El Tractat de quadratures de Fermat (c. 1659) és conegut perquè conté la
primera demostració de la qual hom té constància del còmput de l'àrea sota una
paràbola superior, ∫x+m/ndx, o una hipèrbola superior, ∫x−m/ndx amb els límits d'integració adequats a cada cas. Però també conté una segona part que va ser gairebé
ignorada pels seus contemporanis. Aquesta part és força obscura i difícil de llegir. En
aquesta part, Fermat redueix la quadratura d'un gran nombre de corbes algebraiques a
la quadratura de corbes conegudes: les paràboles i hipèrboles de la primera part.
En altres casos, aconsegueix la reducció a la quadratura del cercle. En aquest article
s'examina el mètode de quadratures de Fermat, que combina de manera molt intel·ligent
dos procediments innovadors a l' època: el canvi de variables i un cas particular de
la integració per parts. Amb el seu mètode, Fermat aconsegueix quadrar corbes tan
conegudes com el foli de Descartes, la cissoide de Diocles o la bruixa d'Agnesi.Fermats Method of Quadrature. The Treatise on Quadrature of Fermat (c. 1659), besides containing the first
known proof of the computation of the area under a higher parabola, ∫x+m/ndx ,
or under a higher hyperbola,
∫x−m/ndx with the appropriate limits of integration
in each case has a second part which was mostly unnoticed by
Fermats contemporaries. This second part of the Treatise is obscure and difficult
to read. In it Fermat reduced the quadrature of a great number of algebraic
curves to the quadrature of known curves: the higher parabolas and hyperbolas
of the first part of the paper. Others, he reduced to the quadrature of the circle.
We shall see how the clever use of two procedures, quite novel at the time:
the change of variables and a particular case of the formula of integration by
parts, provide Fermat with the necessary tools to square quite easily as
well-known curves as the folium of Descartes, the cissoid of Diocles or the
witch of Agnesi