Monserrat i Molas, Josep

Hemeroteca Cientifica Catalana

206que es deriven de les passions i complircom cal els deures de cada moment, res-tant moderats en les passions. Però per aadquirir aquesta capacitat s’ha de pregarDéu.» (p. 134) L’obra acaba amb un re-coneixement de la procedència divina dela Llei per part dels alexandrins i amb elretorn dels savis jueus a la seva terrad’origen.En la carta, s’observa un judaismeobert a la cultura hel·lènica que contrastaamb estretes visions com les del tercerllibre dels Macabeus (vid. p. 101, n.101)i s’hi perceben consideracions, com araaquesta: «Viure com cal consistia a ob-servar les lleis, cosa que s’obtenia moltmés estant a les escoles que no pas ambla lectura.» (p. 102), atribuïda al rei, quedenoten direccions didàctiques del pen-sament molt pròpies del món alexandrí ique poden ésser de gran utilitat a l’espe-cialista en filosofia hel·lenística, com tam-bé ho poden ser els capítols V i IX de laintroducció, dedicats a situar la carta enel context de la literatura judeohel·lenísticai a interpretar l’òsmosi entre el judaismei l’hel·lenisme. Segons Raurell, «la sín-tesi del contingut de la Carta d’Arísteaspermet captar l’existència dels dos rostresque formen l’obra: el rostre jueu i el rostregrec. El problema que es planteja és el decopsar bé la regla de la seva articulació i lafunció del seu contrast.» (pp. 10-11)En un altre ordre, l’historiador de laliteratura etnogràfica que valora la docu-mentació aportada per Tàcit a Germàniano podrà deixar passar les interessants iminucioses descripcions d’indrets, edifi-cis i objectes (vegeu el capítol dedicat alsregals del rei) de l’escrit d’Arísteas, aixícom les reflexions sociològiques sobrel’augment de població urbana i el descensen la rural a Jerusalem i Alexandria, co-mentades en les erudites notes del res-ponsable d’aquesta magnífica edicióbilingüe.Andreu GRAU I ARAUVicente SANFELIX, Mente y conoci-miento, Madrid: Biblioteca Nueva,2003. 413 pp.Pot ser una operació de «destrucció»equivalent a una història parcial de la fi-losofia moderna i contemporània? Potaquesta història parcial encara compliruna funció clarificadora? Pot aquesta cla-rificació anar més enllà d’una necessitatacadèmica i aproximar-se a una relaciódesinteressada amb la reflexió? Aquestaobra de Vicente Sanfélix, catedràtic de fi-losofia a la Universitat de València, és, al-menys, un repte per al lector en la qües-tió que dilucida. Sense la pretensió il·lusade fer més senzilles les coses del que són,gaudeix de la capacitat de l’autor de pre-sentar els arguments de manera clara imostrar les dificultats allà on precisamentsón, sense intentar simplificar-les inde-gudament. Segons les seves pròpies pa-raules, el llibre pretén una «destrucció»de la tradició que va convertir en discipli-nes filosòfiques fonamentals successiva-ment la teoria del coneixement i la filosofiade la ment. El que es juga en el text és unaposició fonamental respecte de la tascamateixa del filosofar d’aquests darrerssegles –i del filosofar de sempre. El pro-fessor Sanfélix pretén una defensa delprojecte emancipatori il·lustrat que siguiconscient de les seves mancances en unaautocrítica explícita. La manera d’exercitaraquesta autocrítica de la consciència esrealitza sobretot en el refús de les posi-cions naturalistes respecte del coneixe-ment i de la ment pròpies del darrer terçdel segle passat. El llibre demostra unacurat coneixement de les discussions mésrecents en els camps de la «teoria del co-neixement» o «epistemologia» o «teoriade la ment» (la discussió respecte delsnoms és, per cert, atinada). Davant la ruïnadels models fonamentalistes del coneixe-ment o de les concepcions substancialis-tes de la ment, Sanfélix manté obert elqüestionament filosòfic, sobretot desd’una perspectiva crítica que confia en ladisposició positiva de la raó per tald’aconseguir un cert aclariment del quesabem.207L’obra es desplega en una introducciói tres apartats. De fet, una extensa intro-ducció, dues grans parts, i una breu ter-cera part que correspon a la conclusió.La introducció tracta des de la gènesi finsa la destrucció de la teoria del coneixe-ment i de la filosofia de la ment. Ve a seruna documentada genealogia des del’obscur origen d’una disciplina que esdeixa difícilment anomenar sense polèmica(teoria del coneixement o epistemologia)fins a la destrucció de la teoria del co-neixement en una més recent «teoria de lament». Sanfélix se’ns descobreix com unpartidari de Rorty, amb importants mati-sos, respecte de la relació de la teoria delconeixement amb la modernitat (lamen-tem ara no poder atendre aquests mati-sos, però animem al lector a cercar-los,perquè és segurament en allò que aquí nopodrem dir que el llibre que recensionemaconsegueix un valor singular: fruit d’unameditació i d’una contrastació en el tre-ball acadèmic universitari docent, el lli-bre està ple de riquesa i en aquest espaino es pot atendre amb la justícia que cor-respon a un llibre de qualitat). Encara enla introducció, en l’apartat quatre, repro-dueix el recorregut genealògic, en aquestcas per a la «filosofia de la ment». Laconclusió d’ambdós moviments es con-centra en les dificultats que impliquen.L’apartat cinquè de la introducció és sin-gular (i no només perquè no aparegui con-signat en l’índex): es titula «La destruccióde la teoria del coneixement i de la teoriade la ment» (amb aquest títol no és es-trany que els follets d’impremta –o del’ordinador– se l’hagin deixat de banda al’hora de fer l’índex). La singularitat emsembla que descansa en què retrata per-fectament el que el llibre pretén i quemanifesta amb claredat des de quina po-sició s’escriu el llibre. Em permeto unabreu transcripció: «Ni la teoría del cono-cimiento, ni la filosofía de la mente, so-bre todo cuando se construyen desdecoordenadas analíticas o posanalíticas,son disciplinas que muestren un alto ni-vel de autoconciencia histórica. A veces,incluso se hace blasón de ello. La historiase equipara a filología y queda desplaza-da a una posición de espera para cuandono haya algo más interesante que hacer. /Pero con ello mismo, lo que se demuestraes que la falta de autoconciencia históricano es, en absoluto, un rasgo accidental deestas disciplinas. [...] Ahora vemos quela caracterización de los rasgos de la teo-ría del conocimiento y de la filosofía de lamente que hemos dado más arriba va com-pletamente en serio. El sujeto de la re-flexión epistemológica y el filósofo de lamente se creen legitimados para la des-vinculación, en este caso con la historiade la filosofía. [...] Ahora bien, mientrastales supuestos se mantengan en su cali-dad de tales, ni el epistemólogo ni el filó-sofo de la mente podrán tomar en seriolas crisis de sus disciplinas [...] y el efec-to perverso de ello es que la teoría delconocimiento y la filosofía de la menteempiezan a entrar en contradicción con-sigo mismas, les resulta imposible man-tener la fidelidad a sus principios y a suspropósitos» (pp. 72-73). D’aquí la pro-posta de l’autor: mostrar la intencionali-tat crítica d’aquestes disciplines portanta la llum la seva historicitat implícita, çoés, procedir a una deconstrucció de lesmateixes en el sentit específic que Heide-gger dóna al terme. I el recorregut per atal procedir es fa concentrant-se en laqüestió de la justificació pel que fa a lateoria del coneixement, i en la considera-ció del problema ment-cos en la filosofiade la ment. D’aquí l’arquitectònica de lesdues primeres parts: «Los avatares delfundamento» i «Mente y cuerpo. Unasrelaciones aporéticas».Breument, massa breument, mostreml’esquema d’aquestes parts: «Els avatarsdel fonament», que tracta de la qüestióde la justificació en la teoria del coneixe-ment, parteix de la consideració de la vo-luntat de fonamentació absoluta, segueixamb la consideració sobre els límits, con-tinua amb la consideració del somni posi-tivista i acaba amb la fallida del fonamenti les perspectives de la teoria del coneixe-ment (veritat i holisme, coneixement ipraxi). «Ment i cos. Unes relacionsaporètiques», tracta temàticament dement i consciència, ment i conducta, menti cervell, ment i funció, per acabar, des-prés de la pretensió d’eliminació de la208ment, amb l’anomalia de la ment. El llibrereclama del lector la consideració atentadels arguments i obre, en l’ús que fa delsgrans autors clàssics i contemporanis so-bre les matèries de les que tracta, la pos-sibilitat de discrepar constructivamentamb les seves anàlisis i també de contras-tar-les amb d’altres. No s’amaga de seruna argumentació que permet ser com-pletada, corregida i ampliada, com ho haestat en el moment de la seva gestació.Fins i tot caldria emprendre en un altremoment el contrast amb els treballs delsprofessors Arce i Sales de la Universitatde Barcelona per trobar els punts de com-plement i de tensió segurament fructífe-ra en la qüestió de la subjectivitat i lasituació del coneixement en funció del’orientació. Però, per anar enllestint i ferl’avís de rebuda i el senyal al futur lector,anem un moment a la tercera part del lli-bre «A modo de conclusión: problemasabiertos». Que siguin oberts aquests pro-blemes és el que deixa un bon regust alfinal de la lectura del llibre. L’esforç quereclama del lector aconsegueix fer-ned’ell un company en l’esforç d’aclari-ment crític.La conclusió del llibre de V. Sanfélixporta, pel que fa a la teoria del coneixe-ment, a desembocar en una teoria de laracionalitat que s’ocuparia, entre d’altres,de tres qüestions fonamentals: la del pro-blema de l’objectivitat, el del relativismei el dels fins de la raó. La fallida del pro-jecte epistemològic clàssic no suposa laliquidació dels problemes clàssics, sinóla seva reformulació. Pel que fa a la teoriade la ment, partia de les reflexions sobrela ment «cartesiana» que desembocavenen un seguit d’apories. La posició del’autor va determinant-se sobretot en lasuposició d’un cos-subjecte organ d’unpoder motor, o sigui, essencialment agent.Des de la disposició d’agent s’aconse-guiria una cert coneixement de si mateix iuna idea alternativa a la idea humeana dela causalitat. Des d’aquestes posicionsproposa una superació del mecanicisme«cartesià». El llibre queda al final obert aun projecte de racionalitat del que restemesperant posteriors desplegaments.Josep MONSERRAT MOLAS

Catalan

Vicente Sanfelix, "Mente y conocimiento"

Revistes Catalanes amb Accés Obert

206
que es deriven de les passions i complir
com cal els deures de cada moment, res-
tant moderats en les passions. Però per a
adquirir aquesta capacitat s’ha de pregar
Déu.» (p. 134) L’obra acaba amb un re-
coneixement de la procedència divina de
la Llei per part dels alexandrins i amb el
retorn dels savis jueus a la seva terra
d’origen.
En la carta, s’observa un judaisme
obert a la cultura hel·lènica que contrasta
amb estretes visions com les del tercer
llibre dels Macabeus (vid. p. 101, n.101)
i s’hi perceben consideracions, com ara
aquesta: «Viure com cal consistia a ob-
servar les lleis, cosa que s’obtenia molt
més estant a les escoles que no pas amb
la lectura.» (p. 102), atribuïda al rei, que
denoten direccions didàctiques del pen-
sament molt pròpies del món alexandrí i
que poden ésser de gran utilitat a l’espe-
cialista en filosofia hel·lenística, com tam-
bé ho poden ser els capítols V i IX de la
introducció, dedicats a situar la carta en
el context de la literatura judeohel·lenística
i a interpretar l’òsmosi entre el judaisme
i l’hel·lenisme. Segons Raurell, «la sín-
tesi del contingut de la Carta d’Arísteas
permet captar l’existència dels dos rostres
que formen l’obra: el rostre jueu i el rostre
grec. El problema que es planteja és el de
copsar bé la regla de la seva articulació i la
funció del seu contrast.» (pp. 10-11)
En un altre ordre, l’historiador de la
literatura etnogràfica que valora la docu-
mentació aportada per Tàcit a Germània
no podrà deixar passar les interessants i
minucioses descripcions d’indrets, edifi-
cis i objectes (vegeu el capítol dedicat als
regals del rei) de l’escrit d’Arísteas, així
com les reflexions sociològiques sobre
l’augment de població urbana i el descens
en la rural a Jerusalem i Alexandria, co-
mentades en les erudites notes del res-
ponsable d’aquesta magnífica edició
bilingüe.
Andreu GRAU I ARAU
Vicente SANFELIX, Mente y conoci-
miento, Madrid: Biblioteca Nueva,
2003. 413 pp.
Pot ser una operació de «destrucció»
equivalent a una història parcial de la fi-
losofia moderna i contemporània? Pot
aquesta història parcial encara complir
una funció clarificadora? Pot aquesta cla-
rificació anar més enllà d’una necessitat
acadèmica i aproximar-se a una relació
desinteressada amb la reflexió? Aquesta
obra de Vicente Sanfélix, catedràtic de fi-
losofia a la Universitat de València, és, al-
menys, un repte per al lector en la qües-
tió que dilucida. Sense la pretensió il·lusa
de fer més senzilles les coses del que són,
gaudeix de la capacitat de l’autor de pre-
sentar els arguments de manera clara i
mostrar les dificultats allà on precisament
són, sense intentar simplificar-les inde-
gudament. Segons les seves pròpies pa-
raules, el llibre pretén una «destrucció»
de la tradició que va convertir en discipli-
nes filosòfiques fonamentals successiva-
ment la teoria del coneixement i la filosofia
de la ment. El que es juga en el text és una
posició fonamental respecte de la tasca
mateixa del filosofar d’aquests darrers
segles –i del filosofar de sempre. El pro-
fessor Sanfélix pretén una defensa del
projecte emancipatori il·lustrat que sigui
conscient de les seves mancances en una
autocrítica explícita. La manera d’exercitar
aquesta autocrítica de la consciència es
realitza sobretot en el refús de les posi-
cions naturalistes respecte del coneixe-
ment i de la ment pròpies del darrer terç
del segle passat. El llibre demostra un
acurat coneixement de les discussions més
recents en els camps de la «teoria del co-
neixement» o «epistemologia» o «teoria
de la ment» (la discussió respecte dels
noms és, per cert, atinada). Davant la ruïna
dels models fonamentalistes del coneixe-
ment o de les concepcions substancialis-
tes de la ment, Sanfélix manté obert el
qüestionament filosòfic, sobretot des
d’una perspectiva crítica que confia en la
disposició positiva de la raó per tal
d’aconseguir un cert aclariment del que
sabem.
207
L’obra es desplega en una introducció
i tres apartats. De fet, una extensa intro-
ducció, dues grans parts, i una breu ter-
cera part que correspon a la conclusió.
La introducció tracta des de la gènesi fins
a la destrucció de la teoria del coneixe-
ment i de la filosofia de la ment. Ve a ser
una documentada genealogia des de
l’obscur origen d’una disciplina que es
deixa difícilment anomenar sense polèmica
(teoria del coneixement o epistemologia)
fins a la destrucció de la teoria del co-
neixement en una més recent «teoria de la
ment». Sanfélix se’ns descobreix com un
partidari de Rorty, amb importants mati-
sos, respecte de la relació de la teoria del
coneixement amb la modernitat (lamen-
tem ara no poder atendre aquests mati-
sos, però animem al lector a cercar-los,
perquè és segurament en allò que aquí no
podrem dir que el llibre que recensionem
aconsegueix un valor singular: fruit d’una
meditació i d’una contrastació en el tre-
ball acadèmic universitari docent, el lli-
bre està ple de riquesa i en aquest espai
no es pot atendre amb la justícia que cor-
respon a un llibre de qualitat). Encara en
la introducció, en l’apartat quatre, repro-
dueix el recorregut genealògic, en aquest
cas per a la «filosofia de la ment». La
conclusió d’ambdós moviments es con-
centra en les dificultats que impliquen.
L’apartat cinquè de la introducció és sin-
gular (i no només perquè no aparegui con-
signat en l’índex): es titula «La destrucció
de la teoria del coneixement i de la teoria
de la ment» (amb aquest títol no és es-
trany que els follets d’impremta –o de
l’ordinador– se l’hagin deixat de banda a
l’hora de fer l’índex). La singularitat em
sembla que descansa en què retrata per-
fectament el que el llibre pretén i que
manifesta amb claredat des de quina po-
sició s’escriu el llibre. Em permeto una
breu transcripció: «Ni la teoría del cono-
cimiento, ni la filosofía de la mente, so-
bre todo cuando se construyen desde
coordenadas analíticas o posanalíticas,
son disciplinas que muestren un alto ni-
vel de autoconciencia histórica. A veces,
incluso se hace blasón de ello. La historia
se equipara a filología y queda desplaza-
da a una posición de espera para cuando
no haya algo más interesante que hacer. /
Pero con ello mismo, lo que se demuestra
es que la falta de autoconciencia histórica
no es, en absoluto, un rasgo accidental de
estas disciplinas. [...] Ahora vemos que
la caracterización de los rasgos de la teo-
ría del conocimiento y de la filosofía de la
mente que hemos dado más arriba va com-
pletamente en serio. El sujeto de la re-
flexión epistemológica y el filósofo de la
mente se creen legitimados para la des-
vinculación, en este caso con la historia
de la filosofía. [...] Ahora bien, mientras
tales supuestos se mantengan en su cali-
dad de tales, ni el epistemólogo ni el filó-
sofo de la mente podrán tomar en serio
las crisis de sus disciplinas [...] y el efec-
to perverso de ello es que la teoría del
conocimiento y la filosofía de la mente
empiezan a entrar en contradicción con-
sigo mismas, les resulta imposible man-
tener la fidelidad a sus principios y a sus
propósitos» (pp. 72-73). D’aquí la pro-
posta de l’autor: mostrar la intencionali-
tat crítica d’aquestes disciplines portant
a la llum la seva historicitat implícita, ço
és, procedir a una deconstrucció de les
mateixes en el sentit específic que Heide-
gger dóna al terme. I el recorregut per a
tal procedir es fa concentrant-se en la
qüestió de la justificació pel que fa a la
teoria del coneixement, i en la considera-
ció del problema ment-cos en la filosofia
de la ment. D’aquí l’arquitectònica de les
dues primeres parts: «Los avatares del
fundamento» i «Mente y cuerpo. Unas
relaciones aporéticas».
Breument, massa breument, mostrem
l’esquema d’aquestes parts: «Els avatars
del fonament», que tracta de la qüestió
de la justificació en la teoria del coneixe-
ment, parteix de la consideració de la vo-
luntat de fonamentació absoluta, segueix
amb la consideració sobre els límits, con-
tinua amb la consideració del somni posi-
tivista i acaba amb la fallida del fonament
i les perspectives de la teoria del coneixe-
ment (veritat i holisme, coneixement i
praxi). «Ment i cos. Unes relacions
aporètiques», tracta temàticament de
ment i consciència, ment i conducta, ment
i cervell, ment i funció, per acabar, des-
prés de la pretensió d’eliminació de la
208
ment, amb l’anomalia de la ment. El llibre
reclama del lector la consideració atenta
dels arguments i obre, en l’ús que fa dels
grans autors clàssics i contemporanis so-
bre les matèries de les que tracta, la pos-
sibilitat de discrepar constructivament
amb les seves anàlisis i també de contras-
tar-les amb d’altres. No s’amaga de ser
una argumentació que permet ser com-
pletada, corregida i ampliada, com ho ha
estat en el moment de la seva gestació.
Fins i tot caldria emprendre en un altre
moment el contrast amb els treballs dels
professors Arce i Sales de la Universitat
de Barcelona per trobar els punts de com-
plement i de tensió segurament fructífe-
ra en la qüestió de la subjectivitat i la
situació del coneixement en funció de
l’orientació. Però, per anar enllestint i fer
l’avís de rebuda i el senyal al futur lector,
anem un moment a la tercera part del lli-
bre «A modo de conclusión: problemas
abiertos». Que siguin oberts aquests pro-
blemes és el que deixa un bon regust al
final de la lectura del llibre. L’esforç que
reclama del lector aconsegueix fer-ne
d’ell un company en l’esforç d’aclari-
ment crític.
La conclusió del llibre de V. Sanfélix
porta, pel que fa a la teoria del coneixe-
ment, a desembocar en una teoria de la
racionalitat que s’ocuparia, entre d’altres,
de tres qüestions fonamentals: la del pro-
blema de l’objectivitat, el del relativisme
i el dels fins de la raó. La fallida del pro-
jecte epistemològic clàssic no suposa la
liquidació dels problemes clàssics, sinó
la seva reformulació. Pel que fa a la teoria
de la ment, partia de les reflexions sobre
la ment «cartesiana» que desembocaven
en un seguit d’apories. La posició de
l’autor va determinant-se sobretot en la
suposició d’un cos-subjecte organ d’un
poder motor, o sigui, essencialment agent.
Des de la disposició d’agent s’aconse-
guiria una cert coneixement de si mateix i
una idea alternativa a la idea humeana de
la causalitat. Des d’aquestes posicions
proposa una superació del mecanicisme
«cartesià». El llibre queda al final obert a
un projecte de racionalitat del que restem
esperant posteriors desplegaments.
Josep MONSERRAT MOLAS


Vicente Sanfelix, "Mente y conocimiento"

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert