Turró i Tomàs, Salvi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

EL PROBLEMA DELS ORIGENS DE LA
MODERNITAT
Si, amb caracter general, preguntar - se pels origens d'un periode
historic exigeix la previa caracteritzacio del periode pel qual ens pregun-
tem, aixo es encara mes necessari tractant - se, com es aqui el cas, d'un
periode de la historia de la filosofia , es a dir , de la historia d'aquella
disciplina que es defineix ella mateixa com a comprensio conceptual de la
realitat. Des del moment que tota la formulacio filosofica intenta d ' exposar
en una categoritzacio sistematica i raonada allo que constitueix la veritat
darrera de les aparences , el seu estudi genetic sols pot esser empres
fonamentadament despres d ' haver determinat amb la maxima distincio els
diferents modes essencials de comprensio de la realitat en que la mateixa
filosofia se'ns palesa.
Ara be, aquesta tasca previa de delimitar les epoques fonamentals de la
filosofia tampoc no pot esser feta des de fora de la seva historia -Ilevat del
cas que, des d'una erronia interpretacio idealista , pretenguessim d'efectuar
una construccio a priori dell continguts de l'esdevenir historic a posteriori
(filosofemes ), cosa clarament impossible-; la qual cosa ens insereix dins
un cercle que cols pot esser trencat d ' una manera : prenent com a punts de
referencia epocal per a la historia de la filosofia aquelles formulacions que,
en si i per a Si mateixes -i, per tant , necessariament per a nosaltres com a
Ilurs historiadors-, apareixen configurades com a modes unitaris i
essencialment diferents d'entendre la realitat i al voltant de les quals se'ns
agrupa espontaniament tota una serie d'autors.
Puix que el nostre objecte es l'aclariment dell antecedents d'allo que
anomenem filosofia moderna, quina formulacio considerem com a punt
referencial i delimitacio essencial d'aquest periode i, en concret , del seu
119
comen4ament ? Prenem Descartes , i aixo per dos motius: perque escriu
conscientment la seva obra de maduresa com l'encetament d'una nova
racionalitat enfrontada a tota la filosofia anterior , i perque tots els autors
que van del XVII al XVIII son d'una manera o altra cartesians ( des de la
lectura materialista que fa Hobbes a la innatista dels platonics de
Cambridge , de l'espQ iritualisme de Berkeley a 1'ontologisme de Malebran-
che, des de la metafisica geome'trica de Spinoza i Leibmz a la interpretacio
genetico-psicologica de Locke o Hume).
Que caracteritza essencialment la comprensio de la realitat que inicia
Descartes i que, a traves de totes les formes de cartesianisme , roman com a
definidora de la Modernitat filosofica ? En el Tractat del Mon, el seu
primer text acabat i fora ja dels terbols escrits de joventut, trobem
expressat amb molta precisio alto que sera el fonament de l'ontologia 1
ciencia modernes:
-No es el meu projecte d'explicar, com fan els filosofs, les coses
que hi ha efectivament en el veritable mon, sing tan sols de
fingir-ne un at meu gust, on no hi hagi res que els esperits mes
incultes no puguin concebre i que pugui esser creat tal com jo
l'haure fingit.
Si hi poses la mes petita cosa fosca, podria passar que, amb
aquesta foscor, hi hagues alguna contradiccio amagada sense
adonar-me'n, i aixi, sense pensar-hi, suposaria una cosa impossi-
ble. En canvi, en poder imaginar distintament tot alto que hi poso,
es cert que, per mes que no hi hagi res de semblant a l'antic mon,
Deu ho pot crear en un de nou: car pot crear totes les coses que
podem imaginar» (Tractat del Mon; Ed. Adam & Tannery, vol,
XI, p. 36).
Si deixem de banda la ironica referencia a la filosofia escolastica, el text
ens apareix centrat al voltant de dues tesis:
1. L'essencial del mon rau en aquella construccio que se'ns apareix
com a exempta de tota contradiccio possible: la qual cosa, tenint em
compte que nomes els procediments matematics de l'enteniment gaudeixen
d'aquesta condicio, vol dir que la realitat ha d'esser pensada necessaria-
ment des de la pura determinabilitat matematica, que fens es alto
susceptible de matematitzacio i de calcul.
2. Des del moment que quelcom es construable en l'esquematisme
matematic de la ment, i solament per aquest motiu -diu Descartes-, pot
esser creat: en consequencia, el proces de determinacio matematica es,
alhora, la clau del proces d'efectuacio de la realitat. L'ens es aixi alto
susceptible d'una indefinida produccio i reproduccio a partir de la seva
constructibilitat fisico-matematica.
En comprendre la realitat com a matematizable i, per aixo mateix, com
a productible, Descartes inaugura en el Tractat del Mon una nova epoca
ontologica, dins la qual ell mateix s'ana endinsant -la sisena part del
Discurs del Metode com a explicitacio del moment tecnologic de la ciencia
moderna, les Meditations metafisiques com a fonanaentacio ultima de la
validesa del model matematic-, nova epoca que, malgrat cis limits
120
cronologics fixats per la historiografia , continua determinant essencialment
la nostra intel-leccio i el nostre apropament al mon que ens envolta.
Destriades les tesis cabdals de la comprensio moderna de fens, podem
preguntar - nos ara per llurs precedents , es a dir, per aquella xarxa de
significacions anteriors que feren possible el sorgiment del cartesianisme.
Dit de manera tries concreta : des de quips pressuposits histories pogue
Descartes determinar ] a realitat corn a matematitzable i productible?,
quines son les arrels que nodreixen l'arbre de l'ontologia mecanicista en el
seu doble vessant teoric i tecnologic?
La comprensio dels fenomens com a quantum de materia que es mou
descrivint trajectories geometriques ( res extensa ) comporta la desaparicio
de tot concepte qualitatiu i, alhora, de tota diferencia qualitativa entre els
diferents ambits fenomenics: la realitat es reduida a un sol mode essencial
d'esser i, amb aixo, es unificada l'aparent diversitat d'objectes sensibles.
L'homogeneitat de 1'univers cartesia -i modern- es tan oposada al model
cosmologic pluralista de la ciencia antiga i cristiano - medieval que tan sols
podia brollar d'un mare de pensament que ja hagues esborrat -d'una
manera o altra- les rigides divisions que definien les regions ontiques de
la sistematitzacio aristotelica : entre l'ontologia substancialista (amb la seva
metodologia observacional - inductiva ) de la tradicio peripatetica i la
mecanicista (amb una metodologia constructivo - experimental ) de la Mo-
dernitat , cal ubicar el pensament renaixentista -amb tota la complexitat
qq ue implica- com a periode de transicio en el qual la descomposicio
d'una comprensio de la realitat ( aristotelisme ) adoba el terreny per al
sorgiment d'una altra (Modernitat).
Particularment, respecte a allo que suposa la unificacio ontologica del
cartesianisme envers 1'aristotelisme , es clar que darrera d ' ella trobem:
1) La supressio de la dualitat cosmologica entre el mon sublunar i el
supralunar . Pas ja preparat pel Renaixement en afirmar el neoplato-
nisme 1 ' existencia de forces cosmiques de simpatia i antipatia que
s'entenen per igual en totes les regions de l'univers : el macrocosmos
celest i el microcosmos terrenal - huma no son ja qualitativament
diferents per als renaixentistes , sing que reflecteixen mutuament una
mateixa realitat espiritualment animada.
2) La supressio de la dualitat entre els naturalia i els artificialia . En aquest
punt s'avanca tambe tota la tradicio hermetico -alquimista del Renaixe-
ment en mantenir la identitat entre els fenomens de produccio natural i els
taumaturgic : de l'artesa , puix que ambdos son manifestacions del caracter
creatiu de la forca vital que ho anima tot.
3) La supressio de la dualitat entre els fenomens naturals i sobrenatu-
rals. Tambe aqui l'averroisme padua havia desbrossat el cami en
substituir aquesta diferencia essencial per la simple distincio quanti-
tativa entre alto que esdeve en la natura ordinariament o extraordi-
nariament , ambdos casos , pero, deguts al mateix dinamisme de les
forces fisiques.
D'altra banda, des del moment que el pensament renaixentista redueix
1'univers jerarquitzat de 1'aristotelisme a la vitalitat d'un sol principi
121
cosmic (anima del mon del neoplatonisme, enteniment separat de I'ave-
rroisme, gran animal de l'hermetisme, etc.) i afirma ensems la manifestacio
d'aquest principi a traves de les analogies fisiques (alquimia, astrologia) i
espirituals (cabala, hermeneutica profetico-religiosa, mil-lenarisme), es fa
possible 1'especulaci6 per tal d'aconseguir un simbolisme universal de la
totalitat cosmica, el coneixement del qual garantiria 1'efectuaci6 practica
del caracter hermetic associat per aquests corrents a l'home (natura media,
logos de Deu, taumaturg de la materia-mare, etc.). La idea d'aquest
simbolisme universal que ens obriria la ment a qualsevulla g6esti6 es
justament el precedent i punt de partenca del love Descartes cap a la
mathesis universalis de les Regles, tal corn encara es trasllueixen dels seus
escrits del 1619:
«Aixi com la imaginacio fa us de figures per a concebre les coses
corpp orals , l'intel-lecte fa us de certs cossos sensibles (com el vent i
la llum) per a representar - se les coses espirituals : d'aquesta
manera, com a filosofs pregons , podem conduir la ment al
coneixement d'allo sublim» ( Cogitationes privatae , Ed. Adam &
Tannery, vol . X, p. 217).
La unificacio de les diferents regions cosmiques de l'aristotelisme en un
model panpsiquista i la tematitzacio d'un unic saber simbolic de la
totalitat, constitueixen aixi la mediacio historica a traves de la qual
Descartes arriba a l'ontologia mecanicista , corn a reduccio de la realitat
vital del renaixentistes a fenomen espai - temporal construable amb les idees
Glares i distintes d'un simbolisme matematic que substitueix ara 1'anterior
funcio de la cabala.
D'igual manera, la segona de les tesis ontologiques de la Modernitat
-la productibilitat de fens- s'arrela dins el cor mateix del paradigma
categorial renaixentista : la pluralitat d'escoles i doctrines d'aquest periode
s'esvaeix quan considerem l'aspecte prometeic que hom atribueix a les
ciencies i a l'acrivitat tecnologica que generen . El triomf social d'artesans i
enginyers , la revaloracio del treball en el mon per la Reforma, el caire
tecnocratic de les utopies del XVI, la taumaturgia de l'alquimista, la
proliferacio de la magia i les ciencies ocultes com a domini de les forces
naturals, les sectes 11-luminades que prediquen la salvacio per la saviesa
universal , son sengles manifestacions d'una mateixa aspiracio: l'allibera-
ment de la humanitat pel conreu d'un saber aplicat capac de dominar i
transformar la natura, l'assoliment del poder sobre la realitat mitjancant la
manipulacio tecnologica dels fenomens.
Certament Descartes i la Modernitat no tematitzen la productibilitat de
fens en el sentit criptico - hermetic dels renaixentistes , sing a traves de la
utilitzacio de la idea de mecanisme automatic -tambe d'origen renaixen-
tista, tanmateix- com a model interpretatiu del fenomen i del proces
tecnologic; es igualment cert, pet-6, que l'associacio essencial que estableix
el cartesianisme entre el moment teoric i aplicat del saber -entre la
comprensio del mon com a mecanisme i la produccio mecanica del mon-
no tan sols repren l'essencial del mil-lenarisme renaixentista , sing que fa
historicament efectiva l'aspiracio del Renaixement al domini tecnic de la
122
realitat com a unica forma de veritat cognoscitiva. Que l'arbre cartesia de
la ciencia s'arreli en la metafisica i, mitjancant la fisica, fructifiqui en la
medicinal la mecanica i la moral -com tres ciencies aplicades del mateix
model mecanicista- no es de cap de les maneres casual: segons les
exigencies prometeiques dels renaixentistes, saviesa equival a manipulacio,
d'aqui que la metafisica cartesiana demostri la seva veritat en la produccio
tecnica del mon. El moment teoric i tecnologic no son diferents dins la
ciencia moderna, sing que es compenetren: en certa mesura l'ontologia
mecanicista ve a esser aquella construccio teorica que permet d'assolir el
projecte de domini practic formulat abans pels renaixentistes. Corn
rigorosament expressa Heidegger:
«Als fenomens essencials de la Modernitat pertany la seva ciencia.
Un fenomen equivalent pel seu grau es ]a tecnica de les maquines.
Hom no pot malinterpretar-la com una mera aplicacio practica de
la ciencia matematica de la natura. La tecnica de les maquines es
una transformacio peculiar de la practica, de manera que es
justament aquesta la que demana l'aplicacio de la ciencia matema-
tica de la natura. La tecnica de les maquines roman el mes clar
contrafort de 1'essencia de la tecnica moderna, que es identica amb
l'essencia de la Metafisica moderna» (Holzwege, L'epoca de la
imatge del mon; Gesamtausgabe, vol. V, p. 75).
Amb aixo, no solament constatem els precedents de la Nodernitat dins
el Renaixement, sing que se'ns ofereix alhora una hermeneutica del sentit
de la filosofia moderna en general. A saber, des del moment que
l'ontologia mecanicista del cartesianisme es fonamenta -dins el seu
discurs- en el subjecte pennant i que -vista des de la seva ge'nesi- una
tal ontologia es la realitzacio efectiva del projecte de domini tecnic del
Renaixement, no se'ns apareix el subjecte modern -res cogitans de
Descartes, vis apperceptiva de Leibniz, fins i tot l'esperit de Hegel- corn
el triomf historic del magi de l'alquimista en llur desig d'assegurar-se el
domini de la totalitat de les forces cosmiques?, €no se'ns mostra la
racionalitat moderna com el proces de calcul des del qual s'ordena i orienta
la produccio i reproduccio tecnologica de la realitat?, €no se'ns palesa la
subjectivitat moderna com a mera voluntat de poder, la veritat corn a
produccio tecnica del mon i la certesa com a calcul correcte que ens
assegura el control efectiu de tot el proces?
Les consideracions que fa Nietzsche de la historia de la filosofia
postplatonica poc en esser criticades per moltes raons, especialment per
llur caracter intuitiu i en aparenca poc fonamentat historiograficament.
Pero crec que caldria rellegir-lo amb atencio quan, referint-se al pensament
modern, escriu:
-La voluntat de veritat es un poder-fer- segur, un poder-fer-
veritable , un poder-fer-permanent , un apartar de la vista aquell
caracter fals [del mon sensible ], una reinterpretacio d'aquest com a
ens. Aixi `veritat ' no es res que sigui alli i que estigui per trobar,
per descobrir , sing quelcom que estd per a produir i que
123
subministra el nom a un proces , o mes encara , a una voluntat de
subjugacio que no to cap acabament en si: es tracta de posar-hi
dins la veritat , com un processus in infinitum , com un determinar
actin , no pas com un esser - conscient de quelcom que estigues ja
afermat i determinat en si . No es sino un nom per ala `voluntat de
poder '» (Nachlass; Ed . Schlechta, vol. III, p. 541).
Que les arrels de l'ontologia i racionalitat modernes estiguin soterra-
des, a traves de Descartes , en la voluntat de poder de l'hermetisme i de
1'esoterisme renaixentistes , pot sorprendre i adhuc destorbar una rao more
aeterno que es vol lliure de suposits , pero en cap manera no ha de fer
recular la tasca hermeneutica de comprendre el present a partir dels actes
de dacio significative que el determinen geneticament des del passat. El
Jove Descartes , just a la Ilinda del cami que el porta de I'hermetisme de
joventut al model matematic de maduresa , escrivia:
«lgual que els actors porten una careta per a dissimular el pudor
del seu rostre, aixi jo, dins aquest teatre del mon en que fins ara he
estat espectador, avanco emmascarat» (Cogitationes Privatae; Ed.
Adam & Tannery, vol. X, p. 213).
Llevar la careta de racionalitat absoluta i autofonamentada a la
Modernitat i airejar les arrugues sovint amagades del seu rostre, es no tan
sols una tasca historiograficament necessaria, sino teoricament imprescin-
dible si hom vol assolir, tal com la propia tradicio filosofica -fins i tot
racionalista- ens demana, la comprensio totalitzadora de la nostra epoca
-epoca que segueix essent, i potser mes que mai, la de la ciencia i tecnica
modernes i el seu domini ja planetari-.
Salve TURRO i TOMAS
124


El problema dels orígens de la modernitat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert