Canosa Farran, Francesc

Anàlisi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

patente cuando se excluye al filme argu-
yendo que Queridísimos verdugos «se ade-
cua a la noción y práctica del documental
de entrevista canónico» por oposición a
los demás, que «transitan por la borrosa
frontera que separa a la realidad de la
representación». En un texto que el autor
cita, Santos Zunzunegui ha demostrado
que, en este caso, la asunción de las for-
mas tradicionales del documental es sólo
un pretexto para proceder al desmontaje
de los artilugios retóricos del género, lo
que coloca al filme de Patino en el mismo
espacio de juego semiótico que el resto.
Tampoco se entiende muy bien la divi-
sión entre «ficción», «no-ficción» y «cor-
tometrajes y otros soportes», como si éstos
últimos no pudieran entrar en alguna de
las dos categorías anteriores, o que filmes
como Madrid o La seducción del caos se
consideren «no-ficción» (se confunde el
formato en el que encaja el relato con
el formato de la obra).
Todo ello nos pone en la pista del
equívoco en el que incurre el diseño con-
ceptual del volumen, error de diagnósti-
co extensible a la lectura crítica que, salvo
contadas excepciones, padece general-
mente la obra de Patino, a tenor de la cual
en su filmografía conviven películas de
ficción tout court con otras que no lo son
de muy diversa manera. Todo parece indi-
car, sin embargo, que, en lugar de estas
cuestiones de índole temática, la praxis
fílmica del cineasta salmantino pone el
acento en el trabajo de la forma. Dicho en
pocas palabras, Patino es antes de nada
un formalista, un cineasta interesado fun-
damentalmente por las posibilidades esté-
ticas del dispositivo cinematográfico, un
artista, en suma, al que la realidad le pre-
ocupa bien poco, como queda al descu-
bierto en esa serie de Fakes que conforma
Andalucía, un siglo de fascinación con
Casas viejas a la cabeza, filme que, a des-
pecho de su ampulosa tramoya histórica,
tiene como tema neurálgico la falacia de
lo verosímil.
De ahí que todos sus trabajos (desde
Nueve cartas a Berta, erigida sobre una
compleja estructura epistolar, hasta sus últi-
mos experimentos audiovisuales que lo rei-
vindican a voz en grito, pasando por sus
más rebuscadas probaturas no-ficcionales)
sean en puridad ejercicios de estilo en los
que su dimensión artefactual, su condición
de aparato audiovisual concienzudamen-
te construido, prima sobre la naturaleza de
los materiales argumentales que toman
como excusa. En este sentido, no es posi-
ble hacer distingos en el uso que Patino
hace de los elementos reales y ficcionales
que, a efectos prácticos, manifiestan un
estatuto intercambiable. En resumidas
cuentas, el cine de Patino impugna las
dicotomías (verdad vs. mentira; realidad
vs. representación; ficción vs. no-ficción vs.
documental) que la crítica maneja para
asirlo conceptualmente. De ahí que, bajo
ese prisma conceptual, y deteniéndose en
buena lógica a analizar sin discrimina-
ciones genéricas todas las películas de
Patino, el estudio de Alberto Nahum
García vería mejoradas sus virtudes.
Imanol Zumalde
Ressenyes Anàlisi 39, 2009 279
Els homes invisibles
Ara pot sobtar. El 1925, un poeta com
Josep Carner ens diu que «En el món, el
visible és governat per l’invisible, i nosal-
tres ens preocupem sobretot de la nostra
visibilitat». Però la sentència no només
l’escriu «el príncep dels poetes» de
AIRA, Toni
Els spin doctors: Com mouen els fils els assessors dels líders polítics
Barcelona: Columna, 2009
Catalunya, sinó també un ideòleg del
noucentisme i el que, des de 1921, era
diplomàtic en actiu. Entre bambolines.
Carner és un home que viu l’inici de la
societat mediàtica, el regne de l’especta-
cle, la democràcia de la imatge: la foto-
grafia, la ràdio, el cinema, etc. Els anys
que Hollywood va començar a produir
massivament alguna cosa més que pel·lícu-
les. La «fàbrica de somnis» que compra
tot el planeta. Les píndoles que ens expli-
quen la vida. I darrere hi ha individus que
fan mans i mànigues perquè les stars de
Califòrnia apareguin als mitjans de comu-
nicació. Perquè la roda de mitjans-stars-
pel·lícules-espectadors rodi i rodi. Són els
publicity, els agents de premsa, els homes
que tenen la missió de fer visible, per-
ceptible, notori, famós, mediàtic el seu
client: una actriu, un polític, un espor-
tista, etc. Aquí tenim l’embrió dels spin
doctors, però també moltes preguntes que
han crescut i que s’han reproduït: I ara,
com són? On són? Han canviat gaire?
Per saber l’evolució natural, l’actua-
lització, l’avui d’aquestes figures, Toni
Aira ens fa visible l’invisible a Els spin doc-
tors: Com mouen els fils els assessors dels
líders polítics (Premi Ramon Trias Fargas
d’assaig polític, 2008). A més, assistim a
la visibilitat d’un llibre pioner a casa nos-
tra i de la línia de recerca de l’autor, que
s’està fent patent, per exemple: la traduc-
ció al castellà, Los spin doctors: Cómo mue-
ven los hilos los asesores de los líderes políticos
(UOC, 2008); l’embrionari Màrqueting
polític: l’art de guanyar eleccions (Trípodos,
2008), fruit de la tesi doctoral d’Aira, o
bé les obres col·lectives Comunicació polí-
tica i d’institucions públiques (UOC, 2009)
o De Pujol a Maragall (Documenta uni-
versitaria, 2007). Cal tenir-ho en comp-
te, però ara parlarem dels spin doctors.
Al títol —i a la coberta— de l’obra ja
ho percebem. Com escriu l’autor,
«L’expressió spin doctor és un terme anglo-
saxó utilitzat per referir-se als estrategs i
assessors de comunicació dels professio-
nals de la política». Així, «en una políti-
ca que concep els seus candidats i líders
com a “productes”, cal que hi hagi algú
que sàpiga vendre’ls. Cal tenir habilitat
per explicar-los. Calen aptituds per per-
suadir el públic que les alternatives són
pitjors. Calen experts que facin que els
potencials s’hi fixin». I és clar, els spin doc-
tors «guanyen pes en un context cada
vegada més colonitzat pel màrqueting i
per la influència determinant que hi exer-
ceixen els mitjans de comunicació». Ja
estem orientats.
Sí, els spin doctors són els guionistes
del polític, de la política, en una societat
hipermediàtica. Un terreny on «un bon
líder polític ha de ser, sobretot, un líder
mediàtic», on el discurs polític està fet
pensant més en els mitjans que no pas en
els ciutadans. Un món on el relat polític
esdevé relat mediàtic. Com ressalta l’autor:
«la submissió del què al com». Per tant,
l’aire que respirem té ritme, imatge, so de
trailer, d’estrena, de superproducció cons-
tant, eterna, en mil pantalles diferents i
a mil hores diverses. Tot és a tot arreu.
Per això, el valor del llibre és orientar en
aquesta geografia d’orientació, i en els que
orienten i ens orienten. I l’habilitat d’Aira
és convertir el llibre en un mapa.
Els mapes sempre ajuden a com-
prendre, ràpidament, amb un primer cop
d’ull. Després faciliten recórrer milers de
trajectes. Així, aquí tenim diverses rutes:
els spin doctors; els líders polítics; els par-
tits; la política; els mitjans de comunica-
ció; les campanyes, i el diccionari
seleccionat dels principals spin doctors
internacionals i nacionals (qui hi ha darre-
re Obama? Sarzoky? Zapatero? Mas?
Montilla?). Però és que tot plegat és un
mapamundi de la palpitant realitat.
El que volem dir és que l’autor ha
traçat una cartografia del nostre present,
del paradoxal avui. Per una banda, cami-
nem per un món on l’orientació, les brúi-
xoles, els GPS se’ns fan tan necessaris com
l’aigua. De la mateixa manera que broten
figures com els coach (entrenadors perso-
nals per aprendre a liderar la nostra vida
280 Anàlisi 39, 2009 Ressenyes
professional i personal); o els head hun-
ters (caçadors de talents, per escollir els
millors per liderar les nostres empreses),
o els ja clàssics cool hunters (caçadors de
tendències, perquè les nostres marques
liderin popularitat i vendes), també exis-
teixen els spin doctors, per liderar el polí-
tic i la política. Dir, dir al líder. Dir al
líder què ha de fer per continuar, o per
ser líder.
Li xiuxiuegen a l’orella, li escriuen en
un paper, li fan un discurs, orquestren
una campanya de comunicació, concer-
ten una entrevista al noticiari de màxima
audiència, una foto amb els fills, o amb
el gat, una pàgina web on s’expliquen els
seus gustos musicals, o siderals, etc. Tot
són històries i històries. O, per dir-ho
d’una altra manera: el relat, la narració,
la faula. Els spin són els grans creadors
d’històries del polític i la política. I el
públic compra, endrapa, compulsivament,
aquestes històries. Amb to be continueds i
the ends feliços, dramàtics, oberts, circu-
lars, etc. Amb girs espectaculars o poti-
ners; amb cortines de fum o de vellut
vermell. Amunt el teló.
A la galàxia spin —com a la vida— la
realitat i la ficció flirtegen i la cosa també
pot anar a més. Una de les sèries televisi-
ves més mitificades als inicis del segle XXI
és The West Wing (1999-2006). La histò-
ria fictícia d’un grup d’assessors durant els
dies de l’administració del president demò-
crata Josiah Barlett. Vaja, és el retrat de les
microhistòries i macrohistòries de l’Ala
Oest de la Casa Blanca, dels metres qua-
drats més poderosos del planeta. És una
història de spin doctors, que tenen més pro-
tagonisme, influència, visibilitat que el
propi president. Com apunta Aira (i les
referències a la sèrie es van repetint al llarg
del llibre), el pare de la sèrie televisiva, el
brillant guionista Aaron Sorkin, admet
que es va inspirar en George Stepha-
nopoulos (l’spin doctor de Bill Clinton) per
crear diversos dels spin doctors de la sèrie.
A més, la sèrie, i la realitat, mantenen un
gran nombre de paral·lelismes en tots els
sentits. A banda, Stephanopoulos, després
de la seva vida de guionista de la política,
treballa a la indústria televisiva amb vin-
cles hollywoodians.
I, és clar, totes aquestes històries que
guionitzen els spin —sense que els senti i
els vegi ningú— campen lliurement per
un altre camí: el de la visibilitat. En el
món d’avui, la visibilitat s’ha democra-
titzat i ja gairebé sembla una conquesta
més de l’estat del benestar. Passegem per
una societat on qualsevol ciutadà pot mos-
trar les seves estovalles foradades a milions
de persones i aquests milions correspon-
dre amb tovallons estripats, i més i més
forats visibles. En aquest territori, la figu-
ra, el treball, l’obra, de l’spin doctor esde-
vé una metàfora i, al mateix temps, una
tangibilitat dels nostres dies de regnat de
la perceptibilitat.
Algú ara pot pensar que ens confo-
nem, que errem, que és tot el contrari.
Doncs, no, aquesta és la lluminosa para-
doxa que ja apunta l’autor. Els spin,
aquests professionals l’hàbitat natural dels
quals és la rebotiga, la cuina, el backstage
de la política…, poden morir, perquè
«quan s’exposen massa a la llum, són una
presa fàcil i un element d’erosió del seu
líder». És clar, quan agafen protagonis-
me, quan surten als mitjans, quan es dei-
xen veure, quan, des de la seva ombra
comencen a fer ombra… Quan es fan
visibles.
Per això, segons el meu parer, el lli-
bre és interessant per a qualsevol amant
de la relació que hi ha entre política i mit-
jans de comunicació, és evident, però,
tant o més, també es tracta d’una clarís-
sima radiografia dels dies de visibilitat
—low cost— de vi i roses. I, al mateix
temps, dels dies de L’home invisible. Sí,
com a la novel·la original de H. G. Wells.
La història d’aquell científic que aconse-
gueix fer-se invisible, però que després ja
no podrà tornar a ser visible. És el preu
de governar la visibilitat.
Francesc Canosa Farran
Ressenyes Anàlisi 39, 2009 281


AIRA, Toni. Els spin doctors : com mouen els fils els assessors dels líders polítics.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert