Salvador i Liern, Vicent

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Xavier Regàs, Josep Carner, William Martin, Pompeu Fabra, Lluís Sagalà). Són textos, en bona
part inèdits, que completen i justifiquen el llarg estudi històric. Alguns documents polítics interes-
sants que apareixen en l’Epistolari procedents del fons Bofill i Mates (doc. 38, 43, 44) i que el lec-
tor no esperaria trobar, potser hauria estat més adequat situar-los en aquest Apèndix documental.
En conjunt, la Correspondència entre Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates és un tre-
ball important i des d’ara imprescindible per al coneixement dels dos corresponsals i de l’època em-
marcada per les cartes. Si comparem aquesta amb altres correspondències veurem que cada una té
les seves característiques especials. Nicolau s’adaptava, de fet, al seu interlocutor. L’estil varia i
també l’estat d’ànim i les reflexions que aporten. El to de les cartes a Jaume Bofill i Mates és amis-
tós, però d’un to reverencial i diplomàtic: quan escriu, durant l’exili francès i mexicà, a Ferran Cuito,
el seu company d’Acció Catalana, i al Ministeri de Finances, el to és més confidencial, d’amistat a
prova de tot, de ponderada sinceritat, i en certa manera en un to de mestre a deixeble (L’Epistolari
Nicolau-Cuito està en curs de publicació). Tot i que sovint en unes i altres repeteix que la política
ha estat acceptada per ell com una obligació patriòtica i reitera lamentacions per la pèrdua de vida
intel.lectual que això li ha comportat, un arriba a la conclusió que, malgrat tot, era un polític de soca-
rel. En canvi, el to és tot un altre en les cartes a Hermínia Grau, en les quals fa gala d’estoicisme, de
distanciament, de religiositat, de nostàlgia, d’intel.lectual, d’amic. L’aspecte humà que traspua tota
la seva correspondència fa més entenedora la seva complexa actitud davant els esdeveniments i
obre finestres sobre el seu entorn. El perfil humà de Jaume Bofill i Mates queda potser menys di-
buixat però s’hi perfilen bé les seves contradiccions internes, el seu pas de la Lliga a Acció Catala-
na i el seu retorn a la Lliga poc abans de morir el 1933. Dues vides paral.leles al servei de l’Ajunta-
ment, de la Generalitat, de l’Institut d’Estudis Catalans. Un prosista reconegut i l’altre poeta. La lletra
desigual i de difícil lectura del primer contrasta amb la petita i regular de Jaume Bofill, com podem
veure a les guardes del llibre. Les fotografies de la portada, però, i això no és imputable als cura-
dors, poden ocasionar una certa visió distorsionada, ja que Nicolau era deu anys més jove que Jau-
me Bofill i, en canvi, apareix més gran que no Bofill.
L’arxiu Nicolau d’Olwer no està plenament estudiat. Queda molt per fer i, amb tota seguretat,
el present llibre serà un estímul per a nous estudis.
EULÀLIA DURAN
Universitat de Barcelona
FUSTER, Joan, Correspondència (edició dirigida per Antoni Furió), en curs de publicació. Vol.
1: Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Villalonga (a cura de Francesc Pérez Moragon),
València, Tres i Quatre, 1997; vol. 2: Agustí Bartra i altres noms de l’exili americà (a cura
de Santi Cortés), València, Tres i Quatre, 1998; vol. 3: Ernest Martínez Ferrando (a cura de
Vicent Alonso), València, Tres i Quatre, 1999; vol 4: Manuel Sanchis Guarner, Josep Gi-
ner, Germà Colón (a cura d’Antoni Ferrando), València, Tres i Quatre, 2000.
Si la història —el discurs historiogràfic— consisteix al capdavall en el relat que construeix un
sentit per al procés de transformacions d’un grup social durant un període cronològic determinat,
aquest tipus de relat es teixeix a partir d’altres relats més localitzats que narren esdeveniments, a
partir de descripcions de monuments i documents, i sobre la base de la constància escrita de pro-
cessos verbals interactius. Es tracta de tot això que podem anomenar l’arxiu discursiu on es con-
serva, catalogada i activable, la memòria d’una col.lectivitat.
L’historiador-detectiu ressegueix, d’acord amb les regles del seu ofici, tots els indicis relle-
vants, els selecciona, els contrasta, els conjuga, els interpreta, i finalment en fa carn on pren cos la
seua narració històrica final, un discurs que s’aferra a la il.lusió de ser una “reconstrucció” fidel dels
VICENT SALVADOR370
fets, més que no pas una “construcció” subjectiva i parcial. La dialèctica entre aquests dos extrems
és inexhaurible, però ningú no dubta, en el marc de les regles de l’ofici historiogràfic, que la rique-
sa de l’arxiu consultat és una condició necessària per a la tasca de l’historiador.
Fins i tot en el camp de la història literària, que sovint ha estat sacsejada per moviments reduc-
cionistes que reclamaven centrar l’atenció només en els textos de creació, convenim avui en la im-
prescindiblitat d’un arxiu extraliterari —alguns parlaran de paratextos, uns altres de mers contex-
tos— que permeta circumstanciar adequadament els complexos aspectes del fet literari integral.
Documents “marginals” a la literatura estricta com ara els manifestos, les crítiques, les recomana-
cions o decisions de la censura en el seu cas, o també els dietaris dels autors, constitueixen una llar-
ga sèrie de fragments discursius sense els quals el text literari s’afebleix en potència significativa o,
a vegades, simplement, ens resulta inexplicable. Els epistolaris privats constitueixen així mateix, en
eixir a la llum pública, un material preciós, difícilment prescindible. El de Carner o el de Riba en
són bons i monumentals exemples.
I, com en la literatura, en tots aquells aspectes que s’integren en el que podem anomenar el
camp cultural, i que abasta la consciència lingüística, les ideologies, la política estricta, la moda, les
arts o el ritme de la vida ciutadana. Fet i fet, la figura de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) ocupa el
centre de tota una constel.lació de fenòmens culturals de diversa mena que són una peça clau per a
la comprensió i l’explicació de la història catalana de la segona meitat del segle XX. Des de la re-
sistència nacional sota el franquisme fins a la transició esperançadora i l’època del desencant, d’un
cert pessimisme que impregna els darrers anys de la vida de l’autor. Des de les preses de postura so-
bre la normativització i la normalització fins a les valoracions literàries, la reflexió sobre l’art, la
idea i la praxi polítiques o el pensament tout court, que alguns anomenen filosofia. La corres-
pondència de Fuster amb altres personatges de la cultura valenciana, de la catalana en general i de
l’exili europeu o americà conté un mener d’informacions que il.luminen la trajectòria de l’intel.lec-
tual de Sueca i, alhora, àmplies zones de la vida catalana.
La iniciativa d’editar selectivament el munt de paperassa que integra aquesta correspondència
(uns 20.000 documents de l’arxiu de l’autor, entre cartes rebudes i trameses, que calia completar amb
algunes de les epístoles recuperades dels arxius d’altres corresponsals de Fuster) va ser d’Antoni Fu-
rió, que la va engegar fa uns anys, sota els auspicis de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de
València i en col.laboració amb l’editorial valenciana Tres i Quatre, amb un programa de treball que
incloïa la publicació de volums anuals, començant el 1997, cada un a càrrec d’un estudiós especialit-
zat que s’ocupa de fer les anotacions oportunes i els estudis introductoris: fins ara, Francesc Pérez Mo-
ragon, Santi Cortés, Vicent Alonso i Antoni Ferrando, per aquest ordre. Als quatre volums apareguts
a hores d’ara, seguirà el dedicat a Francesc de B. Moll, Aina Moll, Joan Coromines i Josep M. Llom-
part, a càrrec de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès. Cal dir, a més, que els volums incor-
poren apèndixs documentals de caràcter complementari i, així mateix, alguns documents gràfics.
Aquesta correspondència —més que no pas “epistolari” en sentit estricte, ja que inclou les car-
tes dels corresponsals com a conjunt de diàlegs epistolars— no s’articula, doncs, amb un criteri cro-
nològic, sinó en funció de la identitat dels interlocutors epistolars, agrupats per afinitats temàtiques,
d’acord amb un criteri editorial que, sense deixar de ser historiogràfic, és menys neutre que el rasa-
ment cronològic. Una planificació sistemàtica d’aquesta mena, que té vocació d’edició integral, no
exclou, conseqüentment, algunes cartes ja aparegudes en epistolaris publicats d’alguns dels corres-
ponsals, i incorpora així mateix, en cada moment, els materials que han vist prèviament la llum en
diversos avanços de l’epistolari fusterià com els que podem trobar en Textos d’exili (editat per San-
ti Cortés en 1991), Epistolari Joan Fuster/Vicenç Riera Llorca (Josep Ferrer i Joan Pujadas, 1993)
o Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquisme (Santi Cortés i Al-
fons Cucó, 1997) o alguns altres documents epistolars apareguts de manera més aïllada.
El primer dels quatre volums apareguts constitueix el testimoni del diàleg de Fuster amb sis
dels primeríssims escriptors de la literatura catalana contemporània, com són Josep Carner, Marià
Manent, Carles Riba, Josep Pla, Salvador Espriu i Llorenç Villalonga. Com assenyala Pérez Mora-
ANTONI FURIÓ: «JOAN FUSTER: CORRESPONDÈNCIA» 371
gon en la introducció al volum, Fuster es va guanyar un cert “privilegi de corsari” com a crític a cau-
sa de la posició relativament exògena en què se situava respecte als grupuscles barcelonins: diríem
que aquesta mena d’”extraterritorialitat” reforçava la imatge de la seua independència crítica i el
seu paper de referent amb una certa distància avaluadora. És clar que aquest estatus no l’alliberà
d’implicar-se en dures polèmiques, com és la que va mantenir amb Joan Ferraté sobre la poesia
d’Espriu i molt en particular sobre La pell de brau, que Ferraté no valorava líricament. Algunes de
les cartes intercanviades amb l’escriptor de Sinera i els textos de la polèmica pública que s’apleguen
a l’apèndix són mostra de l’acritud amb què ambdós crítics varen defensar unes valoracions con-
traposades que, en el fons, palesaven concepcions literàries molt diferents i que varen tenir un ressò
llarg en el panorama de la literatura catalana.
Més en general, cal dir que les cartes permeten observar certes afinitats amb els corresponsals,
especialment notables en el cas d’Espriu i més encara en el de Josep Pla, model estilístic, en bona
mesura, de la causticitat fusteriana. D’altra banda, pel que fa a les relacions entre aquests dos ho-
menots i entre els seus estils, és impagable el document, reproduït a l’apèndix, on el de Sueca faci-
lita al de Palafrugell unes notes autobiogràfiques destinades a ser el punt de partida de la coneguda
elaboració planiana del retrat fusterià.
El segon volum se centra en una altre capítol de la producció literària i cultural contemporània:
la de l’exili dels catalans a Amèrica, que Santi Cortés, rere les petges d’Albert Manent, havia estu-
diat ja en unes altres publicacions que eixamplaven les connexions valencianes del fenomen. En
efecte, la iniciativa, tan oportuna històricament, d’un Fuster submergit en l’exili interior i perifèric
de la Sueca de la postguerra va ser enormement productiva: va permetre la connexió de l’autor amb
un àmbit molt viu de la producció i la reflexió —tant de tipus cultural com nacional— dels catalans
de la diàspora americana, entre els quals Agustí Bartra ocupa una atenció especial, no exempta
d’actituds polèmiques.
La correspondència amb Bartra, completada gràcies a la col.laboració de la seua esposa, Anna
Murià, és particularment atractiva, ja que implica el contrast de les idees fusterianes amb la poètica
d’un escriptor actiu, ben inserit en l’ambient de la literatura latinoamericana del moment —Joaquim
Espinós ha estudiat amb acuïtat algunes de les connexions de la poètica bartriana— i que, ensems,
postulava una visió més uniformista de la llengua que la del Fuster d’aleshores, que oscil.lava a vega-
des entre una interpretació radical del fabrisme i una certa sensibilitat localista influïda per les opi-
nions de Sanchis Guarner o de Josep Giner. També col.lisionen, per un altre costat, en allò que es re-
fereix a la reivindicació necrològica que Fuster dedica a Eugeni D’Ors: unes opinions que a Bartra i a
Calders els van provocar “una gran indignació”. En alguns punts com aquests, el món de l’exili inte-
rior i el de l’exterior es trobaven però també discrepaven obertament, com, d’altre costat, és fàcilment
explicable si considerem les circumstànicies d’allunyament tant pel que fa a la geografia com a l’ex-
periència vital. Una llarga sèrie de corresponsals també exiliats com són Avel.lí Artís Balaguer, Domè-
nec Guansé, Ramon Fabregat o Miquel Ferrer completen la nòmina —al costat de Vicenç Riera Llor-
ca, absent d’aquest volm— que encarna les relacions transoceàniques dels catalans de València.
Al tercer volum, en canvi, Fuster té un interlocutor únic: el valencià Ernest Martínez Ferrando, es-
criptor i historiador fincat a Barcelona, on va dirigir l’Arxiu de la Corona d’Aragó, personatge que l’a-
curador del recull, Vicent Alonso, ha estudiat amb pulcritud. Ultra moltes qüestions de caire més ca-
solà, la correspondència entre ambdós personatges ens permet inferir el paper que Martínez Ferrando
va tenir en la projecció barcelonina de l’advocat de Sueca. Decidit a excedir els límits provincians de
la València d’aleshores, Fuster va recórrer, d’una banda, a la connexió americana que hem comentat
suara, i, de l’altra, al món de Barcelona, respecte al qual l’historiador va exercir els seus bons oficis in-
troductoris. Un tema reiterat al llarg d’aquest intercanvi epistolar —certament una mica menys docu-
mentat per la part de Fuster, ja que només s’ha disposat de les cartes pròpies de les quals Fuster havia
guardat còpia— és el provincianisme ofegador de la vida valenciana d’aquells anys cinquantes i pri-
meries dels seixantes. Fet i fet, el to —sempre més radical en el suecà— és d’una queixa insistida, i
també una protesta, davant les limitacions literàries, culturals i polítiques de la misèria ambiental.
VICENT SALVADOR372
Les referències a la polèmica sobre l’autenticitat del sant Calze valencià, els homenatges —so-
lemnement superficials— a sant Vicent Ferrer o les anècdotes de canonges que pretenien refutar la fi-
losofia kantiana a força d’interjeccions insultants, hi són ben significatives, en aquesta corres-
pondència bilateral. Hi ha sens dubte una complicitat, fruit de la bona entesa, que permet la crítica de
Fuster respecte a personatges del moment, com ara Francesc Almela i Vives, Miquel Adlert o Xavier
Casp. Fins i tot no s’està de recordar les seues estretors econòmiques, amb confiança i a vegades amb
certa sornegueria. També, al costat de tot això, hi ha un flux recíproc d’informació literària i històri-
ca —tant si es parla de Rubió i Balaguer com d’escriptors estrangers d’actualitat— i, com era d’es-
perar, una qualitat expressiva realment notable que adelita el lector.
Finalment —per ara— el volum quart recull intercanvis de tipus més “filològic” amb Sanchis
Guarner, amb Josep Giner i amb Germà Colón. Les discussions sobre el model de llengua literària i so-
bre la relació dels dialectalismes en la normativa ocupen un lloc cabdal en aquests textos. Amb Giner
—personatge curiós i poc amic d’equilibris, defensor d’una valencianització un xic ultrancera— s’a-
rriba a establir un to de discrepància severa que és absent en els altres dos casos. Així, podem observar
una certa acritud en l’intercanvi produït amb ocasió de la publicació de l’Antologia de la poesia va-
lenciana, a la qual Giner dedica una extensísima carta crítica, detalladament replicada per Fuster.
Sens dubte, la correspondència més densa i interessant és la de Fuster i Sanchis -sobretot els
anys del seu allunyament mallorquí, però també a partir del seu retorn a València. Antoni Ferran-
do, en l’estudi introductori, dóna una clau d’interpretació, subjectiva però ben il.lustrativa, d’amb-
dues figures: l’un “liberal radical i catalanista”, enfront de l’altre, més eclèctic, un valencianista in-
tegrador de tarannà “socialdemòcrata”, segons el qualificatiu de Ferrando. La cosa certa, en tot cas,
és que la documentació aplegada ens permet valorar els matisos i les vacil.lacions d’ambdues acti-
tuds respecte a la uniformitat i la dialectalització de la llengua. També permet copsar un sentit d’a-
mistat que mena Fuster a fer de Sanchis un confident de primer ordre en aspectes dolorosos per a
ell com van ser, al voltant de l’any 1950, les tensions amb Miquel Adlert i, en menor mesura, amb
Xavier Casp, que el van decidir finalment (vegeu la carta que signa Fuster el 23 de març de 1951)
a trencar les seues relacions amb el grup de l’editorial Torre, que havia representat en la primera
postguerra el baluard valencià més important de la resistència cultural i nacional. De fet, la corres-
pondència amb Riera Llorca ja ens havia aportat un bon testimoni d’aquest desencontre. Probable-
ment un volum futur, ja anunciat, sobre la correspondència amb aquest grup —i, més encara, si Xa-
vier Casp accedeix a obrir a la consulta dels estudiosos els arxius de Miquel Adlert— llançarà més
llum sobre aquest tema espinós que va implicar una escissió decisiva per a la vida del nacionalisme
cultural a València durant molts anys.
Aquest i altres són aspectes que, sens dubte, els successius lliuraments de la correspondència
fusteriana contribuiran a historiar. És per això que cal desitjar a aquesta iniciativa una llarga vida i
una satisfactòria culminació del seu pla de treball —a diferència del que va esdevenir-se amb la pu-
blicació de l’Epistolari Llorente, interrompuda després del tercer volum—, que constituirà, sens
dubte, una de les més ambicioses tasques de documentació sobre la cultura catalana contemporània
dutes a terme recentment pel nostre món editorial.
VICENT SALVADOR
Universitat Jaume I
ROMEU I FIGUERAS, Josep. Recerques d’etnologia i folklore. Biblioteca Serra d’Or, 251. Barce-
lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. 170 pp.
No hi ha dubte que en Josep Romeu i Figueras trobem la personalitat més completa de tota la
història del folklore català, no tan sols per la síntesi dels substrats formatius que integra i l’ampli-
tud dels seus interessos —del folklore filològic d’extracció romàntica fins a l’etnografia a la mane-
JOSEP ROMEU I FIGUERAS: RECERQUES D’ETNOLOGIA I FOLKLORE 373


FUSTER, Joan, "Correspondència" (edició dirigida per Antoni FURIÓ), en curs de publicació. Vol. 1: "Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Villalonga" (a cura de Francesc Pérez Moragon), València, Tres i Quatre, 1997; vol. 2: "Agustí Bartra i altres no

FUSTER, Joan, "Correspondència" (edició dirigida per Antoni FURIÓ), en curs de publicació. Vol. 1: "Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu, Villalonga" (a cura de Francesc Pérez Moragon), València, Tres i Quatre, 1997; vol. 2: "Agustí Bartra i altres no

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert