a través dels Països Cata-
lans, per mesurar la influència de la mobilitat dels seus interlocutors. Utilitza també una documen-
tació bàsica editada (atles lingüístics, textos de la literatura rossellonesa ...) o inèdita, disponible en
arxius privats i públics, assenyalada en la bibliografia (pp. 253-276).
Enfortit per tot aquest material preciós, J.-P. Escudero procedeix a l’estudi sistemàtic dels trets
originals de la llengua dels gitanos de Perpinyà. Aplica el mètode comparatiu, fent una descripció
acurada i completa i intentant situar els fets lingüístics a l’interior del domini català o prop seu. La
confrontació amb el català septentrional ocupa evidentment un lloc cabdal. Les parts essencials d’a-
quest estudi són les dedicades al kaló, la llengua antiga (pp. 59-85) i al català, llengua majoritària
(pp. 87-238), «ce catalan oral indéfinissable, changeant même, mais incontestablement gitan» (p.
19); llurs particularitats vénen classificades en fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic. El treball de sín-
tesi sobre «la múltiple pertinença lingüística» (p. 20), és molt ben ordenat i és acompanyat de nom-
brosos quadres i esquemes que faciliten la comprensió de les demostracions. El capítol dedicat a
l’onomàstica gitana (antroponímia i toponímia) és molt interessant, malgrat que ara és amputat de
la presentació dels sobrenoms, un tema que J.-P. Escudero prefereix guardar inèdit per no ofendre
la sensibilitat dels seus amics. En aquest llibre, l’autor ens ofereix un coneixement científic i íntim
d’un dels aspectes primordials del món gitano de Perpinyà, amb els seus matisos deguts als llocs
d’enquesta, a les diferències de generacions, de famílies i d’individus. Amb una gran lucidesa, no
eludeix, per fi, el problema de l’esdevenidor incert d’aquesta llengua, esdevenidor que ell conside-
ra, malgrat tot, amb optimisme.
Acabarem subratllant que la publicació de la tesi de J.-P. Escudero honora també el Centre
d’Études et de Recherches Catalanes de la Universitat de Montpeller dirigit pel doctor Cristià Camps
i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (Generalitat de Catalunya) que l’han ajudada.
Jordi J. COSTA
Université de Perpignan
BELTRAN I CALVO, Vicent; MONJO I MASCARÓ, Joan-Lluís; PÉREZ I NAVARRO, Vicent-Josep
(2004): El parlar de Guardamar (Un estudi del valencià meridional fronterer). Barcelo-
na: Curial Edicions catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Textos i Estudis de
Cultura Catalana, 97).
El llibre conté 143 pàgines, de les quals 76 són dedicades a l’estudi lingüístic i a la descripció
del parlar de Guardamar pròpiament dit, que els autors situen al capítol 3 (p. 19-95), i sobre el qual
tornarem després. El capítol 2 és una breu descripció sociolingüística dedicada a analitzar la cons-
ciència que els parlants tenen de la seva varietat dialectal, que podem resumir en un mot: hibridisme.
Sigui com sigui, però, les opinions que els parlants de Guardamar perceben de llur parlar no és, ni de
bon tros, singular perquè a aqueixes mateixes conclusions sociolingüístiques arriben gairebé tots els
parlars fronterers de la nostra llengua —i encara d’altres—, segons anoten els autors del llibre, i que
caldria ampliar, per exemple, al català del Matarranya, al dels parlars d’algunes localitats septentrio-
nals del País Valencià i, fins i tot, a algunes de la Catalunya més meridional, on els termes xapurre-
jat, xampurrejat, etc. són, entre altres, molt habituals, tal com s’esdevé a Guardamar (p. 13 nota 4).
Aquesta denominació ha creat un rebuig del parlar, ací i arreu del territori lingüístic català, per la qual
cosa molts parlants consideren que el que cal és la solució castellanitzant, sobretot els joves; això
dóna com a resultat l’abandó generacional gairebé total del parlar local, i el pas subsegüent a la subs-
titució lingüística a favor del castellà, amb algunes honroses excepcions, sens dubte (p. 16).
Ja en el capítol 4, el lector es satisfà de trobar-hi una anomenada “antologia de textos”, on els
autors presenten una bona almosta de texts que prèviament havien estat enregistrats magnetofòni-
BELTRAN / MONJO / PÉREZ: EL PARLAR DE GUARDAMAR 387
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:43  Página 387


Le Livre des Gitans de Perpignan / El llibre dels gitanos de Perpinyà (obra col·lectiva sense nom d'autor sobre la coberta), París: L'Harmattan, 2003, 171 pàgines.
Escudero, Jean-Paul (2004): Les Gitans catalans et leur langue, Une étude réalisée

Le Livre des Gitans de Perpignan / El llibre dels gitanos de Perpinyà (obra col·lectiva sense nom d'autor sobre la coberta), París: L'Harmattan, 2003, 171 pàgines. Escudero, Jean-Paul (2004): Les Gitans catalans et leur langue, Une étude réalisée

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert