Revistes Catalanes amb Accés Obert

44
CRONOLOGIA HISTÒRICA
D’EGIPTE
4500-3500 a.C.Egipte és poblat definitivament i s’inicia el
sedentarisme.
2686-2181 a.C.Regne Antic. Període de formació per
excel·lència tant pel que fa a l’escriptura com pel que fa a l’art,
la religió o l’administració. 
2040-1786 a.C.Regne Mitjà. Un dels períodes més brillants
de l’Egipte antic. 
1786-1567 a.C.Segon Període Intermedi. Època de regres-
sió, amb fragmentació territorial. 
332, a.C.Alexandre entra a Egipte, és reconegut com a faraó
i funda Alexandria. 
323-31 a.C.Predomini dels grecs. Des de Ptolomeu I se suc-
ceeixen 15 reis anomenats Ptolomeu. Amb la derrota d’Actium,
on Marc Antoni i Cleopatra són derrotats per Octavi August,
Egipte esdevé província romana. 
30 a.C. al segle III d.C.Egipte es converteix en el graner de
l’imperi Romà. Formació de bandes rebels camperoles. Extensió
del copte i difusió del cristianisme. 
395Amb la divisió de l’imperi Romà, Egipte entra a formar
part de l’imperi de Bizanci. Període fructífer per a la literatura
i l’art copte com a reacció contra la civilització grega. 
Amb el concili de Calcedònia, s’inicien persecucions i revoltes
que creen una atmosfera antibizantina i faciliten la conquesta
àrab.
A partir del segle IV, Egipte es converteix en el bressol del
monaquisme cristià.
616L’exèrcit àrab dirigit per Amr ibn al-As envaeix Egipte,
conquesta que es completa el 641. 
642Egipte passa a formar part de l’imperi Islàmic i a ser
administrat com una part del califat Abbasid de Bagdad.
705S’imposa l’àrab com a llengua oficial.
905Temporalment torna el poder a l’imperi Islàmic, fins que
Al-Mu’izz trasllada (973) la capital a la ciutat del Caire que
esdevé el centre cultural més important de l’islam.
1171A la mort del darrer califa fatímid, el kurd Salah ad-Din
ibn Ayyub, conegut a Europa com a Saladí, famós per lluitar
contra els croats, arriba a ser soldà, i aboleix el xiïsme com a
religió oficial a Egipte. El 1174 s’annexiona Síria i el Iemen i
institueix la dinastia aiúbida.
1193Amb la mort de Saladí, l’imperi és dividit entre els seus
hereus: els aiúbids d’Egipte regnen al Caire.
1249Lluís IX de França dirigeix un atac sobre Egipte però és
frenat a la batalla d’al-Mansura.
1250Se succeeixen un seguit de dinasties mameluques pro-
cedents dels contingents d’esclaus utilitzats a l’Exèrcit enfront
dels croats, que duraran fins a la batalla de Marj Dabiq (1516)
davant els otomans.
1517Amb la derrota del darrer soldà mameluc als afores del
Caire, el soldà turc Selim I entra al Caire i es proclama califa.
Egipte esdevé una província de l’imperi Otomà. 
1757-1773Període d’independència assolit a partir de la
revolta d’Ali Bey Al-Kabir, instigat per Rússia.
1798-1801Napoleó entra al Caire, però és obligat a retirar-se
davant l’avenç de l’armada de Nelson i les forces otomanes.
L’imperi Otomà obté la restitució d’Egipte pel Tractat d’Amiens
(1802).
La lluita pel poder finalitza amb la victòria de Muhammad Ali,
albanès de les forces otomanes que aconsegueix la inde-
pendència, i s’inicia la formació de l’Egipte modern. Entre 1820
i 1822 el seu exèrcit conquereix gran part del nord del Sudan.
1849Mor Muhammad Ali després d’haver introduït al país
molts aspectes de la vida intel·lectual d’Occident i una classe
emergent educada a la manera occidental. El succeeix el seu
nét Abbas I (1849-1854) i a aquest el seu oncle Said (1854-
1864), el qual atorga a l’enginyer francès Ferdinand de Lesseps
la concessió per a la construcció del canal de Suez, obra que
s’inicia el 1859 i finalitza el 1869.
Els tractats de capitulació de l’imperi Otomà amb Europa afec-
ten Egipte. El control financer passa a francesos i britànics.
1881-1882Primers brots nacionalistes i inici d’una època de
desordres que culmina amb la revolta militar nacionalista d’Arabí
Paixà, sufocada pels britànics. Egipte esdevé colònia britànica.
1914Enmig de la Primera Guerra Mundial i després del posi-
cionament de Turquia al costat d’Alemanya, Egipte és declarat
un protectorat britànic. El moviment nacionalista, conegut
com a Wafd (delegació), va prenent forma i el líder nacionalis-
ta Saad Zaghloul presenta (1918) una demanda d’autonomia a
l’Alt Comissionat Britànic, que és rebutjada. 
1922Els britànics aboleixen el protectorat de forma unilate-
ral, després del desmembrament de l’imperi Otomà, i reconei-
xen Egipte com un Estat sobirà independent. El Regne Unit
manté el control sobre la seguretat del canal. Zaghloul esdevé
cap del Govern, i Fouad pren el títol de rei d’Egipte. Durant els
propers anys es produeixen diverses disputes entre el rei, el
Wafd i el Govern britànic.
1936Se signa el tractat anglo-egipci segons el qual les tro-
pes britàniques abandonaran Egipte, tot i permetre mantenir
tropes a la zona del canal de Suez.
1937Egipte és admès a la Societat de Nacions.
1939-1945Durant la Segona Guerra Mundial Egipte té un
paper estratègic com a base britànica al Pròxim Orient. El Wafd
coopera amb els britànics i aquests forcen el rei a acceptar que
es formi un Govern del Wafd sota Nahas Pasha (1942), el qual
treballa per constituir la Lliga Àrab.
1947Egipte presenta un recurs davant les Nacions Unides, i
demana la retirada definitiva de les tropes britàniques.
1948Egipte s’uneix a Iraq, Síria i Jordània en una acció
militar contra la declaració de l’Estat d’Israel, però fracassen.
1952Un grup de joves oficials de l’Exèrcit, el Consell del
Comando Revolucionari, obliga el rei a abdicar a favor del seu
fill. Les terres de la família reial són confiscades, la constitu-
ció abolida i els partits polítics dissolts. L’any següent s’abo-
leix la monarquia i es proclama la república. El general Neguib
esdevé president, primer ministre i cap del Consell. 
www.cidob.org
45
CRONOLOGIA HISTÒRICA
1954Neguib és rellevat dels seus càrrecs acusat d’intentar
concentrar tot el poder a les seves mans. El coronel Gamal Abd
al-Nasir, Nasser, que havia participat en la revolta des dels ini-
cis, ocupa el càrrec de primer ministre i cap del Consell.
Posteriorment Nasser es converteix en el cap d’Estat.
1956Les tensions pel control del canal de Suez arriben al
seu punt més àlgid quan França i el Regne Unit, amb l’ajuda
d’Israel, decideixen atacar Egipte. Nacions Unides crida les
potències occidentals a retirar-se i Egipte es queda com a
propietari absolut del canal. Es proclama una nova constitu-
ció que dóna força a la presidència. Sudan s’independitza
d’Egipte.
1958Egipte es fusiona amb Síria i formen la República Àrab
Unida (RAU), capdavantera del panarabisme. Acord amb l’URSS
que li proporciona els recursos per iniciar la construcció de la
presa d’Aswan, a més a més d’ajuda militar i industrial. Les
relacions amb Occident milloren i s’aconsegueixen préstecs
britànics i nord-americans pel canal. 
1961Síria s’independitza de la RAU.
1964La nova constitució nacionalitza el 90% de les empre-
ses privades i converteix Egipte en una república presidencia-
lista de partit únic, la Unió Socialista Àrab.
1967La pressió que Egipte, Jordània i Síria exerceixen sobre
Israel, amb l’enviament de tropes egípcies a la península del
Sinaí i el tancament del canal, provoquen la reacció dels isra-
elians que, amb la guerra dels Sis Dies, passen a ocupar la
península del Sinaí. Amb la derrota de l’Exèrcit àrab, Nasser
presenta la seva dimissió que no és acceptada. 
1970Nasser mor inesperadament. El succeeix Anwar al-
Sadat, el qual passarà a la història per haver realitzat una polí-
tica de conciliació amb Israel en la part final del seu mandat.
1971S’aprova una nova constitució. 
1973Té lloc la guerra del Yom Kippur entre Israel i els exèr-
cits egipci i sirià per intentar recuperar els territoris perduts
en la guerra dels Sis Dies. Nova derrota dels exèrcits àrabs.
Després de la guerra, Egipte s’acosta als Estats Units.
1975Mor Umm Khultum, el nom més conegut de la cançó
egípcia i àrab. Els seus funerals al Caire esdevindran una de les
principals concentracions de la història amb prop de quatre
milions d’assistents.
1978Se signen els acords de Camp David entre Egipte i
Israel. Aquesta entesa amb Israel li suposa a Egipte un seguit
de represàlies econòmiques i polítiques per part dels països
àrabs més radicals.
1979Signatura del tractat de pau amb Israel. Egipte queda
exclòs de la Lliga Àrab.
1980S’incrementen les manifestacions d’oposició a Sadat.  
1981Un grup de militars i membres del moviment islàmic
fonamentalista acaben amb la vida de Sadat durant una desfi-
lada militar. Hosni Mubarak el succeeix. Consolida el poder del
Partit Nacional Democràtic amb fort control sobre l’oposició.
1982Israel retira les seves tropes del Sinaí.
1984Confirmat en el seu càrrec amb unes noves eleccions,
Mubarak inicia una forta repressió de l’integrisme islàmic. 
1987Egipte restableix relacions amb els països àrabs mode-
rats, tot i continuar exclòs de la Lliga Àrab. Manifesta el seu
suport a l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, fins al
1990, en iniciar-se el conflicte del Golf Pèrsic. Egipte intenta
una solució negociada, però davant la seva inviabilitat opta
per prendre partit pel bloc occidental.
1988L’escriptor egipci Naguib Mahfuz guanya el premi Nobel
de Literatura.
1989Readmissió d’Egipte a la Lliga Àrab.
1991Egipte participa a la Conferència de Pau de Madrid.
1992L’ex ministre d’Afers Estrangers egipci, Butros Gali, és
escollit secretari general de les Nacions Unides fins al 1996.
199758 turistes moren assassinats a Luxor.
2002El març cinc homes són empresonats per pràctiques
sexuals immorals. El cas és seguit amb interès des d’Occident
i, el juliol, l’activista en temes de drets humans, Saad Eddin
Ibrahim, també és condemnat. El setembre una conferència del
partit de Mubarak confirma el pes creixent del seu fill, Gamal.
2003El juny s’aproven mesures com la supressió dels tribu-
nals estatals de seguretat encaminats a avançar en l’àmbit
democràtic. L’octubre s’alliberen 900 presos islamistes del grup
implicat en l’assassinat de Sadat i en l’atac terrorista sobre
turistes de l’any 1997.
2004L’1 de juny entra en vigor el nou acord d’associació
entre la UE i Egipte. El juliol hi ha una reordenació del Govern
en què s’inclouen tres joves reformistes propers al fill de
Mubarak. El 7 d’octubre es cometen atemptats a Taba contra
interessos turístics egipcis en què moren 34 persones, molts de
nacionalitat israeliana.
2005El mes de juliol 90 persones moren en un atemptat
amb cotxe bomba a Sharm el Sheik. El mateix mes Mubarak
anuncia que es tornarà a presentar a les eleccions.
Prèviament s’havia esmenat la Constitució per permetre elec-
cions pluripartidistes. El 6 de setembre és escollit per un
88,6% dels vots. Durant el mes d’octubre esclata un conflic-
te entre musulmans i cristians a Alexandria, amb l’excusa de
la representació d’una obra de teatre satírica. A finals d’any
se celebren eleccions legislatives que tenen, com a resultat
més evident, l’entrada dels Germans Musulmans (com a inde-
pendents) al Parlament. A finals d’any una actuació policía-
ca provoca víctimes mortals en una concentració de refugiats
sudanesos al Caire.
2006El naufragi d’un ferri al mar Roig el mes de febrer pro-
voca l’ira dels afectats i de la ciutadania, evidenciant un
malestar generalitzat.
Referències bibliogràfiques
BBC – Country profile  
Egypt State Information Service www.sis.gov.eg 
Enciclopèdia Catalana
Mediterranean Politics
The Columbia Electronic Encyclopedia
The Middle East and North Africa, 2002. Europa Publications 2001


Cronologia històrica d'Egipte

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert