Clara, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L·l·l da r re ra mobilització del 
falangisme tarragoní. L'exemple 
de la Conca de Barberà 
Josep Clara 
BB 
Centre d'Estudis de la Conca de Barberà 
La darrera mobilització del 
falangisme tarragoní. L'exemple 
de la Conca de Barberà 
Josep Clara 
Universitat de Girona, plaça Ferrater Mora, 1 
17071 Girona 
Paraules clau: franquisme, mobilització, FETy de las JONS, Concade Barberà, Madrid 
Després de la victòria del 1939, el partit únic del franquisme —FET y de 
las JONS— va ser el punt de trobada de la gent sincerament agraïda per la victòria 
del general Franco (monàrquics, lligaires, conservadors de tota mena, i fins algun 
afiliat als partits d'esquerra no significat), dels qui havien participat com a triomfa-
dors en la lluita armada, dels qui se sentiren víctimes del procés revolucionari del 
1936 i dels qui aspiraven a beneficiar-se de la nova situació. 
Implantat per la via oficial, el nou falangisme fou un dels pilars del fran-
quisme, però —per raons internes i per causa de la derrota de les forces de l'Eix— 
va fracassar com a component ideològic predominant en el nou estat i n'esdevin-
gué un acompanyant. L'any 1944 es dona l'ordre que no es parlés àe.partit, sinó de 
Movimiento, paraula que "responde mejor a nuestra ortodòxia, ftxndamento y acti-
tud evolutiva para el mejor servicio de la Pàtria y para conseguir, en torno a conceptes 
fundamentales y virtudes permanentes, una autentica Comunidad Nacional al 
Servicio de Dios y de Espana". 
Tanmateix, per mitjà dels òrgans especialitzats de control policíac i ideolò-
gic, la institució ajudà eficaçment en la coerció i la vigilància social de la població, 
i també en la restauració de valors i actituds que estaven en línia de retirada, però 
que recomençaren amb més èmfasi i. triomfalisme que abans de la guerra. Alhora 
fou una pedrera de personal polític i un manera de donar sortida a les aspiracions 
d'excaptius, excombatents, fills de caiguts del bàndol franquista, funcionaris...' 
Les desfilades, la presència d'uniformes en manifestacions a la via pública, 
foren un fet corrent durant els primers anys de postguerra, especialment en cele-
bracions commemoratives i actes d'afirmació política. Després, per raons estratègi-
ques, s'imposà la discreció. 
' Sobre la Falange a Catalunya, vegeu J. M. Thomàs, Falange, guerra civil i franquisme, 
FETy de las JONS de Barcehna en els primers anys del règim franquista (?>3Xctioa3., 1992);J. Clara, 
El Partit Ünic. La Faknge i el Movimiento a Girona (1935-1977) (Girona, 1999). La bibliografia 
general és amplíssima: Chueca, EUwood, Lazo, Payne, Ruiz Carnicer, Saz Campos, etc. 
Aplec de Treballs (Montblanc) 23 (2005): 153-160 
^ 
Centre d'Estudis de la Conca de Barberà 
Però, a final del mes d'octubre del 1953, 150.000 falangistes —procedents 
de les diverses províncies espanyoles— viatjaren amb autocars i trens i s'aplegaren 
a Madrid, per tal d'assistir als actes commemoratius del vintè aniversari de la fiïn-
dació de Falange Espanola. Els congregats, uniformats amb la camisa blava, acudi-
ren a l'estadi de Chamartín, on van participar en un acre d'afirmació nacionalsin-
dicalista (missa de campanya i al·locució a càrrec de Raimundo Fernandez-Cuesta, 
ministre secretari general del Movimiento), i es manifestaren pels carrers de la capi-
tal de l'Estat, bo i cridant consignes i reivindicacions patriòtiques, com la que feia 
referència a Gibraltar.^ Poques hores abans s'havia clausurat el primer i únic con-
grés que celebrà Falange Espanola Tradicionalista y de las JONS, l'assistència al 
qual havia estat reservada als dirigents més conspicus. 
Procedents de Catalunya, 1.079 falangistes de Barcelona,' 525 de Girona, 
930 de Lleida i 1.054 de Tarragona assistiren a la cita obligada.'* Cada província fou 
encapçalada pel cap provincial del Movimiento i governador civil respectius. En el 
cas de Tarragona ho era l'asturià José Gonzàlez-Sama García, que detingué el càrrec 
durant els anys 1951-1961. 
Aquella fou la darrera manifestació massiva de gent uniformada amb els 
colors del partit únic. Els anys immediats, FET y de las JONS es diluí en el fons 
força ambigu del Movimiento, entès com a "comunión de los espanoles en los 
ideales que dieron vida a la Cruzada". Amb la derrota de les lleis fonamentals pro-
posades per Arrese, l'any 1957, va perdre, efectivament, l'última oportunitat de fer 
prevaler els postulats propis per damunt dels altres que donaren suport al franquis-
me. Però Franco —cap de l'Estat, de l'Exèrcit i del Movimiento— no dissolgué la 
formació, perquè tenia clar quin era el paper que li havia reservat: 
Para mi el Movimiento es como la claque. ^ Usted no ha observado que cuando hay un 
grupo grande de gente hace falta que unos pocos rompan a aplaudir para que los demàs 
se unan a ellos y los sigan? Pues mas o menos así es como yo entiendo la finalidad del 
Movimiento.^  
^ La premsa del Movimiento donà informació extensa dels actes. Vegeu, per exemple, 
Arriba del 28, 29 i 30 d'octubre del 1953. 
^ Una crònica del moment va avançar, de manera general, xifres aproximades: "Van 640 afi-
liades de la provincià y 360 de la capital, habiéndose quedado sin poder salir mas de 500 inscritos 
por falta de plazas en el tren" {Arriba, 28 d'octubre del 1953: 6). 
'' Les relacions nominals d'assistents van ser publicades al Boletín del Movimiento de Fa-
lange Tradicionalistay de ks JONS, 1954: 7.599-7.603 i 8.161 per a Barcelona; 7.768-7.771 per 
a Girona; 7.782-7.786 i 8.162 per a Lleida, i 8.034-8.039 per a Tarragona. 
^ J. Tusell, Francoy los católicos (Madrid: Alianza, 1984), 402-403. 
Aplec de Treballs |Montblanc) 23 (2005): 153-160 
^ 
Centre d'Estudis de la Conca de Barberà 
La representació tarragonina 
Segons dades de l'any 1949, el nombre total d'afiliats al partit únic era de 
940.000.'' Pel que fa a Catalunya, els efectius es distribuïen així: Barcelona en tenia 
47.629; Tarragona, 13.666; Girona, 10.144, i Lleida, 9.471.^ És evident, doncs, 
que en nombres relatius, la representació de la Tarragona present a Madrid fou la 
més important del conjunt de Catalunya. 
Desglossats per comarques, els assistents de les terres tarragonines són rela-
cionats tot seguit. Per als percentatges, la població emprada correspon al cens del 
1950: 
Comarques 
Alt Camp 
Baix Camp 
Baix Ebre 
Baix Penedès 
Conca de Barberà 
Montsià 
Priorat 
Ribera d'Ebre 
Tarragonès 
Terra Alta 
Nombre 
11 
109 
114 
80 • 
73 
125 
(>^ 
184 
136 
92 
Població 
28.973 
63.044 
esAie 
15.116 
22.348 
42.988 
14.829 
26.050 
58.140 
18.525 
Percentatge 
0,26 
0,17 
0,17 
0,52 
0,32 
0,29 
0,43 
0,70 
0,23 
0,49 
En nombres absoluts, l'aportació més alta va correspondre al municipi de 
Flix, representada per 48 afiliats.^ Masdenverge, amb 40, es col·locà en segon lloc. 
Aquestes dues poblacions superaren la capital, Tarragona, que aplegà només 31 fa-
langistes. A continuació, trobem la Bisbal del Penedès (27), Tivenys (25), Reus 
(20), Jesús i Maria (20), Riba-roja (20)... 
' Resumen de las actividades de L· Secretaria General del Movimiento. Informe ante el Consejo 
Nacional de FETy de lasJONS (Madrid: Ediciones del Movimiento, 1963), 54. 
' M. Marín Corbera, "Els qui manaven", dins La llarga postguerra 1939-1960, vol. X 
d'Història. Política, Societat i Cultura deh Països Catalans (Bntcelons., 1997), 146. 
* Una anàlisi intel·ligent de la trajectòria del grup local i de les motivacions de Fadhesió, 
entre les quals cal comptar la incidència de l'empresa Electró Química, ha estat traçada per Josep 
Aplec de Treballs (Montblanc) 23 (2005): 153-160 
Q 
Centre d'Estudis de la Conca de Barberà 
Vísía del Valle 
de /ÓS Caídos. 
L'apor tac ió 
d e la Conca 
de B a r b e r à 
D'entrada cal cons-
tatar que l'aportació de la 
Conca de Barberà se situa 
en el lloc penúl t im si mi-
rem les xifres absolutes, i 
en el cinquè, en un p u n t 
i n t e r m e d i , si t e n i m en 
compte les relatives. N o es 
t racta , doncs , d ' u n lloc 
capdavanter. 
En l'afiliació Í l'aversió al parti t únic, a escala comarcal, cal ponderar les 
xifres de la repressió derivada de la Guerra Civil. Un 4 per mil és atribuïda a les llui-
tes de la rercguarda.'' Després del conflicte, la Conca de Barberà fou la comarca on 
la repressió dels guanyadors assolí el percentatge més alt de Catalunya: de l 'ordre 
del 4,9 per mil. '" 
Pel que fa, concretament, a la presència local dels afiliats assistents a i'acte 
de Madrid , la relació es desglossa d'aquesta manera: 
Municipis 
Barberà de la Conca 
Blancafort 
l'Espluga de Francolí 
Nombre 
4 
5 
13 
Població 
1.016 
861 
3.016 
Percentatge 
0,39 
0,58 
0,43 
Sànchez Cervelló, "La Falange de Flix: aspectes socio-econòmics i polítics (1938-1965)", dins 
Franquisme a les comarques tarragonines (Tarragona, 1993), 75-106. 
''J. M. Solé i Sabaté i J. Villarroyai Font, La repressióa h reraguarda de Catalunya (1936-
1939) (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989), I: 383-384. 
'" J. M. Solé i Sabaté, La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953 (Barcelona: Edi-
cions, 62 1985), 146; J. M. T. Grau i Pujol i R. Puig i Tàrrech, "Els empresonats de la Conca de 
Barberà a Tarragona, a finals de l'any \9A0", Aplec de Trebalb 12 (Montblanc, 1994): 125-146. 
En total, segons estudis de Josep M. Recasens Llort, entre el 1939 i 1945, a la Conca de 
Barberà es processaren i empresonaren 730 persones, de les quals 126 foren aflisellades. Vegeu 
"Recompte final de la repressió franquista a ia Conca de Barberà {\^)ò9-l9A'jy\ Aplec de Trebalh 
21 (Montblanc, 2003): 147-162. 
Aplec de Treballs (Montblonc) 23 (2005): 153-160 
™ 
Centre d'Estudis de la Conca de Barberà 
Municipis 
Passanant 
les Piles de Gaià 
Pira 
Santa Coloma de Queralt 
Santa Perpètua de Gaià 
Solivella 
Vallclara 
Vilanova de Prades 
Vimbodí 
Nombre 
6 
. 1 
5 
4 
4 
15 
1 
12 
3 
Població 
807 
368 
515 
3.289 
349 
1.326 
209 
263 
1.405 
Percentatge 
0,74 
0,27 
0,97 
0,12 
1,14 
1,13 
0,47 
4,56 
0,21 
D'acord amb les xifres precedents, Solivella, l'Espluga de Francolí i, sobre-
tot, Vilanova de Prades van aconseguir les representacions més sòlides de la comar-
ca. En el cas de Solivella, no podem explicar-nos el gruix d'elements addictes al 
partit únic sense tenir en compte la història precedent, la que donà origen a l'en-
frontament, al començament de la Guerra Civil, entre l'extrema dreta local i l'es-
querra.'' 
Notem, altrament, la no-participació de cap falangista de Conesa, Forès, 
Llorac, Montblanc, Montbrió de la Marca, Rocafort de Queralt, Rojals, Sarral, 
Savallà del Comtat, Senan i Vilaverd. Que no hi assistís ningú de les poblacions 
petites és un fet que podem considerar normal i lògic. Sorprèn, en canvi, que la 
capital de la comarca no hi enviés cap representant. 
Pels cognoms hom constata que els afiliats foren majoritàriament fills de la 
contrada. Sostenir que eren gent de fora i que l'organització era un muntatge postís 
fóra un error, car responia a les circumstàncies del moment. A part de les persones 
que detenien càrrecs en les institucions locals del moment, i d'altres que s'apunta-
ren a l'expedició per fer mèrits, o simplement per passar un dia més o menys diver-
tit fora de casa, anotem la presència del fill de Josep M. Rendé, situat en una línia 
divergent a la representada pel pare.'^ 
" A. Mayayo, "Els fets de Solivella", L'Avenç79 (1985): 34-39. 
'^  El pare (l'Espluga de Francolí 1876-Cabra del Camp 1925) fou director del servei 
d'Acció Social Agrària de la Mancomunitat de Catalunya. Vegeu A. Gavaldà, Josep M. R^ndé i 
Ventosa (Valls, 2005). 
Aplec de Treballs (Montblanc) 23 (2005): 153-160 
Hil 
Centre d'Estudis de la Conca de Barberà 
Apèndix 
Relació nominal dels falangistes de la Conca de Barberà assistents als actes 
de Madrid, el 29 d'octubre del 1953, que reberen la medalla commemorativa del 
XX aniversari de la fundació de Falange Espanola, després partit únic del franquis-
me. Aquesta distinció va ser establerta per mitjà de l'ordre de 27 de novembre del 
mateix any. 
Barberà de la Conca 
Joan Cabestany Abella 
Ignasi Sarrió Calmet 
Josep Pedró Sanz 
Joan Vallvé Canaleta 
Blancafort 
Ramon Civit Alsó 
Anselm Farran Farran 
Josep Poblet Cantó 
Josep Saumell Rigual 
Celestí Sendra Prats 
L'Espluga de Francolí 
Joan Amigo Callau 
Ramon Arbós Civit 
Josep Bou Simó 
Ignasi Espasa Civit 
Joan Jornet Altarriba 
Antoni Martí Civit 
Josep Mercadé Masgoret 
Josep M. Palau Pujol 
Robert Porta Miró 
Josep M. Rendé Sabaté 
Antoni Torres Civit 
Francesc TruUols Castells 
Vicenç Vericat Bel 
Passanant 
Francesc Amenós Amenós 
Ramon Aymerich Tomàs 
Ramon Capdevila Ribé 
Antoni Fabregat Sendra 
Joan Martí Morera 
Maurici Roca Carulla 
Les Piles de Gaià 
Jaume Segura Malet 
Pira 
Ramon Capdevila Graells 
Ramon Palou Cantó 
Antoni Sendra Amill 
Francesc Vallverdú Romeu 
Josep Vidiella Munté 
Santa Coloma de Queralt 
Josep Ballester Garriga 
Martí Boch Riera 
Antoni Rius Pont 
Josep Roca Farré 
Santa Perpètua de Gaià 
Josep Armenjach Gavaldà 
Josep M. Janer Padró 
Rafael Janer Padró 
Xavier Mateu Moix 
Solivella 
Manuel Ballart Domingo 
Antoni Bergadà Capdevila 
Antoni Casamitjana Bergadà 
Josep M. Casamitjana Cisteré 
Josep Corbella Masagué 
Josep Domènech Rovira 
Josep Foraster Llorens 
Josep Iglesias Montseny 
Joan Iglesias Ribas 
Josep Montseny Sans 
Antoni Orpinell Amorós 
Aplec de Treballs (Montblanc) 23 (2005): 153-160 
iHii 
Centre d'Estudis de la Conca de Barberà 
Josep Sans Espafiol 
Josep Sans Iglesias 
Josep M. Sans Pijuan 
Josep Segura Iglesias 
VallcL·ra 
Pere Figueras Jasans 
Vilanova de Prades 
Joan Alsina Sans 
Remigi Alsina Sans 
Josep Cabré Vilalta 
Gaietà Domènech Dalmau 
Jaume Espasa Pagès 
Josep Miró Domènech 
Salvador Miró Domènech 
Josep Musté Terés 
Enric Sans Espasa 
Joan Vila Toldrà 
Ramon Vilalta Miró 
Alexandre Vilalta Pàmies 
Vimbodí 
Josep M. Cunillera Parera 
Manuel Palau Canellas 
Jacint Tost Panadés 
Dades de l'estudi 
Rebuda, abril del 2005; acceptació, juny del 2005; supervisió, Josep. M. Grau. 
Aplec de Treballs (Montblanc) 23 (2005): 153-160 


La darrera mobilització del falangisme tarragoní. L'exemple de la Conca de Barberà

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert