Busom i Zabala, Rais

Revistes Catalanes amb Accés Obert

UNA ARQUEOLOGIA DE LA HISTORIA
En aquesta exposicio tenim intencio de determinar el punt d'emergen-
cia de la filosofia de la historia amb un procediment genealogic especial
com es I'arqueologia del saber, teoritzada per Foucault , utilitzant-la en
l'ambit especific de la historia.
La historia de la historia dona rao que la historia , en la qual cal
distingir quatre nivells significatius -1) La historia com a fets passats; 2)
historia com una serie d'afirmacions sobre els fets passats; 3 ) historia com
a proces de recerca per a la reconstruccio dell fets passats ; 4) historia com
a logica de la historia , sigui aquesta una teologia o una filosofia-, ha
existit gairebe des dell primers pobles sedentaris i des dell origens de
l'escriptura . Pero aquesta historia de la historia es una historia de les idees,
de la idea d ' historia en aquest cas, la qual constitueix el paradigma del
pensament occidental des del segle XIX, sobretot en el camp de la
historiografia , i es caracteritza pel fet d'esser una aplicacio transpositiva de
l'esquema hegelia que mostra el saber comencant des d ' un origen , cercant
totalitats i fonaments transcendentals , en un desenvolupament continu,
pretesament omnicomprensiu , que sempre legitima un poder i que pp roposa
el subjecte huma corn a categoria transcendental . Aquest tipus d'historia,
anomenat -i rebutjat- per Nietzsche wirklische historie , es a dir Historia
tradicional , que es troba actualment en el seu ocas, ha estat criticat
recentment per Foucault.
L'arqueoogia troba 1'emergencia , Enstehung , i no l'origen , Ursprung,
de la historia , es a dir, una discontinuitat oblidada per la historia
tradicional , que separa netament aquella historia historicista que neix amb
la filosofia de la historia al segle XVIII, de les que existiren anteriorment.
125
L'arqueologia no es demana metafisicament « que es la historia ?», sing
«com funciona ?»; com funciona dins l'ordre del saber d'una determinada
epoca. Aixo ens demostra que, per exemple la historia que teoritza un
Maquiavel no es ni molt menys inferior a la de Hegel , com si fos un llunya
as previ i necessari d'aquest tiltim . La historia de Maquiavel funciona dins
I'eptsteme renaixentista d'una forma relativament autonoma respecte a
altres periodes historics i, per tant, hom pot afirmar que es la millor
teoritzacio per a una epoca com la seva, de tan peculiar ontologia. Cal
respectar les discontinuitats si hom no vol utilitzar autors com Maquiavel
per a legitimar un paradigma historic com 1'hegelia , i cobrir la diferencia
amb la mascara del Mateix . L'arqueologia trenca 1'esquema teleologic i no
identifica conceptualitzacions que, encara que resideixin sota el mateix
nom d'«historia », son una altra coca ben diferent d'allo que concebern per
historia, com es el cas d'un Cicero o d'un Tacit . Per tant , aquesta historia
que neix en el classicisme i que s'imposa definitivament al segle XIX coin a
categoria d'autointel-ligibilitat , i que encara perdura al segle XX oportuna-
ment modificada , recorre paral-lelament fastens de la burgesia devers el
poder i la seva hegemonia, convertint - se en la forma com el capitalisme
s'ha pensat a si mateix.
Almenys tres han estat les conditions necessaries per a 1 ' emergencia de
la filosofia de la historia , que durant el Renaixement es troben dissemina-
des, pero que en el Classicisme s'entrellacen i consoliden . Els tres factors
qq ue constitueixen el joc de forces positives que donen peu a l'emergencia
de la historia son: 1) una revolucio metodologica en ]a historiografia; 2) la
naixenca de la subjectivitat ; 3) la irrupcio de la categoria de progres.
Vegem - ho detalladament:
1) Al voltant del segle XVII Europa sofreix una autentica revolucio
metodologica a diversos nivells: d'una banda, el debat de la mathesis
universalis que predominava paradigmaticament sobre els altres metodes,
ja que era considerada com la Ciencia Universal de ]'Ordre des del
redescobriment d'Euclides, que implicava pensadors com Spinoza , Descar-
tes o Saccheri ; i d'altra banda , subterraniament, el debat de disciplines
restringides com la geografia o la cronologia , o de la mateixa historiografia
( la critica de les fonts ) en autors com Voss, Bolinbroke o Popeliniere.
Aquesta proliferacio de tractats metodologics sobre 1'art d'historiar han
estat sovint oblidats per la historiografia filosofica, ja que unicament
utilitza els -grans - textos prefixats . Aquests textos que operen a I'ombra
de la mathesis preparen la seva fi.
2) Els fonaments de la subjectivitat , aquells que portaren a la
constitucio de ]a subjectivitat psicologica i del subjecte transcendental, es
troben en el camp del dret. El teoleg espanyol Francisco de Vitoria es un
dels primers teoritzadors de la questio , quan postula una natura humana
independent de la fe i del mon sobrenatural . Vitoria i altres pensadors
contemporanis estableixen una antropologia que constitucix l'home com a
figura epistemica d'intel-ligibilitat , per a un mon dominat per la burgesia.
El dret de gents i 1'estudi dels salvatges formen la categoria de subjecte
epistemologic - politic com a universal.
3) El progres neix tambe de l'observacio dels salvatges i de la
conseguent legitimacio dels pobles explotadors sobre els explotats; i de la
126
promesa d ' una economia mercantil que utilitza les idees de llibertat i
felicitat corn un ideal regulatiu al qua! !'home tendeix irreversiblement a
causa de !'augment inductiu del coneixement i de la perfectibilitat de la
rao.
Aquestes tres diverses problematiques , cientificitat, subjectivitat i
progres, s ' entrellacen possibilitant l'emergencia de la filosofia de la historia
del modern historicisme . Per a verificar aixo hauriem de tenir en compte
un corpus d'enunciats regulars provinents de diferents autors, corn podrien
esser Bodino , Vico i Condorcet , pero per simplificar la questio ens
referirem exclusivament a Vico, com a model, ja que el creiem for^a
representatiu.
Vico es el primer filosof que fa de la historia una ciencia , revolucionant
la metodologia historiografica d'una forma qualitativament superior.
Ell es 1'indicador del metode comparatiu , es pioner en la consideracio
del llenguatge i dels mites com a expressions de les cultures, i en la
interpretacio economica d'aquestes . Vico duu a terme en ! ' ambit de la
cultura una revolucio tan important com la que Galileo feu en el camp de
la natura: refusa la deduccio geometrica a priori, i aplica la induccio
baconiana , tot instituint la preeminencia dels documents, acceptant la
pluralitat metodologica per a 1'estudi d'aquests , es qq uerdant la mathesis
que s'imposava com 1'6nic metode. Ni tan sols els il-lustrats com Voltaire
consideraren la historia com a ciencia. En 1'Enciclopedia francesa la
historia es classifica dins la facultat de la Memoria , i no de la Rao, on hi ha
les ciencies de !'home com la Moral . Aixo es referma en Particle
<Historia », que escriu Voltaire. La Rao no pertany a la Historia o la
Historia no pertany a la Rao. Per als enciclopedistes la historia es una
mena de colLleccionisme , es la recol-leccio arbitraria de fets per a enaltir una
civilitzacio. No es una ciencia . Per aquest motiu Vico pot esser considerat
mes important que Condorcet , ja que aquest encaixa encara dins 1'episte-
mologia cartesiana.
Vico, amb 1'epistemologia del verum factum , enuncia que !'home
solament coneix a116 que fa. Amb aquesta operacio recupera la subjectivi-
tat fonamentant - la metafisicament en servir - se'n per a establir la distincio
entre ciencies de !'home i ciencies de la natura . L'home pot coneixer la
historia perque es ell qui la fa . Aixo li dona 1'estatut de ciencia, de ciencia
nova. Per tant , si la historia es ciencia perque !'home mateix la fa, es
produeix un veritable gir copernica ; el desplacament de Deu i l'allunya-
ment de la natura . Solament quan !' home fa la historia , pot existir la
ciencia de la historia . Aquesta no pp odria existir si era Deu o la Fortuna qui
la feien, i per cant abans de la ciencia de la historia, abans de la
metodologia que la pp ossibilita , no podia existir una logica de la historia
reconeixedora per l'home. Quan en virtut del verum factum !' home es
transforma en subjecte de coneixement , historicitat i moralitat aniran
juntes, i Iligant-se al teleologisme del progres possibilitaran la primera
filosofia de la historia.
Pel que fa al progres , Vico proposa una idea primitiva , pero moderna al
cap i a la fi. Es defineix pels corsi inductivament reversibles, ja que
l'apel•lacio als ricorsi tan sols es un artifici per a no haver d'afirmar a priori
la impossibilitat d'una 1nvoluci6 del genere huma com la que Vico diu que
127
va esdevenir a l'Edat Mitjana. A posteriori es quan Vico justifica la fe en el
progres, per tal com enten la rao com a dinamica, i no estatica com
Hobbes, en constant desplegament, i no ja donada i ocultada corn tambc
en Hobbes. En Maquiavel els homes no poden fer sing col-laborar amb el
propi desti, i no poden aturar-lo, ni modificar-lo. En canvi, en Vico els
homes poden, en virtut de la unio de ciencia i consciencia, aturar la
possible decadencia de la humanitat. La historia per a Vico no sera ja la
simple narracio d'una serie d'esdeveniments de la natura humana estatica,
sing la logica de 1'evoluci6 d'una natura humana, social i dinamica. Per a
Vico la historia no es ciclica com ha pretes Lowith; 1'acumulaci6 inductiva
del saber la transforma en un desenvolupament espiral: la historia no es
repeteix.
Vico ens ha servit per a modelitzar 1'emergencia de la historia
tradicional i de la filosofia de la historia, que es dona en la periferia de
l'episteme del classicisme, i del qual, mitjancant una heuristica positiva de
la seva teoria de la historia, es deriva l'historicisme propiament dit que
dominara al segle XIX, com el de Hegel, el qual, per cert, llegi la Scienza
nuova de Vico en una traduccio alemanya del 1822, a que sembla que fins i
tot postil-la.
L'arqueolo gia del saber, que es la tecnica que ens permet de construir
la ideologia de l'historicisme, la historia tradicional, es alhora una
alternativa a aquesta, quelcom de semblant a alto que proposava Nietzs-
che: una historia efectiva, sense providencies ni causes finals, determinada
per la voluntat de puixanca, i assentada en tres usos: 1) el parodic,
destructor de la realitat; 2) el dissociatiu, destructor de la identitat; 3) el
sacrificial, destructor de la veritat.
L'arqueologia de la historia no es mira els fets des de dalt d'una
muntanya hegeliana, com si aquesta fos la culminacio absoluta de tot el
passat, a mes de garant de la veritat a causa del seu floc privilegiat, sing que
els considera, valgui la metafora, des de dalt d'una duna de les tantes que
pot haver-hi en un desert, on des de cada una es veu una part del mon
relativa i incompleta i totes valcn el mateix perque les unes s'amaguen a les
altres. L'arqueologia es rizomatica; la historia tradicional, arborescent. Per
aixo ens sembla que mes important que el debat sobre el naixement de la
filosofia de la historia, es parlar de la mort d'aquesta historia tradicional
que agonitza, de la mort de 1'home.
Rais BUSOM ZABALA
128


Una arqueologia de la història

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert