Revistes Catalanes amb Accés Obert

42
PRINCIPALS LÍDERS POLÍTICS
RAÚL ALFONSÍN (president de l’Argentina 1983-1989, Unión
Cívica Radical)
Neix el 12 de març de 1927 a Chascomús, a la província de Buenos
Aires. Es llicencia com a advocat el 1950 i funda el diari El impar-
cial. El 1963 és elegit membre del Parlament Nacional i el 1965
nombrat president de la Unión Cívica Radical de la seva provín-
cia, càrrec que ostentarà fins el 1972. Aquest mateix any intenta
arribar a la presidència de la República, però les eleccions les
guanya el partit peronista, que més tard, el 1976, serà derrocat
per un altre cop militar. Després de la derrota argentina davant el
Regne Unit a la guerra de les Malvines de 1982, el Govern militar
es veu molt afectat i permet noves eleccions presidencials i
democràtiques. Alfonsín es converteix el 1983 en el primer radi-
cal que pot vèncer el peronisme amb un marge bastant ampli. La
seva presidència es caracteritza per la forta inflació, el deute
nacional, les disputes laborals i el descontent militar. Amb un
intent de solucionar el tema econòmic, negocia préstecs amb el
Fons Monetari Internacional i introdueix el Pla Austral el 1985,
que té només un èxit limitat. Els greus problemes econòmics que
pateix el país provoquen la seva dimissió. El 8 de juliol de 1989
és succeït pel peronista Carlos Ménem. El 1993, quan torna a ser
elegit president de la UCR, perd novament les eleccions contra
Menem. Dos anys més tard, abandona la presidència del seu par-
tit i a poc a poc es va allunyant de la vida política.
ELISA CARRIÓ (candidata a les eleccions presidencials del 2003
pel partit Argentina por una República de Iguales, ARI)
Aquesta advocada doctorada en Dret Públic, més coneguda com
“Lilita”, neix el 1951 a la província del Chaco. El 1994 és nome-
nada Convencional Constituent i, com a militant de la Unió Cívica
Radical (UCR), és elegida Diputada Nacional per la seva provín-
cia, entre 1995 i 1999, càrrec pel qual és reelegida en el període
2000-2003. Durant aquesta època de diputada presideix la
Comissió de la Cambra dels Senadors que investiga el rentat de
diners a l’Argentina, on s’acusa grans grups econòmics nacionals
d’afavorir l’ingrés de diners del narcotràfic, i impulsa l’informe
sobre el destí de les Aportacions del Tresor Nacional i les priva-
titzacions. L’últim any, es proclama dissident del radicalisme i
funda el seu propi partit, l’ARI. A les eleccions del passat mes d’a-
bril aconsegueix el quart lloc.
EDUARDO LUIS DUHALDE (president de la República 2002-2003,
Partido Justicialista)
Nascut el 5 d’octubre de 1941 a Lomas de Zamora, província de
Buenos Aires, aquest descendent de bascos es llicencia com a
procurador, advocat i notari l’any 1970. Aquest mateix any, s’afi-
lia al Partido Justicialista. Tres anys més tard, inicia la seva carre-
ra política en el seu municipi, on arriba a ser intendent (alcalde).
Destituït pel cop d’Estat de 1976, recupera aquest càrrec amb el
retorn de la democràcia el 1983. Quatre anys després, és elegit
diputat per la seva província i el 1989 s’alia amb Carlos Menem
per competir per les presidencials de 1989. És nomenat vicepre-
sident del país, des d’on impulsa plans de prevenció contra la dro-
gaaddicció i a favor de la lluita contra el narcotràfic. A principis
dels noranta, renuncia a la vicepresidència per presentar-se com
a governador de Buenos Aires, càrrec que assumeix un any més
tard i pel qual serà reelegit el 1995. El 1999 es presenta a les
eleccions presidencials però les perd front Fernando de la Rúa. És
en aquest moment quan comencen les disputes amb Carlos
Menem, ja que Duhalde denuncia la falta de suport de membres
del seu partit a la seva candidatura. L’any 2001 guanya l’escó de
senador per Buenos Aires. A finals d’aquest any i principis de
2002 dimiteixen De la Rúa primer i després Rodríguez Saá.
L’Assemblea Legislativa designa Duhalde nou president
d’Argentina, càrrec que ha ocupat durant l’últim any, fins exhau-
rir l’exercici quadriennal per al qual havia estat elegit De la Rúa.
NÉSTOR KIRCHNER (president de l’Argentina, des del 2003,
Partido Justicialista)
Nascut el 25 de febrer de 1950 a Río Gallegos, a la província de
Santa Cruz, Néstor Carlos Kirchner es llicencia en Dret el 1976 per
la Universidad Nacional de la Plata. Després d’acabar els seus
estudis, retorna a la seva terra i es dedica plenament a exercir
d’advocat, formant el seu propi estudi jurídic. Des de molt jove
milita al Partido Justicialista (formant part de la branca juvenil).
El 1987 és elegit intendent (alcalde) de la seva ciutat natal, lloc
que ocuparà fins al 1991. Aquest mateix any, gràcies al suport
popular, aconsegueix la Governació de la província de Santa Cruz.
El 1994 és elegit Convencional Constituent per a la reforma de la
Constitució argentina, fet que el beneficiarà a l’hora de poder ser
reelegit, tant el 1995 com el 1999, com a governador provincial
amb un 78% dels vots. No abandonarà aquest càrrec fins a prin-
cipis de 2003, quan el Congrés Nacional del Partido Justicialista
l’habilita junt a dos altres candidats a competir per separat a les
eleccions presidencials. Als comicis presidencials del 27 d’abril de
2003, cap candidat assoleix el 45% dels vots necessaris per ser
proclamat president i Kirchner, juntament amb el també peronis-
ta Carlos Menem, queden com a candidats per a una segona
ronda. No obstant això, a quatre dies d’aquesta segona volta, el
14 de maig, Menem es retira i Néstor Kirchner és proclamat
automàticament president de la República d’Argentina, amb tan
sols un 22% dels vots de la primera volta, càrrec que assumeix el
dia 25 del mateix mes.
CARLOS SAÚL MENEM (president de l’Argentina 1989-1999,
Partido Justicialista)
Fill d’immigrants sirians, Carlos Saúl Menem neix el 2 de juliol
de 1930 a Anillaco, a la província de La Rioja. Als 20 anys
marxa a Córdoba a estudiar Dret i, durant aquests anys univer-
sitaris, comença la seva carrera política. S’afilia al Partido
Justicialista (peronista) de la seva província, de la qual és ele-
git governador el 1973, càrrec per al qual és reelegit el 1983 i
el 1987. El 1988 aconsegueix ser candidat del seu partit per a
la presidència de la República d’Argentina i un any més tard
guanya les eleccions front Alfonsín. El 1990 sofreix un intent
de cop d’Estat per part d’un grup de militars, però és controlat
www.cidob.org
43
LÍDERS POLÍTICS
per les forces lleials. Aquest mateix any, Menem indulta tant als
comandants de l’última dictadura com a altres protagonistes de
la violència política dels últims anys al país. L’any 1993, jun-
tament amb la Unión Cívica Radical, acorda una reforma de la
Constitució de 1853 que permet la possibilitat de ser reelegit.
El 1995 és, doncs, reelegit president del Govern. La seva tasca
es caracteritza per la privatització de les empreses públiques,
entre aquestes la petrolera YPF i la principal línia aèria del
país, Aerolíneas Argentinas. A les eleccions del 24 d’octubre de
1999, el peronisme és derrotat pel radical Fernando De la Rúa.
Després de deu anys com a president de l’Argentina i deixant
un “deute social” de tretze milions de pobres i una taxa d’atur
del 14,5%, Menem entrega el seu càrrec al seu successor i s’a-
llunya temporalment de la vida política. El 2001 és detingut i
posat en arrest domiciliari com a presumpte cap d’una associa-
ció il·lícita de venda d’armament a l’Equador i a Croàcia durant
el seu mandat, però és posat en llibertat el 21 de novembre del
mateix any, quan la Cort Suprema anul·la l’acusació. L’octubre
de 2002 sol·licita llicència com a Cap del Consell Nacional del
Partido Justicialista per competir en les eleccions internes de
candidats per a les eleccions presidencials de maig de 2003.
Després d’aconseguir el 24,4% dels vots a la primera volta,
passa a la segona ronda, però es retira dies abans de la cele-
bració de les eleccions. 
RICARDO LÓPEZ MURPHY (candidat a les eleccions del 2003 pel
partit Recrear Argentina)
Nascut el 10 d’agost de 1951 a Buenos Aires, es llicencia en
Economia i realitza estudis de postgrau al Departament
d’Economia de Chicago. Al seu currículum hi figura el càrrec de
consultor de l’FMI, el PNUD, el Banc Mundial, el Banc
Interamericà del Desenvolupament i la CEPAL; va ser assessor de
la presidència del Banc Central de la República Argentina i el Banc
Central d’Uruguai i director nacional d’Investigacions i Anàlisis
Fiscals de la Secretaria d’Hisenda del Ministeri d’Economia
d’Argentina. Militant de la Unión Cívica Radical, forma part del
Govern de Fernando De la Rúa i ocupa els càrrecs de director del
Ministeri d’Economia i ministre de Defensa i d’Economia entre
1999 i 2001. La caiguda del Govern de De la Rúa és el detonant
que l’allunya del partit en què ha militat durant 30 anys. Després
de desvincular-se de la funció pública, actualment és investiga-
dor visitant del FIEL i lidera el seu propi partit, Recrear Argentina.
A les eleccions del mes d’abril passat aconsegueix ser el tercer
candidat més votat.
ADOLFO RODRÍGUEZ SAÁ (president de la República durant la
setmana del 22 al 29 de desembre de 2001, Partido
Justicialista)
Nascut el 25 de juliol de 1947 a San Luis, aquest advocat com-
petidor dins del seu propi partit amb el governador de Córdoba,
José Manuel de la Sota, i l’ex president Carlos Menem, es pre-
senta a les eleccions presidencials de l’abril passat com un dels
candidats forts, tot i que el 12,1% dels vots que aconsegueix el
releguen a una cinquena posició. Rodríguez Saá és l’apoderat
del Partido Justicialista entre 1971 i 1983 i  exerceix de dipu-
tat provincial i president del Bloque Justicialista durant el perí-
ode de 1973 a 1976. El 1985 és elegit president del Partido
Justicialista pel districte de San Luis i és reelegit com a gover-
nador d’aquesta província en cinc ocasions. La màxima fita polí-
tica l’aconsegueix el 22 de desembre de 2001, quan Fernando
De la Rúa renuncia a la presidència i ell és elegit president de
la República per l’Assamblea Legislativa. Però després d’una set-
mana presenta la seva dimissió. Una fita important del seu man-
dat és las suspensió del servei del deute extern. La seva millor
carta de presentació en aquestes últimes eleccions és que San
Luis actualment és una de les províncies amb els ingressos per
càpita més elevats d’Argentina i amb els nivells més baixos d’a-
tur, absentisme escolar i analfabetisme. Per contra, pesa sobre
ell una acusació davant la justícia per haver incrementat de
manera desmesurada el seu patrimoni personal.
FERNANDO DE LA RÚA (president de la República 1999-2001,
Unión Cívica Radical)
Neix a Córdoba el 15 de setembre de 1937 i, amb 21 anys, es
llicencia en Dret, aconseguint la “Medalla d’Or”. Afiliat a la
Unión Cívica Radical (UCR) des de la seva joventut, ocupa l’as-
sessoria del Ministeri d’Interior amb tan sols 26 anys, durant el
mandat constitucional d’Arturo Illia (1963-1966). El 15 d’abril
de 1973 és elegit senador per Buenos Aires i exerceix el càrrec
de legislador de la Cambra Alta fins al cop militar de 1976. La
seva experiència com a candidat del seu partit a les presiden-
cials comença el 1983, quan és derrotat per Raúl Alfonsín, que
encapçala la llista de la UCR a les eleccions d’aquell any. Com
a contrapunt, De la Rúa accedeix per segon cop a encapçalar la
llista de senadors. El 1989 guanya per tercera vegada consecu-
tiva l’elecció de Senador Nacional, però ha de cedir l’acta des-
prés que el Col·legi Electoral reassigni els escons en favor de
les llistes minoritàries. El 1991 és elegit president del Comitè
capitalí de la UCR i guanya el mandat per a la Cambra dels
Diputats, tot i que dos anys després tornarà al Senat. Cinc anys
més tard, aconsegueix  ser elegit governador de la Ciutat
Autònoma de Buenos Aires, amb el 40% dels vots. Després d’al-
guns apropaments entre la UCR i el Frepaso, que comporten la
creació de l’Alianza por el Trabajo, la Justicia y la Educación
(més coneguda com l’Alianza), és nomenat president de la
República en guanyar les eleccions de 1999, posant fi a una
dècada de peronisme i situant-se al capdavant del primer
Govern de coalició a la història del país. El seu Govern, però,
destaca per la lentitud i la manca de decisions i accions.
Després de diverses crisis internes i manifestacions ciutadanes,
dimiteix del càrrec el 20 de desembre de 2001. 
Fonts
http://www.cidob.org/bios
http://www.volsinectis.com.ar/especiales/elecciones
http://www.efedata.efe.es


Principals líders polítics

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert