Clua, Anna

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Anàlisi 27, 2001 255-279
El darrer llibre de Jordi Berrio no és un
llibre actual. És una reflexió sobre l’ac-
tualitat de l’anomenada «opinió pública».
No es tracta, per tant, d’un producte
acadèmic orientat a seguir el corrent de
les modes discursives, sinó més aviat d’una
rara avis que, com a tal, pot ser llegida
amb el mateix grau de meravellament que
de perplexitat. Una cosa és segura: no crea
indiferència. 
El lector que, posem per cas, tingui el
postmodernisme com a referent ontològic
trobarà en els plantejaments de Berrio el
reflex d’un irreductible modernisme: racio-
nalitat, eurocentrisme, gran teoria, recrea-
ció del pensament dicotòmic. En canvi, el
lector més propens a la pràctica acadèmi-
ca sense riscos trobarà en aquest text la
gosadia de la crítica insistent, la maduresa
d’un compromís polític i d’un saber fer
que no han sucumbit a la temptació de
pronunciar-se d’una manera simplement
correcta i fàcilment a to amb els temps que
corren. Hi ha una altra cosa, doncs,
que també és segura: el llibre de Berrio ens
obliga a aturar-nos a reflexionar.
Cal, però, entrar en detalls (cosa que
no vol dir resumir aquí el contingut del
llibre, capítol per capítol —o sigui, fer
millor o pitjor el que fa el propi Berrio en
el text introductori—), i mirar d’identifi-
car aquells trets essencials que resumirien
la present crítica. Sobretot, s’evitarà plan-
tejar la lectura de l’obra com una qüestió
d’estar a favor o en contra de la visió que
té l’autor sobre l’opinió pública (recordem
que Berrio la presenta en el subtítol del
seu llibre com una visió). S’intentarà, en
canvi, plantejar tant allò que el llibre té de
positiu com allò que té de negatiu En la
primera secció que segueix aquestes línies
em referiré al tipus de qüestions tractades
en La comunicació en democràcia que han
estimulat la meva complicitat amb l’au-
tor. No intentaré presentar aquestes qües-
tions segons l’ordre (a voltes desordre) amb
què les esmenta Berrio al llarg del seu lli-
bre, sinó com a simple i breu apunt dels
temes, per mi, més interessants que han
d’acompanyar tota necessària reflexió sobre
l’opinió pública en l’actualitat. En segon
lloc, s’intentarà fer explícita la voluntat
d’aquesta ressenya de no pronunciar en
nom de l’objectivitat el meu rebuig a
alguns aspectes (bastants) del llibre de
Berrio. Més que pretendre ser darrera
paraula de res, la segona i última secció
d’aquest text vol participar, des de la meva
BERRIO, Jordi
La comunicació en democràcia. Una visió sobre l’opinió pública
Barcelona: UAB-UJ-UV-UPF, 2000 (Aldea Global)
total parcialitat, del debat que Jordi Berrio
enceta, convidant-nos-hi a tots, de mane-
ra tan provocativa.
El poder d’opinar
L’opinió pública, diu Berrio, és un objec-
te d’estudi difícil d’abastar, fins al punt que,
d’entrada, podem qüestionar-nos que exis-
teixi més enllà de l’imaginari dels polítics i
dels politicòlegs. No obstant això, l’estudi
de relacions de poder que estructuren les
actuals societats mediatitzades (en un món
més i més interconnectat) demana un
desenvolupament més gran dels estudis
sobre la formació d’opinió en un nou con-
text que transcendeix les fronteres estatals.
La comunicació en democràcia, al llarg
dels seus cinc capítols, planteja un seguit
de reflexions i de crítiques que ens par-
len de la necessitat de no deixar de banda
l’esperit crític del debat sobre l’opinió
pública. Una primera reflexió és la que
posa en relació l’opinió pública amb la
democràcia. El context canviant on aques-
ta darrera s’ha anat definint al llarg de la
història ha estat també el context on l’opi-
nió pública ha anat adquirint diferents
significats. Aquest plantejament comporta
una altra reflexió al voltant del paper can-
viant de l’Estat, fins arribar a l’actual era
de la globalització. Això porta l’autor a
reflexionar també sobre els canvis en els
mecanismes d’organització social (i de
legitimació del poder), així com sobre el
paper dels mitjans (per exemple en el des-
gast de la definició de la participació polí-
tica a través del sistema de partits).
Un important tema que planteja l’au-
tor és l’actual definició de l’esfera pública
i l’esfera privada, reflexió que va acom-
panyada d’una crítica a l’anomenada «esfe-
ra pública mediàtica». Això comporta una
crítica a les actuals polítiques que defi-
neixen el sistema comunicatiu sota la lògi-
ca del neoliberalisme. Els mitjans de
comunicació, entesos com a mercat més
que com a servei, perden el seu estatus de
mediadors de l’acció social per limitar-se
a ser concebuts com a grans aparadors de
la societat de consum. Berrio acompanya
aquestes reflexions d’una crítica a la des-
politització de la societat, al creixent indi-
vidualisme que porta a oblidar parlar
d’opinió com a opinió pública (és a dir,
socialment discutida) i no com a mera
opció personal (és a dir, políticament
intranscendent).
Tots aquests plantejaments porten
també l’autor a preguntar-se pel paper dels
intel·lectuals en la definició de la societat
(com a societat cada vegada menys atenta
a les relacions de poder que l’estructuren).
Berrio es pregunta, per exemple, quin és
o quin hauria de ser el paper dels profes-
sionals dels mitjans de comunicació en
democràcia, o quin és o hauria de ser el
paper dels investigadors especialitzats en
l’estudi de l’opinió pública. 
Poder opinar
L’explicació acadèmica de l’opinió públi-
ca no canvia només amb el context histò-
ric, sinó que canvia també en la mesura
que es tenen en compte els diferents refe-
rents epistemològics amb què s’expressa
la pròpia acadèmia. El problema del lli-
bre de Berrio rau en la dificultat d’esta-
blir un pont entre, d’una banda, l’intent
explícit d’oferir una explicació crítica i
comprensiva d’una realitat complexa
i dinàmica i, d’una altra banda, l’ancora-
ment de l’explicació en una determinada
perspectiva teòrica (la teoria normativa
sobre l’opinió pública). L’autor reconeix
les limitacions de la perspectiva d’estudi
escollida com a referent, però no plante-
ja, de fet, cap alternativa que ajudi a esca-
par de l’immobilisme al qual veiem supe-
ditada la recerca en el nostre context
acadèmic més immediat.
Berrio, en definitiva, no aporta cap
alternativa a l’excessiva teorització que ha
patit sempre l’opinió pública, ni tampoc
aporta cap alternativa a la recerca empí-
rica quantitivista (basada en els sondejos
d’opinió) que precisament critica en el
256 Anàlisi 27, 2001 Ressenyes
seu llibre. Hi ha una distància insalvable
entre allò que Berrio reivindica com una
visió sobre l’opinió pública (supeditada
conscientment als referents teòrics
emprats) i l’acció que aquesta visió pugui
generar en un context social referit en ter-
mes vagues i generals. 
Moltes són les qüestions que fan de l’a-
portació de Berrio una aportació difícil de
valorar (i, per tant, interessant) en l’actual
context de recerca sobre comunicació. Per
una banda, hi ha la qüestió de la forçada (o
potser poc argumentada) combinació de
la teoria normativa amb la teoria sistèmi-
ca (a la qual Berrio fa referència també al
llarg del seu treball a partir únicament de
l’obra de Luhmann). Per una altra banda,
hi ha una voluntat de contextualitzar els
canvis produïts en la definició de l’opinió
pública dins dels canvis produïts en les
societats occidentals democràtiques. Això
implica limitar la reflexió sobre la capaci-
tat d’acció política de la societat al món
occidental democràtic. Crida l’atenció l’o-
missió de qualsevol referència a l’evolució
de les desigualtats espacials (com ara les
existents entre centre i perifèria, no només
a escala mundial, sinó també a escala regio-
nal o nacional). Aquesta voluntat contex-
tualitzadora tampoc s’aplica de manera
aprofundida a l’hora d’intentar ubicar
l’àmbit d’estudi de l’opinió pública dins
l’expressió de la recerca acadèmica crítica
i compromesa. Així, Berrio no només
passa per alt aquells corrents (com, per
exemple, els estudis culturals o l’econo-
mia política crítica) que han contribuït (i
molt) a la reflexió sobre la relació entre
mitjans de comunicació, societat i poder,
sinó que també passa per alt els intents de
la recerca crítica actual (inclosos alguns
corrents de recerca sobre audiències que
l’autor no menciona) de pronunciar-se
més enllà de la lògica positivista. 
Així, a La comunicació en democràcia,
abunden les històries lineals i generalit-
zants i la reproducció de dicotomies. Com
a exemple d’història lineal i generalitzant
tenim el capítol dedicat a contextualitzar
(en el temps) la noció d’opinió pública al
llarg de la història de les democràcies occi-
dentals. D’altra banda (pel que fa a la
reproducció de dicotomies), la tendència
de l’autor a separar raó d’ideologia, esfe-
ra pública d’esfera privada, acció política
d’acció civil, classe culta de classe popular,
emissor de receptor, o teoria d’empíria
(per citar-ne només alguns exemples) no
ajuda a replantejar críticament ni reflexi-
vament una noció d’opinió pública menys
fixa i abstracta. O, si es vol, més dinàmi-
ca i viva, més present en la nostra desi-
gual (i no simplement diversa i dispersa)
manera de moure’ns i d’expressar-nos en
la vida quotidiana.
Anna Clua
Universitat Autònoma de Barcelona
Departament de Periodisme 
i de Ciències de la Comunicació
Ressenyes Anàlisi 27, 2001 257
En 1993 Ramón Sala publicaba El cine en
la España republicana durante la Guerra
Civil (1936-1939). Dicha publicación era
una adaptación de su trabajo de tesis doc-
toral que, tres años antes (1990), había
leído en la Universidad Autónoma de
Barcelona. Aquel trabajo fue justamente
bien recibido por la prensa especializada
de la época y por el lector en general. En
realidad, y pese a la trascendencia del
periodo, no han sido muchos los trabajos
que han profundizado en el estudio de las
muy peculiares características de su pro-
ducción cinematográfica. En realidad, los
ÁLVAREZ BERCIANO, Rosa; SALA NOGUER, Ramón
El cine en la zona nacional, 1936-1939
Bilbao: Mensajero, 2000, 267 p.


BERRIO, Jordi. La comunicació en democràcia. Una visió sobre l’opinió pública

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert