Fortuny i Cases, Josep M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

APROXIMACIÓ ALS DOM5 
DE CASTELLFOLLIT 
La Vall de Castellfollit és situada en el terme municipal de 
Vimbodí, comarca de la Conca de Barberà. Per la carretera que 
uneix l'Espluga de Francolí amb Prades, a uns tres quilòmetres 
del Monestir Cistercenc de Poblet. (Vegi's el mapa adjunt). 
El nom de Castellfollit és també el d'una granja que tenien 
els monjos de Poblet en aquesta contrada i que tenia com a 
principal funció, al segle xv, la salvaguarda del bosc. 
Aquesta vall, a part de l'interès que pugui tenir per caçadors, 
boletaires, i «diumengers», —aquests últims cada cop més nom-
brosos totes les festes—, té un especial interès pels excursionis-
tes i concretament pels escaladors, donada l'existència d'un 
rocam cristal·lí moltes vegades mal anomenat granit i que s'uti-
litza com escola d'escalada. Jo mateix fa cosa de cinc anys vaig 
descobrir per primera vegada aquesta vall tot anant a fer les 
primeres grimpades a la Torre del Moro. 
Aquest rocam, com he dit abans, no és granit, sinó que més 
aviat són formacions diorítiques. 
Aquest treball intentarà explicar la seva existència i la seva 
forma actual. Caldrà inicialment veure com s'ha format el mas-
sís, quins tipus de minerals constitueixen aquest rocam i a partir 
d'aqui esbrinar com ha anat evolucionant a través del temps i 
poder arribar a donar una possible explicació de l'actual forma. 
La Vall de Castefollít forma part de les Muntanyes de Prades 
1 aquest massís està integrat en el Sistema Mediterrani. 
El Sistema Mediterrani, estudiant els períodes geològics de 
formació de l'escorça actual, trobem que és un massís que apa-
regué en el Plegament Hercinià, el qual determinà una gran ser-
ralada que atravessava el centre d'Europa i enviava branques a 
173 
la Mediterrània. Resta d'aquesta serralada, a part de Tesmentai 
Sistema Mediterrani, són la Meseta Castellana i el Massís Central 
Francès. 
Per cercar explicació a l'existència de rocam diorític en aques-
tes contrades de les Muntanyes de Prades, caldrà veure perquè es 
produí el plegament Hercinià. 
La distribució de terres en l'era primària era molt diferent a 
l'actual. Els Països Catalans, com gairebé totes les terres meridio-
nals d'Europa, integraven una gran conca oceànica, antecessora 
de l'actual Mediterrani, però més dilatada i profunda. Existia un 
geosinclinal, per dir-ho amb el mot geològic precís, on es deposi-
taven els materials. 
En les contrades Mediterrànies eren sobretot materials fins, 
de tipus argilosos. 
A mesura que augmentava el gruix dels sediments apilats, els 
més inferiors suportaven un pes cada cop més gran, ensems que 
la temperatura també augmentava, car és sabut que creix amb 
la profunditat. Gràcies a ambdós factors —pressió i tempera-
tura— els sediments paleozòics més antics es transformaren en 
roques metamòrfiques, els components de les quals recristal.Iit-
zaran totalment o parcial. Així les argiles es converteixen en 
pissarres cristal·lines i les calcàries en marbres. 
Però, en la part més profunda del geosinclinal, la transfor-
mació fou encara més intensa. Allí la temperatura fou suficient 
per arribar a la fusió completa dels materials i a la formació 
d'una massa ígnia de consistència pastosa o magma de tipus 
granític. 
El granit precàmbric, degut a les pressions orogèniques pro-
duïdes pels moviments del terreny en el plegament Hercinià, és 
posat en moviment tot avançant per zones febles de l'interior de 
l'escorça. Si aquestes zones de materials febles arriben a la super-
fície, el magma granític assoleix l'escorça. 
A la segona meitat de Tera primària degut al fet de que hi 
havia gran quantitat de materials sedimentats es començaren a 
produir en l'interior d'aquest occeà grans trasbalsos orogènics 
que provocaren l'esmentat plegament Hercinià. Aquest plegament 
en les Muntanyes de Prades produí l'aixecament d'una gran cor-
dillera. Hom podria pensar, doncs, que el granit existent a l'en-
torn de Prades i les roques diorítiques de les valls properes a 
Poblet van emergir gràcies al fet de que la falla anteriorment 
in 
M aris m a Mun tanyd. 
En la primera figura, forntació c'una 
successic c'estrats per acumulació i 
de sediments en un geosinclinal, i en 
la segona, pleganen: per corp^essió 
hcritzontaí del geosinclinal. 
B 
MASSi's í>t rzQU 
rOSSA PÍRiNÉ^CA 
fOSSA M E D L T E R R À N Í A 
FOSSA 0£ L'EMf^OKüÀ 
8ALEAR 
Distribució ce terres en el principat 
a finals del Primari segons Lluís Solé' 
Sabarís {Geografia de Catalunya, l) 
175 
esmentada trencà la continuïtat del terreny, la qual cosa permeté 
la intrusió del granit i la diorita fins a assolir la superfície. 
En l'esquema adjimt hom pot veure com la diorita està en 
contacte amb el granit del Priorat i Prades. 
Solament es presenten roques magmàtiques d'aquest tipus en 
el petit massís, que va des de Castellfollit —la Pena— fins pràc-
ticament la Mola dels Quatre Termes, darrera el mas d'en Toni. 
La composició s'aparta del granit existent en el sector del 
Priorat-Prades. Macroscòpicament es tracta de roques que són 
porfídiques en la seva zona mai^inal, el seu color és gris, però 
en pot tenir d'altres, com veurem més endavant, quan estudiem 
la seva descomposició degut a fenòmens aerolars. 
Les roques diorítiques són més càlciques que el granit; es divi-
deixen segons el tant per cent dels components en: gradiorita, dio-
rita quarsífera i diorita. Fonamentalment estudiarem aquesta 
última perquè sembla que és la més abundant, tot i que la doc-
tora Carme Virgili en el seu Estudi Geològic del sector Espluga-
Vimbodí-Rojals parli de gradiorita. 
La composició és de quars, feldespats i anfíbols. 
Els feldespats són del tipus silicats, és a dir, la combinació 
de sílice amb un o més òxids. Aquests feldespats poden ésser 
alcalins si hi ha predomini d'ortosa (SÍ3 08KA1) o bé plagio-
classes sí hi predomina l'albita (si3 08 Na Al) i l'amortita 
(Si2 08Ca A12). Quan predomina l'albita s'anomena plagioclassa 
sòdica, quan predomina l'amortita s'anomena plagioclassa cèl-
cica. 
Les plagioclasses són l'element preponderant en la diorita, 
quasi un 55 %. 
Tant Tortosa com les plagioclasses presenten plans d'exfolia-
ció propers a l'angle recte, i això farà que l'erosió sigui més 
activa en aquests llocs i es produeixi un trencament laminar o en 
forma de cubs. (Vegi's fotografia 1). 
Quan es descomposen els feldespats per meteorització o qual-
sevol altre procés d'hidratació, els productes residuals ordinaris 
poden ser: 
a) Una varietat de mica blanca, de gra molt fi, anomenada 
sericita, feldespat hidratat, pas previ a les argiles. 
b) Uns materials argilosos, la majoria dels quals són silicats 
alumínics hidratats. 
La biotita, varietat de mica obscura, és un altra component; 
176 
PfllORAT LLOBREGAT MOMTSÉNY 
^ * ^ * -> • » • . 1 % t V * ^ 
G r a n i t de Prades 
D l o r i t a de La Pena i C a s L c l l f o U l t 
Esquema segons Les serralades varísti-
ques i alpídiques de Catalunya, de Hans 
Ashauer i Rolf Teichmüller. 
6MAI i r 6AAP/0/Í/7A PÍ6f(irA ^ílllsiFíM O'OfílTA 
Si Oi 
D i v i s i ó de les roques P l u t ò n i q u e s segons 
e ls components. 
177 
la seva fórmula (Si Al) 010K (Mg,Fé)3 (OH)2 indica que el 
Mg i el Fé són intercanviables en l'estructura atòmica dels cris-
talls, Ho veurem més detingudament en el fenomen de la hidrò-
lisi de la biotita. Totes les miques presenten exfoliació perfecta, 
posat que els seus àtoms es disposen en clapes paral·leles. 
En menys proporció també hi són presents minerals ferro-
magnèsics. L'element més representatiu és l'horblenda que es dis-
tingeix pel seu color verdós. 
El quars, com a component del rocam diorític, és el que inter-
vé en la més petita proporció però sobretot en el cim de Roc 
Ponent i de Roc Llevant hom pot trobar-lo formant vetes de 
gruix, molt variable. N'hi ha algunes fins i tot de mig metre. 
El fet de l'existència d'aquestes vetes quarsíferes sembla que 
és degut al fet de que el quars es consolida de dues maneres, 
una a elevada temperatura, entre 5705 fins a 8705C (es pot de-
mostrar que el quars de les roques ignies fou originàriament 
d'aquest tipus), mentre que el quars d'aquestes vetes consolidà 
per sota dels 570ec. (Vegi's fotografia 2). 
En la fotografia hom pot observar com les vetes de quars 
estan situades en plans paral·lels. Com que el seu punt de soli-
dificació és inferior, un cop solidificada la diorita, el quars pos-
siblement reomplí les diaclasses existents, i per això resta en 
forma de vetes. 
Per poder més endavant estudiar les formes actuals de les 
roques, hem de veure com els fenòmens atmosfèrics aerolars ata-
quen aquestes roques. 
La resistència de les roques cristal·lines, i concretament les 
diorítiques, a l'erosió aerolar depèn en gran part de la penetra-
ció de Taigua, sigui perquè l'aigua intervé en el fenomen de geli-
fracció (trencament de les pedres mitjançant el gel), o bé per-
què facilita l'erosió química, hidròlisi, alteració mitjançant l'ai-
gua. 
Donada la situació geogràfica, es pot considerar que actual-
ment el fenomen erosiu més significatiu és la hidròlisi. 
L'atac pels ions d'aigua, H20 o d'altra manera H-OH, com-
prèn un ió H electropositiu i un ió OH, essent capaç de lliurar 
aquest ió OH atacant les estructures minerals principalment de 
plagioclasses i biotita per formar els hidròxids i les argiles. 
Esbrinarem com es produeix l'argilització de la biotita. Si 
observem la fórmula veiem l'existència de Fe, el qual s'oxida 
178 
hoc L Levant 
ftoc Ponent 
PUnLa P e r f i l 
Dibuix corresponent a Roc Ponent i Roc 
Llevant on s'han situat e U teòrics 
ei"o^ de simetria respecte la línia 
de cim (1ínia de trsç punt) 
U.'. 
^ki^yW.f^^^o-^^ 
AltAT PERFIL 
Dibuix de perfil i aíçat de les Forma-
cions diorftiques del darrera del mas 
d'en Toni. En aquest indret el uent 
hi toca Frontal ment. 
12 179 
amb facilitat provocant una separació estructural suficient per-
què el Potasi pugui ésser substituït per Calci o Magnesi apor-
tant aquests un ió OH compensant el dèficit de càrrega. La dila-
tació soferta per l'estructura produeix un augment progressiu de 
la porositat, la qual cosa facilita Tentrada de l'aigua novament, 
continuant l'oxidació de tal manera que el procés químic serà 
acomulatiu, arribant-se al trencament de l'estructura per aug-
ment de volum. 
Aquest fenomen a Castellfollit es pot observar fàcilment si 
ens fiixem que els cantells de les roques esmicolades o exposades 
de la paret tenen unes tonalitats més vermelloses. 
Un altre fenomen interessant que cal notar d'aquestes forma-
cions rocoses, i que hom pot veure perfectament en el dibuix que 
s'adjunta, és l'asimetria respecte a la linia del cim (vegi's la 
planta del dibuix). La cara orientada cap a l'interior de la vall 
està molt més erosionada que la que mira cap a la Conca. Pos-
siblement aquesta característica sigui provocada pel vent, erosió 
eòlica, posat que en aquesta vall el Mestral, que prové de la 
depressió de l'Ebre, on passa a gran alçada, en arribar al Mont-
sant i les Muntanyes de Prades, resta encaixonat; però si bufa 
prou fort, sobrepuja les carenes i per cada coll es precipita cap 
a les valls que hi tenen les capçaleres. Per exemple el Brugent, 
la Vall dels Lladres i també Castellfollit. Posat que les estacions 
en les que bufa el Mestral són la tardor i l'hivern, el grau d'hu-
mitat és gran, la qual cosa fa que, a part de l'impacte de l'aire 
sobre la roca, erosió mecànica, la humitat penetra dins les es-
querdes o pels espais intermoleculars activant el procés d'erosió 
anteriorment detallada, i, com a conseqüència, la cara que mira 
cap a l'interior de la vall, orientada Sud, Sud-est, resta molt més 
esmicolada que la que mira cap a la Conca. 
Això possiblement es pot confirmar perquè d'alt del collet que 
uneix el Roc Ponent amb el Pic de l'Àliga hi resta un pi roig 
força gros, les branques del qual, amb total asimetria, les orien-
tades a l'inrevés passen dels tres metres. A més per confirmar la 
importància del vent humit en el procés erosiu del rocam dioritic, 
podem notar, tot anant cap a la Mola dels Quatre Termes, pel 
mas d'en Toni, l'existència del mateix tipus de rocam que a Cas-
tellfollit, i aquí les cingleres resten adossades a la vessant de la 
muntanya. (Vegi's dibuix). 
Estudiant la direcció del vent d'aquesta vessant hom pot ob-
180 
co 
I 
I; ' 
t 
L , 
1 
-r 
servar que quan bufa méa fort és a la tardor i a l'hivern, en 
direcció nord, per tant hi peta frontalment confirmant l'anterior-
ment explicat. 
EVOLUCIÓ MORFOLÒGICA 
L'evolució a través del temps d'aquesta vall podria ésser la 
següent: 
Es produeix el plegament Hercinià, les causes de la seva for-
mació han estat ja estudiades, introduint-se rocam diorític. Al 
mateix temps comença també l'erosió en les zones més febles, 
esmicolant-se sigui per hidròlisi o per gelífracció. El primer pre-
dominarà en períodes de precipitacions i el segon en períodes molt 
freds. Les pluges i el vent ajudarien a escombrar els materials 
esmicolats i traslladar-los a llocs més baixos, tot transformant-se 
en materials argilosos, com hem vist anteriorment en la descom-
posició dels feldespats. 
Alguns organismes simples, com els líquens, especialment adap-
tats a créixer amb poques exigències, amb esperit de peoners, són 
capaços d'establir-s'hi i estendre-s'hi lentament i progressivament, 
Aquests hi fan possible l'establiment d'altres organismes, com 
és ara les molses. Ja abans haurien començat a desenvolupar-s'hi 
els bacteris. 
Progressivament la pols i les substàncies orgàniques resultants 
del metabolisme o de la descomposició de les cèl·lules mortes faran 
aparèixer una capa de sòl molt prima, que permetrà l'establiment 
de plantes herbàcies, les quals amb les arrels i amb llur activitat 
acceleraran la desintegració de la roca i el mateix creixement del 
sòl, 
Progressivament, aniran establint-s'hi vegetals més exigents 
quant a la reserva d'humitat i a les substàncies nutritives, però 
més complexos i més durables. 
Hi arribaran els arbusts i després els arbres. Primer aquells 
que poden créixer rebent directament la llum del sol, i, després, 
aquells que necessiten l'ombra per a protegir els plançons. 
Paral·lelament a tota aquesta evolució vegetal hi aniran apa-
reixent espècies animals. 
J82 
Però els processos erosius, malgrat ésser simètrics en el sentit 
que ataquen per igual a totes les parts del rocam que resten expo-
sades a ells, morfològicament no ho són, posat que solament són 
visibles quan es produeix un trencament de la forma inicial. 
Existeix, per tant, una asimetria dels fenòmens erosius degut 
a l'estructura diferent de roques adjacents. Aquest tipus d'erosió 
s'anomena erosió diferencial. 
D'aquesta manera en sectors de la vall formats per roques de 
diferent estructura, una més resistent que l'altra l'erosió les ataca 
a totes dues per igual, la més feble es nivella fins a perdre's de 
vista i l'altra resta alterosa i ben visible formant, segons els llocs, 
doms o dics. 
El dic de Roc Ponent que m'ha servit de base pel treball co-
mença a 790 metres d'alçada i el cim és a 900, el perímetre de la 
base és de 550 metres. 
L'erosió diferencial anteriorment esmentada la podríem divi-
dir en estàtica, quan es va alterant l'estructura interna sense però 
que externament es noti, i dinàmica quan es produeix un trenca-
ment i trasllat de l'estructura interna sigui per gravetat, vent o 
qualsevol altre fenomen. 
Actualment aquests dics estan molt clivellats. Hom podria dir 
que estan formats per formes cúbiques sobreposades, la qual cosa 
és correcta tenint present els plans d'exfoliació dels components. 
En aquests moments els dics estan sotmesos a un període de 
fort predomini de l'erosió sobre l'estàtica. L'any passat un ender-
rocament de moltes tones deixà blocs de formes molt regulars; 
quasi bé va desaparèixer tot un llarg de corda d'una de les moltes 
vies d'escalada que solquen aquestes parets. 
Possiblement aquestes ensulsides es produeixen cada cop amb 
més freqüència donat el gran clivellament existent i en im dia no 
molt llunyà arribin també els dics a perdre's de vista. 
JOSEP MARIA FORTUNY CASAS 
BIBLIOGRAFIA 
ALTISBNT A . Les granges de Poblet al segle XV, Ed. Institut d'EJstudís Cata-
lans, Barcelona 1972, 179 pp. + 2 f.s.n.4-3 f. plegr. + 4 làm. 
ASHAUBR H. i TEiCHMüLLER R, Estudío de la cordillera Costera-catalana, pu-
183 
blicat a Alemanya el 1935. Traduït al castellà per Rios J. M. Ek]- Publl. 
Extra, Geoh Bsp, Tom IH, pp, 7-102, Madrid 1946. 
DERRUAU MAX. Geomorfologia^ Editorial Ariél, 2.a Edició, Barcelona 1978, 
(22.5X15.5), 528 pp,, traducció Solé Sugranyes U, 
GONZÀLEZ CABRfi J. M. La Contaviinaciój bases ecoïògiQues i tècniques de cor-
recció í'col-L Quaderns d'ecologia aplicada n£í 3), E3d, Servei de Parca 
Naturals i Medi Ambient, Diputació Provincial de Barcelona, Barcelona 
1978, 100 pp. (24X16.5). 
HOLMBS A. Geologia Física, Bd. Omega, Barcelona 1971, sexta edició. Tra-
ducció Candel R. i Comas X, 540 pp- (23X17)-
LLOPIS LLADÓ, Contribución aí conocitniento de la Tnorfoestructura de los Ca* 
tal&nides. Ed. C.SJ.C. «Instituto Lucas Mallada» Madrid 1947, 372 pp. 
+ 18 làmines. 
READ H. i WATSON J , Introducció a la Geologia, Ed, Alhambra Madrid 1978, 
trad. Brunet A, 1 d'altres. 684 pp. (24X15.5). 
SOLfi SABARís LL. Mapa Oeológico de Espana, hoja Hospitalet escala 1/200.000-
Ed. Departamento de publlcaciones del Instltuto íSeológico Mlnero de Es-
pafia, Madrid 1972 (21X15) 38 pp-
SOLÉ SABARIS LL. Mapa Geològica de Espaüa, hoja Tarragona escala 1/200.000, 
Ed. Departamento de publlcaciones del Instltuto Geológico Minero de 
Espafia, Madrid 1972 (21X15) 28 pp-
SOLÉ SAEARÍS LL, 1 d'altres. Geografia de Catalunya (CoLl. Enciclopèdia Gata-
lana Aedos, vol. 4, 5, 6), Ed, Aedos Barcelona 1958 (30X22), 
TAKEUCHI H. i d'altres, ^Qué és la tierraf - El problema de ta deriva conti-
nental (Col.I. Conjeturas) Ed. Bosc S. A., Barcelona 1978, trad. Torcal R. 
i d'altres, (22X14.5) 245 pp. 
VIRGILI C. Estudio del sector Espluga^Vimbodi-Bojals, Ed, Instltuto de Estu-
diós Tarraconenses «Ramon Berenguer IV:», Díputación Provincial de 
Tarragona. Tarragona 1964. Publicació nS 40 (24X17) 24 pp. + 1 làm. 
+ 1 mapa-
184 


Aproximació als doms de Castellfollit

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert