Jarque, José Manuel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Anàlisi 31, 2004 255-265
RESSENYES
En una carta a El País1, un lector es quei-
xa de les incidències que provoca un mal
disseny de les marquesines de les estacions
d’autobusos de Barcelona: «Com si els
ocells de Barcelona i de l’àrea metropoli-
tana no haguessin de patir prou proble-
mes per sobreviure entre aquesta natura
alterada per l’home, evitant cotxes, edifi-
cis, cables elèctrics i caçadors, ara els hem
instal·lat enormes trampes de vidre, grans
superfícies de vidre col·locades a les seves
zones de pas, contra les quals xoquen i
cauen morts de sobte.» El mateix lector
proposa com a solució l’ús de «vinils trans-
lúcids o de color per evitar aquesta tragè-
dia [sic]». L’amarga protesta d’aquest
ciutadà posa de manifest que de vegades
els objectes, tot i el seu atractiu i aparent
bon disseny, ofereixen «problemes afegits»
de comprensió i d’ús. Tal com diu Donald
A. Norman: «Si és possible cometre un
error, algú el cometrà. El dissenyador ha
de suposar que es cometran tots els errors
possibles i realitzar el seu disseny amb
l’objectiu de reduir al mínim la possibi-
litat d’error, per començar, o els seus
defectes, un cop s’han comès» (NORMAN,
1990: 55).
Encara que molt més hàbils que els
ocells de la carta del lector, els usuaris de
les interfaces digitals també topem com
pardals contra la marquesina dels senyals
confusos que generen el mal plantejament
d’una web o de l’entorn d’un programa
informàtic, per exemple. No obstant això,
la solució no passa només —com apun-
ta el lector— per posar «vinils» a la pan-
talla de l’ordinador, ja que el problema
fonamental no és tant un error de disseny
«físic», com conceptual.
Un entorn digital és, com afirma
Pierre Lévy, una «xarxa cognitiva de conei-
1. «Cristales que matan». El País, secció Catalunya a Cartas al director, 13 de novembre del
2004.
2. Thompson descriu una «triconomia» bàsica de tipus d’interacció, una paleta que en com-
binar-la ofereix diferents gradacions cromàtiques d’interacció: a) Interacció cara a cara;
b) interacció mediàtica, que implica l’ús de mitjans tècnics que permeten transmetre infor-
mació o contingut simbòlic a individus que es troben en llocs apartats, allunyats en el temps
o els dos casos; i c) interacció quasi mediàtica, el tipus de relacions socials establertes pels
mitjans de comunicació de masses, aquesta està relacionada a través de l’espai i el temps.
SCOLARI, Carlos
Hacer clic: Hacia una sociosemiótica de las interacciones digitales
Barcelona: Gedisa (2004).
256 Anàlisi 31, 2004 Ressenyes
xements» (SCOLARI, 2004). Un mapa que
«té la qualitat de representar una situació
local. […] [i] la funció principal d’aquesta
imatge és transmetre informació situa-
cional» (BUISSERET, 2004: 16). Els lectors
d’aquest entorn participen, en certa mane-
ra, en una «quasiinteracció mediàtica2»
on cerquen «pistes simbòliques que els
puguin ajudar a orientar-se en les coor-
denades espaciotemporals d’un programa
i del món que hi descriu» (THOMPSON,
1998: 131). Alhora l’usuari no es limita
a interpretar les coordenades cognitives
que li ofereix el dissenyador i —encara
que la seva competència textual no sigui
gaire bona— usa3 l’entorn digital tot esti-
rant de la seva enciclopèdia els coneixe-
ments pertinents (tècnics o d’experiència)
per entrar en contacte amb la interface
que se li proposa.
Així doncs, tota aproximació a l’es-
tudi dels entorns digitals —tal com ens
proposa Scolari a Hacer clic— ha de par-
tir del pressupòsit que la relació interactiva
entre persona i ordinador no és automà-
tica, transparent i natural, sinó que està
prenyada de complexos dispositius semiò-
tics (SCOLARI, 2004: 36). En altres parau-
les, les interfaces digitals estableixen
narratives i textos que cal analitzar des de
la perspectiva de disciplines com ara la
teoria cognitiva, la semiòtica o la lingüís-
tica, hibridades amb d’altres de més tèc-
niques com ara la informàtica o el disseny.
Són estèrils o coixos, per tant, els estudis
de les interfaces que només cerquen un
propòsit economètric —que és cap on sem-
blen derivar molts dels seguidors de l’u-
sabilitat— amb la finalitat d’elaborar
guidelines sobre com s’ha de dissenyar un
entorn digital que afavoreixi una interac-
ció efectiva amb els usuaris.
Per contra, el model semiòtic cogni-
tiu que ens proposa Carlos Scolari és fresc
i interessant. Un dels objectius d’Scolari és
«superar el mite de la transparència de les
interfaces»; mite que ha esdevingut una
constant tant en les diferents propostes
teòriques que s’han aproximat a l’estudi
de les interaccions digitals, com en les dels
dissenyadors. Segons la síndrome de la
transparència, la millor interface és aque-
lla que desapareix: l’usuari no la sent en
interaccionar-hi. Fent servir una analo-
gia: unes ulleres són «transparents» fins
que a un li molesten. Scolari repassa crí-
ticament les aportacions i limitacions de
les propostes teòriques sobre la interface
digital que s’inicien des de les primeres
propostes d’entorns digitals gràfics (user
friendly), com per exemple els d’Apple als
anys vuitanta. Reflexions i teories lliga-
des a l’evolució de les nocions del con-
cepte d’interface: definit primerament per
la informàtica com un pont d’intercanvi
bidireccional d’informació; per arribar,
més tard, a nocions més elaborades i que
la conceben com un univers simbòlic d’in-
teracció on es despleguen processos semio-
cognitius complexos. Així, és interessant
assenyalar que una bona part de les metà-
fores explicatives que es desenvoluparan
per a l’anàlisi dels entorns digitals que-
daran limitades per la definició d’interfa-
ce de la qual parteixen.
Així, per exemple, la metàfora conver-
sacional parteix de la utopia d’una inte-
racció total amb una màquina intel·ligent
capaç de dialogar amb l’home —a l’estil
de l’ordinador Hal 9000 a 2001: una odis-
sea a l’espai (SCOLARI, 2004: 57)—, i el
concepte d’interface que hi ha subjacent
és bàsicament el de pont d’intercanvi de
dades.
Molt més interessant és la metàfora
instrumental que recupera part de les teo-
ries protèsiques de McLuhan i que carac-
teritzen les tecnologies de la comunicació
com a extensions dels nostres sentits:
«L’home, l’animal que construeix instru-
ments com el llenguatge, l’escriptura o la
ràdio, s’ha dedicat des de fa temps a
3. Fem servir aquí el concepte d’ús amb la definició d’Eco com una interpretació que desafu-
ra el límits establerts pel dissenyador o una fuga d’intrepretants.
Ressenyes Anàlisi 31, 2004 257
ampliar un o altre dels seus òrgans sen-
sorials […]» (citat a SCOLARI, 2004: 60).
Per investigadors com ara Kay —para-
frasejant McLuhan—, la noció d’exten-
sió, aplicada a la relació amb entorns
digitals, supera la simple acció unidirec-
cional, ja que «inclou les transformacions
recíproques que pateixen el subjecte i l’ob-
jecte durant la interacció» (SCOLARI, 2004:
65). Pels defensors de la metàfora instru-
mental, l’usuari «s’allarga» o s’integra a la
pantalla (desapareix) gràcies a l’ús del cur-
sor amb el qual manipula els objectes, que
alhora li comuniquen tant les seves pos-
sibles propietats i accions (affordances)
com les seves limitacions (contraints). Tot
i la influent aportació de la metàfora ins-
trumental, Scolari considera que una
autèntica i complexa reflexió teòrica sobre
tots els processos implicats en la interac-
ció amb els entorns digitals arriba amb la
metàfora espacial o arquitectònica: les refle-
xions entorn de la interface digital se cen-
tren en el processos d’interacció —en un
interespai— i s’inicia una certa ruptura
amb l’obsessió per la interactivitat amb
els objectes.
Cada una de les metàfores aporta una
explicació parcial dels processos d’inter-
acció als entorns digitals, i per aquesta raó
—tal com afirma l’autor d’Hacer clic—
haurien de ser el punt de partida dels dis-
senyadors, «però mai un pes mort que l’u-
suari hagi d’arrossegar durant tot el procés
d’interacció». I, partint d’aquesta tesi,
Scolari cerca nodrir el seu model de com-
plexes reflexions fetes per la teoria cogni-
tiva sobre els processos de comprensió i
d’adquisició de coneixement per part de
les persones.
Així, Scolari mostra les limitacions teò-
riques del concepte de model, marc, guió
o sceneggiature i de la noció de «represen-
tació», sent sobretot vàlid per a l’anàlisi de
les interaccions en un nivell superficial. El
concepte de model parteix del cognistivis-
me tradicional, que considera que la cog-
nició consisteix «en la representació d’un
món que és independent de la nostra apti-
tud perceptiva i cognitiva». Per contra, si
el que es vol és investigar sobre sistemes
complexos d’interacció —com els reco-
rreguts d’un usuari en la web o per a l’am-
bient trànsit urbà—, la teoria ontològica
del disseny desenvolupada per Winograd i
Flores és de més utilitat. Teoria que con-
cep l’adquisició del coneixement com un
procés enactiu on s’emfasitza «la posada
en obra d’un món i una ment a partir
d’una història de la varietat d’accions que
un ésser realitza al món» (Scolari, 2004:
96). O, en paraules d’Scolari: «El subjec-
te que coneix i l’objecte conegut es deter-
minen l’un a l’altre i sorgeixen de forma
simultània» (SCOLARI, 2004: 96). A par-
tir d’aquesta base teòrica s’aixeca el meta-
model semiocognitiu: «Les formes que
adopten els continguts textuals en la pan-
talla interactiva i els dispositius que l’u-
suari fa servir durant la seva navegació
també contribueixen a la producció de
sentit» (SCOLARI, 2004: 103). El model
semiocognitiu és interessant per la cen-
tralitat que li concedeix als processos de
comunicació, entenent aquesta com un
«procés de confrontació, d’establiment de
contractes —en aquest cas un contracte
d’interacció—, i eventualment violar-los
per poder proposar-los de nou sota noves
condicions».
Bibliografia
NORMAN, D.A. (1998). Psicología de los obje-
tos cotidianos. Barcelona: Nerea.
THOMPSON, J.B. (2004). Los media y la
modernidad. Barcelona: Paidós.
BUISSERET, D. (2004). La revolución carto-
gráfica en Europa, 1480-1800. Barcelona:
Paidós.
José Manuel Jarque
Professor de Periodisme 
del Departament de Periodisme 
de la Facultat de Ciències 
de la Comunicació de la UAB


SCOLARI, Carlos. Hacer clic : hacia una sociosemiótica de las interacciones digitales

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert