El Dr. Antoni Joan Martí i de Planell i els seus fills Josep Antoni i Joan Baptista Martí i Fontanelles són coneguts per la seva participació en la Guerra de Successió des de l’inici del conflicte i pel fet que malgrat l’altíssima responsabilitat militar que va arribar a ocupar Josep Antoni van acabar abandonant la causa austriacista el juliol de 1714. L’article revisa i contextualitza la seva participació en el conflicte i aprofundeix en els aspectes biogràfics dels personatges i el seu entorn tant abans com després de la guerra

Alcoberro, Agustí

Revistes Catalanes amb Accés Obert

AUSA · XXVI · 174 (2014) p. 919-923 · © Patronat d’Estudis Osonencs
(issn 0210-5853 / issn electrònic 2014-1246)
CONSEQÜÈNCIES DE L’EXECUCIÓ
DEL CORONEL BAC DE RODA.
LA MEMÒRIA PROPERA I L’EXILI FAMILIAR1
Agustí Alcoberro
Universitat de Barcelona
Consequences of the execution of Colonel Bac de Roda. Close memory and family exile 
L’execució de Francesc Macià àlies Bac de 
Roda va tenir, en la dialèctica de la guerra, 
una motivació d’exemplaritat i de revenja 
per part del bàndol borbònic, però va generar 
també desitjos de venjança per part del bàn-
dol austriacista, que van influir en les ma-
tances del període immediat i que van donar 
lloc a l’inici de la mitificació del personatge. 
Alhora, la seva mort va tenir un efecte demo-
lidor en la família, que va haver d’exiliar-se i 
va veure segrestats els seus béns.
Paraules clau: Bac de Roda, Francesc Macià i 
Ambert, exili austriacista, 1714, Viena, Nova 
Barcelona, Guerra de Successió d’Espanya, Ba-
nat de Temesvar.
The execution of Francesc Macià alias Bac 
de Roda was, in the dialectics of war, a 
means of showing an example and revenge 
by the pro-Bourbon side but also produced 
desires for revenge by the pro-Austrian side 
which had a bearing on the killings in the 
immediate period and which led to the be-
ginning of the mythologisation of the char-
acter. Additionally, his death had a devastat-
ing effect on his family, who had to go into 
exile and saw all their assets confiscated.
Keywords: Bac de Roda, Francesc Macià i 
Ambert, pro-Austrian exile, 1714, Vienna, New 
Barcelona, War of the Spanish Succession, Ba-
nat of Temesvar.
L’execució pública i solemne del coronel de fusellers de muntanya Francesc 
Macià i Ambert, Bac de Roda, realitzada el 2 de novembre de 1713, tenia com a 
objectiu primer acabar amb la moral i la resistència dels col·lectius austriacistes 
de la plana de Vic. Dos mesos i mig després de la crema de Manresa i de Terras-
sa, a la Catalunya Central, i de les localitats de Premià, Vilassar i Teià, al Ma-
resme, el general borbònic Feliciano Bracamonte pretenia convertir aquest acte 
en un gest de pedagogia del terror que havia de paralitzar qualsevol resistència 
interior. Per als resistents, el cop degué ser, sens dubte, demolidor. Però la imatge 
de Bac de Roda, esdevinguda mite i reclam, va continuar ben viva entre els seus 
coetanis. En tenim alguns exemples precisos.1
El primer fa referència a un dels episodis més dramàtics de la contesa: la ma-
tança de tots els homes dels dos regiments borbònics de Lleó, que havien estat 
empresonats per la resistència, a Balsareny el 14 de gener de 1714. L’execució 
massiva es va produir a l’anomenada serra de Degollats o coll de Matança el 6 
de febrer. L’acció va ser realitzada pels voluntaris i fusellers de muntanya, que 
els custodiaven i pretenien dur-los a Cardona. Era la resposta al degollament d’un 
1. Aquest estudi s’inscriu en el marc dels grups de recerca 2009SGR00318 (CIRIT), HAR2011-26769 
(MEC) i HAR2012-32655 (MEC).
AUSA · xxvi · 174 (2014)
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Agustí Alcoberro AUSA · xxvi · 174 (2014)
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246 
Conseqüències de l’execució del coronel Bac de Roda.
La memòria propera i l’exili familiar
920 ·  · 921
L’acció, en realitat, va ser comandada pels coronels Ermengol Amill, Antoni 
Desvalls i Francesc Busquets i Mitjans, com informava puntualment la Gaceta 
de Barcelona.4 Però allò que ens interessa ara de la notícia és el caràcter quasi 
atemporal que el frare carmelità de Barcelona sembla atribuir a Bac de Roda. Per 
aquesta via la construcció del mite esdevenia molt propera. I aquest s’expressà de 
manera quasi coetània en el romanç Bac de Roda, l’única cançó forjada durant 
els anys 1713-1714 que ha arribat, mitjançant diverses tradicions orals, fins als 
nostres dies.
Altre tant cal dir del trasllat del cadàver de Bac de Roda, esdevingut el 1719, 
segons Castellví: «seis años después [de la seva execució] le hallaron entero, 
y desde el cementerio le trasladaron a la catedral, haciéndole un nicho en los 
claustros».5 La tomba no ha estat mai trobada, i la mateixa referència al caràcter 
incorrupte del seu cos sembla remetre’ns de nou al caràcter de mite. Cal dir, en 
sentit contrari, però, que Francesc de Castellví és gairebé sempre un cronista 
molt precís i rigorós. L’estiu i la tardor de 1719, a més, la pràctica totalitat del país 
es trobava en flames. La guerrilla, liderada per Pere Joan Barceló, Carrasquet, 
dominava una gran part del territori, en el marc de la Guerra de la Quàdruple 
Aliança, que havia obligat el capità general i la majoria dels cossos de l’exèrcit 
d’ocupació a desplaçar-se a corre-cuita a Navarra. En aquest context, no resulta 
del tot inversemblant que els austriacistes alçats fessin un darrer acte de desgreu-
ge al seu cabdill i heroi. Més encara si tenim en compte que, com afirma Castell-
ví, el seu fill, Francesc Macià i Bac, va participar aleshores en la guerrilla.6 Fos 
com fos, la memòria de Bac de Roda continuava viva o, més exactament, creixia.
Però juntament amb la memòria immaterial restava la nissaga. En les pàgines 
següents fem un repàs de les notes que hem trobat de la família Bac de Roda a 
l’exili.
Els descendents de Bac de Roda i l’exili familiar
L’execució de Bac de Roda, el 2 de novembre de 1713, tot just va iniciar les 
tribulacions de la seva família. Els seus béns van ser segrestats per les forces 
borbòniques d’ocupació durant més d’una dècada. Amb la Pau de Viena de 1725, 
la família va recuperar formalment les propietats, però es va haver de fer càrrec 
dels deutes contrets en els anys anteriors. A la llarga, els Bac van perdre la majo-
ria dels seus béns. En aquest context, alguns dels seus descendents directes van 
optar per exiliar-se a terres de l’emperador Carles VI (el Carles III dels catalans) 
amb el doble objectiu d’obtenir la llibertat política i la seguretat econòmica. Ho 
van fer, però, en un context extremament difícil, en què l’exili austriacista va 
patir alguns dels seus episodis més durs.
4. Campabadal, Mireia (ed.). El setge de Barcelona, 1713-1714. ‘Diario del sitio y defensa de Bar-
celona’. Estudi introductori d’Agustí Alcoberro i Xevi Camprubí. València: Editorial 3 i 4, 2009, p. 217 
i 421.
5. Castellví, op. cit., vol. III, p. 662.
6. Ibidem.
centenar llarg de patriotes indefensos que s’havien rendit als borbònics el dia 
abans al santuari de la Gleva. Segons els relats recollits pel cronista Francesc de 
Castellví,2 dos fets van contribuir aleshores, però, a encendre els ànims dels seus 
escarcellers. L’un va ser la imprudència del comandant borbònic que dirigia les 
tropes que els perseguien, i que els va fer saber «que a ellos les ahorcaría, como 
habían sido ahorcados los de la Gleva». Aquest fet va provocar la indignació 
general i va encetar la matança, segons la versió dels fets del capità de fusellers 
aragonès Juan Casanova. 
L’altra versió, que no resulta en cap cas contradictòria, fa referència al desig 
de venjança per l’execució de Bac de Roda. Escriu Castellví: «lo que contribuyó 
al infortunio de los inculpables soldados fue la ejecución de muerte en persona 
del coronel de fusileros Francisco Macià Bac de Roda, que de orden del general 
Bracamonte se ejecutó en Vic». I el cronista afegeix:
 «La muerte de Bac fue motivo del infortunio sucedido en el coll de Matança; 
que no queriendo el comandante del destacamento de las Dos Coronas que 
estaba al pie de la montaña conceder paso a los fusileros y paisanos para con-
ducir los prisioneros a Cardona, dos de ellos exclamaron a los demás dicién-
doles: “¿Qué esperáis a vengar la muerte del coronel Bac, que tantas veces 
nos ha capitaneado? Si no tenéis coraje, nosotros dos solos la vengaremos”.» 
La devoció dels homes de Bac de Roda cap al seu oficial i el desig de venjança 
de la seva mort va tenir encara una altra víctima: la del seu delator, l’exfuseller 
de muntanya Josep Riera, natural de Vallfogona. Aquest, ferit pels fusellers el 
14 d’abril de 1714 i posteriorment mort, va ser objecte d’un càstig pòstum, com 
esmenta també Castellví: «El capitán Roca, del regimiento de Armengol Amill, 
mandó sacarle de la sepultura, ahorcarle y hacer cuartos».
Però mentre el record de Bac de Roda encenia els ànims de la plana de Vic, en 
plena revolta de les Quinzenades, el seu nom continuava en boca de força gent, 
que el creien encara viu, dins la Barcelona assetjada. Així, el 21 de març de 1714, 
quatre mesos després de la mort de Bac, el frare carmelità Manuel Soler encara 
escrivia al seu Dietari del setge de Barcelona:3
 «Esta nit se és arribat un propi enviat del senyor Bac de Roda ab la notícia de 
aver destroçat un gros destacament que los enemichs avían fet. [...] La derrota 
de ells y victòria nostra fou entre Igualada y Montmaneu, y no sols an perterit 
los soldats de dit destacament, que éran de las millors tropas que tenien los 
enemichs, sinó tanbé casi tots los bagatges; después de Déu, féu la funcció la 
gent del país capitaneada per lo senyor Bac de Roda.»
     
2. Castellví, Francesc de. Narraciones históricas. Edició de J. M. Mundet i J. M. Alsina. Madrid: 
Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997-2002, 4 vols., vol. IV, p. 69-72 i 387-388.
3. Alcoberro, Agustí; Campabadal, Mireia (eds.). Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714. 
Barcelona: Barcino, 2014, p. 316.
AUSA · xxvi · 174 (2014)
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246
Agustí Alcoberro AUSA · xxvi · 174 (2014)
issn 0210-5853
issn electrònic 2014-1246 
Conseqüències de l’execució del coronel Bac de Roda.
La memòria propera i l’exili familiar
922 ·  · 923
Per la seva banda, Rosalia Bac de Roda (Rosalia Jordà de soltera) era l’esposa 
de Francesc Macià i Bac i mare del Francesc Bac (i Jordà) que figurava amb ella a 
les llistes imperials. La seva pensió era lleugerament més reduïda, de 240 florins 
anuals, una xifra que es va mantenir invariable entre 1737 i 1747 al Banat de Te-
mesvar i a Viena. La documentació notarial catalana confirma que el 1746 vivia 
a Viena i era vídua.13
La fredor de les llistes d’assistència imperial ens permet, però, juntament amb 
el testimoni de Castellví, plantejar una hipòtesi versemblant pel que fa a la biogra-
fia d’aquelles persones. En una data posterior a l’1 de desembre de 1727, Francesc 
Macià i Bac es traslladà a Viena en companyia de la seva esposa, Rosalia Jordà, 
del seu fill Francesc Macià i Jordà i de la seva germana Paula Macià i Bac. No 
sabem si el fill, Francesc Macià i Jordà, ho va fer acompanyat de la seva esposa i 
dels seus fills, o bé si maridà ja en terres de l’emperador. En tot cas, com hem vist, 
el 1737 era pare de set fills. 
Com hem avançat, aquells no van ser anys fàcils a l’exili. La creació de la Nova 
Barcelona al Banat de Temesvar va afectar unes vuit-centes persones entre 1735 
i 1738, i es va saldar amb un sonat fracàs. Es calcula que més de la meitat dels 
colonitzadors de la Nova Barcelona hi van perdre la vida, sobretot a causa de la 
insalubritat i les malalties endèmiques d’aquella regió. Avui la Nova Barcelona ha 
esdevingut la ciutat de Zrenjanin, a la regió autònoma de la Voivodina (Repúbli-
ca de Sèrbia).14 En la dècada de 1740, tot coincidint amb la Guerra de Successió 
d’Àustria, els supervivents d’aquell episodi van residir majoritàriament a Viena, 
on rebien un petit ajut imperial. Aquest va ser, entre altres, el cas de Francesc, 
Paula i Rosalia Bac de Roda.
Aquesta història, tanmateix, ha restat desconeguda fins que el 2002 vam publi-
car alguns dels documents de la Nova Barcelona que vam localitzar al Hofkam-
merarchiv, o Arxiu de la Cambra Imperial de Viena.15 La foscor i el silenci acostu-
men a acompanyar els derrotats de totes les guerres. Avui, tres-cents anys després 
de l’ominosa execució del gran patriota Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda, 
és hora que fem justícia a ell i als seus descendents que van morir a l’exili.
13. Barniol; Vilamala, op. cit., p. 97.
14. Alcoberro, La Nova Barcelona del Danubi...,  op. cit.
15. Alcoberro, L’exili austriacista..., op. cit., vol. II, docs. 64, 65, 71 i 72.
El testament de Bac de Roda, transcrit per Florenci Barniol i Jordi Vilamala,7 
enumera un total de set fills que el van sobreviure: Jaume, l’hereu, Josep, Francesc 
i Miquel; i Maria, Paula i Marianna. El primer d’ells havia nascut el 1673, mentre 
que el darrer, Miquel, ho havia fet el 1691.8 Segons Castellví, «tenía cuatro hijos 
[cal entendre: mascles]. Los tres murieron en término de 19 meses», mentre que 
Francesc, l’únic supervivent, s’enrolà a la guerrilla.9 En tot cas, l’1 de desembre 
de 1727, el primogènit, Jaume, i el fill segon, Josep, ja havien mort, ja que el fill 
tercer, Francesc Macià i Bac, va haver de reconèixer un debitori familiar en qua-
litat de cap de família.10 En aquesta data, Francesc Macià i Bac residia encara al 
Principat, on havia retornat després de l’indult acordat pels Regnes de França i 
d’Espanya el 1720, a la fi de la Guerra de la Quàdruple Aliança. L’exili definitiu 
dels Bac es va iniciar, doncs, en els anys següents. Ho confirma també el mateix 
Castellví, que, en referència a Francesc Macià i Bac, escriu: «Después de la Paz 
de 1725 pasó a Germania y murió en Viena con grado de coronel».11
En aquest punt, el testimoni de Castellví ens sembla irrefutable, tot i que fins 
avui no hem trobat constància de la presència del fill de Bac de Roda a la capital 
imperial. Sí que l’hem localitzada d’altres membres de la seva nissaga, que proba-
blement el van acompanyar en el viatge. 
En total, hem localitzat cinc documents de l’exili familiar. Tots ells se situen 
entre els anys 1737 i 1747 i ens informen de la seva estada a la Nova Barcelona, 
ubicada al Banat de Temesvar, i a Viena.12 I ens parlen en tots els casos de tres 
persones: Francesc (o Franz), Paula (o Paola) i Rosalia Bac de Roda. Però qui 
eren, en realitat, cada un d’ells?
Franz, o Francesc, Macià i Jordà, era fill de Francesc Macià i Bac (i, doncs, nét 
de Francesc Macià i Ambert) i de Rosalia Jordà. En una llista de colons del Banat 
de Temesvar elaborada el 1737 se’ns informa que cobrava un ajut imperial de 300 
florins anuals. Un altre document de la mateixa data ens diu que aleshores tenia 
sis fills. Cal tenir en compte que en aquell moment el seu pare, Francesc Macià i 
Bac, en el cas que encara fos viu, hauria assolit la xifra de 63 anys, ja que havia 
nascut el 1674. I, molt probablement, no hauria tingut fills al seu càrrec. En els 
anys següents, les llistes de pensions imperials a Viena de 1743, 1745 i 1747 regis-
tren que rebia el mateix pagament. 
Paula (o Paola) Macià i Bac, filla de Francesc Macià i Ambert, havia nascut el 
1684, i no ens consta que visqués a l’exili amb espòs o fills. És probable, doncs, 
que aleshores fos soltera o vídua. El 1737, al Banat de Temesvar, cobrava també 
300 florins anuals, una xifra que revalidà a les llistes vieneses de 1743, 1745 i 1747.
7. Barniol, Florenci; Vilamala, Jordi. Francesc Macià i Ambert, ‘Bac de Roda’ (1658-1713). Fa-
mília i trajectòria d’un dirigent de la Guerra de Successió. Les Masies de Roda: Ajuntament, 2007.
8. Pladevall, Antoni. Francesc Macià i Ambert, ‘Bac de Roda’. Heroi de la Guerra de Successió. 
Barcelona: Rafael Dalmau ed., 1996.
9. Castellví, op. cit., vol. III, p. 662.
10. Barniol; Vilamala, op. cit., p. 97.
11. Castellví, op. cit., vol. III, p. 662.
12.  Alcoberro, Agustí. L’exili austriacista (1713-1747). Barcelona, Fundació Noguera, 2002, 2 
vol.; Alcoberro, Agustí. La Nova Barcelona del Danubi. La ciutat dels exiliats de la Guerra de Succes-
sió (1735-1738). Barcelona, Rafael Dalmau ed., 2011.



Conseqüències de l'execució del coronel Bac de Roda. La memòria propera i l'exili familiar

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert