Miralles i Solà, Carles

Revistes Catalanes amb Accés Obert

606 CARLES MIRALLES
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
Moreta, Ignasi (2010): No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Barce-
lona: Fragmenta Editorial, 548 p.
Aquest llibre recorre l’obra de Maragall buscant-hi indicis i expressions de la seva inquietud i vivèn-
cia religiosa i mirant d’articular-los ideològicament en un sistema que construeix amb elements textuals
maragallians: «pensament i religió» tant pot ser pensament religiós (p. 21) com pensament de la religió;
però és revelador “en”, que no vol dir de—que convertiriaMaragall en subjecte— sinó trobador en—Ma-
ragall és els seus textos. Tot i estar ordenat diacrònicament, aquest llibre—o sigui, en termes de la biogra-
fia del poeta—, és en els textos de Maragall, de la poesia a les cartes, que és exercida aquesta cerca de
Moreta. No és que Moreta no tingui present l’home, el seu moment i les seves circumstàncies: és que el
seu punt de referència, constantment, és el que va deixar escrit aquell home. Una altra cosa és que Moreta
hagi aconseguit de prendre prou distància de l’home Maragall. Però n’ha pres, de distància, i això sol, en
una bibliografia que sembla oscil·lar entre l’hagiografia i la santificació laica de l’home, ja és un avenç
significatiu. Els tòpics de la sinceritat, la veritat i l’espontaneïtat maragallianes sovint han fet que, en re-
muntar dels textos cap a l’home, els textos hagin quedat irremissiblement enrere. Fa anys que la feina de
llegir els textos ha reclamat els seus drets, i Moreta els ha llegit, els textos, aplicadament i amb acuïtat. Una
altra cosa és, encara, que els textos no s’hi prestin, i tenaçment, a una lectura en clau biogràfica.
Llavors, el llibre és dividit en quatre parts, que abracen, respectivament, els anys 1860-1890, 1890-
1901, 1901-1906 i 1906-1911. Les etiquetes (p. 449) de cada part resulten prou explícites: «La religió
—romàntica— de la bellesa» (p. 35-90), «De l’exaltació —positivista— dels forts a la cristianització
de l’Excelsior» (p. 91-197), «Un neoespiritualisme modernista» (p. 198-308) i «L’últim Maragall» (p.
309-445). Llevat de l’última, que només remet als anys de l’etapa corresponent, darrers de la vida de
Maragall. Aquestes parts són precedides per un «Prefaci» (p. 9-34) i tancades per un «Epíleg: Enllà,
amunt...¡i endins!» (p. 447-456), que de fet respon a les conclusions del gènere acadèmic de la tesi
doctoral, destinació primera d’aquest estudi. Al final hi ha encara dos annexos («Cronologia de Joan
Maragall», p. 459-496), que és útil i com segella l’orientació biogràfica al capdavall de tot el llibre, i
«Breu glossari filosòfic de l’últim Maragall» (p. 497-498), un exercici massa esquemàtic i de mal jus-
tificar sense remissió als llocs de Maragall o fins i tot del llibre de Moreta que darien raó de la tria de
mots i les crues definicions); encara després una bibliografia (p. 499-527) i uns índexs (p. 529-548), ben
útils sobretot pel que fa referència als textos citats de Maragall.
Orienta molt sobre les virtuts i els límits d’aquest treball el «Prefaci», que arrenca amb una lectura
del poema «Dimecres de cendra», reproduït íntegre a la pàgina 7 i del vers primer del qual procedeix el
títol («No et facis posar cendra») del llibre de Moreta. És un poema de 1896, publicat a Visions i cants
(1900). La seva interpretació l’hauríem de trobar en la segona part, atès que Moreta ha explicitat la
voluntat de «biografia intel·lectual» (p. 24) del seu llibre, i, en canvi, la trobem anticipada perquè, pre-
liminarment, Moreta necessita situar, almenys, la qüestió del jo dels poemes de Maragall. Justificar
com i de quina manera els poemes poden il·lustrar una «biografia intel·lectual que posa l’accent en la
dimensió religiosa del seu pensament». Des de la perspectiva de la sinceritat, això implica saber si el
poeta parla d’ell quan usa la primera persona, si el comte Arnau és o no és ell; coses d’aquesta mena;
identificar en els textos de Maragall veus diferents que diuen substancialment el mateix (p. 12). Perquè
Maragall no és algú que parli de la religió —un expert, un estudiós— sinó algú en la vida del qual la
vivència, la inquietud religiosa, assumim que és important —és el punt de partença— i en els textos del
qual, atès que es tracta d’un escriptor, anem a buscar l’expressió, asistemàtica (p. 24), d’aquesta vivèn-
cia. I, doncs, ens hem de refiar igualment d’un poema, d’un article de diari, d’una obra de teatre?
Cada part remet l’escriptura de Maragall a un context prou precís: esteticisme romàntic, positivis-
me aristocratitzant, modernisme. L’anàlisi dels textos permet a Moreta d’anar dibuixant l’especificitat
maragalliana. Pel que fa a la quarta part, en canvi, hi hauria el risc, que l’autor conjura, de fer-lo nou-
centista. Moreta s’hi baralla, amb l’últim Maragall, però no arriba a cap adscripció. Potser és en aques-
ta darrera etapa on li resulta més engavanyadora la limitació que li imposa l’eix de la seva inquisició
dels textos: allò del pensament religiós.
021-Romanics XXXIV 04.indd 606 01/03/12 13:10
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
NAVARRO: EL TIRANT LO BLANC 607
Plantejada cada etapa com una superació de l’anterior, o com un canvi prou significatiu d’orienta-
ció en el pensament (o sigui, en el marc d’una evolució espiritual, com si diguéssim), són útils els darrers
capítols de les tres primeres parts, que duen tots tres el títol «Canvi d’etapa», perquè breument recapi-
tulen la raó o raons que justifiquen aquest canvi, i alhora el relativitzen encara que només sigui perquè
en recorden la continuïtat («per necessitats expositives... més que per l’existència d’una inequívoca
solució de continuitat»; p. 89; cf. p. 195 i 307). Moreta estableix que, així com «hi ha ruptura —o si
més no una certa ruptura— entre el Maragall anterior als trenta anys i el Maragall posterior» (o sigui,
entre la primera i la segona etapa), d’ençà de llavors «no hi trobem pròpiament ruptures sinó petits girs
i, sobretot, aprofundiments» (p. 308). Aquest potser és el tema, que l’últim Maragall duu aquests apro-
fundiments molt endavant. No sé si el pensament religiós articula tant com mostra Moreta la tercera
etapa (és fonamental el capítol II d’aquesta part: «Una estètica derivada d’una metafísica religiosa», p.
315-351), i jo personalment m’estaria de parlar de filosofia de Maragall si no era vagament, malgrat la
proposta de d’Ors, el juny de 1909, de publicar-li textos teòrics —que deu voler dir en prosa, desenga-
nyem-nos— i el títol Teorías d’un llibre que al final va acabar essent Elogios, publicat pòstumament
l’any 1913 (p. 317-319). És evident que el penúltim i l’últim Maragall mira d’anar lligant caps, pel que
fa al que ha anat escrivint en vers i en prosa, i de donar-hi una coherència ni que sigui paradoxal, però
la clau és el que Moreta anomena “aprofundiments”, la voluntat de Maragall d’anar endavant en la
dimensió lírica, que a la força hem de trobar embastada en la traducció dels Himnes homèrics i en les
proses-articles en castellà de 1911, un camp, tot plegat, que només palesa una direcció sense meta
atesa —si no una situació dinàmica que hauria pogut atènyer manifestacions diverses i no forçosament
previsibles.
És un llibre important, el de Moreta, que enfoca Maragall des d’un angle específic. I pertot trobem,
en l’exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix i un ús
potser algun cop parcial però pertinent en conjunt d’una bibliografia a hores d’ara abundosa i de difícil
endreç. S’adapta molt al que cerca el material a disposició pel que fa a la primera etapa (fins a 1890),
cosa que permet destacar aquesta part dedicada a la formació del poeta, encara que alguna vegada pugui
semblar desmesurat el partit tret d’algun poema de criatura (p. 42); el capítol II d’aquesta primera part
(«Naturalesa, art i amor») és altament interessant. Incloses naturalment les referències a Goethe.
És un llibre important. I simptomàtic d’una renovació en la tan transitada via de la religiositat de
Maragall; perquè no s’emmotlla en una idea preconcebuda i interroga els textos amb qüestions perti-
nents. Més maragallista que maragallià —per reprendre una subtilesa de Riba que potser ve a tomb—,
il·lumina un nucli més aviat central de l’obra de qui, això no obstant, està més necessitat de ser llegit
com a poeta que com a pensador, però que agraeix que, qui el llegeix com a pensador, tracti amb tanta
cura i atenció també la seva poesia.
CarlesMiralles
Institut d’Estudis Catalans
Navarro Durán, Rosa (2011): El Tirant lo Blanc i la seva presència en el Lazarillo de Tormes i en
les novel·les de Cervantes. Castelló; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 142 p.
La col·lecció «Germà Colón d’estudis filològics» ha volgut retre homenatge a una de les obres li-
teràries que, en paraules del mateix Colón, representa «un tresor d’ensenyaments per al filòleg»: el Ti-
rant lo Blanch. A través d’un assaig on es descobreixen les empremtes de lectura marcades per Alfonso
de Valdés i Cervantes en llurs textos narratius, Rosa Navarro Durán, catedràtica de literatura de l’Edat
d’Or a la Universitat de Barcelona i autora d’aquest apassionant estudi traduït al català per Maria Pilar
Perea, ens ofereix un interessant recorregut literari que no pretén ser un exercici de recerca de fonts,
sinó una eina que permeti entendre, més adequadament, les obres castellanes que trobaren inspiració en
la novel·la de Joanot Martorell, traduïda al castellà el 1511.
021-Romanics XXXIV 04.indd 607 01/03/12 13:10


Moreta, Ignasi (2010): No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Barcelona: Fragmenta Editorial, 548 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

606 CARLES MIRALLESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665Moreta, Ignasi (2010): No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Barce-lona: Fragmenta Editorial, 548 p.Aquest llibre recorre l’obra de Maragall buscant-hi indicis i expressions de la seva inquietud i vivèn-cia religiosa i mirant d’articular-los ideològicament en un sistema que construeix amb elements textualsmaragallians: «pensament i religió» tant pot ser pensament religiós (p. 21) com pensament de la religió;però és revelador “en”, que no vol dir de—que convertiriaMaragall en subjecte— sinó trobador en—Ma-ragall és els seus textos. Tot i estar ordenat diacrònicament, aquest llibre—o sigui, en termes de la biogra-fia del poeta—, és en els textos de Maragall, de la poesia a les cartes, que és exercida aquesta cerca deMoreta. No és que Moreta no tingui present l’home, el seu moment i les seves circumstàncies: és que elseu punt de referència, constantment, és el que va deixar escrit aquell home. Una altra cosa és que Moretahagi aconseguit de prendre prou distància de l’home Maragall. Però n’ha pres, de distància, i això sol, enuna bibliografia que sembla oscil·lar entre l’hagiografia i la santificació laica de l’home, ja és un avençsignificatiu. Els tòpics de la sinceritat, la veritat i l’espontaneïtat maragallianes sovint han fet que, en re-muntar dels textos cap a l’home, els textos hagin quedat irremissiblement enrere. Fa anys que la feina dellegir els textos ha reclamat els seus drets, i Moreta els ha llegit, els textos, aplicadament i amb acuïtat. Unaaltra cosa és, encara, que els textos no s’hi prestin, i tenaçment, a una lectura en clau biogràfica.Llavors, el llibre és dividit en quatre parts, que abracen, respectivament, els anys 1860-1890, 1890-1901, 1901-1906 i 1906-1911. Les etiquetes (p. 449) de cada part resulten prou explícites: «La religió—romàntica— de la bellesa» (p. 35-90), «De l’exaltació —positivista— dels forts a la cristianitzacióde l’Excelsior» (p. 91-197), «Un neoespiritualisme modernista» (p. 198-308) i «L’últim Maragall» (p.309-445). Llevat de l’última, que només remet als anys de l’etapa corresponent, darrers de la vida deMaragall. Aquestes parts són precedides per un «Prefaci» (p. 9-34) i tancades per un «Epíleg: Enllà,amunt...¡i endins!» (p. 447-456), que de fet respon a les conclusions del gènere acadèmic de la tesidoctoral, destinació primera d’aquest estudi. Al final hi ha encara dos annexos («Cronologia de JoanMaragall», p. 459-496), que és útil i com segella l’orientació biogràfica al capdavall de tot el llibre, i«Breu glossari filosòfic de l’últim Maragall» (p. 497-498), un exercici massa esquemàtic i de mal jus-tificar sense remissió als llocs de Maragall o fins i tot del llibre de Moreta que darien raó de la tria demots i les crues definicions); encara després una bibliografia (p. 499-527) i uns índexs (p. 529-548), benútils sobretot pel que fa referència als textos citats de Maragall.Orienta molt sobre les virtuts i els límits d’aquest treball el «Prefaci», que arrenca amb una lecturadel poema «Dimecres de cendra», reproduït íntegre a la pàgina 7 i del vers primer del qual procedeix eltítol («No et facis posar cendra») del llibre de Moreta. És un poema de 1896, publicat a Visions i cants(1900). La seva interpretació l’hauríem de trobar en la segona part, atès que Moreta ha explicitat lavoluntat de «biografia intel·lectual» (p. 24) del seu llibre, i, en canvi, la trobem anticipada perquè, pre-liminarment, Moreta necessita situar, almenys, la qüestió del jo dels poemes de Maragall. Justificarcom i de quina manera els poemes poden il·lustrar una «biografia intel·lectual que posa l’accent en ladimensió religiosa del seu pensament». Des de la perspectiva de la sinceritat, això implica saber si elpoeta parla d’ell quan usa la primera persona, si el comte Arnau és o no és ell; coses d’aquesta mena;identificar en els textos de Maragall veus diferents que diuen substancialment el mateix (p. 12). PerquèMaragall no és algú que parli de la religió —un expert, un estudiós— sinó algú en la vida del qual lavivència, la inquietud religiosa, assumim que és important —és el punt de partença— i en els textos delqual, atès que es tracta d’un escriptor, anem a buscar l’expressió, asistemàtica (p. 24), d’aquesta vivèn-cia. I, doncs, ens hem de refiar igualment d’un poema, d’un article de diari, d’una obra de teatre?Cada part remet l’escriptura de Maragall a un context prou precís: esteticisme romàntic, positivis-me aristocratitzant, modernisme. L’anàlisi dels textos permet a Moreta d’anar dibuixant l’especificitatmaragalliana. Pel que fa a la quarta part, en canvi, hi hauria el risc, que l’autor conjura, de fer-lo nou-centista. Moreta s’hi baralla, amb l’últim Maragall, però no arriba a cap adscripció. Potser és en aques-ta darrera etapa on li resulta més engavanyadora la limitació que li imposa l’eix de la seva inquisiciódels textos: allò del pensament religiós.021-Romanics XXXIV 04.indd 606 01/03/12 13:10Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665NAVARRO: EL TIRANT LO BLANC 607Plantejada cada etapa com una superació de l’anterior, o com un canvi prou significatiu d’orienta-ció en el pensament (o sigui, en el marc d’una evolució espiritual, com si diguéssim), són útils els darrerscapítols de les tres primeres parts, que duen tots tres el títol «Canvi d’etapa», perquè breument recapi-tulen la raó o raons que justifiquen aquest canvi, i alhora el relativitzen encara que només sigui perquèen recorden la continuïtat («per necessitats expositives... més que per l’existència d’una inequívocasolució de continuitat»; p. 89; cf. p. 195 i 307). Moreta estableix que, així com «hi ha ruptura —o simés no una certa ruptura— entre el Maragall anterior als trenta anys i el Maragall posterior» (o sigui,entre la primera i la segona etapa), d’ençà de llavors «no hi trobem pròpiament ruptures sinó petits girsi, sobretot, aprofundiments» (p. 308). Aquest potser és el tema, que l’últim Maragall duu aquests apro-fundiments molt endavant. No sé si el pensament religiós articula tant com mostra Moreta la terceraetapa (és fonamental el capítol II d’aquesta part: «Una estètica derivada d’una metafísica religiosa», p.315-351), i jo personalment m’estaria de parlar de filosofia de Maragall si no era vagament, malgrat laproposta de d’Ors, el juny de 1909, de publicar-li textos teòrics —que deu voler dir en prosa, desenga-nyem-nos— i el títol Teorías d’un llibre que al final va acabar essent Elogios, publicat pòstumamentl’any 1913 (p. 317-319). És evident que el penúltim i l’últim Maragall mira d’anar lligant caps, pel quefa al que ha anat escrivint en vers i en prosa, i de donar-hi una coherència ni que sigui paradoxal, peròla clau és el que Moreta anomena “aprofundiments”, la voluntat de Maragall d’anar endavant en ladimensió lírica, que a la força hem de trobar embastada en la traducció dels Himnes homèrics i en lesproses-articles en castellà de 1911, un camp, tot plegat, que només palesa una direcció sense metaatesa —si no una situació dinàmica que hauria pogut atènyer manifestacions diverses i no forçosamentprevisibles.És un llibre important, el de Moreta, que enfoca Maragall des d’un angle específic. I pertot trobem,en l’exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix i un úspotser algun cop parcial però pertinent en conjunt d’una bibliografia a hores d’ara abundosa i de difícilendreç. S’adapta molt al que cerca el material a disposició pel que fa a la primera etapa (fins a 1890),cosa que permet destacar aquesta part dedicada a la formació del poeta, encara que alguna vegada puguisemblar desmesurat el partit tret d’algun poema de criatura (p. 42); el capítol II d’aquesta primera part(«Naturalesa, art i amor») és altament interessant. Incloses naturalment les referències a Goethe.És un llibre important. I simptomàtic d’una renovació en la tan transitada via de la religiositat deMaragall; perquè no s’emmotlla en una idea preconcebuda i interroga els textos amb qüestions perti-nents. Més maragallista que maragallià —per reprendre una subtilesa de Riba que potser ve a tomb—,il·lumina un nucli més aviat central de l’obra de qui, això no obstant, està més necessitat de ser llegitcom a poeta que com a pensador, però que agraeix que, qui el llegeix com a pensador, tracti amb tantacura i atenció també la seva poesia.CarlesMirallesInstitut d’Estudis CatalansNavarro Durán, Rosa (2011): El Tirant lo Blanc i la seva presència en el Lazarillo de Tormes i enles novel·les de Cervantes. Castelló; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 142 p.La col·lecció «Germà Colón d’estudis filològics» ha volgut retre homenatge a una de les obres li-teràries que, en paraules del mateix Colón, representa «un tresor d’ensenyaments per al filòleg»: el Ti-rant lo Blanch. A través d’un assaig on es descobreixen les empremtes de lectura marcades per Alfonsode Valdés i Cervantes en llurs textos narratius, Rosa Navarro Durán, catedràtica de literatura de l’Edatd’Or a la Universitat de Barcelona i autora d’aquest apassionant estudi traduït al català per Maria PilarPerea, ens ofereix un interessant recorregut literari que no pretén ser un exercici de recerca de fonts,sinó una eina que permeti entendre, més adequadament, les obres castellanes que trobaren inspiració enla novel·la de Joanot Martorell, traduïda al castellà el 1511.021-Romanics XXXIV 04.indd 607 01/03/12 13:10

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/60920/61132

Moreta, Ignasi (2010): No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Barcelona: Fragmenta Editorial, 548 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana