Luri, Gregorio

Revistes Catalanes amb Accés Obert

178
M. DIXSAUT I A. BRANCACCI (eds.) Platon, source des présocratiques, Paris:
Vrin, 2002. 240 pp.
Les eines conceptuals que emprem per discriminar dins el corrent històric
l’anècdota de la categoria, no són en si mateixes històriques, sinó historio-
gràfiques, és a dir, són artificis que descriuen solament el passat que estan en
disposició de mediar. En conseqüència, en últim terme reflecteixen la nostra
ubicació en tant que mediadors dins la història en ressaltar o posar entre
parèntesi tal o qual esdeveniment pretèrit. Tota historiografia autèntica és
una estètica contemporània. Cada generació té l’obligació científica de refer
críticament la seva visió del passat. La història que renuncia a ser contem-
porània es transforma immediatament en filologia o en crònica. La història de
la filosofia que renuncia a ser una estètica esdevé, per la mateixa raó, en
ciceronisme. Ens és imprescindible, per tant, revisar periòdicament el vocabu-
lari categorial heretat de les generacions anteriors.
Un dels vocables historiogràfics més definidors de la historiografia filo-
sòfica del segle XX va ser el de presocràtic. Ha vingut exercint imperialment el
seu potencial discriminador en els manuals acadèmics al llarg de dècades,
però sembla evident que ha arribat l’hora de revisar-lo. Es tracta d’un vocable
confús, i el fet de haver-ho heretat com un lloc comú no fa sinó augmentar la
seva ambigüitat. Si l’analitzem de prop veurem que ens diu més de la situació
conjuntural de la historiografia de Hermann Diels que de la pròpia història de
la filosofia grega. No pretenc criticar els Die Fragment der Vorsokratiker
(1903), sinó ressaltar la especificitat d’aquest Vorsokratiker, incapaç de deli-
mitar amb precisió el que proclama. Tots sabem que considerar l’atomisme o la
sofistica com esdeveniments presocràtics res no té a veure amb la lògica
històrica. Fins i tot el pitagorisme, si comparem amb rigor la divergència exis-
tent entre la raquítica consistència de les fonts històriques i la reelaboració
historiogràfica a la que hem donat aquest nom, es dubtosament presocràtic.
Malgrat aquesta divergència, com creiem saber què són els pitagòrics sovint
parlem de la seva influència en Plató, sense adonar-nos que la nostra imatge
historiogràfica del pitagorisme ha estat elaborada en gran part amb textos
gens explícits del propi Plató. De fet es troben solament dues referències a
Pitàgores i els pitagòrics en tot el Corpus platònic. La llegenda del pitagoris-
me platònic és més deutora de la peculiar mirada de Jàmblic (ca. 250-325) que
de la nostra estricta documentació històrica. Els nostres manuals, però, gaire-
bé han aixecat a la categoria de dogma la tesi de què la (suposada) doctrina
platònica de la transmigració de les ànimes és d’origen pitagòric, malgrat no
disposar de cap testimoni antic (és a dir contemporani o anterior a Plató) que
ens permeti justificar aquesta afirmació tan rotunda. No tenim arguments per
a considerar aquesta doctrina més pitagòrica que òrfica (si és que hi ha alguna
possibilitat de discriminar científicament les diferències doctrinals entre els
òrfics i els pitagòrics). Per contra, malgrat la gran quantitat d’índexs suggeri-
dors d’una determinat influència del corpus hipocràtic en Plató, fins i tot en
l’elaboració de la teoria de les idees, majoritàriament han estat ignorats, sens
dubte pel fet de què Hipòcrates mai no ha tingut un lloc historiogràfic entre
els presocràtics. Quina raó hi ha per a considerar l’obra d’Empèdocles més
filosòfica que la d’Hipòcrates?
179
Fora bo recordar que en el seu moment la categoria Vorsokratiker va
néixer amb la intenció de fer-se un lloc historiogràfic propi entre la filosofia
preàtica de Ueberweg i l’anomenat període ontològic de la filosofia grega de
Wildebrand. És cert que el seu triomf sempre ha estat tenyit d’una certa preca-
rietat, d’una certa sospita d’interinatge entre els historiadors de primera línia,
però no és menys cert que aquests historiadors no han estat capaços d’oferir-
nos una alternativa convincent. La raó, cal buscar-la al meu entendre en els
propis signes dels temps, que confonen, en el cas de la història, la cientificitat
amb el microrelat maxidocumentat. Però tots sabem que els microrelats, quan
més alt estimen la seva cal·ligràfica especialització, més incapaços són de
crear categories historiogràfiques noves, encara que siguin tan problemàti-
ques, es cert, però també tan fèrtils com la de Vorsokratiker. Si la comparem
amb la de pre-platonisme aportat per un dels darrers polemistes, Havelock,
tot defensant un marc teòric en el qual l’aspecte central de l’evolució de la
filosofia antiga fora la relació entre cultura, oralitat i escriptura4, el que aca-
bem descobrint és l’essencial diferència entre una categoria i una anècdota
historiogràfica.
No cal ser molt sagaç per descobrir darrera de la major part de perioditza-
cions retrospectives diferents projectes de construcció d’alguna lògica inter-
na en el decurs de la filosofia grega que, d’una manera o altra, desembocaria
en Sòcrates i Plató. És paradigmàtica en aquest sentit l’Early Greek Philoso-
phy de John Burnet (1892) i de les seves traduccions a l’alemany (Die Anfänge
der griechischen Philosophie) i francès (L’Aurore de la Philosophie grec-
que) Evidentment ni la idea de començament ni la d’«aurora» són gens asèp-
tiques, més aviat són metàfores compromeses amb una certa teleologia de la
veritat que tendeixen a ignorar que no ha estat Grècia qui ha triat com la seva
hereva a Europa, sinó que ha estat l’Europa moderna qui, en l’elaboració del
seu projecte històric, ha triat Grècia com el seu ancestre. I aquesta elecció,
lluny de restar inscrita de manera indeleble en els gens dels europeus, bé pot
un dia deixar de renovar-se5.
Aquesta qüestió de la categorització de l’origen no tindria més importàn-
cia si el que estigués en joc fora únicament la discriminació d’un punt de
partida cronològic per a consum didàctic. Encara que, pot ser, caldria recordar
que la didàctica de la història de la filosofia és deutora de la pròpia constitu-
ció historiogràfica de la filosofia com història en el recent procés d’indepen-
dització acadèmic de la teologia (el manual de Zeller continua ben viu en els
4. El mateix concepte d’«Antiguitat» no pot ser més problemàtic. Va ser creat per
Lebeau en 1759 per referir-se a una època que començaria amb el nebulós origen de l’escriptura
i que es tancaria no se sap ben bé quan. Sobre la «història de la filosofia», veure M. GUEROULT,
«The History of Philosophy as a Philosophical Problem», en The Monist, 53, 1959; L.
BRAUN, Histoire de l’histoire de la philosophie, París: Ophrys, 1973; M. A. TORRE, Le origini
moderne della storiografia filosofica, Firenze: La Nuova Italia, 1976; H. Van der LAAN, «The
historiography of Philosophy», en Vox Reformata, 29, 1977, pp. 1-31; A. GIORDANO, Momen-
ti di storiografia filosofica, Salerno: Jennone, 1980; M. dal PRA, Storia della filosofia e storia
della storiografia filosofica, en G. SANTINELLO (ed.), La storiografia filosofica e la sua storia,
Padova: Antenore, 1982; A. J. HOLAND (ed.), Philosophy. Its History and Historiography,
Dordrecht: Reidel, 1985; R. RORTY, J. B. SCHNEEWIND y Q. SKINNER (comp..), La filosofía en la
historia, Barcelona: Paidós, 1990.
5. Jean-François MATTÉI, La Barbarie intérieure, Paris : PUF, 1999.
180
nostres manuals escolars), la qüestió rellevant és que en la història de la
filosofia, i molt especialment des de Nietzsche cap aquí, l’origen ha estat
transvestit en lloc d’autoreconeixement, és a dir en el mirall en el què la filoso-
fia hauria d’identificar la seva essència.
Crec que ha arribat el moment de prendre’s amb tota seriositat la confron-
tació entre les històries teleològiques de la filosofia i aquelles propostes més
narratives que, com la d’Émile Bréhier, defensen que la història de la filosofia
no és en absolut la descripció «d’un progrès nécessaire, mais d’un mouve-
ment libre, mouvement qui tantôt se ralentit et se fixe, tantôt reprend»6. Aquesta
confrontació és, al meu entendre clarificadora per descobrir allò que cada part
amaga en el seu discurs. Així des de la perspectiva de Bréhier se’ns fa mani-
festa la ceguesa del teleologisme historiogràfic vers allò personal en la re-
flexió filosòfica. I si el gran filòsof fos a la filosofia el que un gran home a la
història, és a dir, una figura daimònica? En aquest cas convindria reservar-li
un lloc dins el panteó dels herois, i abaixar el cap respectuosament davant la
seva figura, en lloc de catalogar-la asèpticament en el museu del desplega-
ment regulat de la veritat.
Imaginem-nos que abandonem el supòsit de l’anomenada filosofia pre-x, i
lliures d’aquesta mediació teleològica acudim directament als textos de Plató.
No trigarem en descobrir que Plató no sembla tenir cap consciència d’estar
portant el pensament vers una nova frontera, cap a una mena de new deal
filosòfic. Es limita a discutir críticament las qüestions candents del seu temps.
No és ni un historiador de la filosofia ni un doxògraf (i d’ambdues coses li
estem ben agraïts els seus lector quotidians). De fet en el seu temps no existia
res de semblant a la història de la filosofia. Plató no vol obrir noves sales en el
museu de la història de la veritat; ell és més aviat un cuiner que experimenta
creativament amb tots els ingredients al seu abast i, en aquest sentit, no té
predecessors, sinó interlocutors als que tracta en els seus textos directament,
com si els tingués davant seu. Dit d’una manera més plàstica: si Plató és el
cuiner el que troba al seu voltant filosòfic són ingredients, no receptes pericli-
tades. Si inaugura alguna cosa, es tracta d’una cuina filosòfica en la qual cada
ingredient constitueix l’actualitat del plat filosòfic. Aquesta metàfora de la
cuina filosòfica és, per cert, estrictament platònica. En diferents llocs del seu
corpus (veure especialment el Llibre I de la República) planteja la discussió
filosòfica com un festí. Aquesta va ser també l’actitud filosòfica pròpia de
l’antiguitat. Els medievals no tenien cap consciència de ser medievals, és a
dir, d’ocupar una mena de parèntesi històric. Més aviat tracten els filòsofs
antics com a contemporanis. Parlen de Sòcrates, de Plató, d’Aristòtil com si
visquessin al costat de casa seva o, si es vol, com si els seus ingredients
tinguessin plena actualitat culinària. De fet la peculiaritat de la cultura medie-
6. En «Comment je comprends l’histoire de la philosophie» (en Les Études Philosophi-
ques, abril-juny 1947, pp. 105-113. Veure també la seva «Conclusion» a La philosophie de
Plotin, Paris : Vrin, 1999, 172-207; «La notion de renaissance dans l’histoire de la philoso-
phie», en The Zaharoff Lecture for 1933, Oxford: Clarendon Press, 1934; La philosophie et
son passé, Paris: PUF, 1940. Igualment són interesants Gabriel MARCEL, Notice sur la vie et les
travaux d’Émile Bréhier, Paris: Académie de Sciences Morales et Politiques, 1954, y Martial
GUEROULT, Histoire de l’histoire de la philosophie, III: En France, de Condorcet à nous jours,
Paris: Aubier, 1988, pp. 939-973.
181
val només es pot entendre en la seva estreta dependència dels grecs i dels
romans. Quan un escriptor medieval cedeix la paraula a Plató ho fa de la ma-
teixa manera directa i immediata que ho faria amb un contemporani. La cons-
ciència històrica és una perspectiva (o una manca de perspectiva) que
arrosseguem nosaltres com una distancia insalvable, i que, en tot cas confor-
ma l’actual capítol de la «Història de la filosofia».
Totes aquestes cavil·lacions tenen la intenció precisa de dirigir l’atenció
del lector cap a un llibre magnífic encara que fracassat: Platon, source des
présocratics. Magnífic, sens dubte, per obrir una gran quantitat d’interrogants
sobre els límits de la nostra mirada historicista envers Plató; limitat perque, al
meu entendre, no gosa ser prou valent i es limita a un recull invertebrat de
brillants articles. Cal destacar-hi el sempre lúcid Luc Brisson, que escriu a
l’entorn del suposat pitagorisme platònic (21-46). Ara bé, precisament en les
limitacions d’aquesta obra hi ha una invitació a aprofundir el que en les seves
pàgines solament resta esbossat. Encara que no fora més que per aquest
motiu bé que valdria la pena llegir-ho. Però cal ressaltar la seva capacitat per
plantejar, encara que en esbós, la paradoxa d’un Plató que es pot entendre
científicament en tant que font documental dels presocràtics. La paradoxa rau
en el fet que Plató, com ja hem dit, no té cap consciència de tenir predeces-
sors, sinó interlocutors, als quals interroga directament, cara a cara, sense
cap mediació historiogràfica. I, malgrat la perplexitat que provoca (i també
gràcies a ella), aquesta paradoxa es mostra plena de potencialitats. Si més no
aquest llibre suggereix la possibilitat de resoldre-la, encara que els editors no
hagin volgut explicitar tot el que en aquesta resolució entra en joc.
El volum recull les següents col·laboracions: Aldo Brancacci, «Qu’est-ce
q’un présocratique?» (7-12); Monique Dixsaut, «Platon et ses multiples dialo-
gues» (7-20); Luc Brisson, «Platon, Pythagore et les Pythagoriciens» (21-46);
Francesco Aronadio, «Sèmainein et dèloun: ontologie et langage chez Héra-
clite et Platon» (47-66); Giovanni Casertano, «Parménide, Platon et la vérité»
(67-92); Nestor-Luis Cordero, «Platon, Empédocle, et l’origine de l’être hu-
main» (93-106); Lucio Pepe, «Le livre d’Anaxagore lu par Platon» (107-128);
Pierre-Marie Morel, «Le Timée, Démocrite et la nécessité» (129-150); Laurent
Ayache, «Hippocrate, l’ultime recours contre Socrate (Phèdre, 270 c)» (151-
168); Aldo Brancacci, «Protagoras, l’orthoepeia et la justesse des noms»
(169-190); Monique Dixsaut, «Platon et la leçon de Gorgias: pouvoir tout dire
del’Être, ne rien pouvoir dire de ce qui est» (191-218).
Menció molt especial mereix la bibliografia confeccionada per Luc Brisson
sobre cada un dels capítols anteriors (221-231) i que recull l’essencial del
publicat fins el 2002.
Gregorio LURI MEDRANO


M. Dixsaut i A. Brancacci (eds.), "Platon, source des présocratiques" [2002]

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert