Hernàndez i Cardona, Àngel M.

Pérez i Raventós, Joaquim

Revistes Catalanes amb Accés Obert

T a r d o r - H i v e r n  2 0 1 4  -  d o v e l l a  -  5
N a t u r a
L’esperó de Bolòs, una planta endèmica 
de Catalunya redescoberta al Bages
Joaquim Pérez i Raventós
Àngel M. Hernández i Cardona
Una planta que es donava per ex-
tingida al Bages –l’esperó de Bolòs, 
una espècie protegida a nivell esta-
tal–, descoberta de nou dins el ter-
me municipal de Mura per Joaquim 
Pérez. Parlem del descobriment i de 
la seva singularitat.
Una espècie que es creia 
extingida al Bages
L’esperó de Bolòs (Delphinium 
bolosii) és una planta que es donava 
per extingida a la comarca del Bages, 
des que l’insigne botànic bagenc Joan 
Cadevall i Diars (1846-1921) la va 
trobar a la font d’Estenalles, terme de 
Mura, tot i que la va classificar com a 
Delphinium elatum subsp. montanum, 
ja que a començaments del segle XX 
encara no havia estat descrita l’espècie.
S’ha sabut que la planta trobada per 
Cadevall a la font d’Estenalles correspo-
nia a l’esperó de Bolòs gràcies a un plec 
d’herbari conservat a l’Institut Botànic 
de Barcelona (BC-Cadevall 815.944), 
del mes de maig de 1912, que conté 
un exemplar cultivat en jardí botànic 
però procedent per llavor o rizoma de 
la indicada localitat.
Un segle després, Joaquim Pérez ha 
retrobat la planta en un indret situat 
igualment dins del terme municipal 
de Mura.
Com es va fer la descoberta
Quan hom té la sort de fer una 
descoberta, sigui en l’àmbit que sigui, 
possiblement la casualitat hi juga un 
factor important. Això és el que li va 
passar a Joaquim Pérez, el primer dels 
signants d’aquest article, quan un dia 
del mes de juliol de 2012, durant una 
excursió per Sant Llorenç del Munt i 
l’Obac, va observar, en un paratge poc 
freqüentat de la part nord del parc 
natural, que entre la vegetació hi havia 
una herba alta amb unes vistoses flors 
d’un blau violaci a la part de dalt de la 
canya, i per sota d’aquestes, n’havien 
altres ja pol·linitzades, de les quals 
començaven a aparèixer els fruits. Les 
flors eren nombroses, aproximadament 
una vuitantena, i tenien esperons, detall 
que feia suposar que la planta pertanyia 
al gènere Delphinium. Tanmateix, Joa-
quim, bon coneixedor de Sant Llorenç 
del Munt i l’Obac, per on fa moltes 
passejades, observant-hi la vegetació 
i fent-hi fotografies, i que té una certa 
experiència amb la morfologia i tipologia 
de la flora que s’hi fa, no havia vist mai 
aquella planta. Per aquelles dates ja 
estava quasi marcida, amb les fulles 
Flors de l’esperó de Bolòs.
T a r d o r - H i v e r n  2 0 1 4  -  d o v e l l a  -  6
mig pansides i recaragolades per la calor 
estival. Desconeixent quina planta era, 
va retratar-la.
Les fotos que va fer les va enviar a 
l’Àngel Hernández, biòleg i company 
de la Secció de Ciències Naturals del 
Centre Excursionista de Terrassa, per 
si podia identificar-la. El segon signant 
d’aquest article, en veure les fotografies, 
li va respondre que calia parlar-ne de 
seguida, ja que va veure en la planta 
alguna cosa d’especial. I va proposar 
d’anar-la a veure. Feta la primera ob-
servació in situ, la reacció del biòleg 
va ser de sorpresa. Després de fer-hi 
unes comprovacions a l’herba, mirant 
el nombre de flors, la mida d’aquestes, 
l’alçada de la planta, les fulles palma-
tisectes i els fruits incipients, tot això 
el portava cap l’esperó de Bolòs, però 
faltaven alguns detalls per determinar-la 
amb tota seguretat. Passats alguns dies 
van tornar tots dos. Aquesta vegada els 
fol·licles, que d’aquesta mena eren els 
fruits, ja estaven ben crescuts i plens de 
llavors, les quals eren recobertes d’es-
quames imbricades, un dels caràcters 
definitoris. L’Àngel ja no va tenir cap 
dubte de quina espècie es tractava: 
era l’esperó de Bolòs, científicament 
anomenat Delphinium bolosii.
Característiques 
del gènere Delphinium
El gènere Delphinium pertany a les 
ranunculàcies, una família de dicotile-
dònies amb una gran diversitat pel que 
fa a l’estructura de la flor.
La presència en la flor d’una pro-
longació en forma d’esperó fa que els 
Delphinium siguin coneguts popularment 
amb el nom d’esperons de cavaller, o 
simplement esperons.
Aquest gènere comprèn unes 300 
espècies d’herbes anuals, biennals o 
perennes, la majoria de les regions tem-
perades de l’hemisferi nord. Aquestes 
plantes fan inflorescències racemoses, 
és a dir, que les flors, pedunculades, 
s’agrupen al llarg d’un eix. De vegades 
aquests raïms es ramifiquen i formen 
inflorescències compostes. Les flors 
d’aquest gènere són zigomorfes (de 
simetria bilateral), amb dos verticils, 
l’extern, format per cinc peces aco-
lorides que corresponen als sèpals, i 
l’intern, compost per quatre peces que 
corresponen als pètals. El sèpal supe-
rior està prolongat en forma d’esperó i 
els dos pètals superiors presenten uns 
apèndixs nectarífers que penetren en 
l’esperó. El gineceu consta de tres o 
cinc carpels. Els fruits són formats per 
tres o cinc fol·licles, els quals contenen 
moltes llavors.
Les flors del Delphinium estan to-
talment adaptades a la pol·linització 
per insectes (són plantes entomòfiles o 
entomògames). L’existència d’un esperó 
llarg dins del qual es localitza el nèctar, 
produït pels dos pètals superiors necta-
rífers, implica que s’hagi de pol·linitzar 
per insectes proveïts d’una llarga espi-
ritrompa, especialment himenòpters del 
gènere Bombus (borinots) i papallones 
diverses. Per tal d’evitar l’autofecundació 
hi ha proteràndria, és a dir, maduren 
abans els estams que els pistils. Tot 
i això, en algunes espècies de raïms 
compostos, els insectes poden visitar 
branques contigües i per tant augmenta 
la probabilitat d’autofecundació.
El principal mecanisme de dispersió 
de llavors és pel vent (anemocòria). 
Els fol·licles són moguts pel vent i 
les llavors es dispersen al voltant de 
la planta corresponent. A més a més, 
moltes llavors presenten estructures que 
faciliten aquesta disseminació eòlica, 
per exemple esquames que revesteixen 
totalment la grana. Un cop caigudes, 
també l’aigua de la pluja les pot arros-
segar a distàncies notables.
En la regió mediterrània moltes 
espècies de Delphinium són herbes 
anuals, una adaptació molt adequada 
al clima mediterrani, caracteritzat per 
primaveres plujoses i estius secs. En 
canvi les espècies perennes del gènere 
han adoptat altres estratègies, princi-
palment l’adquisició de substàncies 
químiques tòxiques, especialment al-
caloides diterpenoides, com a defensa 
davant els herbívors.
Característiques 
de l’esperó de Bolòs
L’espècie Delphinium bolosii va ser 
descrita pels botànics catalans Cèsar 
Blanché i Vergés i Julià Molero i Briones. 
Ho van fer l’any 1983 en la prestigio-
sa revista Candollea, de Ginebra i la 
van dedicar a Oriol Bolòs i Capdevila 
(1924-2007), catedràtic de botànica 
de la Universitat de Barcelona.
L’esperó de Bolòs és una planta herbà-
cia vivaç, que perd a finals de l’estiu la 
part vegetativa aèria, però que conserva 
viva la part subterrània, en aquest cas 
una soca tuberosa poc gruixuda. D’aquí 
sortiran els rebrots que donaran origen 
a un altre cicle vegetatiu.
Fol·licles de l’esperó de Bolòs.
T a r d o r - H i v e r n  2 0 1 4  -  d o v e l l a  -  7
La tija és molt alta i esprimatxada, 
de fins a 2 metres i de 7 a 10 mm de 
diàmetre. Les fulles, tant les basals 
com les caulinars són palmatisectes, 
que poden atènyer, les més grans els 20 
cm d’envergadura, amb lòbuls que fan 
més de 4 mm d’amplada. Els pecíols 
són llargs, clarament embeinadors, però 
no totalment, és a dir, són semiample-
xicaules.
Les flors, d’un blau violaci, són 
grosses, comparades amb les d’altres 
espècies del gènere, i mesuren 3 o 4 
cm. Els sèpals són glabres o parcial-
ment pubèruls, mentre que els pètals 
laterals són ciliats. L’esperó fa uns 2 
cm de llargada.
La inflorescència és un raïm, la qual 
cosa vol dir que les flors són peduncula-
des i disposades al llarg de l’eix caulinar. 
Fa cosa d’1 metre de llarg i és bastant 
laxa. Consta d’una vuitantena de flors. 
Els peduncles són bastant llargs i igualen 
o superen la longitud dels fruits.
Els fol·licles, units de tres en tres, 
són glabres i fan més de 16 mm. Ca-
dascun conté al voltant de tretze llavors. 
Les llavors, de color bru molt fosc, són 
recobertes per aproximadament vuit 
rengles d’esquames imbricades.
La pol·linització 
i la disseminació
Com ja s’ha dit, els esperons són 
plantes quasi sempre entomògames, 
és a dir, que la seva pol·linització és 
realitzada per insectes.
Maria Bosch i Daniel ha estudiat els 
insectes relacionats amb l’esperó de 
Bolòs, tant en les plantes d’Ulldemolins 
com en les de Rubió de Baix. En la po-
blació d’Ulldemolins, els himenòpters 
i lepidòpters fan més del 87% dels 
pol·linitzadors potencials. Entre els 
himenòpters destaquen Alostor atropos, 
el que més, diversos Lassioglossum i 
tres espècies de Bombus. En el cas de 
Rubió de Baix, també els himenòpters 
i els lepidòpters s’enduen la palma, 
amb més d’un 88% dels insectes po-
tencialment pol·linitzadors. Entre els 
himenòpters el més actiu és Bombus 
terrestris, seguit per Xylocopa violacea 
i Alastor atropos. Entre els lepidòpters 
destaquen dues papallones del gènere 
Gonopteryx. 
S’ha de dir que molts dels insectes 
que visiten l’esperó de Bolòs, en lloc de 
libar, el que fan és foradar l’esperó de 
la flor i robar-ne el nèctar. Possiblement 
per això, aquesta espècie presenta, com 
a estratègia reproductiva, un cert grau 
d’autogàmia.
El principal mecanisme de dispersió 
de llavors és pel vent (anemocòria). 
Els fol·licles són moguts pel vent i 
les llavors es dispersen al voltant de 
la planta corresponent. A més a més, 
moltes llavors presenten estructures que 
faciliten aquesta disseminació eòlica, 
per exemple esquames que revesteixen 
totalment la grana. Un cop caigudes, 
també l’aigua de la pluja les pot arros-
segar a distàncies notables.
Una singularitat genètica
Les espècies del gènere Delphinium 
tenen una dotació diploide de 16 cromo-
somes o bé poliploide (especialment te-
traploide de 32 cromosomes). Tanmateix 
se’n coneixen tres espècies disploides 
(amb un nombre de cromosomes que 
no és múltiple de 8, el nombre bàsic 
haploide del gènere), entre les quals 
l’esperó de Bolòs, que té 18 cromosomes.
Cal dir que l’únic Delphinium de 
l’àrea mediterrània que és disploide és 
l’esperó de Bolòs, ja que les altres dues 
espècies són de l’Àsia Central.
A part d’aquesta singularitat, els 
especialistes en la biosistemàtica del 
gènere han fet avinent que l’esperó de 
Bolòs presenta diversos trets morfològics 
particulars i uns patrons de bandes 
isoenzimàtiques molt específics. 
Distribució geogràfica
De l’esperó de Bolòs només se’n co-
neixen, deixant a part Sant Llorenç del 
Munt i l’Obac, dues localitats, una al 
Priorat, en terme d’Ulldemolins, a l’indret 
anomenat els Segalassos, on s’hi fan dos 
rodals, i una altra a la Noguera, en tres 
petites àrees pertanyents als municipis 
de les Avellanes i Santa Linya, Alòs de 
Balaguer i Foradada (concretament a 
Rubió de Dalt).
Es tracta, doncs, d’una planta endè-
mica de Catalunya.
Una espècie protegida
Delphinium bolosii és una espècie 
protegida a nivell estatal pel reial de-
cret 439/1990 i a nivell autonòmic pel 
decret de la Generalitat de Catalunya 
172/2008.
Llavors de l’esperó de Bolòs.
T a r d o r - H i v e r n  2 0 1 4  -  d o v e l l a  -  8
A més, és inclosa en el Llibre vermell 
de les plantes vasculars endèmiques i 
amenaçades de Catalunya i en diverses 
llistes vermelles de la flora ibèrica.
Localitat i hàbitat
La planta va ser descoberta a la part 
nord, bagenca, del parc natural de Sant 
Llorenç del Munt i l’Obac, dins del terme 
de Mura (DG11).
L’exemplar detectat creixia en la llera 
d’un torrent, sobre un terreny d’al·luvió, 
bàsicament un codolar de còdols silícics 
i calcaris. Formava part d’un herbassar 
dens i molt heterogeni, que en gran part 
era una bardissa. 
Aquest herbassar estava al costat 
d’un alzinar amb marfull. Formaven part 
d’aquest alzinar i de l’orla riberenca els 
arbres, arbustos i lianes següents: alzina, 
aranyoner, arboç, avellaner, boix, corner 
o mallenquera, coronil·la boscana, fals 
aladern o fil·lírea de fulla ampla, freixe de 
fulla gran, heura, lligabosc mediterrani, 
marfull i vidalba.
A la banda dreta del torrent hi havia 
una paret de conglomerat amb plantes 
típiques de roquissar com l’orella d’ós, 
el gavó menut, el marcet, el teucri 
de codina, alguns crespinells, el cap 
rodó, la falzia de font, la falzia roja i 
la dauradella.
Respecte a l’herbassar on creixia 
l’esperó de Bolòs, s’ha de destacar la 
seva gran heterogeneïtat i l’elevat nom-
bre de plantes herbàcies i arbustives 
que s’hi feien: agropir caní, all oleraci, 
allenc o herba allera, arenària de codi-
na, argelaga, aritjol, campaneta d’orti-
ga, canabassa, canyaferla, carabassina, 
card caboter, cerasti de font, clinopo-
di, colitxos, corniol, crespinell gros, 
esbarzer, espantallops, esparreguera 
boscana, espunyidella apegalosa, espu-
nyidella peluda, estripa-sacs, farigola, 
fromental, fumària enfiladissa, galzer-
an, garlanda de flor gran, gatmaimó, 
gavó groc, gerani purpuri, herba de les 
mamelles, herba de sant Jordi, llengua 
de bou, lleteresa de camp, lleteresa de 
vesc, llunetes valencianes, margarida 
de camp, marxívol, matafaluga de 
prat, melandri blanc, mèlica ciliada, 
mirallera escabra, orelludeta, pericó 
de muntanya, pericó groc o herba fora-
dada, poa comprimida, rèvola, ripoll 
boscà, rogeta, roldor, romaní, roser ga-
varrer, sajolida de muntanya, torilis de 
camp, trèvol pudent, turrita, valeriana, 
vidalba, vidiella i viola boscana.
BiBliografia
Blanché, C. Revisió biosistemàtica del gè-
nere Delphinium a la península Ibèrica i 
illes Balears. Institut d’Estudis Catalans. 
Barcelona, 1991.
Blanché, C. Molero, J., Bosch, M. i Simón, 
J. “La dysploïdie dans la tribu des Del-
phinieae (Ranunculaceae). Bocconea, 5: 
535-547, 1997.
Bosch, M., Simón, J., Molero, J. i Blanché, 
C. “Reproductive biology, genetic variation 
and conservation of the rare endemic 
dysploid Delphinium bolosii (Ranuncu-
laceae)”. Biological Conservation, 86: 
57-66, 1998.
Bosch, M. Biologia de la reproducció de 
la tribu Delphinieae a la Mediterrània 
occidental. Institut d’Estudis Catalans. 
Barcelona, 1999.
Sáez, L., Aymerich, P. i Blanché, C. Llibre 
vermell de les plantes vasculars i ame-
naçades de Catalunya. Argania Editio. 
Barcelona, 2010.
Joaquim Pérez i Raventós
Secció de Ciències Naturals C.E.T.
Àngel M. Hernández i Cardona
Doctor en Ciències Biològiques
Dossiers o articles destacats:
92:  Evolució demogràfica, crisis de mortalitat i estacionalitat 
a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX)
93:  L’empremta andalusina al tram montserratí del Llobregat
94:  La fotografia històrica al Bages
95:  La recerca del Cançoner Popular a la comarca del Bages
96:  La fotografia històrica al Bages (II)
 Claret dels Cavallers (Sant Mateu de Bages)
97:  La tradició mil·lenària de la vinya i la cultura del vi al 
Bages
98:  El camí romà de la Torre del Breny i la vil·la de can Font 
de Cirerencs (Castellgalí)
99:  Arxius personals i patrimonials al Bages i Moianès
100:  Pla Integral de Revitalització del Nucli Antic (PIRNA) 
 de Manresa
101:  Vida i semblança del comte, monjo, abat i bisbe Oliba, 
 en el mil·lenari de l’inici del seu abadiat de Ripoll 
 i de Cuixà
102: Les fàbriques de pólvora a Manresa i al Bages
Subscripcions i comandes de números endarrerits: Apartat 377 - 08241 Manresa - Tel.: 93 873 65 25
103: Patrimoni del Bages
104: El trogloditisme al Bages
 L’aventura europea dels “Magatzems Jorba” a Brussel·les
105:  El Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, a Manresa 
(1960-1987)
106: Els germans Picalqués, destacats militars manresans 
 de la Guerra de Successió
 L’evolució de les tines a la Catalunya Central
107: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages
108: I Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central
 Homenatge a Miquel Cura i Morera
109: Les “Minas de Potasa de Súria, S.A.” durant el primer   
any de la Guerra Civil (1936-1937)
110:  Magí Gamisans “Gamis”, un home de poble
111:  Dades inèdites sobre art al Bages (s. XIV-XVIII)
112: Jornades: Conèixer les fàbriques del Bages
113: Súria, Santpedor i Rajadell des d’una perspectiva medieval
114: Què fem amb el patrimoni industrial?


L'esperó de Bolòs, una planta endèmica de Catalunya redescoberta al Bages

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert