March Massós, Martí

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617CARBÓ / GREGORI / LÓPEZ-PAMPLÓ / ROSSELLÓ / SIMBOR: LA LITERATURA... 491cia dels materials doctrinals i dels recursos escolàstics emprats per Cerverí a l’hora que mostra l’encaixde la peça al servei dels interessos del rei Pere.Clou el llibre un «Epíleg», on l’autora, després d’una breu síntesi de la seva recerca, molt d’agrair,donada la quantitat i la diversitat de qüestions tractades al llarg del llibre, es dedica a abordar la recepcióde l’obra i del personatge de Cerverí a les lletres catalanes a la llum de les conclusions que planteja el seuestudi.L’estudi de M. Cabré contribueix de forma decisiva a il·luminar la personalitat i l’obra d’una figuraclau en la recepció de la lírica trobadoresca a la Corona d’Aragó i en la configuració de la poesia catala-na de les centúries successives. Únicament podem dir que ens hauria agradat trobar, en les pàgines pre-liminars dedicades a l’estat de la qüestió, una exposició més exhaustiva de la bibliografia crítica sobre laidentitat del trobador i la unitat de la seva obra, i que hem acusat en certs moments la manca d’un filconductor unitari al llarg de tot el llibre i algun solapament de continguts entre els diferents capítols.Potser, però, la clau de tot plegat està en què, com explica l’autora al «Prefaci», aquest llibre recull elresultat de treballs independents i en què no es proposa tant una síntesi de la bibliografia crítica sobreCerverí com ressaltar els aspectes més innovadors de l’obra del trobador. En qualsevol cas, també s’hade dir que la manca d’unitat queda pal·liada per la recapitulació que fa l’autora a l’«Epíleg» i pel reenvi-ament constant al llarg de tota l’obra als capítols precedents o successius. No hi ha dubte que el treballdeM. Cabré ens ofereix una brillant síntesi d’un període cultural marcat per la diversitat i per la comple-xitat i una anàlisi de l’obra de Cerverí exhaustiva i rica de suggestions per a recerques futures. Aquestdocumentat estudi ens fa veure com la novetat de l’obra de Cerverí no rau tant en els elements que prende la tradició com en la seva combinació original i ens descobreix connexions entre la trajectòria poèticai la trajectòria professional del trobador que ajuden a dotar de coherència i unitat un corpus definit perl’extensió i l’heterogeneïtat.Meritxell SimóUniversitat de BarcelonaCarbó, Ferran / Gregori, Carme / López-Pampló, Gonçal / Rosselló, Ramon X. / Simbor, Vi-cent (2011): La literatura davant el mirall. Ironia i metaliteratura en l’època contemporània.Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 207 p.Alguns investigadors en el tema diuen mig en broma que a l’hora d’estudiar conceptes com l’hu-mor, la ironia, la paròdia, etc., és millor no entrar en definicions, per la seva complexitat, i perquè sen’han escrit muntanyes de paper. És un dels grans recursos de la literatura i del pensament de tots elstemps, que ha tingut un èxit especial en la literatura del segle xx, i fins avui en dia. El vessant teòric,paral·lelament, també ha crescut de manera exponencial. A casa nostra caldria esmentar, pel que fa al’època més recent, els estudis sobre la ironia de Pere Ballart, o un recull d’estudis que obria el camí capa la definició de les particularitats humorístiques de la tradició catalana, com De Rusiñol a Monzó: hu-mor i literatura (1996). A la Universitat de València, ja fa uns anys que el Grup de Literatura CatalanaContemporània s’ha especialitzat en l’estudi d’un dels grans filons de la literatura contemporània, l’ano-menada metaliteratura, que té en la ironia hipertextual (o intertextualitat, que inclou la paròdia, el pas-titx, etc.), segons l’anomena Genette, un dels seus elements claus. Vegeu els anteriors treballs del Gruppublicats al monogràfic de Caplletra titulat Usos de la ironia en la literatura catalana contemporània(núm. 41, primavera 2006), i sobretot el llibre El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la lite-ratura catalana contemporània (2008).Com aquest darrer, La literatura davant del mirall, un altre títol ben trobat, es caracteritza per ungran rigor. Al nostre parer, i com ve essent habitual amb els treballs del Grup, el llibre té dues gransvirtuts: la lectura clarivident d’unes obres determinades, i al mateix temps, un repàs, garbellament i or-denament de la teoria sobre els conceptes que hem anat esmentant, la metaliteratura, la ironia, la inter-Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 491 07/04/14 13:06492 MARTÍ MARCHMASSÓSEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617textualitat, la paròdia, etc. Com a nota crítica, sense voler esmenar la plana a ningú, només apuntaríemel dubte sobre si la teoria en alguns casos no acaba entorpint la lectura, el significat, d’unes obres i d’unsescriptors en un temps i en un lloc determinats. Però evidentment, de la ironia el que n’interessa és elsentit dels usos que se’n fan, perquè és l’única manera d’evitar que el marc teòric no esdevingui el tema,un obstacle entre el text i la nostra lectura. Es tracta d’una qüestió metodològica, perquè sovint s’arribaa les mateixes conclusions, però el mètode i el procés d’interpretació és també un tipus de coneixement.Ferran Carbó amplia els seus estudis sobre Vicent Andrés Estellés i examina en aquest cas la influ-ència de Teodor Llorente i Carles Riba en la seva poesia, i el canvi de models poètics, lingüístics i ideo-lògics que això suposà durant la postguerra valenciana. Després d’una influència inicial, Estellés dónaun altre sentit a aquests models literaris, els reescriu paròdicament, o els usa com a contrast per definir lapròpia poesia, etc. En el cas de Riba, Estellés s’allunyarà de la poesia postsimbolista, encara que aques-ta no consisteixi únicament, com es diu, en «la recerca de la poesia perfecta o pura» (p. 32), perquètambé podria ser considerada una baula en l’atenció que la literatura dispensa al propi material lingüístici literari, fent la funció de mirall dels mecanismes humans de pensament i representació del món. L’es-tudi mostra les tensions a partir de les quals es construeix la poesia d’Estellés: «Quan Estellés descobríla poesia de Riba, se sentí fascinat. Hi aprengué i, tanmateix, després, se’n distancià. Aviat optà per al-tres camins estètics —la incorporació literària de la quotidianitat mitjançant un registre expressiu col-loquial—, malgrat compartir la passió pels poetes llatins o pels clàssics catalans medievals. Llavors esdecantà també per la intertextualitat i per la metaficció» (p. 43).Carme Gregori, per la seva banda, estudia «El títol com a clàusula del contracte metaficcional irònicen la narrativa contemporània». El títol hi és descrit com «una informació catafòrica o sintetitzadora delmissatge íntegre que anuncia i al qual remet» (p. 47). Examina sobretot els títols amb càrrega metaficci-onal, aquells que ajuden «a posar al descobert la naturalesa lingüística i la condició ficcional de l’obra»(p. 50), i a través seu accedeix a una definició global de tota l’obra, en relació també a alguns dels debatsliteraris del moment, sobre la novel·la o sobre la literatura rural o urbana.Gonçal López-Pampló estudia dos llibres de contes i dos d’articles d’Empar Moliner, i reflexionasobre les utilitats de la teoria emprada: «Al nostre entendre, més enllà d’una certa voluntat taxonòmicapròpia de tota activitat científica, l’anàlisi dels pactes de lectura i les adscripcions genèriques té un nota-ble abast filosòfic i sociològic, en la mesura que la literatura —expressada en forma de llibre o a travésdels mitjans de comunicació— contribueix a generar imatges i discursos sobre el món, que varien enfunció de la manera com els interpreten els lectors» (p. 86). La identificació amb un gènere concret en elcas dels contes és evident, però no tant, diu, en els volums que apleguen articles, columnes i cròniques,tot i que, especifica, «això no desautoritza una lectura literària d’aquests textos», perquè, de fet, d’això éstracta, d’un gènere híbrid de fronteres difuses, amb vocació literària o que empra recursos literaris. Final-ment, l’autor examina l’esborrament de fronteres entre el jo real i el fictici. I clou: «Més enllà de les eti-quetes, resulta evident que l’escriptura d’Empar Moliner, especialment aquella que prové de la premsa,genera inestabilitats en els pactes de lectura convencionals, sobretot en relació a dues coordenades clau:la ironia i la transgressió del pacte autobiogràfic. Unes estratègies que, en el marc de la societat postmo-derna, promouen un qüestionament més o menys explícit o voluntari dels mecanismes de representació,que parteix d’un alt grau d’autoconsciència textual i paratextual» (p. 126-127).Ramon X. Rosselló s’ocupa de l’obraMemòria general d’activitats (1976) del grup de teatre inde-pendent valencià El Rogle, del qual formava part Rodolf Sirera. L’obra és vista com una síntesi de lacreació col·lectiva, en voga en els grups de teatre dels anys setanta, i alhora, com que inclou elementstestimonials i autobiogràfics, perquè la mateixa existència i aventures del grup de teatre i dels seus com-ponents formen part de la trama, se situa en un terreny híbrid, trenca les convencions del teatre realista,i es converteix en un document històric en ell mateix per entendre els grups de teatre independent de fi-nals del franquisme. L’estudi ajuda a explicar el teatre independent de postguerra, i més en concret, latrajectòria de Rodolf Sirera.Finalment, clou el llibre Vicent Simbor amb un estudi de Pamela de Joan Perucho. Simbor dedicala primera meitat de l’article a fer un útil resum de la teoria al voltant de la «metaficció», sobretot aquellaLibro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 492 07/04/14 13:06Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617CERDÀ / BASTARDAS / CINGOLANI / DE RIQUER / MASSIP / SIMÓ: LITERATURA... 493provinent dels investigadors anglosaxons. Simbor aclareix molts conceptes, útils a especialistes i no es-pecialistes, i puntualitza que, si bé la metaficció i el postmodernisme es relacionen clarament, perquè laprimera és vista com un component bàsic d’aquest darrer, no n’és però un element exclusiu. Tot seguit,entre altres coses, a través de la teoria de Linda Hutcheon s’introdueix en el concepte de metaficció histo-riogràfica, i finalment, en l’anàlisi de l’obra de Perucho, en destaca tot el joc intertextual, hi veu contactesamb aquest tipus de metaficció, i la situa en la cruïlla entre el high modernism i el postmodernisme.En resum, els treballs del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat deValència van consolidant un àmbit de recerca, i es converteixen en un esglaó més per assolir una visióde conjunt de la metaliteratura en català. Encara queden per estudiar molts usos i funcions de l’humor ide la ironia, a partir d’obres i d’autors concrets, i també de moviments i corrents culturals, cosa quepermetria veure la dialèctica que s’estableix entre aquests. Val a dir que un repàs només a la teoria sobrel’humor produïda pels mateixos escriptors catalans donaria també molt de joc.MartíMarchMassósUniversitat Autònoma de BarcelonaCerdà, Jordi (coord.) / Bastardas, Maria Reina / Cingolani, Stefano M. / de Riquer, Isabel /Massip, Francesc / Simó, Meritxell (2012): Literatura europea dels orígens. Introducció a laliteratura romànica medieval. Barcelona: Editorial UOC, 397 p.M’agrada pensar en el llibre que em proposo ressenyar com un manual bàsic, actual i en català pera la introducció a la literatura romànica medieval. Això és, una eina útil per a l’estudiant (Literaturaeuropea dels orígens és, no ho oblidem, l’arranjament d’un conjunt de materials destinats a la comunitatuniversitària), i també una bona aproximació a aquesta literatura per al públic en general. En el projectehi han participat especialistes de renom en cadascuna de les àrees: Isabel de Riquer s’ocupa de la lírica,Stefano M. Cingolani de l’èpica, Francesc Massip de la joglaria i el teatre, Meritxell Simó de la narrati-va cavalleresca i, finalment, Maria Reina Bastardas i Jordi Cerdà s’encarreguen de la part introductòria(a més, aquest últim també n’és el coordinador).Precisament Cerdà enceta el manual amb un parell d’apartats de caire contextual on destaquen les re-flexions sobre la interdisciplinarietat necessària, ara més quemai, en la filologia romànica o sobre la nociód’Europa en l’edat mitjana, per després centrar-se en conceptes particulars de la Romània, sobretot delssegles xii i xiii, com la religió, l’amor, la cavalleria o l’escriptura. Un panorama que, insisteix, és dinàmici que es caracteritza «per una diversitat dins d’una unitat implícita». Aquest tret també és el fil conductorque fa servir Maria Reina Bastardas per abordar la secció sobre les llengües romàniques, on remarca al-guns aspectes importants per tenir en compte sobre el llatí vulgar o les llengües que aleshores eren consi-derades literàries. Dit d’una altra manera, basteix unes coordenades diferents a l’actual panorama lingüís-tic europeu. Ambdós, Cerdà i Bastardas, acompleixen amb èxit els objectius que s’esperen d’unes nocionspreliminars, és a dir, proporcionen un marc cultural mínim imprescindible per entendre sense complica-cions la resta de l’obra. No hi ha pèrdua per al lector novell, i aquell que ja hi està iniciat compta amb ungran nombre de notes a peu de pàgina o la bibliografia al final de cadascun dels capítols per aprofundir-hi.És evident que a Literatura europea dels orígens preval una voluntat de síntesi per sobre d’extensesdissertacions, però també és veritat que el caràcter heterogeni del conjunt permet criteris de seleccióparticulars. Justament aquest criteri de selecció en Stefano M. Cingolani resulta estimulant perquè no hicontribueix amb una descripció formal sobre l’èpica, sinó que a partir del concepte d’epos construeix undiscurs que pretén fer entendre el xoc entre dos mons, un que s’esgota i l’altre que s’intenta explicar,encara sense èxit. ElWaltharius i el Beowulf són les fonts que utilitza per articular el seu discurs sobreel final d’una etapa i que, per tant, no tenen res a veure amb les tradicionals pretensions nacionals. De lamateixa manera, la Chanson de Roland no és només un gran xoc religiós entre el cristianisme i l’islam,sinó també un enfrontament entre juventus i seniors. La Chanson de Guillaume o el Cantar de Mio CidLibro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 493 07/04/14 13:06

Carbó, Ferran / Gregori, Carme / López-Pampló, Gonçal / Rosselló, Ramon X. / Simbor, Vicent (2011): La literatura davant el mirall. Ironia i metaliteratura en l'època contemporània. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 207 p.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
CARBÓ / GREGORI / LÓPEZ-PAMPLÓ / ROSSELLÓ / SIMBOR: LA LITERATURA... 491
cia dels materials doctrinals i dels recursos escolàstics emprats per Cerverí a l’hora que mostra l’encaix
de la peça al servei dels interessos del rei Pere.
Clou el llibre un «Epíleg», on l’autora, després d’una breu síntesi de la seva recerca, molt d’agrair,
donada la quantitat i la diversitat de qüestions tractades al llarg del llibre, es dedica a abordar la recepció
de l’obra i del personatge de Cerverí a les lletres catalanes a la llum de les conclusions que planteja el seu
estudi.
L’estudi de M. Cabré contribueix de forma decisiva a il·luminar la personalitat i l’obra d’una figura
clau en la recepció de la lírica trobadoresca a la Corona d’Aragó i en la configuració de la poesia catala-
na de les centúries successives. Únicament podem dir que ens hauria agradat trobar, en les pàgines pre-
liminars dedicades a l’estat de la qüestió, una exposició més exhaustiva de la bibliografia crítica sobre la
identitat del trobador i la unitat de la seva obra, i que hem acusat en certs moments la manca d’un fil
conductor unitari al llarg de tot el llibre i algun solapament de continguts entre els diferents capítols.
Potser, però, la clau de tot plegat està en què, com explica l’autora al «Prefaci», aquest llibre recull el
resultat de treballs independents i en què no es proposa tant una síntesi de la bibliografia crítica sobre
Cerverí com ressaltar els aspectes més innovadors de l’obra del trobador. En qualsevol cas, també s’ha
de dir que la manca d’unitat queda pal·liada per la recapitulació que fa l’autora a l’«Epíleg» i pel reenvi-
ament constant al llarg de tota l’obra als capítols precedents o successius. No hi ha dubte que el treball
deM. Cabré ens ofereix una brillant síntesi d’un període cultural marcat per la diversitat i per la comple-
xitat i una anàlisi de l’obra de Cerverí exhaustiva i rica de suggestions per a recerques futures. Aquest
documentat estudi ens fa veure com la novetat de l’obra de Cerverí no rau tant en els elements que pren
de la tradició com en la seva combinació original i ens descobreix connexions entre la trajectòria poètica
i la trajectòria professional del trobador que ajuden a dotar de coherència i unitat un corpus definit per
l’extensió i l’heterogeneïtat.
Meritxell Simó
Universitat de Barcelona
Carbó, Ferran / Gregori, Carme / López-Pampló, Gonçal / Rosselló, Ramon X. / Simbor, Vi-
cent (2011): La literatura davant el mirall. Ironia i metaliteratura en l’època contemporània.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 207 p.
Alguns investigadors en el tema diuen mig en broma que a l’hora d’estudiar conceptes com l’hu-
mor, la ironia, la paròdia, etc., és millor no entrar en definicions, per la seva complexitat, i perquè se
n’han escrit muntanyes de paper. És un dels grans recursos de la literatura i del pensament de tots els
temps, que ha tingut un èxit especial en la literatura del segle xx, i fins avui en dia. El vessant teòric,
paral·lelament, també ha crescut de manera exponencial. A casa nostra caldria esmentar, pel que fa a
l’època més recent, els estudis sobre la ironia de Pere Ballart, o un recull d’estudis que obria el camí cap
a la definició de les particularitats humorístiques de la tradició catalana, com De Rusiñol a Monzó: hu-
mor i literatura (1996). A la Universitat de València, ja fa uns anys que el Grup de Literatura Catalana
Contemporània s’ha especialitzat en l’estudi d’un dels grans filons de la literatura contemporània, l’ano-
menada metaliteratura, que té en la ironia hipertextual (o intertextualitat, que inclou la paròdia, el pas-
titx, etc.), segons l’anomena Genette, un dels seus elements claus. Vegeu els anteriors treballs del Grup
publicats al monogràfic de Caplletra titulat Usos de la ironia en la literatura catalana contemporània
(núm. 41, primavera 2006), i sobretot el llibre El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la lite-
ratura catalana contemporània (2008).
Com aquest darrer, La literatura davant del mirall, un altre títol ben trobat, es caracteritza per un
gran rigor. Al nostre parer, i com ve essent habitual amb els treballs del Grup, el llibre té dues grans
virtuts: la lectura clarivident d’unes obres determinades, i al mateix temps, un repàs, garbellament i or-
denament de la teoria sobre els conceptes que hem anat esmentant, la metaliteratura, la ironia, la inter-
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 491 07/04/14 13:06
492 MARTÍ MARCHMASSÓS
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
textualitat, la paròdia, etc. Com a nota crítica, sense voler esmenar la plana a ningú, només apuntaríem
el dubte sobre si la teoria en alguns casos no acaba entorpint la lectura, el significat, d’unes obres i d’uns
escriptors en un temps i en un lloc determinats. Però evidentment, de la ironia el que n’interessa és el
sentit dels usos que se’n fan, perquè és l’única manera d’evitar que el marc teòric no esdevingui el tema,
un obstacle entre el text i la nostra lectura. Es tracta d’una qüestió metodològica, perquè sovint s’arriba
a les mateixes conclusions, però el mètode i el procés d’interpretació és també un tipus de coneixement.
Ferran Carbó amplia els seus estudis sobre Vicent Andrés Estellés i examina en aquest cas la influ-
ència de Teodor Llorente i Carles Riba en la seva poesia, i el canvi de models poètics, lingüístics i ideo-
lògics que això suposà durant la postguerra valenciana. Després d’una influència inicial, Estellés dóna
un altre sentit a aquests models literaris, els reescriu paròdicament, o els usa com a contrast per definir la
pròpia poesia, etc. En el cas de Riba, Estellés s’allunyarà de la poesia postsimbolista, encara que aques-
ta no consisteixi únicament, com es diu, en «la recerca de la poesia perfecta o pura» (p. 32), perquè
també podria ser considerada una baula en l’atenció que la literatura dispensa al propi material lingüístic
i literari, fent la funció de mirall dels mecanismes humans de pensament i representació del món. L’es-
tudi mostra les tensions a partir de les quals es construeix la poesia d’Estellés: «Quan Estellés descobrí
la poesia de Riba, se sentí fascinat. Hi aprengué i, tanmateix, després, se’n distancià. Aviat optà per al-
tres camins estètics —la incorporació literària de la quotidianitat mitjançant un registre expressiu col-
loquial—, malgrat compartir la passió pels poetes llatins o pels clàssics catalans medievals. Llavors es
decantà també per la intertextualitat i per la metaficció» (p. 43).
Carme Gregori, per la seva banda, estudia «El títol com a clàusula del contracte metaficcional irònic
en la narrativa contemporània». El títol hi és descrit com «una informació catafòrica o sintetitzadora del
missatge íntegre que anuncia i al qual remet» (p. 47). Examina sobretot els títols amb càrrega metaficci-
onal, aquells que ajuden «a posar al descobert la naturalesa lingüística i la condició ficcional de l’obra»
(p. 50), i a través seu accedeix a una definició global de tota l’obra, en relació també a alguns dels debats
literaris del moment, sobre la novel·la o sobre la literatura rural o urbana.
Gonçal López-Pampló estudia dos llibres de contes i dos d’articles d’Empar Moliner, i reflexiona
sobre les utilitats de la teoria emprada: «Al nostre entendre, més enllà d’una certa voluntat taxonòmica
pròpia de tota activitat científica, l’anàlisi dels pactes de lectura i les adscripcions genèriques té un nota-
ble abast filosòfic i sociològic, en la mesura que la literatura —expressada en forma de llibre o a través
dels mitjans de comunicació— contribueix a generar imatges i discursos sobre el món, que varien en
funció de la manera com els interpreten els lectors» (p. 86). La identificació amb un gènere concret en el
cas dels contes és evident, però no tant, diu, en els volums que apleguen articles, columnes i cròniques,
tot i que, especifica, «això no desautoritza una lectura literària d’aquests textos», perquè, de fet, d’això és
tracta, d’un gènere híbrid de fronteres difuses, amb vocació literària o que empra recursos literaris. Final-
ment, l’autor examina l’esborrament de fronteres entre el jo real i el fictici. I clou: «Més enllà de les eti-
quetes, resulta evident que l’escriptura d’Empar Moliner, especialment aquella que prové de la premsa,
genera inestabilitats en els pactes de lectura convencionals, sobretot en relació a dues coordenades clau:
la ironia i la transgressió del pacte autobiogràfic. Unes estratègies que, en el marc de la societat postmo-
derna, promouen un qüestionament més o menys explícit o voluntari dels mecanismes de representació,
que parteix d’un alt grau d’autoconsciència textual i paratextual» (p. 126-127).
Ramon X. Rosselló s’ocupa de l’obraMemòria general d’activitats (1976) del grup de teatre inde-
pendent valencià El Rogle, del qual formava part Rodolf Sirera. L’obra és vista com una síntesi de la
creació col·lectiva, en voga en els grups de teatre dels anys setanta, i alhora, com que inclou elements
testimonials i autobiogràfics, perquè la mateixa existència i aventures del grup de teatre i dels seus com-
ponents formen part de la trama, se situa en un terreny híbrid, trenca les convencions del teatre realista,
i es converteix en un document històric en ell mateix per entendre els grups de teatre independent de fi-
nals del franquisme. L’estudi ajuda a explicar el teatre independent de postguerra, i més en concret, la
trajectòria de Rodolf Sirera.
Finalment, clou el llibre Vicent Simbor amb un estudi de Pamela de Joan Perucho. Simbor dedica
la primera meitat de l’article a fer un útil resum de la teoria al voltant de la «metaficció», sobretot aquella
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 492 07/04/14 13:06
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 36 (2014), p. 467-617
CERDÀ / BASTARDAS / CINGOLANI / DE RIQUER / MASSIP / SIMÓ: LITERATURA... 493
provinent dels investigadors anglosaxons. Simbor aclareix molts conceptes, útils a especialistes i no es-
pecialistes, i puntualitza que, si bé la metaficció i el postmodernisme es relacionen clarament, perquè la
primera és vista com un component bàsic d’aquest darrer, no n’és però un element exclusiu. Tot seguit,
entre altres coses, a través de la teoria de Linda Hutcheon s’introdueix en el concepte de metaficció histo-
riogràfica, i finalment, en l’anàlisi de l’obra de Perucho, en destaca tot el joc intertextual, hi veu contactes
amb aquest tipus de metaficció, i la situa en la cruïlla entre el high modernism i el postmodernisme.
En resum, els treballs del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de
València van consolidant un àmbit de recerca, i es converteixen en un esglaó més per assolir una visió
de conjunt de la metaliteratura en català. Encara queden per estudiar molts usos i funcions de l’humor i
de la ironia, a partir d’obres i d’autors concrets, i també de moviments i corrents culturals, cosa que
permetria veure la dialèctica que s’estableix entre aquests. Val a dir que un repàs només a la teoria sobre
l’humor produïda pels mateixos escriptors catalans donaria també molt de joc.
MartíMarchMassós
Universitat Autònoma de Barcelona
Cerdà, Jordi (coord.) / Bastardas, Maria Reina / Cingolani, Stefano M. / de Riquer, Isabel /
Massip, Francesc / Simó, Meritxell (2012): Literatura europea dels orígens. Introducció a la
literatura romànica medieval. Barcelona: Editorial UOC, 397 p.
M’agrada pensar en el llibre que em proposo ressenyar com un manual bàsic, actual i en català per
a la introducció a la literatura romànica medieval. Això és, una eina útil per a l’estudiant (Literatura
europea dels orígens és, no ho oblidem, l’arranjament d’un conjunt de materials destinats a la comunitat
universitària), i també una bona aproximació a aquesta literatura per al públic en general. En el projecte
hi han participat especialistes de renom en cadascuna de les àrees: Isabel de Riquer s’ocupa de la lírica,
Stefano M. Cingolani de l’èpica, Francesc Massip de la joglaria i el teatre, Meritxell Simó de la narrati-
va cavalleresca i, finalment, Maria Reina Bastardas i Jordi Cerdà s’encarreguen de la part introductòria
(a més, aquest últim també n’és el coordinador).
Precisament Cerdà enceta el manual amb un parell d’apartats de caire contextual on destaquen les re-
flexions sobre la interdisciplinarietat necessària, ara més quemai, en la filologia romànica o sobre la noció
d’Europa en l’edat mitjana, per després centrar-se en conceptes particulars de la Romània, sobretot dels
segles xii i xiii, com la religió, l’amor, la cavalleria o l’escriptura. Un panorama que, insisteix, és dinàmic
i que es caracteritza «per una diversitat dins d’una unitat implícita». Aquest tret també és el fil conductor
que fa servir Maria Reina Bastardas per abordar la secció sobre les llengües romàniques, on remarca al-
guns aspectes importants per tenir en compte sobre el llatí vulgar o les llengües que aleshores eren consi-
derades literàries. Dit d’una altra manera, basteix unes coordenades diferents a l’actual panorama lingüís-
tic europeu. Ambdós, Cerdà i Bastardas, acompleixen amb èxit els objectius que s’esperen d’unes nocions
preliminars, és a dir, proporcionen un marc cultural mínim imprescindible per entendre sense complica-
cions la resta de l’obra. No hi ha pèrdua per al lector novell, i aquell que ja hi està iniciat compta amb un
gran nombre de notes a peu de pàgina o la bibliografia al final de cadascun dels capítols per aprofundir-hi.
És evident que a Literatura europea dels orígens preval una voluntat de síntesi per sobre d’extenses
dissertacions, però també és veritat que el caràcter heterogeni del conjunt permet criteris de selecció
particulars. Justament aquest criteri de selecció en Stefano M. Cingolani resulta estimulant perquè no hi
contribueix amb una descripció formal sobre l’èpica, sinó que a partir del concepte d’epos construeix un
discurs que pretén fer entendre el xoc entre dos mons, un que s’esgota i l’altre que s’intenta explicar,
encara sense èxit. ElWaltharius i el Beowulf són les fonts que utilitza per articular el seu discurs sobre
el final d’una etapa i que, per tant, no tenen res a veure amb les tradicionals pretensions nacionals. De la
mateixa manera, la Chanson de Roland no és només un gran xoc religiós entre el cristianisme i l’islam,
sinó també un enfrontament entre juventus i seniors. La Chanson de Guillaume o el Cantar de Mio Cid
Libro ESTUDIS ROMANICS-36.indb 493 07/04/14 13:06


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/138149/136818

Carbó, Ferran / Gregori, Carme / López-Pampló, Gonçal / Rosselló, Ramon X. / Simbor, Vicent (2011): La literatura davant el mirall. Ironia i metaliteratura en l'època contemporània. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 207 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert