Josep Lluís Sirera

Sirera, Josep Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
572 JOSEP LLUÍS SIRERA
En el llibre coordinat per la professora Gordón trobem dos capítols dedicats a la toponomàstica
andalusa, el referit a l’Andalusia Occidental, a càrrec de Stefan Ruhstaller i el que ella mateixa redacta
sobre l’Andalusia Oriental. Malgrat els seus defectes i errors, hi ha aquí un repertori general del qual es
pot partir: Inventario de toponimia andaluza (1990), publicat per la Junta de Andalucía. En la biblio-
grafia referida a aspectes generals i particulars és colpidora la presència de dos noms, els de Gordón i
de Ruhstaller, amb treballs que destaquen per la seva quantitat i qualitat. En la part oriental, especial-
ment en els territoris que van pertànyer al regne nazarí de Granada, els estudis de toponímia aràbiga i
mossaràbiga han estat ben descabdellats. És gratificant poder llegir, referit a una zona de parla castella-
na: «los estudios sobre toponimia de Andalucía Oriental no son, ni mucho menos, escasos» (p. 308). La
desiderata que es podria establir per tota Andalusia seria la necessitat de procedir a un treball sistemàtic
de replega de la toponímia oral. També la documental, però potser no sigui tan urgent. Reproduïm les
paraules de María Dolores Gordón: «Se echa en falta ...un trabajo de recopilación sistemática basado
en una metodología fiable desde el punto de vista lingüístico de la toponimia, tanto en forma de encues-
tas orales directas como en forma de análisis de la documentación histórica conservada en los archivos,
para a continuación acometer la tarea de un estudio exhaustivo de los nombres de lugar de áreas bien
delimitadas» (p. 308).
A la fi d’aquesta revisió del llibre Toponimia de España, hem de dir que valorem molt l’esforç rea-
litzat per la coordinadora i per tots els col·laboradors. I volem manifestar la nostra comprensió: en unes
vint pàgines —que és el que ha tingut a la seva disposició cada col·laborador— no es pot parlar de tot ni
de tothom. Però se n’han sortit prou bé i el resultat n’és una obra útil, que pot preparar el camí cap a
projectes de conjunt i de gran abast, fonamentals per a la ciència onomàstica del segle xxi.
Xavier Terrado
Universitat de Lleida
Guia i Marín, Josep (2010): Ficció i realitat a l’Espill. Una perspectiva fraseològica i documen-
tal. València: Publicacions de la Universitat de València, 260 p.
Si examinem la nodrida bibliografia amb què l’autor clou el seu estudi (p. 251-260), ens adonarem
de seguida que tractar de trobar una perspectiva innovadora a un estudi sobre l’Espill no és gens fàcil,
i això que, com el mateix autor reconeix tot just començar el seu pròleg, ens trobem davant un text in-
exhaurible (p. 9), val a dir: que genera constantment noves lectures i noves interpretacions. Com s’es-
devé, al capdavall, amb qualsevol obra de l’ambició i la mestria d’aquesta.
Per això mateix, i en coherència amb el que acabe d’expressar, l’autor ha cercat un enfocament nou
i ha renunciat, alhora, a la temptació d’endinsar-se pels camins de les interpretacions globalitzadores.
Tant l’una cosa com l’altra es pot comprovar ben fàcilment en el títol del present estudi, que no amaga
que s’estudiarà l’esmentada obra prioritàriament, si no exclusiva, des d’una doble perspectiva: la frase-
ològica i la documental.
Abans, però, d’examinar amb una mica de detall totes dues perspectives, m’apressaré a indicar-hi
que si bé el llibre es troba lluny, com ja he indicat, de ser una enciclopèdia del seu objecte d’estudi, ens
sobta per la seua extraordinària coherència, cosa que permet una lectura continuada on pràcticament
cap dada és sobrera ni es troba aïllada del conjunt. Un mèrit d’arquitectura textual que és per a mi el
primer mèrit dels que reuneix l’obra del professor Josep Guia i Marín.
A ningú no se li amaga que la perspectiva fraseològica era poc menys que obligada en un estudi
que, com l’autor reconeix, «prové, fonamentalment, del tercer capítol de la meva tesi doctoral en Filo-
logia, la qual tracta sobre l’anàlisi fraseològica de l’Espill» (p. 10). Anàlisis fraseològiques que el
mateix autor ha estès a altres obres de la literatura catalana feta a la València de la segona meitat del
segle xv. Com a mostra del rigor que ha emprat Josep Guia en aquestes anàlisis tenim, és clar, la seua
tesi doctoral: Principis teòrics i metodològics per a l’estudi de les unitats fràsiques en textos versificats.
021-Romanics XXXIV 04.indd 572 01/03/12 13:10
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
GUIA: FICCIÓ I REALITAT A L’ESPILL 573
Anàlisi fraseològica de l’Espill (Universitat de València, 2008), a més d’un seguit d’articles publicats
als darrers deu anys, i als quals cal sumar els que, de les darreries dels anys vuitanta del segle passat
ençà, ha escrit en col·laboració amb la professora Maria Conca, sobre paremiologia, i que es troben en
l’arrel dels seus estudis sobre les unitats fràsiques.
Aquesta perspectiva qualla, en el present estudi, en un sòlid capítol, el segon, que —sota l’equívoc
títol de Fonts— ens ofereix anàlisis comparatives d’unitats fràsiques contingudes en aquesta obra i en
d’altres del segle xv. No s’hi pretén, és clar, aplicar aquesta metodologia a totes les possibles fonts de
l’Espill que la crítica i l’erudició han anat identificant en els darrers segles. S’hi limita, doncs, l’autor a
l’anàlisi de l’obra de cinc autors: Bernat Metge (Lo Somni), Guillem de Cervera (Versos proverbials),
Francesc Eiximenis i Francesc Via (diverses obres) i, per fi, Joan Roís de Corella i la seua traducció
catalana de Lo Cartoixà de Ludolf de Saxònia. Són centenars els exemples adduïts tot al llarg d’aquest
extens capítol, on l’estudi comparatiu amb les unitats fràsiques extretes de la traducció de Roís de Co-
rella ocupa un lloc preeminent (gairebé un centenar de pàgines).
És clar que entre tots aquests exemples hi poden haver alguns casos més discutibles, però també
ho és que d’altres em semblen d’una solidesa innegable: consulteu, per exemple, els que trobem a les p.
84-85 (cateminant / e batejant, vv. 3853-3854 de l’Espill), 93-95, 96-97, 130-131, i un llarg etcètera.
Cal afegir, a més a més, que en tots ells, el mètode emprat per l’autor no es limita a identificar les fonts
dels versos al·ludits, sinó que contribueix a aclarir el seu significat concret, la qual cosa esdevé fona-
mental en un text de lectura en ocasions prou complexa. Servesca d’exemple del que acabe de dir, la
interpretació (més ajustada al context, la font i la tradició bíblica) dels versos 13292-13303, on s’al·-
ludeix no pas al sacrifici d’Isaac per Abraham (com s’havia dit fins ara), sinó a l’encontre del propi
Abraham amb Melquisedec, episodi molt clarament narrat a la traducció de Lo Cartoixà (p. 93-95).
L’exemple esmentat, per altra banda, ens serveix per a deixar clar la utilitat del mètode emprat per
arribar a nivells interpretatius que, altrament, serien molt difícils d’assolir. No ens podem estendre més
en aquest aspecte, tot i que és clar que alguns dels nombrosos casos estudiats per l’autor ens condueixen
directament cap a la segona de les perspectives d’estudi: la documental.
Una perspectiva que, apressem-nos a dir-ho, va molt més enllà de la documentació filològica, bí-
blica i literària ja emprada a bastament per a reforçar el caràcter de font que per a l’Espill té la traducció
catalana de Lo Cartoixà, almenys per a gran nombre d’unitats fràsiques. En efecte: els capítols tercer
(Temps i espai de la ficció autobiogràfica) i quart (Dades per a la datació de l’escriptura real) van
plens dels fruits d’una minuciosa recerca documental que no dubte a qualificar d’impecable. Gràcies a
ella, precisarà les referències històriques que podem trobar dins el text (al segon apartat del capítol
tercer: «Dades externes», p. 187-194), la qual cosa li permetrà d’establir una cronologia on combina les
esmentades dates externes amb les internes, que prèviament havia comentat. El capítol ens aporta, tot
seguit, un apartat dedicat a l’estudi de les «set referències externes, deixades anar també per l’autor ça
i lla, que presenten diferents graus de contradicció amb la temporalitat de la vida fictícia del protago-
nista» (p. 194).
Si aquest capítol tercer, pel que hem vist, és un bon exemple dels fruits que dóna la combinació de
la minuciosa lectura crítica del text amb la recerca documental, més rellevància encara cobra el darrer
dels capítols esmentats (el quart), on no es limita a assenyalar (com ja havia fet la crítica amb anterio-
ritat) l’existència de referències històriques dins el text de l’Espill, sinó que les analitza i les documen-
ta, sempre amb l’objectiu de contribuir a la seua datació exacta.
Són, per cert, casos realment interessants els que Guia estudia en aquest capítol, com el mot pinçat
que es troba al vers 154, i que ja havia cridat l’atenció del canonge Roc Chabàs al seu estudi de l’obra.
Ara, el nostre autor, alliberat del pes de la datació tradicional de l’Espill (car això és el que tracta espe-
cíficament aquest capítol: d’alliberar-nos del pes de lectures tradicionals i permetre’ns lectures lliures
del que diu realment el text) es referma en el valor de pinçar un text que té el mot i que ens remet direc-
tament a la composició de textos en les impremtes. Un altre bon exemple de l’ús de fonts documentals
que fa Josep Guia per a datar referències històriques serà el seu estudi dels versos 1086-6 («de un cana-
ri / o cautiu strany»), a partir del qual fixarà el terminus a quo de la notícia en l’any 1489. Una altra
021-Romanics XXXIV 04.indd 573 01/03/12 13:10
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
574 JOSEP LLUÍS SIRERA
referència a la qual també atorga Guia una gran importància és la que podem trobar sobre l’Hospital
d’En Clapers (als versos 921-3: «Fora el portal / vers l’espital / d’en Clapers dit»); la documentació
emprada per l’autor li permetrà ara datar la referència entre els anys 1471-1476.
Comptat i debatut, la lectura que Guia ens ofereix de l’Espill descansa en dues sòlides tècniques:
l’anàlisi de les unitats fràsiques i l’estudi documentat de les referències històriques que ens ofereix el
text. Tècniques que es combinen, per exemple, quan la datació de la traducció catalana de Lo Cartoixà
li permetrà de precisar també la del propi Espill. I és que si l’anàlisi de determinades unitats fràsiques li
ha permès d’establir la dependència de la segona obra respecte de la primera, és obvi que la fixació de
la data de la traducció d’aquesta ens ajudarà a datar el propi Espill. En aquest cas concret, la utilització
de les pertinents fonts documentals permetrà situar el terminus a quo de la traducció del primer llibre de
Lo Cartoixà en el 1479. Data que significa, en mots de l’autor de l’estudi, que «un hipotètic i puntual
lliurament a l’autor de l’Espill dels fulls de la traducció de Lo Cartoixà no podia retrotraure la redacció
completa de l’Espill a una data anterior a 1478» (p. 229).
Els fruits de la utilització coordinada d’aquestes dues tècniques els podem trobar igualment al ca-
pítol cinquè (Correccions de lectura), terme amb el qual l’autor es refereix «tant a la interpretació
correcta de determinats passatges de l’obra com a esmenes en la transcripció i les traduccions.» (p.
231). Es tracta d’un capítol on es recullen aspectes ja tractats en els capítols anteriors (les correccions
històriques i contextuals i de caire bíblic), però també s’analitzen errors de transcripció i de traducció
comesos pels editors i traductors que s’han ocupat amb anterioritat de l’Espill en no haver-hi advertit,
per exemple, l’existència de proverbis com «Bé n’haja la guerra, que fa rei cortés» (present als vv.
1812-3) o de locucions verbals com «beure en carabassa» (vv. 4276-7), per no posar-hi més que un
parell d’exemples ben significatius.
D’acord amb el que ací acabe de comentar, és clar que els capítols segon a quart conformen el
gruix d’aquest estudi (per quantitat, qualitat i interès de les conclusions a què s’hi arriben). El cinquè
aleshores seria una conseqüència lògica dels anteriors. Mancaria, doncs, referir-me breument al primer,
que té un títol per a mi equívoc (Introducció a l’Espill) i al sisè i darrer (Valor fraseològic de l’Espill).
Dic que el títol del primer és equívoc perquè crea unes expectatives errònies sobre el llibre (un altre
estudi més de conjunt) quan la realitat és que funciona més aviat com els primers capítols de les tesis
doctorals, que els doctorands aprofiten per a resumir l’estat de la qüestió i introduir-hi informacions que
després seran rellevants per al desplegament de la tesi estricta. En aquest cas concret, a l’apartat «Edi-
cions i traduccions» es fa un estudi exhaustiu de totes les edicions existents, traduccions incloses. Tot i
que podria semblar un simple apartat erudit, veurem com a la part final de l’estudi (al capítol cinquè
sense anar-hi més lluny), l’autor té molt present aquesta informació per tal de fer les corresponents
correccions de lectura.
Hi ha, a més a més, dos elements a tenir en compte en aquest primer capítol: l’acceptació pragmà-
tica de la «descripció i contingut» i de l’autoria. Sobre la primera, és clar que no és l’objecte del llibre
cercar, com ja s’ha indicat adés, noves lectures de l’obra, sinó fixar el focus en anàlisis molt més de
detall, que al capdavall són sempre les més profitoses com ben bé podem veure en el present estudi. En
relació a l’autoria, el to neutre amb què Josep Guia exposa el que és opinió de tota la crítica (que Jaume
Roig n’és l’autor) pot servir-nos d’indici d’un dels corrents de fons que travessen el llibre, pràcticament
de la primera pàgina a la darrera: el qüestionament, assenyat i rigorós, de la informació emprada per a
ratificar aquesta opinió.
Si, explicat així el primer capítol, resta clar que per a mi manté una unitat clara amb la resta de
l’obra (molt més enllà del seu caràcter convencional d’introducció), el darrer funciona més aviat com
una confirmació de la tècnica emprada, la de l’anàlisi fraseològica, que en mans de Josep Guia esdevé,
com ell mateix ens diu a la pàgina 245: «un mètode que ajuda a l’anàlisi del discurs, que ens permet
conèixer les tècniques discursives de l’autor i gairebé caracteritzar-ne l’estil.». Val a dir, doncs, que
funciona aquest capítol com una mena de primeres conclusions que obren les portes a un Epíleg que,
en la seua brevetat (un parell de pàgines i prou) és més aviat una porta a posteriors estudis, reflexions i,
cal suposar-ho, debats. Perquè és ara quan Josep Guia ens diu la seua sobre l’autoria de l’Espill, «escri-
021-Romanics XXXIV 04.indd 574 01/03/12 13:10
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
HAUF: TEMES MALLORQUINS 575
ta per un gran escriptor, posseïdor d’una vasta enciclopèdia de coneixements humanístics i, segura-
ment, mestre en teologia» (p. 250). Afirmació basada en l’anàlisi comparativa desenvolupada, molt
especialment (no pas, però, exclusivament) al capítol segon. Afirmació que, a més, es complementa
amb les conclusions obtingudes als capítols tercer i quart, que ens situen l’escriptura de l’Espill en
qualsevol cas després del 1478, data de la mort de Jaume Roig.
Com és obvi, l’autor és conscient de la transcendència del que, amb notable senzillesa i sobrietat
expositiva, ens proposa al seu estudi i per això mateix no s’està de dir al mateix epíleg:
«Sóc conscient que el tema no és tancat i espere que el llibre contribuirà a obrir i impulsar nous
estudis sobre l’Espill. La controvèrsia, a partir de bases acadèmiques i amb rigor metodològic, és el
millor present que pot rebre una obra i el millor homenatge que es pot fer al seu autor». (p. 249).
Afirmació que compartim de totes totes, i que ens permet de tancar aquesta recensió, no sense
destacar-hi, a més a més, el gran treball d’anàlisi fraseològica i de recerca documental que trobem en
aquest estudi del professor Josep Guia i Marín.
Josep Lluís Sirera
Universitat de València
Hauf, Albert (2010): Temes mallorquins. Barcelona: Edicions UIB; Institut d’Estudis Baleàrics;
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 455 p. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver / 38).
El volum present recull catorze treballs del professor Albert Hauf, estructurat en dues parts de set
estudis sobre literatura medieval la primera i de quatre sobre literatura popular la segona, completada
amb tres laudationes de gent estimada que constitueixen una mena d’epíleg. Suposant que la tria per-
tany a l’autor, podríem ressaltar el caire eruditíssim dels onze primers i la vessant humana dels darrers,
tanmateix una faceta que és sempre present al llarg de tota la seva producció. Al cap i a la fi són un tast
d’una obra molt extensa —basta albirar la quantitat d’autocitacions presents dins la nombrosa biblio-
grafia esmerçada—, que en aquest cas abraça cinc lustres. Permet comprovar, a més, la seva formació
completa, lluny de l’excessiva especialització actual, moda imperant a les nostres universitats. Però el
que és més digne d’assenyalar és la manera que té de transmetre els coneixements propis. Coneix els
clàssics i en tot moment aplica el prodesse et delectare horacià, l’“ensenyar adelitant” de Ramon Llull
i ho fa, generalment, anivellant-se a l’oient o al lector. Es tracta d’una tècnica pedagògica que li permet
entrar en qualsevol tema, per abstrús que sia, d’una manera amical i amable, establint una mena de
complicitat, mitjançant els records personals, les experiències pròpies, la crítica i la denúncia no exemp-
tes d’ironia. Això no sobta després de tot, quan té el públic al davant, però sí que sorprèn el fet que el
mestre no canviï ni una coma en traslladar al paper les paraules amb què sol començar les seves erudites
dissertacions; aleshores el lector no hi veu mai ni sobergueria ni exaltació del jo sinó una naturalitat que
el convida a entrar subreptíciament en el camp de vegades envitricollat de la ciència.
A aquestes premisses obeeix el treball titulat «Les veus del temps. Llull, o l’estètica compromesa»,
uns comentaris a una antologia de textos lul·lians. Allà l’autor utilitza més de tres pàgines “a manera de
justificació” per mostrar la seva disconformitat amb la política educativa oficial, sense estalviar els
noms i llinatges de personatges nostrats i forans, responsables de la mediocritat que impera en les aules.
A continuació el professor, tot criticant la pobresa de les antologies i el que representen d’epitafi dels
grans autors clàssics medievals, emprèn una lliçó magistral dedicada al comentari ordenat i exhaustiu
de fragments del Blaquerna, del Llibre d’Amic e Amat i del Llibre de Meravelles i, tot reproduint el
passatge, fa el respectiu comentari textual i contextual, per acabar amb la conclusió derivada de la seva
anàlisi.
El treball titulat «Sobre l’Arbor exemplificalis» ofereix un altre registre. Hom pot apreciar des del
primer moment que va dirigit a un públic especialitzat atenent a l’extensió, a les citacions llatines ori-
ginals —potser n’havia de facilitar la traducció al lector, considerant l’actual desconeixement de la
021-Romanics XXXIV 04.indd 575 01/03/12 13:10


Guia i Marín, Josep (2010): Ficció i realitat a l'Espill. Una perspecticva fraseològica i documental. València: Publicacions de la Universitat de València, 260 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665572 JOSEP LLUÍS SIRERAEn el llibre coordinat per la professora Gordón trobem dos capítols dedicats a la toponomàsticaandalusa, el referit a l’Andalusia Occidental, a càrrec de Stefan Ruhstaller i el que ella mateixa redactasobre l’Andalusia Oriental. Malgrat els seus defectes i errors, hi ha aquí un repertori general del qual espot partir: Inventario de toponimia andaluza (1990), publicat per la Junta de Andalucía. En la biblio-grafia referida a aspectes generals i particulars és colpidora la presència de dos noms, els de Gordón ide Ruhstaller, amb treballs que destaquen per la seva quantitat i qualitat. En la part oriental, especial-ment en els territoris que van pertànyer al regne nazarí de Granada, els estudis de toponímia aràbiga imossaràbiga han estat ben descabdellats. És gratificant poder llegir, referit a una zona de parla castella-na: «los estudios sobre toponimia de Andalucía Oriental no son, ni mucho menos, escasos» (p. 308). Ladesiderata que es podria establir per tota Andalusia seria la necessitat de procedir a un treball sistemàticde replega de la toponímia oral. També la documental, però potser no sigui tan urgent. Reproduïm lesparaules de María Dolores Gordón: «Se echa en falta ...un trabajo de recopilación sistemática basadoen una metodología fiable desde el punto de vista lingüístico de la toponimia, tanto en forma de encues-tas orales directas como en forma de análisis de la documentación histórica conservada en los archivos,para a continuación acometer la tarea de un estudio exhaustivo de los nombres de lugar de áreas biendelimitadas» (p. 308).A la fi d’aquesta revisió del llibre Toponimia de España, hem de dir que valorem molt l’esforç rea-litzat per la coordinadora i per tots els col·laboradors. I volem manifestar la nostra comprensió: en unesvint pàgines —que és el que ha tingut a la seva disposició cada col·laborador— no es pot parlar de tot nide tothom. Però se n’han sortit prou bé i el resultat n’és una obra útil, que pot preparar el camí cap aprojectes de conjunt i de gran abast, fonamentals per a la ciència onomàstica del segle xxi.Xavier TerradoUniversitat de LleidaGuia i Marín, Josep (2010): Ficció i realitat a l’Espill. Una perspectiva fraseològica i documen-tal. València: Publicacions de la Universitat de València, 260 p.Si examinem la nodrida bibliografia amb què l’autor clou el seu estudi (p. 251-260), ens adonaremde seguida que tractar de trobar una perspectiva innovadora a un estudi sobre l’Espill no és gens fàcil,i això que, com el mateix autor reconeix tot just començar el seu pròleg, ens trobem davant un text in-exhaurible (p. 9), val a dir: que genera constantment noves lectures i noves interpretacions. Com s’es-devé, al capdavall, amb qualsevol obra de l’ambició i la mestria d’aquesta.Per això mateix, i en coherència amb el que acabe d’expressar, l’autor ha cercat un enfocament noui ha renunciat, alhora, a la temptació d’endinsar-se pels camins de les interpretacions globalitzadores.Tant l’una cosa com l’altra es pot comprovar ben fàcilment en el títol del present estudi, que no amagaque s’estudiarà l’esmentada obra prioritàriament, si no exclusiva, des d’una doble perspectiva: la frase-ològica i la documental.Abans, però, d’examinar amb una mica de detall totes dues perspectives, m’apressaré a indicar-hique si bé el llibre es troba lluny, com ja he indicat, de ser una enciclopèdia del seu objecte d’estudi, enssobta per la seua extraordinària coherència, cosa que permet una lectura continuada on pràcticamentcap dada és sobrera ni es troba aïllada del conjunt. Un mèrit d’arquitectura textual que és per a mi elprimer mèrit dels que reuneix l’obra del professor Josep Guia i Marín.A ningú no se li amaga que la perspectiva fraseològica era poc menys que obligada en un estudique, com l’autor reconeix, «prové, fonamentalment, del tercer capítol de la meva tesi doctoral en Filo-logia, la qual tracta sobre l’anàlisi fraseològica de l’Espill» (p. 10). Anàlisis fraseològiques que elmateix autor ha estès a altres obres de la literatura catalana feta a la València de la segona meitat delsegle xv. Com a mostra del rigor que ha emprat Josep Guia en aquestes anàlisis tenim, és clar, la seuatesi doctoral: Principis teòrics i metodològics per a l’estudi de les unitats fràsiques en textos versificats.021-Romanics XXXIV 04.indd 572 01/03/12 13:10Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665GUIA: FICCIÓ I REALITAT A L’ESPILL 573Anàlisi fraseològica de l’Espill (Universitat de València, 2008), a més d’un seguit d’articles publicatsals darrers deu anys, i als quals cal sumar els que, de les darreries dels anys vuitanta del segle passatençà, ha escrit en col·laboració amb la professora Maria Conca, sobre paremiologia, i que es troben enl’arrel dels seus estudis sobre les unitats fràsiques.Aquesta perspectiva qualla, en el present estudi, en un sòlid capítol, el segon, que —sota l’equívoctítol de Fonts— ens ofereix anàlisis comparatives d’unitats fràsiques contingudes en aquesta obra i end’altres del segle xv. No s’hi pretén, és clar, aplicar aquesta metodologia a totes les possibles fonts del’Espill que la crítica i l’erudició han anat identificant en els darrers segles. S’hi limita, doncs, l’autor al’anàlisi de l’obra de cinc autors: Bernat Metge (Lo Somni), Guillem de Cervera (Versos proverbials),Francesc Eiximenis i Francesc Via (diverses obres) i, per fi, Joan Roís de Corella i la seua traducciócatalana de Lo Cartoixà de Ludolf de Saxònia. Són centenars els exemples adduïts tot al llarg d’aquestextens capítol, on l’estudi comparatiu amb les unitats fràsiques extretes de la traducció de Roís de Co-rella ocupa un lloc preeminent (gairebé un centenar de pàgines).És clar que entre tots aquests exemples hi poden haver alguns casos més discutibles, però tambého és que d’altres em semblen d’una solidesa innegable: consulteu, per exemple, els que trobem a les p.84-85 (cateminant / e batejant, vv. 3853-3854 de l’Espill), 93-95, 96-97, 130-131, i un llarg etcètera.Cal afegir, a més a més, que en tots ells, el mètode emprat per l’autor no es limita a identificar les fontsdels versos al·ludits, sinó que contribueix a aclarir el seu significat concret, la qual cosa esdevé fona-mental en un text de lectura en ocasions prou complexa. Servesca d’exemple del que acabe de dir, lainterpretació (més ajustada al context, la font i la tradició bíblica) dels versos 13292-13303, on s’al·-ludeix no pas al sacrifici d’Isaac per Abraham (com s’havia dit fins ara), sinó a l’encontre del propiAbraham amb Melquisedec, episodi molt clarament narrat a la traducció de Lo Cartoixà (p. 93-95).L’exemple esmentat, per altra banda, ens serveix per a deixar clar la utilitat del mètode emprat perarribar a nivells interpretatius que, altrament, serien molt difícils d’assolir. No ens podem estendre mésen aquest aspecte, tot i que és clar que alguns dels nombrosos casos estudiats per l’autor ens condueixendirectament cap a la segona de les perspectives d’estudi: la documental.Una perspectiva que, apressem-nos a dir-ho, va molt més enllà de la documentació filològica, bí-blica i literària ja emprada a bastament per a reforçar el caràcter de font que per a l’Espill té la traducciócatalana de Lo Cartoixà, almenys per a gran nombre d’unitats fràsiques. En efecte: els capítols tercer(Temps i espai de la ficció autobiogràfica) i quart (Dades per a la datació de l’escriptura real) vanplens dels fruits d’una minuciosa recerca documental que no dubte a qualificar d’impecable. Gràcies aella, precisarà les referències històriques que podem trobar dins el text (al segon apartat del capítoltercer: «Dades externes», p. 187-194), la qual cosa li permetrà d’establir una cronologia on combina lesesmentades dates externes amb les internes, que prèviament havia comentat. El capítol ens aporta, totseguit, un apartat dedicat a l’estudi de les «set referències externes, deixades anar també per l’autor çai lla, que presenten diferents graus de contradicció amb la temporalitat de la vida fictícia del protago-nista» (p. 194).Si aquest capítol tercer, pel que hem vist, és un bon exemple dels fruits que dóna la combinació dela minuciosa lectura crítica del text amb la recerca documental, més rellevància encara cobra el darrerdels capítols esmentats (el quart), on no es limita a assenyalar (com ja havia fet la crítica amb anterio-ritat) l’existència de referències històriques dins el text de l’Espill, sinó que les analitza i les documen-ta, sempre amb l’objectiu de contribuir a la seua datació exacta.Són, per cert, casos realment interessants els que Guia estudia en aquest capítol, com el mot pinçatque es troba al vers 154, i que ja havia cridat l’atenció del canonge Roc Chabàs al seu estudi de l’obra.Ara, el nostre autor, alliberat del pes de la datació tradicional de l’Espill (car això és el que tracta espe-cíficament aquest capítol: d’alliberar-nos del pes de lectures tradicionals i permetre’ns lectures lliuresdel que diu realment el text) es referma en el valor de pinçar un text que té el mot i que ens remet direc-tament a la composició de textos en les impremtes. Un altre bon exemple de l’ús de fonts documentalsque fa Josep Guia per a datar referències històriques serà el seu estudi dels versos 1086-6 («de un cana-ri / o cautiu strany»), a partir del qual fixarà el terminus a quo de la notícia en l’any 1489. Una altra021-Romanics XXXIV 04.indd 573 01/03/12 13:10Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665574 JOSEP LLUÍS SIRERAreferència a la qual també atorga Guia una gran importància és la que podem trobar sobre l’Hospitald’En Clapers (als versos 921-3: «Fora el portal / vers l’espital / d’en Clapers dit»); la documentacióemprada per l’autor li permetrà ara datar la referència entre els anys 1471-1476.Comptat i debatut, la lectura que Guia ens ofereix de l’Espill descansa en dues sòlides tècniques:l’anàlisi de les unitats fràsiques i l’estudi documentat de les referències històriques que ens ofereix eltext. Tècniques que es combinen, per exemple, quan la datació de la traducció catalana de Lo Cartoixàli permetrà de precisar també la del propi Espill. I és que si l’anàlisi de determinades unitats fràsiques liha permès d’establir la dependència de la segona obra respecte de la primera, és obvi que la fixació dela data de la traducció d’aquesta ens ajudarà a datar el propi Espill. En aquest cas concret, la utilitzacióde les pertinents fonts documentals permetrà situar el terminus a quo de la traducció del primer llibre deLo Cartoixà en el 1479. Data que significa, en mots de l’autor de l’estudi, que «un hipotètic i puntuallliurament a l’autor de l’Espill dels fulls de la traducció de Lo Cartoixà no podia retrotraure la redacciócompleta de l’Espill a una data anterior a 1478» (p. 229).Els fruits de la utilització coordinada d’aquestes dues tècniques els podem trobar igualment al ca-pítol cinquè (Correccions de lectura), terme amb el qual l’autor es refereix «tant a la interpretaciócorrecta de determinats passatges de l’obra com a esmenes en la transcripció i les traduccions.» (p.231). Es tracta d’un capítol on es recullen aspectes ja tractats en els capítols anteriors (les correccionshistòriques i contextuals i de caire bíblic), però també s’analitzen errors de transcripció i de traducciócomesos pels editors i traductors que s’han ocupat amb anterioritat de l’Espill en no haver-hi advertit,per exemple, l’existència de proverbis com «Bé n’haja la guerra, que fa rei cortés» (present als vv.1812-3) o de locucions verbals com «beure en carabassa» (vv. 4276-7), per no posar-hi més que unparell d’exemples ben significatius.D’acord amb el que ací acabe de comentar, és clar que els capítols segon a quart conformen elgruix d’aquest estudi (per quantitat, qualitat i interès de les conclusions a què s’hi arriben). El cinquèaleshores seria una conseqüència lògica dels anteriors. Mancaria, doncs, referir-me breument al primer,que té un títol per a mi equívoc (Introducció a l’Espill) i al sisè i darrer (Valor fraseològic de l’Espill).Dic que el títol del primer és equívoc perquè crea unes expectatives errònies sobre el llibre (un altreestudi més de conjunt) quan la realitat és que funciona més aviat com els primers capítols de les tesisdoctorals, que els doctorands aprofiten per a resumir l’estat de la qüestió i introduir-hi informacions quedesprés seran rellevants per al desplegament de la tesi estricta. En aquest cas concret, a l’apartat «Edi-cions i traduccions» es fa un estudi exhaustiu de totes les edicions existents, traduccions incloses. Tot ique podria semblar un simple apartat erudit, veurem com a la part final de l’estudi (al capítol cinquèsense anar-hi més lluny), l’autor té molt present aquesta informació per tal de fer les corresponentscorreccions de lectura.Hi ha, a més a més, dos elements a tenir en compte en aquest primer capítol: l’acceptació pragmà-tica de la «descripció i contingut» i de l’autoria. Sobre la primera, és clar que no és l’objecte del llibrecercar, com ja s’ha indicat adés, noves lectures de l’obra, sinó fixar el focus en anàlisis molt més dedetall, que al capdavall són sempre les més profitoses com ben bé podem veure en el present estudi. Enrelació a l’autoria, el to neutre amb què Josep Guia exposa el que és opinió de tota la crítica (que JaumeRoig n’és l’autor) pot servir-nos d’indici d’un dels corrents de fons que travessen el llibre, pràcticamentde la primera pàgina a la darrera: el qüestionament, assenyat i rigorós, de la informació emprada per aratificar aquesta opinió.Si, explicat així el primer capítol, resta clar que per a mi manté una unitat clara amb la resta del’obra (molt més enllà del seu caràcter convencional d’introducció), el darrer funciona més aviat comuna confirmació de la tècnica emprada, la de l’anàlisi fraseològica, que en mans de Josep Guia esdevé,com ell mateix ens diu a la pàgina 245: «un mètode que ajuda a l’anàlisi del discurs, que ens permetconèixer les tècniques discursives de l’autor i gairebé caracteritzar-ne l’estil.». Val a dir, doncs, quefunciona aquest capítol com una mena de primeres conclusions que obren les portes a un Epíleg que,en la seua brevetat (un parell de pàgines i prou) és més aviat una porta a posteriors estudis, reflexions i,cal suposar-ho, debats. Perquè és ara quan Josep Guia ens diu la seua sobre l’autoria de l’Espill, «escri-021-Romanics XXXIV 04.indd 574 01/03/12 13:10Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665HAUF: TEMES MALLORQUINS 575ta per un gran escriptor, posseïdor d’una vasta enciclopèdia de coneixements humanístics i, segura-ment, mestre en teologia» (p. 250). Afirmació basada en l’anàlisi comparativa desenvolupada, moltespecialment (no pas, però, exclusivament) al capítol segon. Afirmació que, a més, es complementaamb les conclusions obtingudes als capítols tercer i quart, que ens situen l’escriptura de l’Espill enqualsevol cas després del 1478, data de la mort de Jaume Roig.Com és obvi, l’autor és conscient de la transcendència del que, amb notable senzillesa i sobrietatexpositiva, ens proposa al seu estudi i per això mateix no s’està de dir al mateix epíleg:«Sóc conscient que el tema no és tancat i espere que el llibre contribuirà a obrir i impulsar nousestudis sobre l’Espill. La controvèrsia, a partir de bases acadèmiques i amb rigor metodològic, és elmillor present que pot rebre una obra i el millor homenatge que es pot fer al seu autor». (p. 249).Afirmació que compartim de totes totes, i que ens permet de tancar aquesta recensió, no sensedestacar-hi, a més a més, el gran treball d’anàlisi fraseològica i de recerca documental que trobem enaquest estudi del professor Josep Guia i Marín.Josep Lluís SireraUniversitat de ValènciaHauf, Albert (2010): Temes mallorquins. Barcelona: Edicions UIB; Institut d’Estudis Baleàrics;Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 455 p. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver / 38).El volum present recull catorze treballs del professor Albert Hauf, estructurat en dues parts de setestudis sobre literatura medieval la primera i de quatre sobre literatura popular la segona, completadaamb tres laudationes de gent estimada que constitueixen una mena d’epíleg. Suposant que la tria per-tany a l’autor, podríem ressaltar el caire eruditíssim dels onze primers i la vessant humana dels darrers,tanmateix una faceta que és sempre present al llarg de tota la seva producció. Al cap i a la fi són un tastd’una obra molt extensa —basta albirar la quantitat d’autocitacions presents dins la nombrosa biblio-grafia esmerçada—, que en aquest cas abraça cinc lustres. Permet comprovar, a més, la seva formaciócompleta, lluny de l’excessiva especialització actual, moda imperant a les nostres universitats. Però elque és més digne d’assenyalar és la manera que té de transmetre els coneixements propis. Coneix elsclàssics i en tot moment aplica el prodesse et delectare horacià, l’“ensenyar adelitant” de Ramon Llulli ho fa, generalment, anivellant-se a l’oient o al lector. Es tracta d’una tècnica pedagògica que li permetentrar en qualsevol tema, per abstrús que sia, d’una manera amical i amable, establint una mena decomplicitat, mitjançant els records personals, les experiències pròpies, la crítica i la denúncia no exemp-tes d’ironia. Això no sobta després de tot, quan té el públic al davant, però sí que sorprèn el fet que elmestre no canviï ni una coma en traslladar al paper les paraules amb què sol començar les seves eruditesdissertacions; aleshores el lector no hi veu mai ni sobergueria ni exaltació del jo sinó una naturalitat queel convida a entrar subreptíciament en el camp de vegades envitricollat de la ciència.A aquestes premisses obeeix el treball titulat «Les veus del temps. Llull, o l’estètica compromesa»,uns comentaris a una antologia de textos lul·lians. Allà l’autor utilitza més de tres pàgines “a manera dejustificació” per mostrar la seva disconformitat amb la política educativa oficial, sense estalviar elsnoms i llinatges de personatges nostrats i forans, responsables de la mediocritat que impera en les aules.A continuació el professor, tot criticant la pobresa de les antologies i el que representen d’epitafi delsgrans autors clàssics medievals, emprèn una lliçó magistral dedicada al comentari ordenat i exhaustiude fragments del Blaquerna, del Llibre d’Amic e Amat i del Llibre de Meravelles i, tot reproduint elpassatge, fa el respectiu comentari textual i contextual, per acabar amb la conclusió derivada de la sevaanàlisi.El treball titulat «Sobre l’Arbor exemplificalis» ofereix un altre registre. Hom pot apreciar des delprimer moment que va dirigit a un públic especialitzat atenent a l’extensió, a les citacions llatines ori-ginals —potser n’havia de facilitar la traducció al lector, considerant l’actual desconeixement de la021-Romanics XXXIV 04.indd 575 01/03/12 13:10

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/60911/61123

Guia i Marín, Josep (2010): Ficció i realitat a l'Espill. Una perspecticva fraseològica i documental. València: Publicacions de la Universitat de València, 260 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana