Tutusaus i Roca, Jeroni

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
BOECKX / MARTÍN: EL CLÍTIC DATIU ÉS MÉS QUE UN CLÍTIC 477
Una perspectiva relativament nova de l’estudi del Tirant és l’adoptada per Francisco Franco
Sánchez en «Tirant i l’Islam. L’Islam com a variable d’anàlisi de l’obra», que només havia merescut
abans l’atenció de la prof. M. Jesús Rubiera. Ara, el prof. F. Franco analitza la caracterització de l’Islam
i dels musulmans —els antagonistes absoluts— que es fa en la novel·la. Un acostament semblant és el
que segueix Anton M. Espadaler en «Notes sobre els dos orients del Tirant lo Blanch», on els «orients»
als quals es fa referència són Bizanci i l’Imperi Turc. És sobre el realisme del retrat que fa Martorell al
Tirant d’aquests dos mons que parla el prof. Espadaler.
Els darrers estudis són els dedicats a les traduccions de la novel·la, amb les aportacions de Vicent
Martines, Elena Sánchez i M. Àngels Fuster en la ponència «Tirant lo Blanch i les traduccions. La se-
ducció poliglota i un escandall de traduccions orientals mediterrànies». S’hi fa un repàs de la història de
les traduccions del Tirant abans del segle xx i una panoràmica sobre les traduccions fetes des de comen-
çaments del xx i fins a la data, moment en què l’esforç de l’Institut Virtual de Traducció (IVITRA), ha
contribuït encara més a universalitzar aquest clàssic de llengua catalana, amb les traduccions ja publica-
des o llavors en procés al francés, alemany, grec, tagàlog, turc, àrab, italià i polonés. Per la seua banda,
Cesáreo Calvo també se centra en les traduccions del Tirant, en aquest cas en una en concret: «La versió
italiana del Tirant», una ponència que tracta les circumstàncies de publicació i la recepció que es féu de
l’obra en l’àmbit literari i cultural italià.
Finalment, tanca aquest segon volum la conferència de clausura del congrés, a càrrec de Josep Llu-
ís Sirera, que tractà sobre les «Versions teatrals del Tirant», en una reflexió alhora teòrica —sobre el fet
de dramatitzar un text narratiu— i històrica —la revisió d’una tria d’adaptacions del Tirant interessants
per motius diversos— sobre el procés de dramatúrgia del Tirant lo Blanc.
Aquest congrés internacional, les actes del qual presentem, a més de permetre festejar com es me-
reix el clàssic valencià més internacional, contribuí de forma notable al progrés del coneixement sobre
l’obra, el context en què fou escrita i, en general, la tradició literària en què s’insereix. I no només con-
tribuí a augmentar-ne el coneixement, sinó a difondre’l entre els especialistes, que pogueren així inter-
canviar perspectives i opinions i, al capdavall, enriquir les pròpies opinions. Les aportacions fetes pels
ponents, diverses en els enfocaments però alhora convergents en el tema, foren, com s’ha intentat posar
de manifest, d’una grandíssima qualitat i interés, fins al punt que revifaren velles polèmiques (com la de
la identificació de Martorell o la de l’autoria del Curial) i s’atacà camps que no havien estat abans prou
considerats (com la perspectiva de l’Islam en el Tirant). I, al capdavall, és un esforç investigador que ara
es veu materialitzat en forma d’aquests volums, que posen a l’abast ara d’un públic més general les
contribucions dels diferents ponents del congrés de l’any 2010.
Jordi M. Antolí Martínez
Universitat d’Alacant
Boeckx, Cedric / Martín, Txuss (2013): El clític datiu és més que un clític. Lleida: Pagès edi-
tors, 71 p.
Els lingüistes Cedric Boeckx i Txuss Martín presenten l’opuscle El clític datiu és més que un clític,
obra guanyadora de la II Edició del Premi Internacional Joan Solà. Aquest estudi de tot just 71 pàgines
dedicat al clític datiu català té una voluntat d’anàlisi rigorosa, però alhora proposa unes implicacions que
depassen l’àmbit dels estudis gramaticals catalans o, fins i tot, romànics. La proposta d’aquesta obra,
audaç i estimulant, ve a demostrar —ens recorda Gemma Rigau en el pròleg— la idea de Joan Solà se-
gons la qual les construccions relegades a la llengua col·loquial pels “gramàtics” són sovint un «robí
excepcional» per entendre el funcionament de la facultat del llenguatge.
L’estudi, emmarcat en la versió minimista de la gramàtica generativa, es divideix en cinc seccions,
per aquest ordre: la introducció, la presentació dels fenòmens a estudiar, l’anàlisi de les dades (seccions
tercera i quarta) i les conclusions. En concret, és en la segona secció on Boeckx i Martín declaren que el
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 477 07/04/14 13:06
478 JERONI TUTUSAUS I ROCA
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
propòsit del seu estudi és examinar tres classes de fenòmens que singularitzen el datiu respecte de tots
els altres clítics, a saber:
(1) —L’opacitat, que afecta d’una manera més freqüent els clítics datius.
—La flexibilitat més gran en l’ordre.
—Restriccions combinatòries com la de Cas i Persona (PCC, en anglès).
Així, la pregunta que ens podem fer tot seguit és: quina perspectiva s’adopta aquí per emprendre
l’estudi d’(1)? A diferència del que s’ha proposat en treballs com Rigau (1982) o Bonet (2008), els au-
tors sostenen que el cas datiu no és un primitiu del sistema de clítics del català ni de cap altra llengua. La
hipòtesi central del treball de Boeckx i Martín, doncs, és que el clític datiu de tercera persona del català
es descompon en el cas acusatiu, /əl(z)/, i el cas locatiu, /i/, de manera que se’n dedueix el caràcter com-
plex i derivat. Amb tot, els autors no es queden només aquí, sinó que volen mostrar que el clític en
qüestió explicita una estructura subjacent als clítics datius de qualsevol llengua i, de fet, pròpia de qual-
sevol Sintagma Nominal (SN). Per tal de poder raonar aquesta posició, es recorre als treballs d’un autor
que s’ha dedicat a l’estudi de llengües altres que el català; Leu (2008) proposa que el demostratiu proxi-
mal de les llengües germàniques, per exemple el ‘this’ de l’anglès, correspon en realitat, almenys de
manera subjacent, a un article definit més un locatiu:
(2) the + here„ this
A partir d’aquí els autors revisen l’estructura postulada en Leu (2008) i proposen l’estructura se-
güent per al datiu de tercera persona del català (i per al SN en general):
(3) [SN el(s) [SD hi [tSN ]]]„ [li]/[əlzi]
tSN s’interpreta a (3) com una còpia del clític acusatiu el(s), el qual entra a l’estructura com a nucli
del SN, però que es torna a ajuntar en una posició jeràrquicament superior respecte del nucli locatiu
de Sintagma Determinant (SD), hi. Mitjançant (3), doncs, els autors proven d’explicar les tres classes de
fenòmens citats a (1), això és, opacitat, ordre flexible i impossibilitat de certes combinacions. Tot seguit,
mirarem d’oferir un tast de les anàlisis que es proposen per explicar (1) i de les conclusions que se’n
segueixen. Les dues primeres classes de fenòmens d’(1) s’analitzen a la tercera secció mentre que la
darrera té reservats la secció quarta i un breu apèndix per aclarir certes nocions de les darreres teories
minimistes.
Pel que fa al fenomen de l’opacitat —que tants maldecaps ha donat i dóna a l’hora de codificar una
norma escrita logicista sense allunyar-se massa dels usos reals—, els autors consideren que és més fre-
qüent com més petit és el vocabulari disponible. Així, doncs, no és estrany que sigui un fenomen molt
estès en subconjunts lèxics tan reduïts com el que constitueixen els pronoms clítics d’una llengua. Do-
nada l’anàlisi de (3) i l’alta probabilitat de trobar opacitat, es podrien explicar paradigmes del català
central com el següent:
(4) a. Els llibres, els donaré a en Quim demà
b. A en Quim, li donaré els llibres demà
c. Els llibres, a en Quim, [əlzi] donaré demà„ (*els li/*li’ls)
La predicció que faria (3) a l’hora de donar compte de (4) és que, en cas d’opacitat, les formes opa-
ques han de ser similars als clítics datius, atès que l’opacitat emergeix en casos de combinació de clítics
i els clítics datius no són res més que una combinació de clítics primitius (acusatiu i locatiu).
Pel que fa als fenòmens de flexibilitat de l’ordre, els autors recorren al fet que el component acusa-
tiu del clític datiu pot aparèixer en dues posicions diferents del SN, si l’anàlisi de (3) és correcta. Per tant,
hi hauria una ocurrència alta o derivada del «component acusatiu» del datiu (per exemple la que trobem
a [əlzi]), però també podria ocórrer en la seva posició baixa o bàsica, tal com es pot veure a (5b) en el
següent contrast del tortosí:
(5) a. Me s’escapa
b. No podia escapar-(se’m/*me-se)
En la posició preverbal de (5a) l’ocurrència alta del clític estaria disponible, mentre que en la posi-
ció postverbal de (5b) el clític només podria ocórrer en la seva posició de base, perquè «seria la que més
probablement tingui una relació estreta amb el verb».
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 478 07/04/14 13:06
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
BOIX-FUSTER: CIVISME CONTRA CINISME 479
Finalment, a la secció quarta i l’apèndix es vol fer servir l’anàlisi de (3) per resoldre el problema de
la PCC, prou ben conegut en l’estudi dels clítics romànics:
(6) *Al director, me/te li ha recomanat la Mireia
Com se sap, la PCC impedeix a (6) que el cas acusatiu correspongui al clític de primera o segona
persona. Els autors, com han fet a (5), proposen d’explicar els efectes de la PCC en termes de la possibi-
litat d’ocurrència múltiple que se segueix de (3). Així, doncs, sostenen que l’ocurrència alta del clític és
la més rica en trets, de manera que és on s’expressa el tret [+ persona], el qual només correspon amb
propietat a la primera i la segona persones. En un cas com el de (6) el predicat requereix dos arguments
clítics per saturar-se, però sols es disposa d’un SN amb dues ocurrències, la qual cosa fa que els trets de
cas i persona s’interpretin de manera distribuïda en cada ocurrència.1Atesa la riquesa de trets de cada
posició, un clític amb el tret [+persona] no s’interpretarà en l’ocurrència baixa, la d’acusatiu.
Cal dir que una proposta tan ambiciosa suscita moltes preguntes interessants; per exemple: com es
pot justificar el tractament del locatiu hi com a nucli d’un SD? És una assumpció estàndard dels estudis
de sintaxi catalana que hi és un clític que reprèn un constituent generat al si d’un Sintagma Preposicio-
nal, sia en el domini d’una preposició explícita com en (7a), sia en el domini d’una preposició abstracta
com les que legitimen un predicat secundari com en (7b):
(7) a. La Joana hi treballa bé, amb l’Ignasi
b. L’Ignasi sempre hi balla, descalç
Aquest i d’altres interrogants no desmereixen pas l’obra guanyadora del II premi Joan Solà, sinó que
la converteixen en una fita ineludible en la discussió teòrica sobre les propietats del clític datiu del català
i les seves conseqüències teòriques, especialment en l’estudi dels límits i les possibilitats de qualsevol
sistema gramatical. En aquest sentit, em sembla interessant acabar amb una observació feta a les conclu-
sions com amostra de l’alçada intel·lectual que els autors confereixen als resultats d’aquest estudi (p. 62):
El llenguatge humà sembla que desenvolupa un paper essencial en la cognició, en permetre crear combi-
nacions conceptuals noves, com ara conjuminar nocions d’objecte i de lloc, en una sola unitat gramatical, el
clític datiu [...] és un dels millors exemples de l’existència del que el psicòleg comparatiu Marc Hauser ha
anomenat el caràcter únic dels humans.
Jeroni Tutusaus i Roca
Institut La Bastida
Bibliografia
Bonet, Eulàlia /D’alessandro, R. (ed.) / Fischer, S. (ed.) /Hrafnbjargarson, G. H. (ed.) (2008): «The
Person Case Constraint and repair strategies». Person Restrictions. Berlín: de Gruyter, p. 103-128.
Leu, Thomas (2008): The internal syntax of determiners. Tesi doctoral inèdita. Nova York: New York
University, 338 p. [http://search.proquest.com/docview/304526146]
Rigau, Gemma (1982): «Inanimate Indirect Object in Catalan». Linguistic Inquiry. Vol. 13. Cambridge
MA: MIT Press, p. 146-150.
Boix-Fuster, Emili (2012): Civisme contra cinisme. Llengües per a viure i conviure. Barcelona:
Generalitat de Catalunya, 212 p.
Aquesta és una obra que s’ocupa sobretot de la diversitat lingüística, plantejada de manera que in-
clou, entre altres elements, un al·legat a favor del manteniment del català. La intenció no és només donar
informació sobre la qüestió, sinó també mostrar-ne un punt de vista ètic, és a dir, proposar una manera
1. L’explicació és molt sofisticada en termes teòrics, perquè implica un trasllat ‘aparent’ dels clítics.
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 479 07/04/14 13:06


Boeckx, Cedric / Martín, Txuss (2013): El clític datiu és més que un clític. Lleida: Pagès editors, 71 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617BOECKX / MARTÍN: EL CLÍTIC DATIU ÉS MÉS QUE UN CLÍTIC 477Una perspectiva relativament nova de l’estudi del Tirant és l’adoptada per Francisco FrancoSánchez en «Tirant i l’Islam. L’Islam com a variable d’anàlisi de l’obra», que només havia merescutabans l’atenció de la prof. M. Jesús Rubiera. Ara, el prof. F. Franco analitza la caracterització de l’Islami dels musulmans —els antagonistes absoluts— que es fa en la novel·la. Un acostament semblant és elque segueix Anton M. Espadaler en «Notes sobre els dos orients del Tirant lo Blanch», on els «orients»als quals es fa referència són Bizanci i l’Imperi Turc. És sobre el realisme del retrat que fa Martorell alTirant d’aquests dos mons que parla el prof. Espadaler.Els darrers estudis són els dedicats a les traduccions de la novel·la, amb les aportacions de VicentMartines, Elena Sánchez i M. Àngels Fuster en la ponència «Tirant lo Blanch i les traduccions. La se-ducció poliglota i un escandall de traduccions orientals mediterrànies». S’hi fa un repàs de la història deles traduccions del Tirant abans del segle xx i una panoràmica sobre les traduccions fetes des de comen-çaments del xx i fins a la data, moment en què l’esforç de l’Institut Virtual de Traducció (IVITRA), hacontribuït encara més a universalitzar aquest clàssic de llengua catalana, amb les traduccions ja publica-des o llavors en procés al francés, alemany, grec, tagàlog, turc, àrab, italià i polonés. Per la seua banda,Cesáreo Calvo també se centra en les traduccions del Tirant, en aquest cas en una en concret: «La versióitaliana del Tirant», una ponència que tracta les circumstàncies de publicació i la recepció que es féu del’obra en l’àmbit literari i cultural italià.Finalment, tanca aquest segon volum la conferència de clausura del congrés, a càrrec de Josep Llu-ís Sirera, que tractà sobre les «Versions teatrals del Tirant», en una reflexió alhora teòrica —sobre el fetde dramatitzar un text narratiu— i històrica —la revisió d’una tria d’adaptacions del Tirant interessantsper motius diversos— sobre el procés de dramatúrgia del Tirant lo Blanc.Aquest congrés internacional, les actes del qual presentem, a més de permetre festejar com es me-reix el clàssic valencià més internacional, contribuí de forma notable al progrés del coneixement sobrel’obra, el context en què fou escrita i, en general, la tradició literària en què s’insereix. I no només con-tribuí a augmentar-ne el coneixement, sinó a difondre’l entre els especialistes, que pogueren així inter-canviar perspectives i opinions i, al capdavall, enriquir les pròpies opinions. Les aportacions fetes pelsponents, diverses en els enfocaments però alhora convergents en el tema, foren, com s’ha intentat posarde manifest, d’una grandíssima qualitat i interés, fins al punt que revifaren velles polèmiques (com la dela identificació de Martorell o la de l’autoria del Curial) i s’atacà camps que no havien estat abans prouconsiderats (com la perspectiva de l’Islam en el Tirant). I, al capdavall, és un esforç investigador que araes veu materialitzat en forma d’aquests volums, que posen a l’abast ara d’un públic més general lescontribucions dels diferents ponents del congrés de l’any 2010.Jordi M. Antolí MartínezUniversitat d’AlacantBoeckx, Cedric / Martín, Txuss (2013): El clític datiu és més que un clític. Lleida: Pagès edi-tors, 71 p.Els lingüistes Cedric Boeckx i Txuss Martín presenten l’opuscle El clític datiu és més que un clític,obra guanyadora de la II Edició del Premi Internacional Joan Solà. Aquest estudi de tot just 71 pàginesdedicat al clític datiu català té una voluntat d’anàlisi rigorosa, però alhora proposa unes implicacions quedepassen l’àmbit dels estudis gramaticals catalans o, fins i tot, romànics. La proposta d’aquesta obra,audaç i estimulant, ve a demostrar —ens recorda Gemma Rigau en el pròleg— la idea de Joan Solà se-gons la qual les construccions relegades a la llengua col·loquial pels “gramàtics” són sovint un «robíexcepcional» per entendre el funcionament de la facultat del llenguatge.L’estudi, emmarcat en la versió minimista de la gramàtica generativa, es divideix en cinc seccions,per aquest ordre: la introducció, la presentació dels fenòmens a estudiar, l’anàlisi de les dades (seccionstercera i quarta) i les conclusions. En concret, és en la segona secció on Boeckx i Martín declaren que elLibro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 477 07/04/14 13:06478 JERONI TUTUSAUS I ROCAEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617propòsit del seu estudi és examinar tres classes de fenòmens que singularitzen el datiu respecte de totsels altres clítics, a saber:(1) —L’opacitat, que afecta d’una manera més freqüent els clítics datius.—La flexibilitat més gran en l’ordre.—Restriccions combinatòries com la de Cas i Persona (PCC, en anglès).Així, la pregunta que ens podem fer tot seguit és: quina perspectiva s’adopta aquí per emprendrel’estudi d’(1)? A diferència del que s’ha proposat en treballs com Rigau (1982) o Bonet (2008), els au-tors sostenen que el cas datiu no és un primitiu del sistema de clítics del català ni de cap altra llengua. Lahipòtesi central del treball de Boeckx i Martín, doncs, és que el clític datiu de tercera persona del catalàes descompon en el cas acusatiu, /əl(z)/, i el cas locatiu, /i/, de manera que se’n dedueix el caràcter com-plex i derivat. Amb tot, els autors no es queden només aquí, sinó que volen mostrar que el clític enqüestió explicita una estructura subjacent als clítics datius de qualsevol llengua i, de fet, pròpia de qual-sevol Sintagma Nominal (SN). Per tal de poder raonar aquesta posició, es recorre als treballs d’un autorque s’ha dedicat a l’estudi de llengües altres que el català; Leu (2008) proposa que el demostratiu proxi-mal de les llengües germàniques, per exemple el ‘this’ de l’anglès, correspon en realitat, almenys demanera subjacent, a un article definit més un locatiu:(2) the + here„ thisA partir d’aquí els autors revisen l’estructura postulada en Leu (2008) i proposen l’estructura se-güent per al datiu de tercera persona del català (i per al SN en general):(3) [SN el(s) [SD hi [tSN ]]]„ [li]/[əlzi]tSN s’interpreta a (3) com una còpia del clític acusatiu el(s), el qual entra a l’estructura com a nuclidel SN, però que es torna a ajuntar en una posició jeràrquicament superior respecte del nucli locatiude Sintagma Determinant (SD), hi. Mitjançant (3), doncs, els autors proven d’explicar les tres classes defenòmens citats a (1), això és, opacitat, ordre flexible i impossibilitat de certes combinacions. Tot seguit,mirarem d’oferir un tast de les anàlisis que es proposen per explicar (1) i de les conclusions que se’nsegueixen. Les dues primeres classes de fenòmens d’(1) s’analitzen a la tercera secció mentre que ladarrera té reservats la secció quarta i un breu apèndix per aclarir certes nocions de les darreres teoriesminimistes.Pel que fa al fenomen de l’opacitat —que tants maldecaps ha donat i dóna a l’hora de codificar unanorma escrita logicista sense allunyar-se massa dels usos reals—, els autors consideren que és més fre-qüent com més petit és el vocabulari disponible. Així, doncs, no és estrany que sigui un fenomen moltestès en subconjunts lèxics tan reduïts com el que constitueixen els pronoms clítics d’una llengua. Do-nada l’anàlisi de (3) i l’alta probabilitat de trobar opacitat, es podrien explicar paradigmes del catalàcentral com el següent:(4) a. Els llibres, els donaré a en Quim demàb. A en Quim, li donaré els llibres demàc. Els llibres, a en Quim, [əlzi] donaré demà„ (*els li/*li’ls)La predicció que faria (3) a l’hora de donar compte de (4) és que, en cas d’opacitat, les formes opa-ques han de ser similars als clítics datius, atès que l’opacitat emergeix en casos de combinació de clíticsi els clítics datius no són res més que una combinació de clítics primitius (acusatiu i locatiu).Pel que fa als fenòmens de flexibilitat de l’ordre, els autors recorren al fet que el component acusa-tiu del clític datiu pot aparèixer en dues posicions diferents del SN, si l’anàlisi de (3) és correcta. Per tant,hi hauria una ocurrència alta o derivada del «component acusatiu» del datiu (per exemple la que trobema [əlzi]), però també podria ocórrer en la seva posició baixa o bàsica, tal com es pot veure a (5b) en elsegüent contrast del tortosí:(5) a. Me s’escapab. No podia escapar-(se’m/*me-se)En la posició preverbal de (5a) l’ocurrència alta del clític estaria disponible, mentre que en la posi-ció postverbal de (5b) el clític només podria ocórrer en la seva posició de base, perquè «seria la que mésprobablement tingui una relació estreta amb el verb».Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 478 07/04/14 13:06Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617BOIX-FUSTER: CIVISME CONTRA CINISME 479Finalment, a la secció quarta i l’apèndix es vol fer servir l’anàlisi de (3) per resoldre el problema dela PCC, prou ben conegut en l’estudi dels clítics romànics:(6) *Al director, me/te li ha recomanat la MireiaCom se sap, la PCC impedeix a (6) que el cas acusatiu correspongui al clític de primera o segonapersona. Els autors, com han fet a (5), proposen d’explicar els efectes de la PCC en termes de la possibi-litat d’ocurrència múltiple que se segueix de (3). Així, doncs, sostenen que l’ocurrència alta del clític ésla més rica en trets, de manera que és on s’expressa el tret [+ persona], el qual només correspon ambpropietat a la primera i la segona persones. En un cas com el de (6) el predicat requereix dos argumentsclítics per saturar-se, però sols es disposa d’un SN amb dues ocurrències, la qual cosa fa que els trets decas i persona s’interpretin de manera distribuïda en cada ocurrència.1Atesa la riquesa de trets de cadaposició, un clític amb el tret [+persona] no s’interpretarà en l’ocurrència baixa, la d’acusatiu.Cal dir que una proposta tan ambiciosa suscita moltes preguntes interessants; per exemple: com espot justificar el tractament del locatiu hi com a nucli d’un SD? És una assumpció estàndard dels estudisde sintaxi catalana que hi és un clític que reprèn un constituent generat al si d’un Sintagma Preposicio-nal, sia en el domini d’una preposició explícita com en (7a), sia en el domini d’una preposició abstractacom les que legitimen un predicat secundari com en (7b):(7) a. La Joana hi treballa bé, amb l’Ignasib. L’Ignasi sempre hi balla, descalçAquest i d’altres interrogants no desmereixen pas l’obra guanyadora del II premi Joan Solà, sinó quela converteixen en una fita ineludible en la discussió teòrica sobre les propietats del clític datiu del catalài les seves conseqüències teòriques, especialment en l’estudi dels límits i les possibilitats de qualsevolsistema gramatical. En aquest sentit, em sembla interessant acabar amb una observació feta a les conclu-sions com amostra de l’alçada intel·lectual que els autors confereixen als resultats d’aquest estudi (p. 62):El llenguatge humà sembla que desenvolupa un paper essencial en la cognició, en permetre crear combi-nacions conceptuals noves, com ara conjuminar nocions d’objecte i de lloc, en una sola unitat gramatical, elclític datiu [...] és un dels millors exemples de l’existència del que el psicòleg comparatiu Marc Hauser haanomenat el caràcter únic dels humans.Jeroni Tutusaus i RocaInstitut La BastidaBibliografiaBonet, Eulàlia /D’alessandro, R. (ed.) / Fischer, S. (ed.) /Hrafnbjargarson, G. H. (ed.) (2008): «ThePerson Case Constraint and repair strategies». Person Restrictions. Berlín: de Gruyter, p. 103-128.Leu, Thomas (2008): The internal syntax of determiners. Tesi doctoral inèdita. Nova York: New YorkUniversity, 338 p. [http://search.proquest.com/docview/304526146]Rigau, Gemma (1982): «Inanimate Indirect Object in Catalan». Linguistic Inquiry. Vol. 13. CambridgeMA: MIT Press, p. 146-150.Boix-Fuster, Emili (2012): Civisme contra cinisme. Llengües per a viure i conviure. Barcelona:Generalitat de Catalunya, 212 p.Aquesta és una obra que s’ocupa sobretot de la diversitat lingüística, plantejada de manera que in-clou, entre altres elements, un al·legat a favor del manteniment del català. La intenció no és només donarinformació sobre la qüestió, sinó també mostrar-ne un punt de vista ètic, és a dir, proposar una manera1. L’explicació és molt sofisticada en termes teòrics, perquè implica un trasllat ‘aparent’ dels clítics.Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 479 07/04/14 13:06

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/138141/136810

Boeckx, Cedric / Martín, Txuss (2013): El clític datiu és més que un clític. Lleida: Pagès editors, 71 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana