Vicenç Rabadán, J.

Anàlisi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

El paper i la incidència dels gabinets de
comunicació en la producció de notícies
i en el sistema informatiu actual, sobre-
tot en les societats desenvolupades, és una
de les qüestions més controvertides i polè-
miques que afecten la tasca de periodis-
tes i d’investigadors de la comunicació.
Aquests òrgans, coneguts de forma gene-
ral com a gabinets de comunicació o de
premsa, han proliferat espectacularment a
Catalunya i Espanya durant les últimes
dues dècades, tant en l’àmbit empresarial
i privat com, fonamentalment, en el si de
les institucions i administracions públi-
ques. 
Malgrat això, encara són relativament
poques les aportacions, tant acadèmiques
com professionalistes, que tracten de posar
ordre en la discussió i d’enriquir el debat
sobre aquest fenomen. Una de les referèn-
cies bibliogràfiques més recents sobre el
tema és la de Txema Ramírez, periodista
i professor d’Informació Periodística
Especialitzada de la Universitat del País
Basc, qui aborda la qüestió d’una forma
suggeridora i amb l’objectiu bàsic de
potenciar-ne un debat molt més ric.
Aprofitant la seva experiència professio-
nal a «una banda i a l’altra», és a dir, com
a periodista en mitjans convencionals i
en gabinets de comunicació, Ramírez ha
reflectit la relació d’amor-odi que acos-
tumen a generar aquests òrgans, aquestes
«fonts informatives privilegiades». Si se’m
tat, sovint treballant a partir de fonts
periodístiques —escrites i audiovisuals—
i de testimonis personals. El llibre és deu-
tor també d’alguns estudis previs sobre la
premsa clandestina i sobre els moviments
obrers, mentre que una altra part impor-
tant de la informació prové directament
de les publicacions clandestines comen-
tades, amb dades sobre la seva tirada, el
seu format, els seus continguts, etc., repar-
tides en la narració dels fets.
El llibre presenta també algunes dades,
més difícils de trobar si no és a partir de
testimonis directes, referides a l’estructu-
ra destinada a la publicació i a la difusió
de premsa clandestina: des de com s’acon-
seguien els diners —entre les donacions
més curioses al POUM hi ha les d’uns
quàquers nord-americans—, i els equi-
paments sense despertar sospites —en
algun cas les passaven, desmuntades, des
de França—, fins i tot el sistema de repar-
timent —taxistes i maquinistes i fogoners
de la Renfe repartien la Soli—, més algu-
nes dades econòmiques —quant podia
costar una impremta; el preu, simbòlic,
de les publicacions; etc. Finalment, el lli-
bre inclou, en les darreres pàgines, un
recull de fotografies d’algunes de les revis-
tes clandestines i dels personatges més sig-
nificatius que han anat apareixent al llarg
del llibre.
Miquel Bové i Antoni Capilla s’endin-
sen en aquest llibre en el món de les orga-
nitzacions obreres i del que va ser el seu
principal mitjà de cohesió interna i d’opo-
sició a la dictadura: la premsa clandesti-
na. Potser el mèrit principal del llibre és la
seva contribució a afegir alguns elements
nous a la crònica de l’oposició obrera al
franquisme a partir dels testimonis direc-
tes de l’època (les persones i les publica-
cions), amb una narració que permet
imaginar-se com era la vida clandestina.
A l’altre costat de la balança es troba a
faltar una interpretació que relacioni les
activitats dels diferents moviments obrers,
que reben un tractament poc homogeni.
Laura Bergés i Saura
166 Anàlisi 19, 1996 Ressenyes
RAMÍREZ, Txema
Gabinetes de comunicación. Funciones, disfunciones e incidencia
Barcelona: Bosch Casa Editorial, Col·lecció Bosch Comunicación, núm. 15, 1995.
Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 166
permet la llicència comparativa, l’autor
aplica als gabinets la dualitat del Dr.
Jeckyl i Mr. Hide, una visió que molts
periodistes subscriurien plenament.
Com a fruit d’aquest enfocament dual,
l’esquema bàsic del llibre de Ramírez es
concreta en un «Manual de primers auxi-
lis per a un Gabinet de Comunicació» i
en un «Manual de prevenció davant d’un
Gabinet de Comunicació». Aquest segon
apartat inclou referències resumides
d’algunes investigacions realitzades sobre
la incidència i els efectes concrets d’aquests
òrgans en la producció informativa, a més
d’una síntesi final de l’exposició de l’autor
en forma de reflexions que conviden a
«un debat pendent». El primer «manual»,
en canvi, comença definint de forma pot-
ser massa resumida el paper, l’origen i
l’evolució dels gabinets de comunicació,
i passa després a una completa exposició
d’esquemes, estructures i consells que
s’haurien d’aplicar en la creació i el fun-
cionament d’aquests òrgans per obtenir-
ne la màxima operativitat. Aquesta
primera meitat del llibre acaba amb un
resum breu, i potser una mica limitat, de
la tipologia de gabinets en funció dels seus
recursos i de les institucions i empreses
en què s’integren.
Al llarg d’aquest «manual de primers
auxilis», l’autor se centra en allò que hau-
rien de ser els diferents gabinets de comu-
nicació i posa un èmfasi especial en les
polítiques de comunicació global, unes
dinàmiques que han de conjugar necessà-
riament la comunicació interna amb
l’externa. En aquest sentit, Ramírez cri-
tica que la comunicació en el marc intern
d’empreses o institucions es troba encara
en estat «embrionari» i que la majoria de
les fonts informatives no creuen priorita-
ri millorar la comunicació dins de la seva
pròpia estructura. L’autor comenta apor-
tacions i esquemes que provenen fona-
mentalment del món empresarial, que
plantegen la necessitat de canvis en la
dinàmica jeràrquica i rígida d’empreses i
d’institucions, i que fins fa poc temps eren
estratègies i «consells» desenvolupats quasi
en exclusiva per assessories empresarials.
En aquest apartat s’incideix en la im-
portància de la preparació per assumir el
paper de portaveu, l’aparició en els mit-
jans audiovisuals, els butlletins interns i
els departaments de documentació i anà-
lisi de mitjans. 
Pel que fa a la comunicació externa, la
que tradicionalment es vincula més direc-
tament amb els gabinets de premsa o
comunicació, l’autor reivindica l’ètica pro-
fessional i destaca qüestions com les
diferències entre informació i publicitat
o propaganda, les rodes de premsa, la con-
certació d’entrevistes, l’estructuració dels
comunicats de premsa i la desinformació
i intoxicació informativa. 
Aquesta visió moral i professional rei-
vindicada pel professor basc s’accentua
encara més en el «manual de prevenció»
que conforma la segona meitat de l’obra,
centrada en les disfuncions dels gabinets
i en la seva influència en el procés infor-
matiu actual. Temes com la supeditació
a les fonts oficials, els canvis tecnològics
i les seves «trampes», la dependència de
certes fonts en la selecció de notícies i la
conformació de l’agenda mediàtica són
valorats críticament per Ramírez. L’expo-
sició final de les dades més significatives
de quatre investigacions —prou diferents
tant pel que fa a l’àmbit com pel que fa
als objectius i al rigor metodològic—
sobre la incidència dels gabinets de comu-
nicació intenta corroborar aquesta visió
crítica i aportar dades concretes per a les
reflexions que tanquen el llibre, i convida
a un debat pendent sobre el present i el
futur d’aquests òrgans. 
Pel que fa a l’estil utilitzat per Txema
Ramírez, l’obra fluctua entre l’ordre, la
capacitat de síntesi i el rigor expositiu que
haurien de caracteritzar les investigacions
de tipus acadèmic, i l’exposició directa,
dinàmica i fins i tot irònica que deixa
entreveure més al periodista que al pro-
fessor universitari. Aquesta altra dualitat,
la formal, genera en ocasions una certa
Ressenyes Anàlisi 19, 1996 167
Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 167
superficialitat i la impressió que algunes
afirmacions de l’autor es basen més en
experiències professionals —alguns les
definirien com a valoracions professiona-
listes— que en investigacions i estudis de
reconegut valor metodològic, estadístic o
científic —tot i que, també en aquest cas,
podem trobar opinions divergents que
qualifiquen moltes d’aquestes recerques
com a cientifistes.
L’escriptura de l’obra resulta dinàmi-
ca i plena de suggeriments i d’ironia, tot
i que el seu nivell de correcció podria ser
més alt. El tarannà de l’exposició es con-
creta en l’ús d’una terminologia molt
entenedora, pròpia dels textos informa-
tius. Fins i tot les nombroses referències
d’autors i d’investigadors de la comuni-
cació —des de Ben Bagdikian fins a
Mauro Wolf, passant per figures com
Noam Chomsky, Junger Habermas,
Denis McQuail, Gaye Tuchman o Teun
Van Dijk— s’exposen de forma més
periodística que acadèmica. 
La bibliografia consignada per Txema
Ramírez al final de l’obra no es conforma
com una aportació exhaustiva sobre el
tema, però sí que representa una notable
varietat de fonts i de referències per apro-
fundir en les conseqüències d’un fenomen
que, com afirma el mateix autor, la inves-
tigació en comunicació no ha indagat de
manera suficientment rigorosa. Les
referències bibliogràfiques agrupen apor-
tacions de figures internacionals de la com-
munication research com les esmentades
en el paràgraf anterior, obres de diversos
professors i investigadors d’universitats
espanyoles —Héctor Borrat, Pere Oriol
Costa, Enric Saperas, Luis Núñez
Ladeveze o José Luis Martínez Albertos,
entre altres— i també articles, ponències,
capítols i llibres d’experts vinculats amb
la comunicació global en l’àmbit institu-
cional i/o empresarial. En definitiva, el
llibre de Txema Ramírez és una aporta-
ció molt vàlida i suggeridora al debat enca-
ra incipient sobre la funció que els
gabinets de comunicació tenen i hauran
de tenir en la producció informativa actual
i futura. En un sistema comunicatiu cada
dia més complex —i potser més desi-
gual—, en què aquests òrgans tenen i tin-
dran una incidència cada vegada més gran,
a més de representar una de les sortides
professionals amb més futur per als actuals
estudiants de periodisme i de comunica-
ció, cal parlar-ne molt més.
J. Vicenç Rabadán
168 Anàlisi 19, 1996 Ressenyes
Les revistes culturals en català, publicat pel
Centre d’Investigació de la Comunicació,
és un títol que crea moltes expectatives i
que ens fa preguntar fins a quin punt un
llibre del format de la col·lecció
«Informes» podrà abastar un tema tan
ampli. El text, encapçalat per un pròleg
del professor Joaquim Molas, s’obre amb
una introducció explicativa de fins on ha
d’aplegar la investigació. L’autor ens
comenta que «els aspectes emprats per
limitar i precisar l’objecte» han estat l’apli-
cació selectiva del terme cultural, la limi-
tació en la llengua emprada, l’abast
geogràfic, els límits temporals i la valora-
ció quantitativa. Aquesta explicitació,
absolutament necessària en un treball de
les seues característiques, és apuntada però
no clarament definida.
Sabem que es tracta de publicacions
periòdiques en llengua catalana i d’abast
nacional, que hagen publicat algun núme-
FAULÍ, Josep
Les revistes culturals en català
Barcelona: Centre d’Investigació de la Comunicació de la Generalitat
de Catalunya, 1995.
Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 168


RAMÍREZ, Txema. Gabinetes de comunicación. Funciones, disfunciones e incidencia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert