Berrio, Jordi

Anàlisi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes Anàlisi 20, 1997 251
autonómicas)4. El sector privado no cuen-
ta con una radio generalista catalana.
Entre la radio especializada, la de mayor
peso es la musical.
El último de los apartados es el que
trata de la estructura económica del sis-
tema radiodifusor catalán. Apartado
escueto pero denso, sobre un tema que
bien se merecería más de un estudio espe-
cífico. Las páginas que se le dedican en
esta obra son atinadas, así como las con-
clusiones a las que se va llegando, por lo
que esperamos que no tarden en ofrecer-
nos algún escrito más amplio y profundo
sobre esta cuestión.
En definitiva, La ràdio a Catalunya,
como hemos escrito con antelación, está
llamada a convertirse en una obra de refe-
rencia: servirá, por un lado, como fuen-
te para todo aquel que desee conocer el
presente de la radio catalana, y por otro,
como ejemplo de armazón analítico para
todos aquellos que pretendan parecidos
análisis sea cual sea el medio audiovisual
o el contexto geográfico. Sólo echamos
en falta un séptimo apartado, éste dedi-
cado a la tecnología que usan, o están en
disposición de utilizar, las radios catala-
nas. Los propios autores nos dicen en la
introducción que el reto pasa por la infor-
matización y la digitalización: ¿hasta qué
punto es un reto asumido por los agen-
tes radiofónicos catalanes?
La cantidad de datos que nos propor-
ciona esta obra y la presentación que se
hace de la mayoría de los mismos (baste
indicar que aparecen 51 tablas y 14 grá-
ficos) invita a sus lectores al análisis y a
la obtención de conclusiones. Es cierto
que en el libro aparecen tanto conclu-
siones como opiniones (en algunos casos
meros adjetivos); no obstante, nos hubie-
ra gustado un mayor atrevimiento por
parte de los autores —su solidez intelec-
tual lo hace exigible—. No creemos que
por eso se hubiese traicionado el registro
del libro; al contrario, el texto tendría un
valor añadido. Se trataría de que for-
malmente quedasen muy delimitados los
dos ámbitos: el informativo y el inter-
pretativo.
La ràdio a Catalunya está llamado a ser
la primera entrega de una serie de análisis
que periódicamente se han de ir reali-
zando sobre la radio catalana; su seriali-
dad le configuraría un valor al que no
deberíamos renunciar: estaríamos en con-
diciones de comprender la evolución de
la radio catalana de una manera sistemá-
tica, profunda y clara. Creemos que este
libro es un primer paso en esta dirección;
consideramos que con esta obra la radio
catalana vuelve a ser pionera, en esta oca-
sión, del conocimiento.
José Luis Terrón
El llibre que tenim a les mans tracta sobre
la cultura catalana, nucli central de la con-
dició nacional dels ciutadans que s’auto-
defineixen com a catalans. És, com han
de ser les obres de sociologia, objectiu i
neutral, però, tanmateix, participatiu, en
el sentit que els seus autors se senten com-
promesos en el que debaten, encara que
només sigui pel fet d’haver-ho escollit. És
una obra catalana en els temes que toca,
en l’interès que s’hi demostra, fins i tot, en
la manera d’enfocar-los. És ben cert que
4. Aparece en Comunicación Social 1995/Tendencias, p. 119.
GINER, Salvador; FLAQUER, Lluís; BUSQUETS, Jordi; BULTÀ, Núria
La cultura catalana: el sagrat i el profà
Barcelona: Edicions 62, 1996
Anlisi 20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 251
difícilment l’haurien escrit si els seus
autors haguessin estat francesos o italians,
però malgrat tot continua essent un lli-
bre de sociologia. Una vegada afirmat
això, hem de dir que el tema té tota la
pulcritud crítica que correspon a una obra
elaborada per professionals de les ciències
socials. A causa de totes aquestes cir-
cumstàncies, el llibre constitueix un ins-
trument útil per als qui se senten
compromesos amb la tradició cultural
catalana i també per als qui, de dins o de
fora, hi són interessats.
Una vegada afirmada la centralitat que
constitueixen els fenòmens culturals en
la constitució del fet diferencial català, els
autors presenten la nostra societat en tota
la seva diversitat; una diversitat que com-
parteix amb la resta de cultures contem-
porànies. Del que es tracta, del que tracten
els autors, és d’escatir les condicions en
què es manifesta la consciència de catala-
nitat, o millor encara, les diverses cons-
ciències de catalanitat que tenen els
ciutadans d’aquest terrer antic i modern
alhora. No cal dir que aquesta és una
qüestió central per als ciutadans de
Catalunya sigui quin sigui el seu origen.
La persistència d’una cultura diferencia-
da és un fet de voluntat i d’afirmació
col·lectiva que sempre presenta contra-
diccions i problemes, especialment en
l’hora present. Si la dialèctica nacional
internacional és molt viva en el món
actual per a qualsevol comunitat, ho és
més encara per a la catalana a causa de les
especials circumstàncies històriques en
què s’hi ha desenvolupat el fet nacional.
Una evidència que no escapa a l’anàli-
si als autors de l’obra que tractem, és el
paper central que ocupa la cultura en el fet
nacional català, i especialment el seu com-
ponent lingüístic. Efectivament, el debat
sobre la cultura catalana tant passat com
present es focalitza en la llengua com a
expressió més important i representativa
de la cultura. Monolingüisme o bilin-
güisme són una manera de plantejar si
Catalunya es configura com una sola
comunitat, variada i contradictòria, però
unitària en el fons, o bé si en el nostre
terrer conviuen dues comunitats nacio-
nals.
Els autors se centren en el debat cul-
tural que s’encetà immediatament després
de la desfeta de la guerra i que fou dut a
terme pels intel·lectuals de la generació
que l’havia viscuda. S’hi estudien, en prin-
cipi, dues obres cabdals: Notícia de
Catalunya, de l’historiador Jaume Vicens
Vives, i Les formes de vida catalanes, del
filòsof Josep Ferrater i Mora. Tal com s’a-
firma oportunament, el país semblava que
s’hagués ensorrat de manera tràgica des-
prés d’una etapa prometedora. El futur
es veia compromès; calia reflexionar sobre
el que havia passat. Les dues obres venen
a representar la consciència de la genera-
ció que va perdre la guerra i que, val a dir-
ho, després també perdria la continuació
de la guerra en forma de franquisme. 
El país, l’haurien de reconquerir les
generacions posteriors, però seria ja un
altre. Els records que s’endugueren de
Catalunya els exiliats reflectien un deter-
minat país el qual, en les futures dèca-
des, es transformaria pregonament. La
repressió franquista, el desenvolupament
econòmic i les grans masses d’immigrants
que s’instal·laren a Catalunya durant tres
dècades, d’una banda, i la implantació
de la cultura de massa internacional, de
l’altra, canviaren pregonament la geo-
grafia, l’economia i la cultura catalanes.
Uns anys després, la represa del debat
sobre la cultura i el país, que són la
mateixa cosa, la portà a terme una gene-
ració que ja no havia fet la guerra. Aquí
s’analitza l’impacte que produí l’obra de
Jordi Solé Tura, publicada l’any 1967
Catalanisme i revolució burgesa. Els anys
seixanta i setanta han estat una època en
què les ciències socials estigueren forta-
ment marcades pels enfocaments teòrics
de caire marxista. L’obra de Solé Tura
debilitava els fonaments de la credibili-
tat del catalanisme conservador i del paper
de la burgesia en la seva capacitat de fer
252 Anàlisi 20, 1997 Ressenyes
Anlisi 20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 252
la revolució industrial. En definitiva, una
burgesia fracassada que caurà a mans del
franquisme com a símbol de renúncia
definitiva del seu paper rector del país i
dels seus ideals polítics.També es recull la
resposta que alguns sectors del país dis-
pensaren a la denúncia que féu Solé Tura.
Especialment s’hi sintetitzen les rèpliques
que de forma matisada dugué a terme
Isidre Moles i la més radical de Josep
Benet. 
El llibre continua analitzant la represa
cultural del país, durant l’espai de temps
que va dels darrers anys seixanta fins als
vuitanta, amb moviments com els de la
Nova Cançó o el Congrés de Cultura
Catalana, realitzat en plena època de tran-
sició democràtica; però, sobretot, analit-
za dos esdeveniments de caire tan diferent
com són el Manifiesto de los 2.300 i el
Pacte cultural. El Manifiesto hi és ressal-
tat pel fet de ser un exponent clar de les
actituds espanyolistes i, fins i tot, antica-
talanes que existeixen entre sectors que
hem de considerar minoritaris. Dins d’un
clima que normalment és de bona con-
vivència, es desfermen, en determinades
ocasions, generalment guiades per inte-
ressos i esdeveniments polítics que pro-
venen fora de Catalunya, campanyes
contra la llengua, la cultura o també, en
ocasions, els polítics o la política mena-
da des d’aquí. En el cas del Manifiesto es
tractava d’una denúncia de la suposada
conculcació dels drets dels castellanopar-
lants a Catalunya, especialment en el
camp de l’ensenyament, tot i que s’hi feien
referències a altres àmbits com els dels
mitjans de comunicació. Entre els sig-
nants hi havia molts funcionaris de l’àm-
bit de l’ensenyament inquiets per les
polítiques de normalització lingüística
menades per la Generalitat.
Tot i que els signants del Manifiesto no
eren persones d’especial relleu intel·lec-
tual ni de presència social destacable, els
autors del llibre ens remarquen la
importància que tingué pel fet que ens fa
manifest un determinat estat d’opinió i
una ideologia que també existeixen, al
costat, o oposades a les diferents maneres
d’entendre el catalanisme. Una ideologia
sostinguda per una part del professorat i
un nombre indeterminat de funcionaris
no arrelats a Catalunya, que contrasta
amb la que mantingueren un grup d’in-
tel·lectuals d’origen castellà, perfectament
integrats al país, els quals, tot i que con-
servin la llengua castellana en la seva pro-
ducció literària, mantenen una actitud
positiva davant les aspiracions reivindi-
catives de la llengua i la cultura catalanes.
L’altre esdeveniment important que s’hi
ressalta és el Pacte cultural proposat per
Joan Rigol, conseller de Cultura de la
Generalitat de Catalunya. Basant-se en
la consideració que la cultura és un bé
absolut per a la comunitat, volia bastir un
marc de col·laboració de les forces políti-
ques i socials, així com de les institucions
per a la promoció de la cultura en tots els
àmbits del país. S’hi estudia el fracàs d’a-
questa iniciativa política a causa de les
tensions que va provocar dins la coalició
governamental, però també es nota la difi-
cultat de portar a terme polítiques com
la que suposava el Pacte, no només a
Catalunya sinó arreu.
La realitat cultural catalana ha estat
influïda en els darrers anys per la política
cultural menada des de la Generalitat, en
la mesura en què una acció de govern, de
govern autonòmic, cal dir-ho, pot fer-ho.
Des dels adversaris polítics del partit que
hi ha al govern s’han fet acusacions en
contra de l’esmentada política titllant-la
d’essencialista. Dins d’aquest context, s’a-
nalitzen les aportacions de Josep Maria
Castellet i de Josep Subirós. La primera
és considerada com desapassionada i cien-
tífica, mentre que la segona se la descriu
tot qualificant-la de polèmica. Es tracta
de dues aportacions que, malgrat les
diferències que presenten, se les pot situar
dins els sectors de l’esquerra, o si més no,
de fora dels àmbits ideològics de la coa-
lició que governa. Tots dos autors fan un
esforç per tal de situar-se en una posició
Ressenyes Anàlisi 20, 1997 253
Anlisi 20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 253
moderna respecte de la cultura que vol
contrastar amb les que mantenen les for-
ces conservadores. Especialment, Subirós
té un interès marcat a denunciar els mites
de la cultura catalana. Es vol fugir del
barretinisme i de la «cultureta» conside-
rats propis del catalanisme tradicional. La
veritat, estan d’acord amb TV3 i Cata-
lunya Ràdio que són, precisament, els ins-
truments culturals més importants que
ha endegat la Generalitat durant els anys
en què ha estat presidida per Jordi Pujol.
Potser, fora de les lluites ideològiques i
dels complexos de cosmopolitisme, algú
haurà de reivindicar tant el barretinisme
com la «cultureta»: un i altra han jugat el
seu paper en la consolidació de la cons-
ciència nacional. 
El concepte de gerencialisme cultural
encunyat, segons sembla, pels autors del
llibre, consisteix a organitzar la cultura
amb criteris de racionalitat política i
administrativa. Aquest tipus de tracta-
ment de la cultura és vist com una nor-
malització de la situació del país, car és
la pràctica habitual que es fa als països
europeus. L’Estat protegeix la cultura a
través de la creació d’equipaments, de
museus i biblioteques, de facilitar el con-
sum dels productes culturals; però també
estimulant i protegint determinades acti-
vitats o produccions les quals es consi-
deren estratègiques. De fet, amb més o
menys fortuna, això és el que fan les
administracions públiques a Catalunya.
El que no veiem clara és l’afirmació que
conté el llibre segons la qual «Sota l’ègi-
da del gerencialisme, la cultura, esde-
vinguda ara en bona mesura cultura de
masses, és un bé públic al qual tothom
té en principi dret a accedir» i continua:
«La política cultural suposa el reconeixe-
ment de la preponderància del consum
cultural i de la participació popular per
damunt de la cultura humanística indi-
vidual i restringida a certes èlites»
(p. 204). Aquestes afirmacions ens creen
alguns dubtes sobre el concepte de gerèn-
cia cultural. En principi, la cultura admi-
nistrada pels poders públics està basada
en la creença que la cultura és un bé
públic que l’Estat ha de protegir i pro-
pagar. El nivell de cultura que es prote-
geix normalment als països de la nostra
àrea, és el de l’alta cultura, la que és qua-
lificada com a elitista. Precisament la
justificació de les despeses que fa l’ad-
ministració en aquest àmbit es justifi-
quen argumentant que el que s’intenta
és posar la cultura superior, abans desti-
nada a públics molt concrets, a l’abast
de totes les capes socials. La cultura de
massa, en termes generals, no té neces-
sitat de protecció, car és bàsicament un
negoci.
Les afirmacions que fan els autors pot-
ser sí que valen per a Catalunya, car si bé
tenim accés als productes de la cultura de
massa internacional, no ens és possible
crear-ne de propis que siguin solvents
econòmicament a causa de les estretors
del nostre mercat. La televisió, la ràdio o
el cinema i també els llibres han de ser
protegits públicament si volem que parlin
en català. Són tots els nivells de cultura
els que han de ser gerenciats a Catalunya;
no així, en canvi, als països que podem
considerar normals, en els quals només o
principalment són protegits els produc-
tes de l’alta cultura.
Al final, deixant de banda el to expo-
sitiu que domina el conjunt del text, els
autors fan tota una sèrie de reflexions i
àdhuc de recomanacions de cara al futur.
En un món cada vegada més globalitzat
en molts aspectes, els autors consideren
que les identitats de base territorial estan
amenaçades i requereixen una acció deci-
dida en la seva defensa. Assenyalen també
la importància que la cultura jugarà en
aquests processos. En el cas de Catalunya,
la situació és complexa a causa de les limi-
tacions que encara té la cultura autòctona
o transmesa en la llengua del país. Amplis
sectors dels país es mostren impermea-
bles, per causes diferents, a la cultura cata-
lana, tot i que estan assentats al país d’una
manera estable. Vèncer aquesta dificultat
254 Anàlisi 20, 1997 Ressenyes
Anlisi 20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 254
Ressenyes Anàlisi 20, 1997 255
es considera molt important. El repte del
futur rau a saber crear una cultura moder-
na que sigui integradora. 
Voldria acabar aquesta crítica fent un
comentari general de l’obra. Crec que és
just de subratllar que es tracta d’un text
clarament recomanable a tot el qui vul-
gui gaudir d’una anàlisi desapassionada
de les principals aportacions que s’han fet
del debat sobre la cultura catalana des del
final de la Guerra Civil. L’actual democrà-
cia, l’autonomia que tenim, els projectes
d’unió europea, ens proporcionen noves
possibilitats, però també ens aboquen a
un futur que, com sempre, s’albira pre-
nyat d’incògnites.
La reflexió sobre les identitats nacio-
nals és molt important en un moment en
què conviuen poderoses forces que menen
vers la mundialització, amb altres que pre-
tenen aprofundir en les identitats més
acostades als individus i a les comunitats
nacionals. Ens cal esperar que aquesta
obra no sigui un cas aïllat sinó una de les
moltes que s’escriuran a partir d’ara. El
tema s’ho val. 
Jordi Berrio
A principios de los años 80, el anuncio
de que algo fundamental estaba pasando
se produjo en varios frentes a la vez: Hans
Magnus Enzensberger proclamó el fin de
la ética responsable, Vattimo calificó al
pensamiento de débil, mientras que, desde
la teoría del caos, nos llegaban noticias de
una lógica nada menos que borrosa. Era la
misma época en que la Casa Blanca esta-
ba habitada por un viejo actor que presi-
día su país a través de una serie de
espectáculos televisivos llenos de chasca-
rrillos, y en que la política exterior nor-
teamericana se resolvía con excursiones a
la más pura ciencia-ficción. La realidad
ciertamente estaba cambiando, perdía su
compostura, su básica solidez. No había
de pasar mucho tiempo antes de que se
empezara a hablar de una realidad virtual.
Nada más llegar, la sugestiva metáfora
se instaló con fuerza en el imaginario
colectivo. Al fin y al cabo, además de cris-
talizar la tendencia hacia la licuefacción
de lo real que hemos apuntado, no en
vano, la realidad virtual venía a culminar
un procedimiento estético que había
empezado más de quinientos años antes,
con el empleo de las técnicas de la pers-
pectiva en pintura y sus pretensiones de
crear una perfecta réplica del mundo basa-
da en la ilusión óptica. Medio milenio
separaba, pues, la dicotomía establecida
entre una representación que pretendía
ser real y una realidad que se instauraba
como representación absoluta.
Este milagroso advenimiento no es, sin
embargo, tan inocente como parece, y así
nos lo recuerda Romà Gubern cuando le
da el título de «La batalla de las imáge-
nes» a un capítulo de su ensayo Del bison-
te a la realidad virtual. Se trata de una
batalla de cuyos más recientes episodios
nos informaban hace poco los periódicos
al referirse a la quema de películas reali-
zada por los fundamentalistas afganos,
pero que, como nos indica el autor, se
remonta al Antiguo Testamento. Esta acti-
tud puritana ante la imagen tiene como
contrapartida el exuberante intento de
sustituir el mundo real que propone el
nuevo realismo de la virtualidad. Y si una
tiene como transfondo el fanatismo reli-
gioso, el otro, como indica Gubern, «ha
coincidido con una creciente coloniza-
ción del imaginario mundial por parte de
las culturas transnacionales hegemónicas,
GUBERN, Romà
Del bisonte a la realidad virtual (La escena y el laberinto)
Barcelona: Anagrama, 1996
Anlisi 20 241-267  21/7/97 11:07  Pgina 255


GINER, Salvador ; FLAQUER, Lluís ; BUSQUETS, Jordi ; BULTA, Núria. La cultura catalana : el sagrat i el profà

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert