Font i Massot, M. Rosa

Revistes Catalanes amb Accés Obert

AUSA · XXIV · 166 (2010) p. 663-669 · © Patronat d’Estudis Osonencs
MARIA ÀNGELS ANGLADA EN EL RECORD.
UNA PINZELLADA SOBRE LA INFLUÈNCIA DEL
PAISATGE EMPORDANÈS EN L’OBRA D’ANGLADA
M. Rosa Font i Massot
Institut Santiago Sobrequés
Maria Àngels Anglada remembered. Influences of the Empordà landscape in her work
Aquest text és una col·laboració a la tau-
la rodona que va tenir lloc a Vic el dia 
20 d’abril de 2009, dins del marc de la 
jornada que es va dedicar a l’escriptora 
M. Àngels Anglada amb el títol «L’obra 
de M. Àn gels Anglada avui». Hi exposo, 
d’una banda , els records que tinc del seu 
mestratge com a docent i com a escriptora 
i, d’una altra, la influència que va exercir 
el paisatge, i en concret l’Empordà, en la 
seva obra.
Paraules clau: record, paisatge, Empordà.
This paper is a contribution to the round 
table held in Vic on 20th April 2009, in 
the margins of the conference devoted to 
the writer M. Àngels Anglada with the title 
«L’obra de M. Àngels Anglada avui» —M. 
Àngels Anglada’s work today—. Firstly, 
I explain the memories I have of her ex­
pertise as a teacher and as a writer and, 
secondly, the influence exerted by the lands­
cape, and especifically by the Empordà, on 
her work.
Keywords: memory, landscape, Empordà.
Parlar de M. Àngels Anglada vol dir, en el meu cas, recordar la professora de 
literatura que vaig tenir al batxillerat, la poeta que va accedir amablement a llegir 
i a prologar alguns dels meus poemes, i vol dir, sobretot, parlar de l’escriptora («la 
poeta que escrivia novel·les», com li agradava d’afirmar). La professora que vaig 
tenir als quinze i setze anys em va fer conèixer, per primera vegada, Espriu i Ver-
daguer, Maragall i Riba, en unes classes en què incorporava autors de la literatura 
catalana dins de la matèria de literatura castellana que era, llavors, l’única que 
existia al programa oficial. Ella ens llegia, amb la seva veu pausada i melodiosa, 
poemes de La pell de brau i El caminant i el mur, de Salvador Espriu, fragments 
del Canigó de Jacint Verdaguer, del Cant espiritual de Joan Maragall i algunes de 
les Elegies de Bierville de Carles Riba, i ens va ensenyar a valorar i a estimar uns 
poetes catalans que no ens hauria mostrat mai l’ensenyament del final de l’època 
franquista.
A la dècada de 1970, les alumnes que teníem com a professora M. Àngels An-
glada sabíem que escrivia poemes. Ho recordo ara com una música llunyana, una 
mica esborrada pel temps. Amb algunes alumnes de les Escolàpies de Figueres 
comentàvem la publicació del seu llibre Díptic, així com el seu compromís amb 
la llengua catalana i amb alguns empresonats pel franquisme. Però eren converses 
de pati d’escola, d’aquelles que s’esvaeixen només de ser encetades. La gran poeta 
664 | AUSA · xxiv · 166 (2010) M. Rosa Font i Massot Maria Àngels Anglada en el record. Una pinzellada sobre... AUSA · xxiv · 166 (2010) | 665 
de Díptic, de Kyparíssia i d’Arietta, la vaig descobrir més tard, quan la meva in-
quietud com a lectora em va portar a valorar els seus versos i a estimar-los. 
La poeta M. Àngels Anglada va ser, per a mi, un model a seguir, però no només 
pels seus savis consells literaris, sinó també humans. Recordo especial ment un 
dia d’estiu a Vilamacolum, a la casa dels Geli, on vaig anar per demanar-li la seva 
opinió sobre uns poemes que jo havia escrit. Mai no oblidaré la seva sentència: «Si 
vols escriure, has de tenir alguna cosa per dir». He procurat seguir el seu ensenya-
ment: si no tinc res a dir, prefereixo el silenci. Considero que els seus comentaris 
i reflexions eren tan equilibrats i savis com la humanitat que va demostrar al llarg 
de la seva vida. 
Parlar de l’escriptora és parlar de la seva obra, calidoscòpica i variada, sincera 
i intensa, apassionada i al mateix temps continguda i colpidora, coherent i equi-
librada.
L’obra poètica de M. Àngels Anglada té la mateixa profunditat humana que ella 
posseïa. Els seus versos brollen, subtils i perfectes, de la seva sensibilitat, del seu 
coneixement dels clàssics, de la vida i del paisatge, el qual actua com a element 
embrionari, a partir del qual s’exposen pensaments i sensacions. Al poema «Des 
de les Closes» ens diu:
«Recorda sempre aquesta claror
de la tarda —assuavida
pel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos—
com la veus, ja enyorant-la, darrera els finestrals.
Recorda sempre aquesta claror
gràvida d’ocells quasi tots invisibles,
fora d’una cardina que es gronxa
a la branca més alta del més alt xiprer.»1
Es pot palpar, en la seva obra poètica, l’admiració per la plana de l’Empordà i 
els seus límits, per la tramuntana que sacseja el blat i gronxa els xiprers, pels ocells 
de les closes i pels aiguamolls. I també la seva manera particular de contemplar 
tot aquest entorn: aquesta forma d’observació que va des dels petits insectes, els 
granets de sorra, les tiges de les plantes o les fulles dels arbres, fins a l’amplitud 
dels camps o del mar. 
Diria que l’Empordà li va donar la llum dels versos i que la proximitat amb el 
mar, des del seu Vilamacolum, li va fer sentir encara més el batec dels clàssics. 
L’Empordà i Grècia comparteixen els xiprers, els ginestars, els pins, els tresors 
antics i evidentment el mar: com la seva poesia, que participa de la bellesa i har-
monia del món clàssic i també d’aquest paisatge tan viu, tan humà que dibuixen 
els seus versos:
1. Anglada, M. Àngels. «Des de les Closes», II, dins Carmina cum fragmentis. A: Columnes d’ho­
res. Barcelona: Columna, 1990.
A Cnossos (Creta), el 1991. © Arxiu Família Anglada.
666 | AUSA · xxiv · 166 (2010) M. Rosa Font i Massot Maria Àngels Anglada en el record. Una pinzellada sobre... AUSA · xxiv · 166 (2010) | 667 
«Camí dels vents, he estimat l’altra plana,
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.»5 
Podríem resseguir el perfil de l’Empordà en l’obra de molts escriptors que hi 
han nascut o que s’hi han vinculat, des dels poetes de la Renaixença empordane-
sa (Anicet de Pagès de Puig o Damàs Calvet) fins a poetes com Jaume Maurici, 
Montserrat Vayreda o Pere Prada, i narradors com M. Àngels Vayreda i Joan Gui-
llamet, entre molts altres. Cadascun d’ells ha parlat, des del seu món particular, 
d’aquest Empordà lluminós, que és ben sovint font de creació. 
Al poema «Plenitud» d’Anicet de Pagès de Puig, un dels noms més il·lustres 
de la Renaixença empordanesa, podem observar un Empordà tardoral, descrit 
amb la precisió d’un contemplador sagaç i benigne, una mena de locus amoenus 
humanitzat a través de la introducció de les figures d’uns noiets:
«Al peu de les nogueres hi ha solades
de nous que s’han obert; les verdes pinyes,
tot escampant sa flaire reïnosa,
pengen dels pins a punt d’esbadallar-se,
i els bordegassos, d’amagat dels amos,
proven de fer-les caure a cops de pedra;
els mongetars verdosos, a les hortes,
s’enfilen per les canyes encreuades
tots enflocats de blanques campanetes;
i allà dalt, un sol clar que ja no abrusa
deixa caure a la terra sos raigs tebis
omplint-ho tot de vida assossegada.»6 
Hi ha una certa proximitat entre aquesta visió i la del poema «Tardor a Re-
quesens» d’Anglada. Els colors, la lluminositat tènue i la presència humana que 
permet expressar la beatitud de l’instant:
«Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres
sumptuoses. (...)
         Ja ho sé que és una treva,
que els dits llargs de l’hivern tronaran cendra grisa
les fulles dels aurons que trepitja el senglar.
Però ara cacem l’instant, quan el sol del migdia
encén el brancam d’or, i escalfa les petites
mans que es clouen felices damunt castanyes tendres
i esguards que es clouen sobre el tendre record.»7    
5. Anglada, M. Àngels. «Dues planes», dins Díptic. A: Columnes d’hores. Barcelona: Columna, 
1990.
6. De Pagès de Puig, Anicet. Poesies. 2a ed. Barcelona: Ilustració Catalana, 1907.
7. Anglada, M. Àngels. Arietta. Barcelona: Columna, 1996.
«Ara em miro les veles sobre el mirall del mar
com un ressò més lent del vol de les gavines.
S’ha mort la marinada i quietud de xiprers
espera sense cap recança el llarg capvespre.
Amb interval divers, molt més tard, els dos fars
amb batuta de llum marcaran el silenci
i qui sap si aleshores envejarem la mar
nosaltres, els vivents entre clarors incertes.»2 
Però aquesta presència destacada del paisatge, sigui la plana de Vic, Grècia o 
l’Empordà, la trobem també en les seves novel·les, on s’evidencia l’estret lligam 
amb la terra i amb tot el que la caracteritza: la vegetació i els conreus (des dels 
tamarius fins als àlbers, els camps de blat i de fruiters) i les closes, que M. Àngels 
Anglada descriu amb tanta precisió i plasticitat:
 «...les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió 
de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, 
verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus 
borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marina-
da i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les 
branques vincladisses, i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres 
passes, i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i 
farigola.
 ...les closes a l’hivern —quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifan-
ça— encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema 
descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va 
eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on 
el dibuix de branques i branquillons s’emmirallen, on venien a beure les fre-
delugues de crestetes airoses i, fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats 
pescaires.»3 
És aquest paisatge cenyit pel mar i pel Canigó, presidit per xiprers i per pollan-
cres, i travessat per camins serpentejants i per les aigües dels estanys i dels rius, el 
que la devia encisar d’ençà que es va traslladar a viure a Figueres i que va comen-
çar a passar els estius a Vilamacolum, el Vilasirvent de Les closes:
 «Des del terrat, que ha arribat un xic envellit fins als nostres dies, es poden veu-
re els camins que sembla que no s’acabin mai, els camps i les fileres de xiprers, 
i en dies clars —n’hi ha molt sovint— les muntanyes del Canigó, sense que 
calgui enfilar-se a l’alta miranda que també va reconstruir la besàvia.»4 
El mateix paisatge que li feia declarar el seu amor per la plana de Vic, on havia 
nascut, i per la plana de l’Empordà que la va acollir:   
2. Anglada, M. Àngels. «Des de Llançà». A: Arietta. Barcelona: Columna, 1996.
3. Anglada, M. Àngels. Les closes. Barcelona: Destino, 1979.
4. Ibidem.
668 | AUSA · xxiv · 166 (2010) M. Rosa Font i Massot Maria Àngels Anglada en el record. Una pinzellada sobre... AUSA · xxiv · 166 (2010) | 669 
en aquest cas, malgrat que l’entorn pugui marcar d’una manera especial, també és 
cert que allò que distingeix l’escriptor és un estil i la voluntat de fer una obra que 
tingui solidesa i entitat.
De M. Àngels Anglada ens en queden moltes coses: primer de tot, la seva obra, 
coherent i delicada com ella mateixa, plena de matisos i de sensibilitat, profunda-
ment humana i intensament lírica. Però també ens en queden la seva mirada i la 
seva veu. La mirada de M. Àngels Anglada era una mirada lúcida i enormement 
viva. Rere el mar negre dels seus ulls, s’hi llegia un interrogant que qüestionava 
les certeses massa fàcils. No era una mirada complaent ni superficial, sinó que in-
dagava en tot el que contemplava, fossin persones o textos, el paisatge, la història 
o l’entorn, perquè el seu esperit la duia a la recerca del detall, de la raó de ser, del 
fonament de les coses. Era una mirada encuriosida i meravellada i, alhora, era una 
mirada que es rebel·lava contra la desolació del seu temps i contra determinats 
episodis de la història, com ara els genocidis del poble jueu i del poble armeni, que 
ella va incorporar, respectivament, a les novel·les El violí d’Auschwitz i Quadern 
d’Aram.
La seva mirada anava estretament unida a les seves paraules, a la seva veu. 
No sé per què, quan ella intervenia en un acte públic o en la presentació d’algun 
llibre, tenia la sensació que la seva veu s’adreçava en especial a cada un dels qui 
l’escoltàvem, com si els seus mots es projectessin de forma exclusiva per a cada un 
de nosaltres. 
Jo crec que tot això la va fer estimada, així com també la seva generositat, el 
seu compromís amb el món i la seva amabilitat sincera. 
D’altra banda, un altre dels components definitoris de l’Empordà, el Canigó, 
és presentat per Damàs Calvet, contemporani d’Anicet de Pagès, al poema «Los 
Aires de la Pàtria», com una muntanya vestida de «setí blanc», una visió, la del 
Canigó nevat, que és compartida per altres escriptors vinculats a l’Empordà:
«Quan a l’hivern tornava
em semblava en los camps veure-hi ginesta,
i el Canigó guaitava
que com en jorn de festa
duia de setí blanc sa rica vesta.»8 
El tòpic (o no?) més utilitzat per definir l’Empordà és, sens dubte, el de la mar-
ca que imprimeix la tramuntana en el caràcter dels empordanesos. Fins i tot des 
del vessant científic, s’ha intentat demostrar la influència que aquest vent exerceix 
sobre el comportament dels que viuen en aquestes terres. Realitats o ficcions a 
banda, el cert és que la tramuntana ha emplenat pàgines i pàgines de la literatura 
més o menys vinculada amb l’Empordà. Joan Guillamet, en el seu llibre Coses i 
gent de l’Empordà, en parla amb aquests termes:
 «La tramuntana bufa. I bufa de valent. Anit passada va començar a engegar-se 
i va fer-ho primerament tot aixecant una polseguera subtil que corria arreu del 
carrer. Després van ser els canyers els que van començar a vinclar-se amb un 
aire reverent mentre obrien, si us plau per força, els registres d’una orquestra de 
vent colossal. Els orgues de la plana sonaven amb tot el volum donat i els seus 
arpegis s’esmicolaven contra les muntanyes com un avió que s’hagués perdut. 
Com a culminació, la gresca atmosfèrica ha adquirit uns caires de grandiositat 
i de patetisme difícils d’imaginar.»9
Tanmateix, el que marca la producció literària d’un autor no és tan sols l’indret 
que trepitja i que sent ben a prop per una qüestió d’afinitat o perquè hi ha nascut 
i constitueix el seu «paradís de la infantesa», sinó també les experiències, les 
sensacions, la formació personal i cultural, la manera de mirar el món... Potser 
l’Empordà, però, té la capacitat de donar aquesta força creativa que només posse-
eixen uns llocs ben especials, sigui per la lluminositat, sigui per la presència del 
mar, per la varietat de la mateixa orografia, des de la plana més esventada fins a 
les muntanyes que limiten pel nord, o bé per l’encant natural que hi ha en la dispo-
sició dels xiprers, dels pollancres i de les oliveres. Potser l’Empordà permet, com 
diu M. Àngels Anglada, que els ocells de la creació s’alcin de tant en tant del «llac 
del silenci» i assagin «una cançó».10 Ara bé, més enllà d’aquests trets que poden 
ser assumits per alguns escriptors nascuts o vinculats amb l’Empordà, penso que 
cada autor té una manera particular de veure i d’entendre el món que l’envolta i, 
8. Calvet, Damas. «Los Aires de la Pàtria». A: Llibre de la Pàtria. Barcelona: Estampa de la Re-
naixensa, 1882.
9. Guillamet, Joan. Coses i gent de l’Empordà. Barcelona: Selecta, 1972.
10. Anglada, «Des de les Closes», op. cit.


Maria Àngels Anglada en el record. Una pinzellada sobre la influència del paisatge empordanès en l'obra d'Anglada

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert