Ponsoda Sanmartín, Joan Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Posa èmfasi en l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, cosa que pot apreciar-se
quan, en referir-se al verb apoiar —que considera justificat en català donada la seva presència en
moltes llengües romàniques i no només en castellà—, assenyala que «fins que l’autoritat acadèmi-
ca de l’Institut d’Estudis Catalans prendrà la decisió d’admetre eixa paraula, la norma m’ho impe-
deix» (pàg. 396). Tot i això, no s’està tampoc d’indicar que la norma només hauria «de prohibir els
barbarismes i estrangerismes inneccessaris, però s’hauria d’actuar amb màniga ampla davant les
varietats diatòpiques com gla-bellota, vermell-roig, ocell-moixó-pardal [...], etc.» (pàg. 397).
Finalment, adreça unes reflexions a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el sentit que és
important de «qualificar les coses pel nom, és a dir, que el valencià és una variant de la llengua ca-
talana, com variants en són també el mallorquí, el lleidatà o el barceloní» (pàg. 398).
Amb les seves paraules, queda, doncs, fidelment reflectit el pensament del nostre autor pel que
fa a la unitat de la llengua catalana, la seva denominació, l’autoritat acadèmica de l’IEC i la neces-
sitat que la llengua estàndard accepti lèxic de les diverses varietats lingüístiques geogràfiques.
Hem arribat al final del llarg i fructífer recorregut per on l’autor ens ha conduït. Tots els capítols
traspuen un profund amor a la llengua catalana i a les llengües romàniques, així com la voluntat d’as-
solir un coneixement ampli d’aquestes amb l’ajut dels textos que escriviren parlants pretèrits.
Ja ens hem referit abans al fet que no es concedeix només importància a les conclusions de la
recerca, les quals l’autor va detallant al llarg de l’obra, sinó també al trajecte de la investigació en
si mateix —un trajecte que ens ha mostrat textos literaris, jurídics o històrics valuosos, i també la
labor de filòlegs, lexicògrafs i historiadors que s’hi havien acostat anteriorment.
Agraïm a Germà Colón aquest seu bell llibre, que ens fa més cultes, i que interpretem com un
llegat que ens ofereix per tal que la nostra llengua pugui mantenir-se en un pla d’igualtat filològica
amb algunes de les llengües romàniques que han tingut la sort de ser molt ben tractades pel curs de
la història.
Montserrat ADAM AULINAS
Universitat de Barcelona
VENY, Joan (2003): Escriptura i oralitat a Mallorca. Mallorca: Editorial Moll. 240 p.
L’incansable i admirat Joan Veny ofereix en aquest llibre el bo i millor de totes les seves face-
tes intel.lectuals i professionals, especialment la de l’investigador i la de professor, la de divulgador
eficaç i didàctic. Escriptura i oralitat a Mallorca és un recull de disset treballs ben diversos que te-
nen en comú el fet de referir-se al mallorquí. Agrupats en quatre seccions, hi ha treballs curts i
llargs, de caràcter científic i de caràcter divulgatiu, de ben antics (1962) i de recents, de ja publicats
i d’inèdits i de procedència també ben variada (pròlegs de llibres, programes de festes majors,
ponències a congressos, articles de revista i un bonic pregó de Setmana Santa).
També la temàtica és variada: contacte de llengües, descripció dialectal, qüestions d’història de
la llengua i, sobretot, el tema que dóna títol al llibre, la relació entre llengua escrita i llengua col.lo-
quial, entre escriptura i oralitat.
Amb aquest llibre, doncs, s’ofereix l’oportunitat de llegir algunes aportacions de Veny que no
eren a l’abast o que eren de molt difícil localització, cosa que sens dubte és d’agrair.
Entre els articles de to més divulgatiu i d’una marcada intencionalitat didàctica, destacarem
«Estàndard i llengua parlada» i «Mallorquí i català» encabits en la primera de les quatre seccions
del llibre titulada «Dialectes i llengua literària» i publicats en Festes de la Mare de Déu d’Agost,
Campos, 1992 i 1997 respectivament. En el primer, de solament tres pàgines, explica el concepte
de llengua històrica, hi justifica la necessitat d’una altra modalitat de llengua, la llengua literària,
l’estàndard i intenta tranquil.litzar els qui temen la possible desaparició de la modalitat mallorquina
tot destacant que són compatibles els dialectes i la llengua estàndard. En el segon exposa els con-
VENY: ESCRIPTURA I ORALITAT A MALLORCA 375
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:43  Página 375
ceptes de llengua i dialecte. Referint-se als dialectes diu «són com els bocins d’un mateix pastís, les
parts (els dialectes) d’un tot (la llengua històrica). Tan dialectal és el parlar de Barcelona com el de
Manacor». Hi insisteix en la necessitat de fer un ús adequat de les distintes varietats i insta a con-
tribuir a normalitzar una situació que la història havia fet anormal, ja que s’identifica mallorquí amb
llengua parlada i castellà amb llengua escrita.
«Contacte de llengües: l’adaptació de la ‘jota’ castellana» publicat també en Festes de la Mare
de Déu d’Agost de 1999, «Balears, confluència de cultures» publicat en castellà a Baleares, hoy, el
1995 i «Llengua i religió a Mallorca», Pregó de la Setmana Santa de 2002 a Campos, conformen la
resta de treballs de to divulgatiu i didàctic. Tots tres en la quarta i darrera secció del llibre, titulada
«Història de la llengua». Els dos primers tenen un títol absolutament temàtic i per això puc estal-
viar-me de comentar-los. El pregó de Setmana Santa és un text magistral; és literatura de la bona.
És un text respectuós i crític i que resulta divertit. Hi explica aspectes molt diversos, com per exem-
ple, de com la divisió de classes es reflectia en la llengua, en les formes de salutació, del paper de
l’Església en la fidelitat a la llengua del país, incloent-hi l’aportació del clergat mallorquí al conei-
xement i al cultiu de la llengua, etc. Hi destaca l’apartat titulat «Llengua, religió i política», on Veny
explica com el rector de Llucmajor fa una utilització maquiavèlica del bilingüisme a principis del
segle XIX en llegir una pastoral del bisbe en castellà perquè així la gent no l’entengués. També hi re-
passa la relació entre la religió i l’onomàstica, tant amb l’antroponímia com amb la toponímia.
Completen la primera secció els treballs següents: «La lliçó lingüística de Maria Antònia
Salvà», publicat el 1995, on descriu el model de llengua de la poetessa de Llucmajor i a més de-
mostra que aquesta ja feia una distinció ben diàfana entre llengua literària i llengua parlada. En «Els
mallorquinismes en les Visions de Mallorca de Joan Santamaria» Veny estudia les observacions so-
ciolingüístiques de l’autor lleidatà (1887-1955) després del seu pas per Mallorca i les petges dia-
lectals procedents del mallorquí que aboca en aquesta obra publicada l’any 1935. El treball «Diato-
pismes en la poesia de Damià Huguet», publicat el 1998, posa de manifest la clara consciència que
el poeta, crític cinematogràfic i promotor cultural mallorquí té de la unitat de la llengua catalana i
analitza el model de llengua emprat en la seua poesia. Hi conclou que Damià Huguet opta per una
línia que, dins una exemplar disciplina unitarista —no uniformista— de la llengua, dóna acollida a
un bon percentatge d’unitats lèxiques insulars. Una cosa, en part, semblant fa en «Jaume Vidal i la
llengua», publicat el 2001. Però a més de descriure el model de llengua del polifacètic autor ma-
llorquí hi destaca els seus coneixements sobre dialectologia i, sobretot, la seua ideologia lingüísti-
ca, les seves idees sobre el model de llengua recomanable a un escriptor de Mallorca. Finalment en
el darrer treball d’aquesta secció, «Antoni M. Alcover i la dialectologia catalana», conferència pro-
nunciada el desembre de 2001 en el Congrés Internacional Antoni M. Alcover, pendent de publica-
ció en el moment de publicar el recull que ressenyem, Veny fa una descripció ben completa de les
característiques de l’obra del fundador de la dialectologia catalana així com del seu paper en la va-
loració de les varietats dialectals i la seua integració en la llengua estàndard. Aquest consistent tre-
ball de 32 pàgines valora críticament tota la tasca d’Alcover i les circumstàncies que l’envoltaven
d’una manera rigorosa i serena tal com és habitual en Veny.
En la secció II «Dialectologia filològica» aporta tres treballs: «Setge dialectològic a la llen-
gua», publicat el 1966; «Sobre l’armament medieval a Mallorca», un pròleg a L’armament i la de-
fensa a la Mallorca medieval. Terminologia, de 1995, i «Ornitònims de Salobrar de Campos», de
1993. En el primer, i malgrat que el relleu dialectal a l’Edat Mitjana és escàs, intenta deduir, a par-
tir de l’anàlisi lingüística, la procedència geogràfica de l’autor de la llegenda del mapamundi català
conservat a la Biblioteca Estense de Mòdena. Hi analitza les interferències italianes, descriu els
trets generals de la llengua del segle XV, determina la filiació oriental del text i assaja de catalogar-
lo com a mallorquí. El pròleg és un elogi de l’obra prologada, on destaca la unitat del lèxic militar
mallorquí medieval amb el del català continental. En el darrer treball revela la frustració d’un his-
toriador —Francesc Talladas (Campos, Mallorca 1746-1818)— que escriu en castellà, a l’hora de
traduir a aquesta llengua els noms dels ocells de salobrar.
JOAN J. PONSODA376
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:43  Página 376
La secció III «Dialectologia» consta de dos treballs sobre el parlar nadiu de l’autor: «Fonèti-
ca del parlar de Campos», publicat en francès a Lisboa l’any 1962, on analitza alguns fenòmens
esparsos d’interès com les diferències fonètiques que separen el parlar de Campos dels altres de
l’illa, i «Notes lèxiques sobre el parlar de Campos», publicat en castellà el 1963, on completa l’an-
terior estudi amb un recull de vocables propis de la localitat, compartits o no amb altres llocs del
sud de l’illa.
Finalment, en la secció IV «Història de la llengua», a més de les tres aportacions ja comenta-
des abans, figuren «Història i llengua al segle XIX a Llucmajor», un pròleg al volum VI de la Histò-
ria de Llucmajor, de Bartomeu Font (1995), i «Sobre el mallorquí aluleia ‘cridòria’ i el sufix -eia»,
article publicat en la Miscel.lània d’homenatge al P. Miquel Batllori. Resulta particularment interes-
sant aquest darrer treball, tant pel que fa a l’aclariment definitiu sobre l’etimologia del mot aluleia
com pel que fa a l’origen del sufix -eia. Les conclusions a què arriba Veny són clares i gens discuti-
bles. Demostra documentalment que el mot mallorquí té per base el verb alular procedent del llatí
ULULARE, completat amb el sufix -aia, variant balear del peninsular -alla, convertit en -eia, de valor
col.lectiu o intensiu.
Atesa la varietat de temes i de to en què es tracten, el ventall de lectors interessats pot ser força
ample i probablement cadascú triarà unes o altres aportacions en funció dels seus interessos. Cal re-
marcar, però, que tots els treballs són assequibles per a qualsevol lector interessat per la llengua i
per la cultura catalanes sense necessitat de ser especialista en el tema. Veny té la virtut d’expressar-
se d’una manera clara i entenedora en tots els casos, tant en les aportacions més científiques com en
les de divulgació. En definitiva, un recull de treballs recomanable per a tots aquells, especialistes o
no, que tinguen el neguit dels lletraferits i dels curiosos, particularment si són mallorquins. Com
que l’autor parla en la presentació d’un «primer recull» esperem que n’hi haurà un segon.
Joan J. PONSODA
Universitat d’Alacant / IIFV
AGUILÓ, Cosme (2002): Toponímia i etimologia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 330 p. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, 18).
Si un toponimista destaca amb relleu singular a les Balears, aquest és Cosme Aguiló; sobretot
si valorem, al costat de la vessant sincrònica, especialment la diacrònica. I no m’empeny a aquest
judici l’amistat que ens uneix de temps enrere, sinó una mirada objectiva a la seva obra i a la seva
manera de treballar. Aguiló va obrir la seva escrutadora curiositat primer al món de les relíquies
prehistòriques, a la recerca de les nostres atàviques arrels, per acostar-se aviat a les meravelles de la
llengua, en especial de l’àmbit balear, però sempre lligant el fet estudiat amb els congèneres de la
resta del domini català i obrint fronteres dins el perímetre de la Romània. Ben aviat va voler posar
unes bases sòlides, científiques a la seva inquietud natural i, ja doblats els vint-i-cinc anys, va cur-
sar Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears, estudis que va coronar amb notes ex-
cel.lents. Qualque professor degué sentir-se incòmode davant la presència d’un alumne posseïdor
d’un cabal de coneixements tan ampli.
La seva curiositat humanística i el seu respecte a la natura l’han duit a estudiar amb amor ar-
bustos, fruites, peixos, ocells, bolets, etc., criatures que coneix sobre el terreny i que han estat ob-
jecte de les seves mirades per recollir i salvar els seus noms i arribar a la seva entranya lingüística.
L’Atles ornitonímic de les Balears, que està a punt de concloure en col.laboració amb Antoni Mes-
tre, és una mostra eloqüent d’aquesta inquietud.
Però, dins l’interès per la llengua, és la toponímia el tema que més l’atreu. Està preparant una
tesi doctoral sobre els noms de lloc del terme de Santanyí i es Llombards: les més de sis mil unitats
AGUILÓ: TOPONÍMIA I ETIMOLOGIA 377
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:43  Página 377


Veny, Joan (2003): Escriptura i oralitat a Mallorca. Mallorca: Editorial Moll. 240 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

Posa èmfasi en l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, cosa que pot apreciar-sequan, en referir-se al verb apoiar —que considera justificat en català donada la seva presència enmoltes llengües romàniques i no només en castellà—, assenyala que «fins que l’autoritat acadèmi-ca de l’Institut d’Estudis Catalans prendrà la decisió d’admetre eixa paraula, la norma m’ho impe-deix» (pàg. 396). Tot i això, no s’està tampoc d’indicar que la norma només hauria «de prohibir elsbarbarismes i estrangerismes inneccessaris, però s’hauria d’actuar amb màniga ampla davant lesvarietats diatòpiques com gla-bellota, vermell-roig, ocell-moixó-pardal [...], etc.» (pàg. 397).Finalment, adreça unes reflexions a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el sentit que ésimportant de «qualificar les coses pel nom, és a dir, que el valencià és una variant de la llengua ca-talana, com variants en són també el mallorquí, el lleidatà o el barceloní» (pàg. 398).Amb les seves paraules, queda, doncs, fidelment reflectit el pensament del nostre autor pel quefa a la unitat de la llengua catalana, la seva denominació, l’autoritat acadèmica de l’IEC i la neces-sitat que la llengua estàndard accepti lèxic de les diverses varietats lingüístiques geogràfiques.Hem arribat al final del llarg i fructífer recorregut per on l’autor ens ha conduït. Tots els capítolstraspuen un profund amor a la llengua catalana i a les llengües romàniques, així com la voluntat d’as-solir un coneixement ampli d’aquestes amb l’ajut dels textos que escriviren parlants pretèrits.Ja ens hem referit abans al fet que no es concedeix només importància a les conclusions de larecerca, les quals l’autor va detallant al llarg de l’obra, sinó també al trajecte de la investigació ensi mateix —un trajecte que ens ha mostrat textos literaris, jurídics o històrics valuosos, i també lalabor de filòlegs, lexicògrafs i historiadors que s’hi havien acostat anteriorment.Agraïm a Germà Colón aquest seu bell llibre, que ens fa més cultes, i que interpretem com unllegat que ens ofereix per tal que la nostra llengua pugui mantenir-se en un pla d’igualtat filològicaamb algunes de les llengües romàniques que han tingut la sort de ser molt ben tractades pel curs dela història.Montserrat ADAM AULINASUniversitat de BarcelonaVENY, Joan (2003): Escriptura i oralitat a Mallorca. Mallorca: Editorial Moll. 240 p.L’incansable i admirat Joan Veny ofereix en aquest llibre el bo i millor de totes les seves face-tes intel.lectuals i professionals, especialment la de l’investigador i la de professor, la de divulgadoreficaç i didàctic. Escriptura i oralitat a Mallorca és un recull de disset treballs ben diversos que te-nen en comú el fet de referir-se al mallorquí. Agrupats en quatre seccions, hi ha treballs curts illargs, de caràcter científic i de caràcter divulgatiu, de ben antics (1962) i de recents, de ja publicatsi d’inèdits i de procedència també ben variada (pròlegs de llibres, programes de festes majors,ponències a congressos, articles de revista i un bonic pregó de Setmana Santa).També la temàtica és variada: contacte de llengües, descripció dialectal, qüestions d’història dela llengua i, sobretot, el tema que dóna títol al llibre, la relació entre llengua escrita i llengua col.lo-quial, entre escriptura i oralitat.Amb aquest llibre, doncs, s’ofereix l’oportunitat de llegir algunes aportacions de Veny que noeren a l’abast o que eren de molt difícil localització, cosa que sens dubte és d’agrair.Entre els articles de to més divulgatiu i d’una marcada intencionalitat didàctica, destacarem«Estàndard i llengua parlada» i «Mallorquí i català» encabits en la primera de les quatre seccionsdel llibre titulada «Dialectes i llengua literària» i publicats en Festes de la Mare de Déu d’Agost,Campos, 1992 i 1997 respectivament. En el primer, de solament tres pàgines, explica el conceptede llengua històrica, hi justifica la necessitat d’una altra modalitat de llengua, la llengua literària,l’estàndard i intenta tranquil.litzar els qui temen la possible desaparició de la modalitat mallorquinatot destacant que són compatibles els dialectes i la llengua estàndard. En el segon exposa els con-VENY: ESCRIPTURA I ORALITAT A MALLORCA 375ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:43  Página 375ceptes de llengua i dialecte. Referint-se als dialectes diu «són com els bocins d’un mateix pastís, lesparts (els dialectes) d’un tot (la llengua històrica). Tan dialectal és el parlar de Barcelona com el deManacor». Hi insisteix en la necessitat de fer un ús adequat de les distintes varietats i insta a con-tribuir a normalitzar una situació que la història havia fet anormal, ja que s’identifica mallorquí ambllengua parlada i castellà amb llengua escrita.«Contacte de llengües: l’adaptació de la ‘jota’ castellana» publicat també en Festes de la Marede Déu d’Agost de 1999, «Balears, confluència de cultures» publicat en castellà a Baleares, hoy, el1995 i «Llengua i religió a Mallorca», Pregó de la Setmana Santa de 2002 a Campos, conformen laresta de treballs de to divulgatiu i didàctic. Tots tres en la quarta i darrera secció del llibre, titulada«Història de la llengua». Els dos primers tenen un títol absolutament temàtic i per això puc estal-viar-me de comentar-los. El pregó de Setmana Santa és un text magistral; és literatura de la bona.És un text respectuós i crític i que resulta divertit. Hi explica aspectes molt diversos, com per exem-ple, de com la divisió de classes es reflectia en la llengua, en les formes de salutació, del paper del’Església en la fidelitat a la llengua del país, incloent-hi l’aportació del clergat mallorquí al conei-xement i al cultiu de la llengua, etc. Hi destaca l’apartat titulat «Llengua, religió i política», on Venyexplica com el rector de Llucmajor fa una utilització maquiavèlica del bilingüisme a principis delsegle XIX en llegir una pastoral del bisbe en castellà perquè així la gent no l’entengués. També hi re-passa la relació entre la religió i l’onomàstica, tant amb l’antroponímia com amb la toponímia.Completen la primera secció els treballs següents: «La lliçó lingüística de Maria AntòniaSalvà», publicat el 1995, on descriu el model de llengua de la poetessa de Llucmajor i a més de-mostra que aquesta ja feia una distinció ben diàfana entre llengua literària i llengua parlada. En «Elsmallorquinismes en les Visions de Mallorca de Joan Santamaria» Veny estudia les observacions so-ciolingüístiques de l’autor lleidatà (1887-1955) després del seu pas per Mallorca i les petges dia-lectals procedents del mallorquí que aboca en aquesta obra publicada l’any 1935. El treball «Diato-pismes en la poesia de Damià Huguet», publicat el 1998, posa de manifest la clara consciència queel poeta, crític cinematogràfic i promotor cultural mallorquí té de la unitat de la llengua catalana ianalitza el model de llengua emprat en la seua poesia. Hi conclou que Damià Huguet opta per unalínia que, dins una exemplar disciplina unitarista —no uniformista— de la llengua, dóna acollida aun bon percentatge d’unitats lèxiques insulars. Una cosa, en part, semblant fa en «Jaume Vidal i lallengua», publicat el 2001. Però a més de descriure el model de llengua del polifacètic autor ma-llorquí hi destaca els seus coneixements sobre dialectologia i, sobretot, la seua ideologia lingüísti-ca, les seves idees sobre el model de llengua recomanable a un escriptor de Mallorca. Finalment enel darrer treball d’aquesta secció, «Antoni M. Alcover i la dialectologia catalana», conferència pro-nunciada el desembre de 2001 en el Congrés Internacional Antoni M. Alcover, pendent de publica-ció en el moment de publicar el recull que ressenyem, Veny fa una descripció ben completa de lescaracterístiques de l’obra del fundador de la dialectologia catalana així com del seu paper en la va-loració de les varietats dialectals i la seua integració en la llengua estàndard. Aquest consistent tre-ball de 32 pàgines valora críticament tota la tasca d’Alcover i les circumstàncies que l’envoltavend’una manera rigorosa i serena tal com és habitual en Veny.En la secció II «Dialectologia filològica» aporta tres treballs: «Setge dialectològic a la llen-gua», publicat el 1966; «Sobre l’armament medieval a Mallorca», un pròleg a L’armament i la de-fensa a la Mallorca medieval. Terminologia, de 1995, i «Ornitònims de Salobrar de Campos», de1993. En el primer, i malgrat que el relleu dialectal a l’Edat Mitjana és escàs, intenta deduir, a par-tir de l’anàlisi lingüística, la procedència geogràfica de l’autor de la llegenda del mapamundi catalàconservat a la Biblioteca Estense de Mòdena. Hi analitza les interferències italianes, descriu elstrets generals de la llengua del segle XV, determina la filiació oriental del text i assaja de catalogar-lo com a mallorquí. El pròleg és un elogi de l’obra prologada, on destaca la unitat del lèxic militarmallorquí medieval amb el del català continental. En el darrer treball revela la frustració d’un his-toriador —Francesc Talladas (Campos, Mallorca 1746-1818)— que escriu en castellà, a l’hora detraduir a aquesta llengua els noms dels ocells de salobrar.JOAN J. PONSODA376ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:43  Página 376La secció III «Dialectologia» consta de dos treballs sobre el parlar nadiu de l’autor: «Fonèti-ca del parlar de Campos», publicat en francès a Lisboa l’any 1962, on analitza alguns fenòmensesparsos d’interès com les diferències fonètiques que separen el parlar de Campos dels altres del’illa, i «Notes lèxiques sobre el parlar de Campos», publicat en castellà el 1963, on completa l’an-terior estudi amb un recull de vocables propis de la localitat, compartits o no amb altres llocs delsud de l’illa.Finalment, en la secció IV «Història de la llengua», a més de les tres aportacions ja comenta-des abans, figuren «Història i llengua al segle XIX a Llucmajor», un pròleg al volum VI de la Histò-ria de Llucmajor, de Bartomeu Font (1995), i «Sobre el mallorquí aluleia ‘cridòria’ i el sufix -eia»,article publicat en la Miscel.lània d’homenatge al P. Miquel Batllori. Resulta particularment interes-sant aquest darrer treball, tant pel que fa a l’aclariment definitiu sobre l’etimologia del mot aluleiacom pel que fa a l’origen del sufix -eia. Les conclusions a què arriba Veny són clares i gens discuti-bles. Demostra documentalment que el mot mallorquí té per base el verb alular procedent del llatíULULARE, completat amb el sufix -aia, variant balear del peninsular -alla, convertit en -eia, de valorcol.lectiu o intensiu.Atesa la varietat de temes i de to en què es tracten, el ventall de lectors interessats pot ser forçaample i probablement cadascú triarà unes o altres aportacions en funció dels seus interessos. Cal re-marcar, però, que tots els treballs són assequibles per a qualsevol lector interessat per la llengua iper la cultura catalanes sense necessitat de ser especialista en el tema. Veny té la virtut d’expressar-se d’una manera clara i entenedora en tots els casos, tant en les aportacions més científiques com enles de divulgació. En definitiva, un recull de treballs recomanable per a tots aquells, especialistes ono, que tinguen el neguit dels lletraferits i dels curiosos, particularment si són mallorquins. Comque l’autor parla en la presentació d’un «primer recull» esperem que n’hi haurà un segon.Joan J. PONSODAUniversitat d’Alacant / IIFVAGUILÓ, Cosme (2002): Toponímia i etimologia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia deMontserrat, 330 p. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, 18).Si un toponimista destaca amb relleu singular a les Balears, aquest és Cosme Aguiló; sobretotsi valorem, al costat de la vessant sincrònica, especialment la diacrònica. I no m’empeny a aquestjudici l’amistat que ens uneix de temps enrere, sinó una mirada objectiva a la seva obra i a la sevamanera de treballar. Aguiló va obrir la seva escrutadora curiositat primer al món de les relíquiesprehistòriques, a la recerca de les nostres atàviques arrels, per acostar-se aviat a les meravelles de lallengua, en especial de l’àmbit balear, però sempre lligant el fet estudiat amb els congèneres de laresta del domini català i obrint fronteres dins el perímetre de la Romània. Ben aviat va voler posarunes bases sòlides, científiques a la seva inquietud natural i, ja doblats els vint-i-cinc anys, va cur-sar Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears, estudis que va coronar amb notes ex-cel.lents. Qualque professor degué sentir-se incòmode davant la presència d’un alumne posseïdord’un cabal de coneixements tan ampli.La seva curiositat humanística i el seu respecte a la natura l’han duit a estudiar amb amor ar-bustos, fruites, peixos, ocells, bolets, etc., criatures que coneix sobre el terreny i que han estat ob-jecte de les seves mirades per recollir i salvar els seus noms i arribar a la seva entranya lingüística.L’Atles ornitonímic de les Balears, que està a punt de concloure en col.laboració amb Antoni Mes-tre, és una mostra eloqüent d’aquesta inquietud.Però, dins l’interès per la llengua, és la toponímia el tema que més l’atreu. Està preparant unatesi doctoral sobre els noms de lloc del terme de Santanyí i es Llombards: les més de sis mil unitatsAGUILÓ: TOPONÍMIA I ETIMOLOGIA 377ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:43  Página 377

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39565/39467

Veny, Joan (2003): Escriptura i oralitat a Mallorca. Mallorca: Editorial Moll. 240 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana