Berruezo Sánchez, Diana

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665NAVARRO: EL TIRANT LO BLANC 607Plantejada cada etapa com una superació de l’anterior, o com un canvi prou significatiu d’orienta-ció en el pensament (o sigui, en el marc d’una evolució espiritual, com si diguéssim), són útils els darrerscapítols de les tres primeres parts, que duen tots tres el títol «Canvi d’etapa», perquè breument recapi-tulen la raó o raons que justifiquen aquest canvi, i alhora el relativitzen encara que només sigui perquèen recorden la continuïtat («per necessitats expositives... més que per l’existència d’una inequívocasolució de continuitat»; p. 89; cf. p. 195 i 307). Moreta estableix que, així com «hi ha ruptura —o simés no una certa ruptura— entre el Maragall anterior als trenta anys i el Maragall posterior» (o sigui,entre la primera i la segona etapa), d’ençà de llavors «no hi trobem pròpiament ruptures sinó petits girsi, sobretot, aprofundiments» (p. 308). Aquest potser és el tema, que l’últim Maragall duu aquests apro-fundiments molt endavant. No sé si el pensament religiós articula tant com mostra Moreta la terceraetapa (és fonamental el capítol II d’aquesta part: «Una estètica derivada d’una metafísica religiosa», p.315-351), i jo personalment m’estaria de parlar de filosofia de Maragall si no era vagament, malgrat laproposta de d’Ors, el juny de 1909, de publicar-li textos teòrics —que deu voler dir en prosa, desenga-nyem-nos— i el títol Teorías d’un llibre que al final va acabar essent Elogios, publicat pòstumamentl’any 1913 (p. 317-319). És evident que el penúltim i l’últim Maragall mira d’anar lligant caps, pel quefa al que ha anat escrivint en vers i en prosa, i de donar-hi una coherència ni que sigui paradoxal, peròla clau és el que Moreta anomena “aprofundiments”, la voluntat de Maragall d’anar endavant en ladimensió lírica, que a la força hem de trobar embastada en la traducció dels Himnes homèrics i en lesproses-articles en castellà de 1911, un camp, tot plegat, que només palesa una direcció sense metaatesa —si no una situació dinàmica que hauria pogut atènyer manifestacions diverses i no forçosamentprevisibles.És un llibre important, el de Moreta, que enfoca Maragall des d’un angle específic. I pertot trobem,en l’exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix i un úspotser algun cop parcial però pertinent en conjunt d’una bibliografia a hores d’ara abundosa i de difícilendreç. S’adapta molt al que cerca el material a disposició pel que fa a la primera etapa (fins a 1890),cosa que permet destacar aquesta part dedicada a la formació del poeta, encara que alguna vegada puguisemblar desmesurat el partit tret d’algun poema de criatura (p. 42); el capítol II d’aquesta primera part(«Naturalesa, art i amor») és altament interessant. Incloses naturalment les referències a Goethe.És un llibre important. I simptomàtic d’una renovació en la tan transitada via de la religiositat deMaragall; perquè no s’emmotlla en una idea preconcebuda i interroga els textos amb qüestions perti-nents. Més maragallista que maragallià —per reprendre una subtilesa de Riba que potser ve a tomb—,il·lumina un nucli més aviat central de l’obra de qui, això no obstant, està més necessitat de ser llegitcom a poeta que com a pensador, però que agraeix que, qui el llegeix com a pensador, tracti amb tantacura i atenció també la seva poesia.CarlesMirallesInstitut d’Estudis CatalansNavarro Durán, Rosa (2011): El Tirant lo Blanc i la seva presència en el Lazarillo de Tormes i enles novel·les de Cervantes. Castelló; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 142 p.La col·lecció «Germà Colón d’estudis filològics» ha volgut retre homenatge a una de les obres li-teràries que, en paraules del mateix Colón, representa «un tresor d’ensenyaments per al filòleg»: el Ti-rant lo Blanch. A través d’un assaig on es descobreixen les empremtes de lectura marcades per Alfonsode Valdés i Cervantes en llurs textos narratius, Rosa Navarro Durán, catedràtica de literatura de l’Edatd’Or a la Universitat de Barcelona i autora d’aquest apassionant estudi traduït al català per Maria PilarPerea, ens ofereix un interessant recorregut literari que no pretén ser un exercici de recerca de fonts,sinó una eina que permeti entendre, més adequadament, les obres castellanes que trobaren inspiració enla novel·la de Joanot Martorell, traduïda al castellà el 1511.021-Romanics XXXIV 04.indd 607 01/03/12 13:10608 DIANA BERRUEZO SÁNCHEZEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665Una introducció, sis capítols (hipòtesi sobre la minvada fortuna editorial de Tirant lo Blanch, lapresència de Tirante el Blanco en les obres d’Alfonso de Valdés, el Quijote, La Galatea, les Novelasejemplares i el Persiles), un epíleg, bibliografia essencial i un extens apèndix documental configuren elvolum aquí ressenyat. Un estudi rigorós i exhaustiu on Navarro Durán aporta suggerents observacionsque faran gaudir tant a crítics especialitzats com a lectors aficionats a la bona literatura.L’obra de Joanot Martorell representa una de les paradoxes amb què, de vegades, ens sorprèn lahistòria de la literatura. En contraposició a les merescudes lloances que ha rebut per part de crítics i il-lustres lectors, Tirant lo Blanch, que no figurà mai als índexs inquisitorials, suportà un silenci editorialinexplicable, tant en la versió original (València, 1490 i Barcelona, 1497) com en la traducció castella-na publicada a Valladolid el 1511: Los cinco libros del esforzado e invencible caballero Tirante elBlanco de Roca Salada, caballero de la Garrotera. El cual por su alta caballería alcanzó a ser prínci-pe y césar del imperio de Grecia. A aquesta paradoxa, Navarro Durán dedica el primer capítol del’assaig, tot proposant una convincent hipòtesi que explicaria l’exigua difusió de l’obra.A Tirante el Blanco es narra un detall que podia tenir greus repercussions a la cort castellana versel 1517-1518, governada aleshores pel jove Carles I, imminent cèsar del Sacre Imperi Romanogermà-nic (1520). El particular resulta ser un episodi incestuós i adúlter de la cort, protagonitzat per Carles Ii Germana de Foix, que s’emmirallava, en la ficció del Tirant, en la història entre Hipòlit i l’Empera-driu: «“que si tal cosa era sabuda, què dirien de mi? Que de mon nét me só enamorada!” [Martorell,2005: CCLVIII, 967]» (p.18-19). A més, l’amor entre els personatges de la ficció triomfava en un finalfeliç, escandalós als ulls d’una cort, la de Valladolid, que no aprovava ni el monarca ni la relació quemantenia amb la seva jove àvia, Germana.Si tenim present l’afició als llibres de cavalleria, és evident que cap al 1517 o 1518 la cort de Va-lladolid llegia Tirante el Blanco, publicat sis anys abans en aquella mateixa ciutat. No obstant això, idonat el paral·lelisme que podia establir-se amb la vida real, ningú s’atreví a reeditar-lo, ni a Castella nia València (territori vinculat amb Germana), de manera que la Inquisició no tingué necessitat de prohi-bir l’erotisme tan explícit del Tirant lo Blanc.Afortunadament, la limitada circulació de l’obra no impedí que grans escriptors castellans llegissinla traducció i reflectissin en llurs obres l’admiració que sentien vers Tirante el Blanco. D’aquesta ma-nera, Navarro Durán, tot seguint un recurs ja emprat per atribuir l’autoria del Lazarillo, ha pogut traçarles empremtes de lectura marcades en les tres obres d’Alfonso de Valdés. Tirante subministra a l’es-criptor de Conca paraules com artizar—traducció del mot català artizades— i contraminar, dos hàpaxsvaldesians presents en el Diálogo de Mercurio y Carón; contraminar, a més, es troba, en sentit figurat,en el Lazarillo. L’estudiosa assenyala el patrimoni cultural que emparenta ambdós textos a l’hora d’in-serir cites evangèliques que, curiosament, tots dos autors usen en idèntics contextos: tant Joanot Marto-rell com Alfonso de Valdés introdueixen passatges bíblics per defensar la pau o per descriure l’actituddel cavaller, que, segons premissa evangèlica, sempre ha de tornar bé per mal.Entre el Tirante i el Lazarillo existeixen, a més, concordances lèxiques, com “nonada” o altrestermes i expressions que «indubtablement no són exclusius de les dues obres i poden indicar només usoslingüístics del moment» (p. 29): “rascuñar”, “mozo de ciego”, “espíritu de profecia”, el “bonete” i moltsmés. Tot i així, la comparació de motius literaris utilitzats per ambdós autors, com el de l’arca i els rato-lins, acaba per oferir una sòlida evidència de la lectura que realitzà l’escriptor castellà. Fins i tot el títolxifrat del Lazarillo el pogué idear Alfonso de Valdés en llegir el que Tirant fa escriure a la seva bandera.Resulta encara més interessant l’apèndix documental del volum. El segon document mostra lesdiferències quant a la disposició de les parts entre el Tirant i la traducció: Tirante el Blanco afegeix,precisament, un argument. La traducció incorpora, seguint aquell recurs tan comú a l’època, segonsha postulat Navarro Durán en altres ocasions, una part arrancada del Lazarillo on trobaríem el sentitdel text.Per fortuna, Tirante el Blanco també ressonà en l’obra mestra de la literatura castellana. L’anàlisiproposada per Navarro va més enllà de les sabudes referències que Miguel de Cervantes introdueix alQuijote, com la lloança i la imitació de la versemblança. Aquest assaig, a més de recordar-nos el signi-021-Romanics XXXIV 04.indd 608 01/03/12 13:10Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665NAVARRO: EL TIRANT LO BLANC 609ficat d’algunes paraules deturpades en la transmissió textual —els “caramillos” (‘enganys’) llegits com“camellos” (Quijote, II, cap. LXX)—, exposa, amb un exquisit luxe de detalls, els paral·lelismes tex-tuals entre ambdues obres, tot permetent al lector de percebre inadvertits ressorts paròdics de l’obracervantina.Per exemple, en el nom mateix del cavaller, la mancha —La Mancha i taca— de don Quixot escontraposa al blanc de Tirant: «el ‘Blanc’ del cavaller [...] pogué conduir Cervantes a trobar el lloc ide-al com a bressol de la paròdia del cavaller errant que és el seu don Quijote: La Manxa. ¡Bon nom per ala nissaga d’un cavaller, que ha d’estar sense màcula!» (p.48). Fins i tot la cerimònia d’investidura dedon Quixot troba un ressò paròdic més ampli si «es considera el moment paral·lel en la vida de Tirant loBlanc» (p. 52): Tirant s’ubica en una gran sala, és investit pel Rei i l’arxipreste d’Anglaterra, i està cer-clat per set donzelles angelicals; don Quixot, en canvi, es troba en una posada, és investit per un hostaleri està envoltat per la Tolosa i la Molinera, dues prostitutes sevillanes. De la mateixa manera, la disputacol·lectiva, per saber si l’albarda és un arnès de cavall o no (Quijote, I, cap. XLV), esdevé més còmicaquan es contrasta amb el debat col·lectiu del Tirant, resolt per doctors i cavallers, el tema de disputa delqual —decidir entre la saviesa i l’ardiment— s’allunya de la nimietat debatuda en el Quijote.Seguint amb la paròdia, Cervantes recupera una escena de seducció, protagonitzada per la ViudaReposada i en Tirant, en la qual don Quixot creu que doña Rodríguez ha entrat a l’habitació per reque-rir-lo d’amors; don Quixot, que havia llegit el Tirante, coneixia molt bé les habilitats de les mestresses,per això salta del llit —de la mateixa manera que ho féu Tirant— en veure entrar la seductora—o aixòcreu l’enginyós cavaller— doña Rodríguez. Així mateix, els assots que Sancho ha de donar-se perdesencantar Dulcinea, mentre està al castell dels ducs, troben un clar paral·lelisme en una altra cort, lade Constantinoble, com molt bé exemplifica Navarro amb un passatge del Tirant (cap. CLXXXIX):la recreació cervantina, no obstant això, converteix els assots que imposa la Sibil·la al Tirant en unelement paròdic més. Inclús l’atracció dels cavalls per les eugues, que en el Tirant s’utilitzen com aestratègia bèl·lica, es recrea en el Quijote (I, cap. XV) per caracteritzar un cavaller molt poc heroic.Més enllà dels elements còmics, aquest assaig mostra també el gran nombre de concordances tex-tuals que testimonien la presència de Tirante el Blanco en el Quijote. Per exemple, la dama imaginadaque ambdós cavallers anomenen en llurs batalles; l’atreviment i l’enginy de Plaerdemavida reverberenen el personatge cervantí d’Altisidora; els punts descosits d’una mitja són motiu de patiment tant per adon Quixot com per a un personatge del Tirant: Felip de França; o bé l’episodi de les dents i els queixalscaiguts després de l’aventura dels ramats es descriu, en termes gairebé idèntics, en el Tirant. Aquestamateixa batalla —la que lliura Tirant contra els reis d’Egipte i de Capadòcia, de la qual surt amb quatredents i queixals menys— proporciona un detall que reutilitza, més endavant, Cervantes: la cama delbatxiller esclafada per una mula després de la batalla dels encamisats (Quijote, I, cap. XIX). Les simi-lituds no acaben aquí: una escena semblant, on el protagonista té por de parlar amb les ànimes del més-enllà, és representada per Tirant (fingeix ser mort perquè el senyor d’Agramunt no descobreixi que hacaigut des de la cambra de Carmesina i s’ha trencat una cama) i per don Quixot (creu que sent la veu deSancho des de l’altre món quan, en realitat, arriba des de la cova on ha caigut l’escuder sense saber comsortir-ne. Quijote, II, cap. LV).L’admiració de Cervantes per la versemblança del Tirante, com ja s’ha posat de manifest, s’obser-va, per exemple, en la redacció final del testament. Navarro Durán llegeix l’escena del Quijote i desco-breix una coincidència més: els criats, Hipòlit i Sancho, en rebre l’herència, obliden el dolor causat perla pèrdua de l’amo. Un altre paral·lelisme s’adverteix en l’escena felina del castell ducal (Quijote, II,cap. XLVI): no només en l’episodi on Plaerdemavida introdueix gats a l’habitació de Diafebus i Este-fania, ja assenyalat per la crítica anteriorment, sinó també en el combat entre Tirant i el gos del príncepde Gal·les.Partint, doncs, de totes aquestes empremtes de lectura de Tirante el Blanco, deliberadament marcadesper Cervantes en la seva obra mestra, Navarro Durán indica altres concomitàncies: en el Tirant llegim elmotiu de la canya i el paper que reutilitzarà Zoraida per establir contacte amb el captiu (Quijote, I, cap. XL);l’abundància de menjar a les noces del rei d’Anglaterra amb la princesa de França es recupera a les noces021-Romanics XXXIV 04.indd 609 01/03/12 13:10610 COSME AGUILÓEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665de Camacho (Quijote, II, cap. XX); les barbes blanques i llargues de personatges del Tirant reapareixenen elQuijote (II, cap. XXXIV); la vànova groga que embolcalla tant Diafebus com don Quixot destaca, enambdós casos, la pal·lidesa i la magror dels personatges (Quijote, II, cap. XLVIII); les dreceres conduei-xen el grec Carillo a la ciutat de Tirant, i don Quixot i Sancho, guiats per Roque Guinart, a la ciutat deBarcelona (Quijote, II, cap. LXI). Inclús la frase «cada uno es artífice de su ventura» (Quijote, II, cap.LXVI), endemés de llegir-la Cervantes en una epístola de Pseduo Salustio o en la Silva de varia lecciónde Mexía, va poder recordar-la del Tirante: «la ventura cada uno se la procura».Tampoc és exclusiu d’ambdós autors, però sí compartit, el fet de passar de l’estil indirecte al direc-te sense precisar el canvi, com molt bé exemplifica l’estudiosa amb passatges del Tirant lo Blanc i delPersiles. D’aquesta obra pòstuma, s’assenyalen, a més, interessants paral·lelismes: «el model de la vidaermitana de Renato i Eusebia sí que Cervantes el va trobar en l’episodi viscut pels comptes de Varoic.La precisió de la construcció de l’ermita, el lloc amè, la vida casta de la parella evidencien el llaç entretots dos relats» (p.107).La impressió que causà Tirante el Blanco en Cervantes —no oblidem el comentari del capellà i ladispensa de la foguera en el capítol VI del Quijote— es percep des de la seva primera obra, com moltbé demostra Navarro Durán, tot indicant les concordances en dues escenes compartides per La Galateai el Tirant. Aquests possibles vestigis indicarien una primera lectura per part de Cervantes «d’un delsseus llibres de capçalera, perquè el seu influx no va deixar de ser present en totes les seves obres»(p. 94). No debades reapareix, també, en les Novelas ejemplares. Una eloqüent mostra s’amaga rerel’escena on Tirant observa, tancat dins una arca, la nuesa de Carmesina, gràcies a l’espelma que Plaer-demavida passa pel cos de la princesa; una imatge que, després de canviar-ne els detalls oportuns,Cervantes evoca en el Celoso extremeño. Així mateix, el paper que s’amaga la protagonista de La gita-nilla a la sina i l’atac de gelosia de l’enamorat Andrés són motius literaris que, en altres contextos, jaapareixien a Tirante el Blanco.En definitiva, l’esplèndid estudi que tenim a les mans representa una eina fonamental que ajuda aentendre obres mestres enllaçades per la versemblança, tot descobrint-nos les subtileses introduïdes perAlfonso de Valdés i Cervantes en llurs obres: per saber si un autor ens pica l’ullet, hem de conèixer,abans, les seves lectures. Un assaig lúcid, amè i fidelment documentat on cada una de les cites del Ti-rant lo Blanch es reprodueix en versió original, la de Joanot Martorell, i en la traducció de 1511, la quellegiren Alfonso de Valdés i Cervantes, i a la qual, des d’aquest volum, es vol retre homenatge en el seucinquè centenari.Diana Berruezo SánchezUniversitat de BarcelonaNomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. 2009. Barcelona: Generalitat de Catalunya,1.138 p + 205 p.Un nomenclàtor de toponímia és una obra que incorpora de manera ordenada els noms de lloc d’unindret determinat. Cal dir de bell antuvi que som al davant d’una nova edició, revisada i ampliada, de laque va veure la llum per primera vegada l’any 2003, la qual, a diferència d’aquesta, aglutinava la tota-litat de les pàgines en un sol volum. La publicació que ens ocupa té Catalunya com a àmbit espacial ies tracta d’un catàleg de noms de lloc de rellevància, noms de lloc majors, seleccionats en funció d’unaescala cartogràfica determinada. I és una relació de caràcter oficial, elaborada a partir d’una Resoluciódel Parlament de Catalunya, de maig de 1998.No és, però, únicament una simple llista ordenada de topònims, sinó que, alhora, és un atles deCatalunya, en el qual, com és habitual en els mapes, les unitats que conformen el corpus de noms delloc (actuals) del país disposen, una per una, de la seva situació espacial. Ja s’ha dit nombroses vegadesque la toponímia sense la representació del topos és només ...nímia.021-Romanics XXXIV 04.indd 610 01/03/12 13:10

Navarro Durán, Rosa (2011): El Tirant lo Blanc i la seva presència en el Lazarillo de Tormes i en les novel·les de Cervantes. Castelló; Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 142 p.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
NAVARRO: EL TIRANT LO BLANC 607
Plantejada cada etapa com una superació de l’anterior, o com un canvi prou significatiu d’orienta-
ció en el pensament (o sigui, en el marc d’una evolució espiritual, com si diguéssim), són útils els darrers
capítols de les tres primeres parts, que duen tots tres el títol «Canvi d’etapa», perquè breument recapi-
tulen la raó o raons que justifiquen aquest canvi, i alhora el relativitzen encara que només sigui perquè
en recorden la continuïtat («per necessitats expositives... més que per l’existència d’una inequívoca
solució de continuitat»; p. 89; cf. p. 195 i 307). Moreta estableix que, així com «hi ha ruptura —o si
més no una certa ruptura— entre el Maragall anterior als trenta anys i el Maragall posterior» (o sigui,
entre la primera i la segona etapa), d’ençà de llavors «no hi trobem pròpiament ruptures sinó petits girs
i, sobretot, aprofundiments» (p. 308). Aquest potser és el tema, que l’últim Maragall duu aquests apro-
fundiments molt endavant. No sé si el pensament religiós articula tant com mostra Moreta la tercera
etapa (és fonamental el capítol II d’aquesta part: «Una estètica derivada d’una metafísica religiosa», p.
315-351), i jo personalment m’estaria de parlar de filosofia de Maragall si no era vagament, malgrat la
proposta de d’Ors, el juny de 1909, de publicar-li textos teòrics —que deu voler dir en prosa, desenga-
nyem-nos— i el títol Teorías d’un llibre que al final va acabar essent Elogios, publicat pòstumament
l’any 1913 (p. 317-319). És evident que el penúltim i l’últim Maragall mira d’anar lligant caps, pel que
fa al que ha anat escrivint en vers i en prosa, i de donar-hi una coherència ni que sigui paradoxal, però
la clau és el que Moreta anomena “aprofundiments”, la voluntat de Maragall d’anar endavant en la
dimensió lírica, que a la força hem de trobar embastada en la traducció dels Himnes homèrics i en les
proses-articles en castellà de 1911, un camp, tot plegat, que només palesa una direcció sense meta
atesa —si no una situació dinàmica que hauria pogut atènyer manifestacions diverses i no forçosament
previsibles.
És un llibre important, el de Moreta, que enfoca Maragall des d’un angle específic. I pertot trobem,
en l’exposició de cada etapa, lectures coherents, a voltes justíssimes, dels textos que addueix i un ús
potser algun cop parcial però pertinent en conjunt d’una bibliografia a hores d’ara abundosa i de difícil
endreç. S’adapta molt al que cerca el material a disposició pel que fa a la primera etapa (fins a 1890),
cosa que permet destacar aquesta part dedicada a la formació del poeta, encara que alguna vegada pugui
semblar desmesurat el partit tret d’algun poema de criatura (p. 42); el capítol II d’aquesta primera part
(«Naturalesa, art i amor») és altament interessant. Incloses naturalment les referències a Goethe.
És un llibre important. I simptomàtic d’una renovació en la tan transitada via de la religiositat de
Maragall; perquè no s’emmotlla en una idea preconcebuda i interroga els textos amb qüestions perti-
nents. Més maragallista que maragallià —per reprendre una subtilesa de Riba que potser ve a tomb—,
il·lumina un nucli més aviat central de l’obra de qui, això no obstant, està més necessitat de ser llegit
com a poeta que com a pensador, però que agraeix que, qui el llegeix com a pensador, tracti amb tanta
cura i atenció també la seva poesia.
CarlesMiralles
Institut d’Estudis Catalans
Navarro Durán, Rosa (2011): El Tirant lo Blanc i la seva presència en el Lazarillo de Tormes i en
les novel·les de Cervantes. Castelló; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 142 p.
La col·lecció «Germà Colón d’estudis filològics» ha volgut retre homenatge a una de les obres li-
teràries que, en paraules del mateix Colón, representa «un tresor d’ensenyaments per al filòleg»: el Ti-
rant lo Blanch. A través d’un assaig on es descobreixen les empremtes de lectura marcades per Alfonso
de Valdés i Cervantes en llurs textos narratius, Rosa Navarro Durán, catedràtica de literatura de l’Edat
d’Or a la Universitat de Barcelona i autora d’aquest apassionant estudi traduït al català per Maria Pilar
Perea, ens ofereix un interessant recorregut literari que no pretén ser un exercici de recerca de fonts,
sinó una eina que permeti entendre, més adequadament, les obres castellanes que trobaren inspiració en
la novel·la de Joanot Martorell, traduïda al castellà el 1511.
021-Romanics XXXIV 04.indd 607 01/03/12 13:10
608 DIANA BERRUEZO SÁNCHEZ
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
Una introducció, sis capítols (hipòtesi sobre la minvada fortuna editorial de Tirant lo Blanch, la
presència de Tirante el Blanco en les obres d’Alfonso de Valdés, el Quijote, La Galatea, les Novelas
ejemplares i el Persiles), un epíleg, bibliografia essencial i un extens apèndix documental configuren el
volum aquí ressenyat. Un estudi rigorós i exhaustiu on Navarro Durán aporta suggerents observacions
que faran gaudir tant a crítics especialitzats com a lectors aficionats a la bona literatura.
L’obra de Joanot Martorell representa una de les paradoxes amb què, de vegades, ens sorprèn la
història de la literatura. En contraposició a les merescudes lloances que ha rebut per part de crítics i il-
lustres lectors, Tirant lo Blanch, que no figurà mai als índexs inquisitorials, suportà un silenci editorial
inexplicable, tant en la versió original (València, 1490 i Barcelona, 1497) com en la traducció castella-
na publicada a Valladolid el 1511: Los cinco libros del esforzado e invencible caballero Tirante el
Blanco de Roca Salada, caballero de la Garrotera. El cual por su alta caballería alcanzó a ser prínci-
pe y césar del imperio de Grecia. A aquesta paradoxa, Navarro Durán dedica el primer capítol de
l’assaig, tot proposant una convincent hipòtesi que explicaria l’exigua difusió de l’obra.
A Tirante el Blanco es narra un detall que podia tenir greus repercussions a la cort castellana vers
el 1517-1518, governada aleshores pel jove Carles I, imminent cèsar del Sacre Imperi Romanogermà-
nic (1520). El particular resulta ser un episodi incestuós i adúlter de la cort, protagonitzat per Carles I
i Germana de Foix, que s’emmirallava, en la ficció del Tirant, en la història entre Hipòlit i l’Empera-
driu: «“que si tal cosa era sabuda, què dirien de mi? Que de mon nét me só enamorada!” [Martorell,
2005: CCLVIII, 967]» (p.18-19). A més, l’amor entre els personatges de la ficció triomfava en un final
feliç, escandalós als ulls d’una cort, la de Valladolid, que no aprovava ni el monarca ni la relació que
mantenia amb la seva jove àvia, Germana.
Si tenim present l’afició als llibres de cavalleria, és evident que cap al 1517 o 1518 la cort de Va-
lladolid llegia Tirante el Blanco, publicat sis anys abans en aquella mateixa ciutat. No obstant això, i
donat el paral·lelisme que podia establir-se amb la vida real, ningú s’atreví a reeditar-lo, ni a Castella ni
a València (territori vinculat amb Germana), de manera que la Inquisició no tingué necessitat de prohi-
bir l’erotisme tan explícit del Tirant lo Blanc.
Afortunadament, la limitada circulació de l’obra no impedí que grans escriptors castellans llegissin
la traducció i reflectissin en llurs obres l’admiració que sentien vers Tirante el Blanco. D’aquesta ma-
nera, Navarro Durán, tot seguint un recurs ja emprat per atribuir l’autoria del Lazarillo, ha pogut traçar
les empremtes de lectura marcades en les tres obres d’Alfonso de Valdés. Tirante subministra a l’es-
criptor de Conca paraules com artizar—traducció del mot català artizades— i contraminar, dos hàpaxs
valdesians presents en el Diálogo de Mercurio y Carón; contraminar, a més, es troba, en sentit figurat,
en el Lazarillo. L’estudiosa assenyala el patrimoni cultural que emparenta ambdós textos a l’hora d’in-
serir cites evangèliques que, curiosament, tots dos autors usen en idèntics contextos: tant Joanot Marto-
rell com Alfonso de Valdés introdueixen passatges bíblics per defensar la pau o per descriure l’actitud
del cavaller, que, segons premissa evangèlica, sempre ha de tornar bé per mal.
Entre el Tirante i el Lazarillo existeixen, a més, concordances lèxiques, com “nonada” o altres
termes i expressions que «indubtablement no són exclusius de les dues obres i poden indicar només usos
lingüístics del moment» (p. 29): “rascuñar”, “mozo de ciego”, “espíritu de profecia”, el “bonete” i molts
més. Tot i així, la comparació de motius literaris utilitzats per ambdós autors, com el de l’arca i els rato-
lins, acaba per oferir una sòlida evidència de la lectura que realitzà l’escriptor castellà. Fins i tot el títol
xifrat del Lazarillo el pogué idear Alfonso de Valdés en llegir el que Tirant fa escriure a la seva bandera.
Resulta encara més interessant l’apèndix documental del volum. El segon document mostra les
diferències quant a la disposició de les parts entre el Tirant i la traducció: Tirante el Blanco afegeix,
precisament, un argument. La traducció incorpora, seguint aquell recurs tan comú a l’època, segons
ha postulat Navarro Durán en altres ocasions, una part arrancada del Lazarillo on trobaríem el sentit
del text.
Per fortuna, Tirante el Blanco també ressonà en l’obra mestra de la literatura castellana. L’anàlisi
proposada per Navarro va més enllà de les sabudes referències que Miguel de Cervantes introdueix al
Quijote, com la lloança i la imitació de la versemblança. Aquest assaig, a més de recordar-nos el signi-
021-Romanics XXXIV 04.indd 608 01/03/12 13:10
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
NAVARRO: EL TIRANT LO BLANC 609
ficat d’algunes paraules deturpades en la transmissió textual —els “caramillos” (‘enganys’) llegits com
“camellos” (Quijote, II, cap. LXX)—, exposa, amb un exquisit luxe de detalls, els paral·lelismes tex-
tuals entre ambdues obres, tot permetent al lector de percebre inadvertits ressorts paròdics de l’obra
cervantina.
Per exemple, en el nom mateix del cavaller, la mancha —La Mancha i taca— de don Quixot es
contraposa al blanc de Tirant: «el ‘Blanc’ del cavaller [...] pogué conduir Cervantes a trobar el lloc ide-
al com a bressol de la paròdia del cavaller errant que és el seu don Quijote: La Manxa. ¡Bon nom per a
la nissaga d’un cavaller, que ha d’estar sense màcula!» (p.48). Fins i tot la cerimònia d’investidura de
don Quixot troba un ressò paròdic més ampli si «es considera el moment paral·lel en la vida de Tirant lo
Blanc» (p. 52): Tirant s’ubica en una gran sala, és investit pel Rei i l’arxipreste d’Anglaterra, i està cer-
clat per set donzelles angelicals; don Quixot, en canvi, es troba en una posada, és investit per un hostaler
i està envoltat per la Tolosa i la Molinera, dues prostitutes sevillanes. De la mateixa manera, la disputa
col·lectiva, per saber si l’albarda és un arnès de cavall o no (Quijote, I, cap. XLV), esdevé més còmica
quan es contrasta amb el debat col·lectiu del Tirant, resolt per doctors i cavallers, el tema de disputa del
qual —decidir entre la saviesa i l’ardiment— s’allunya de la nimietat debatuda en el Quijote.
Seguint amb la paròdia, Cervantes recupera una escena de seducció, protagonitzada per la Viuda
Reposada i en Tirant, en la qual don Quixot creu que doña Rodríguez ha entrat a l’habitació per reque-
rir-lo d’amors; don Quixot, que havia llegit el Tirante, coneixia molt bé les habilitats de les mestresses,
per això salta del llit —de la mateixa manera que ho féu Tirant— en veure entrar la seductora—o això
creu l’enginyós cavaller— doña Rodríguez. Així mateix, els assots que Sancho ha de donar-se per
desencantar Dulcinea, mentre està al castell dels ducs, troben un clar paral·lelisme en una altra cort, la
de Constantinoble, com molt bé exemplifica Navarro amb un passatge del Tirant (cap. CLXXXIX):
la recreació cervantina, no obstant això, converteix els assots que imposa la Sibil·la al Tirant en un
element paròdic més. Inclús l’atracció dels cavalls per les eugues, que en el Tirant s’utilitzen com a
estratègia bèl·lica, es recrea en el Quijote (I, cap. XV) per caracteritzar un cavaller molt poc heroic.
Més enllà dels elements còmics, aquest assaig mostra també el gran nombre de concordances tex-
tuals que testimonien la presència de Tirante el Blanco en el Quijote. Per exemple, la dama imaginada
que ambdós cavallers anomenen en llurs batalles; l’atreviment i l’enginy de Plaerdemavida reverberen
en el personatge cervantí d’Altisidora; els punts descosits d’una mitja són motiu de patiment tant per a
don Quixot com per a un personatge del Tirant: Felip de França; o bé l’episodi de les dents i els queixals
caiguts després de l’aventura dels ramats es descriu, en termes gairebé idèntics, en el Tirant. Aquesta
mateixa batalla —la que lliura Tirant contra els reis d’Egipte i de Capadòcia, de la qual surt amb quatre
dents i queixals menys— proporciona un detall que reutilitza, més endavant, Cervantes: la cama del
batxiller esclafada per una mula després de la batalla dels encamisats (Quijote, I, cap. XIX). Les simi-
lituds no acaben aquí: una escena semblant, on el protagonista té por de parlar amb les ànimes del més-
enllà, és representada per Tirant (fingeix ser mort perquè el senyor d’Agramunt no descobreixi que ha
caigut des de la cambra de Carmesina i s’ha trencat una cama) i per don Quixot (creu que sent la veu de
Sancho des de l’altre món quan, en realitat, arriba des de la cova on ha caigut l’escuder sense saber com
sortir-ne. Quijote, II, cap. LV).
L’admiració de Cervantes per la versemblança del Tirante, com ja s’ha posat de manifest, s’obser-
va, per exemple, en la redacció final del testament. Navarro Durán llegeix l’escena del Quijote i desco-
breix una coincidència més: els criats, Hipòlit i Sancho, en rebre l’herència, obliden el dolor causat per
la pèrdua de l’amo. Un altre paral·lelisme s’adverteix en l’escena felina del castell ducal (Quijote, II,
cap. XLVI): no només en l’episodi on Plaerdemavida introdueix gats a l’habitació de Diafebus i Este-
fania, ja assenyalat per la crítica anteriorment, sinó també en el combat entre Tirant i el gos del príncep
de Gal·les.
Partint, doncs, de totes aquestes empremtes de lectura de Tirante el Blanco, deliberadament marcades
per Cervantes en la seva obra mestra, Navarro Durán indica altres concomitàncies: en el Tirant llegim el
motiu de la canya i el paper que reutilitzarà Zoraida per establir contacte amb el captiu (Quijote, I, cap. XL);
l’abundància de menjar a les noces del rei d’Anglaterra amb la princesa de França es recupera a les noces
021-Romanics XXXIV 04.indd 609 01/03/12 13:10
610 COSME AGUILÓ
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 34 (2012), p. 483-665
de Camacho (Quijote, II, cap. XX); les barbes blanques i llargues de personatges del Tirant reapareixen
en elQuijote (II, cap. XXXIV); la vànova groga que embolcalla tant Diafebus com don Quixot destaca, en
ambdós casos, la pal·lidesa i la magror dels personatges (Quijote, II, cap. XLVIII); les dreceres conduei-
xen el grec Carillo a la ciutat de Tirant, i don Quixot i Sancho, guiats per Roque Guinart, a la ciutat de
Barcelona (Quijote, II, cap. LXI). Inclús la frase «cada uno es artífice de su ventura» (Quijote, II, cap.
LXVI), endemés de llegir-la Cervantes en una epístola de Pseduo Salustio o en la Silva de varia lección
de Mexía, va poder recordar-la del Tirante: «la ventura cada uno se la procura».
Tampoc és exclusiu d’ambdós autors, però sí compartit, el fet de passar de l’estil indirecte al direc-
te sense precisar el canvi, com molt bé exemplifica l’estudiosa amb passatges del Tirant lo Blanc i del
Persiles. D’aquesta obra pòstuma, s’assenyalen, a més, interessants paral·lelismes: «el model de la vida
ermitana de Renato i Eusebia sí que Cervantes el va trobar en l’episodi viscut pels comptes de Varoic.
La precisió de la construcció de l’ermita, el lloc amè, la vida casta de la parella evidencien el llaç entre
tots dos relats» (p.107).
La impressió que causà Tirante el Blanco en Cervantes —no oblidem el comentari del capellà i la
dispensa de la foguera en el capítol VI del Quijote— es percep des de la seva primera obra, com molt
bé demostra Navarro Durán, tot indicant les concordances en dues escenes compartides per La Galatea
i el Tirant. Aquests possibles vestigis indicarien una primera lectura per part de Cervantes «d’un dels
seus llibres de capçalera, perquè el seu influx no va deixar de ser present en totes les seves obres»
(p. 94). No debades reapareix, també, en les Novelas ejemplares. Una eloqüent mostra s’amaga rere
l’escena on Tirant observa, tancat dins una arca, la nuesa de Carmesina, gràcies a l’espelma que Plaer-
demavida passa pel cos de la princesa; una imatge que, després de canviar-ne els detalls oportuns,
Cervantes evoca en el Celoso extremeño. Així mateix, el paper que s’amaga la protagonista de La gita-
nilla a la sina i l’atac de gelosia de l’enamorat Andrés són motius literaris que, en altres contextos, ja
apareixien a Tirante el Blanco.
En definitiva, l’esplèndid estudi que tenim a les mans representa una eina fonamental que ajuda a
entendre obres mestres enllaçades per la versemblança, tot descobrint-nos les subtileses introduïdes per
Alfonso de Valdés i Cervantes en llurs obres: per saber si un autor ens pica l’ullet, hem de conèixer,
abans, les seves lectures. Un assaig lúcid, amè i fidelment documentat on cada una de les cites del Ti-
rant lo Blanch es reprodueix en versió original, la de Joanot Martorell, i en la traducció de 1511, la que
llegiren Alfonso de Valdés i Cervantes, i a la qual, des d’aquest volum, es vol retre homenatge en el seu
cinquè centenari.
Diana Berruezo Sánchez
Universitat de Barcelona
Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. 2009. Barcelona: Generalitat de Catalunya,
1.138 p + 205 p.
Un nomenclàtor de toponímia és una obra que incorpora de manera ordenada els noms de lloc d’un
indret determinat. Cal dir de bell antuvi que som al davant d’una nova edició, revisada i ampliada, de la
que va veure la llum per primera vegada l’any 2003, la qual, a diferència d’aquesta, aglutinava la tota-
litat de les pàgines en un sol volum. La publicació que ens ocupa té Catalunya com a àmbit espacial i
es tracta d’un catàleg de noms de lloc de rellevància, noms de lloc majors, seleccionats en funció d’una
escala cartogràfica determinada. I és una relació de caràcter oficial, elaborada a partir d’una Resolució
del Parlament de Catalunya, de maig de 1998.
No és, però, únicament una simple llista ordenada de topònims, sinó que, alhora, és un atles de
Catalunya, en el qual, com és habitual en els mapes, les unitats que conformen el corpus de noms de
lloc (actuals) del país disposen, una per una, de la seva situació espacial. Ja s’ha dit nombroses vegades
que la toponímia sense la representació del topos és només ...nímia.
021-Romanics XXXIV 04.indd 610 01/03/12 13:10


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/60921/61133

Navarro Durán, Rosa (2011): El Tirant lo Blanc i la seva presència en el Lazarillo de Tormes i en les novel·les de Cervantes. Castelló; Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 142 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert