Bergés i Saura, Laura

Anàlisi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Les primeres línies de La Premsa de Sorra
aclareixen les pretensions i les limitacions
de l’obra: «la premsa de sorra no és un lli-
bre d’història, en el sentit estricte del
terme, sinó la crònica d’uns anys […].
Aquest llibre intenta perfilar, doncs, el
dia a dia de l’elaboració de la premsa
clandestina» (p. 7).
Aquest és el propòsit del llibre, que
abasta el període 1939-1953. La Premsa
de Sorra és, doncs, una crònica de l’evo-
lució d’alguns dels principals moviments
polítics de Catalunya en els primers anys
del franquisme i del paper que va tenir la
premsa clandestina en aquesta evolució.
Així, l’estil i les argumentacions són
més pròpies d’un text periodístic (els dos
autors són periodistes) que d’un llibre
d’història tradicional: l’atenció dedicada a
allò concret, el seguiment del que feien
els protagonistes d’aquesta premsa, amb
noms i cognoms, els carrers on treballa-
ven, les dates concretes, etc., són alguns
dels detalls que caracteritzen l’estil perio-
dístic de La Premsa de Sorra. Aquesta obra
no fa història, sinó que més aviat explica
històries. Si l’objectiu de l’historiador és
configurar el temps passat —crear un
model—, l’objectiu del cronista és rela-
tar els fets passats. George Kubler expres-
sa clarament aquesta diferència: «El
historiador compone un significado de
una tradición, mientras que el anticuario
sólo recrea o reproduce, en formas fami-
liares, una oscura fracción del tiempo. A
no ser que sea un analista o cronista, el
historiador transmite un modelo que fue
invisible a sus protagonistas cuando lo
vivieron»1.
Per bé que aquest tractament en certa
mesura fa perdre la idea global del que va
passar amb la premsa clandestina en
aquell període, com a contrapartida ofe-
reix una visió detallada, i d’agradable lec-
tura, del que representava arriscar-se a
publicar aquest tipus de premsa i del que
feien els protagonistes dels moviments
obrers de Catalunya. No hi ha, i no crec
que sigui l’objectiu del llibre, una anàlisi
dels debats interns d’aquests moviments,
ni del seu paper en la societat de la post-
guerra, però sí que s’hi poden trobar,
«retratats», els protagonistes d’aquests
debats, els seus enfrontaments, les seves
anades i vingudes, etc. És a partir de tota
aquesta informació, d’aquestes fotogra-
fies, que el lector pot anar-se dibuixant el
paisatge de la premsa clandestina.
Respecte de la premsa clandestina, el
llibre no pretén tampoc oferir una llis-
ta exhaustiva de totes les publicacions,
ni dels seus continguts, sinó que s’atura
més aviat a explicar com es feien aques-
tes publicacions i qui les feia, encara
que també tracta de la importància que
van tenir, sobretot per a la pròpia acti-
vitat diària dels partits i dels sindicats
responsables de la seva publicació, amb
una atenció especial a les més signifi-
catives.
Entrant més concretament en l’estruc-
tura del llibre, es podria dir que, de fet,
està dividit en quatre cròniques (més un
capítol introductori), dedicades, cada una,
als quatre partits o sindicats que van tenir
més presència en la primera clandestinitat:
el POUM, el PSUC, la CNT i, a una
certa distància, la UGT. Aquesta estruc-
tura provoca algunes repeticions, sobre-
tot en la contextualització de cada una de
les publicacions, i alguns problemes
de dates —amb alguns salts endavant i
Ressenyes Anàlisi 19, 1996 163
1. KUBLER, George (1988). La configuración del tiempo. Madrid, Nerea.
BOVÉ, Miquel; CAPILLA, Antoni
La premsa de sorra
Barcelona: Diputació de Barcelona; Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1995 
(Vaixells de Vapor, 18).
Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 163
endarrere—; problemes, aquests últims,
que de vegades també es reprodueixen
dins de cada capítol. Aquests capítols,
petites cròniques, no se centren específi-
cament en la premsa de cada organitza-
ció, sinó que la situen dins l’esdevenir de
l’organització. És a dir, la premsa clan-
destina apareix tractada com una activi-
tat més per explicar què va passar amb
uns partits que, acabada la guerra, van
haver d’inventar-se de nou. Aquesta neces-
sitat de redefinir-se queda palesa en els
enfrontaments, recollits en el llibre i
comuns a la majoria de les organitzacions,
que hi va haver entre els militants de
l’interior i els de l’exili: tots dos grups amb
uns plantejaments sovint diferents del que
havia de ser el paper i, sobretot, les estratè-
gies que s’havien de prendre davant la
nova situació. Precisament és en aquesta
necessitat dels partits de mantenir-se i de
reinventar-se on la premsa clandestina
troba la seva utilitat més gran, com des-
taquen Bové i Capilla, en testimoniar la
pervivència dels moviments obrers i en
anar definint noves estratègies d’actuació.
Referint-se a les primeres publicacions
clandestines del PSUC publicades a
França, però extrapolable a la resta, Bové
i Capilla escriuen: «Estava confeccionada
amb la voluntat de reorganitzar i autoa-
firmar els partits, i amb la remota inten-
ció d’arribar a l’interior […], buscant
contactes que mantinguessin viva la flama
de la resistència» (p. 20).
La Premsa de Sorra abasta precisament
el període més interessant en aquest sen-
tit, en una tria temporal gens gratuïta.
Entre 1939 i 1953 les organitzacions
obreres, malgrat la duríssima repressió,
mantenen encara part de l’estructura i dels
militants anteriors. A més, la situació
internacional encara permet somniar en
una intervenció antifranquista decidida
per part dels aliats. Aquesta situació alen-
ta l’oposició de les forces obreres i repre-
senta el millor moment per a la premsa
clandestina que no tornarà a revifar fins
als anys seixanta i setanta.
A partir dels anys cinquanta, amb la
guerra freda, Franco consolida la seva
posició al mateix temps que comencen a
decaure els ànims de molts militants que
feia catorze anys que lluitaven i que, en
aquest ambient, no troben relleu. En con-
sonància, la premsa clandestina comença
també a decaure en aquesta època, quan
la seva presència serà menys que testimo-
nial, fins a la recuperació als anys seixan-
ta amb la implicació de nous moviments
d’oposició a més a més dels partits i els
sindicats tradicionals (veïns, estudiants,
certs sectors de l’Església, etc.). La Premsa
de Sorra recull aquesta evolució dels movi-
ments obrers. En els quatre capítols dedi-
cats a cada organització es repeteix un
esquema similar: reorganització en els pri-
mers anys quaranta, màxima activitat des-
prés de la Segona Guerra Mundial —amb
una important participació dels exiliats—
i declivi al final de la dècada o a comença-
ment dels anys cinquanta.
La Premsa de Sorra es mou, com apun-
tava abans, entre la crònica de la premsa
clandestina i la crònica diària dels movi-
ments obrers (i dels moviments dels líders
obrers) en la clandestinitat. De fet, pro-
bablement hi ha més informació sobre
aquest últim tema que pròpiament sobre
les publicacions. És a dir, el llibre no
intenta parlar de la premsa en si, com a
text —cosa que requeriria una anàlisi molt
més detallada del contingut—, sinó com
a activitat de les diferents organitzacions.
I més concretament com una activitat
dins la vida del partit. Això fa que els
autors dediquin força pàgines a parlar
d’aspectes que no estan directament rela-
cionats amb la premsa clandestina, fent
l’atenció en temes diferents segons de
quina organització parlin, i amb un trac-
tament una mica desigual.
Així, per al cas del POUM, el tema
central és el conflicte que van mantenir
amb els comunistes des de la guerra civil
i també els dos corrents principals que hi
havia dins el partit —els partidaris d’un
apropament a altres forces socialistes, dins
164 Anàlisi 19, 1996 Ressenyes
Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 164
el Moviment Socialista de Catalunya, i
els defensors de mantenir l’especificitat
del POUM.
Per al PSUC, també té una presència
important l’enfrontament entre el sector
Comorera i el sector pro PCE, tot i que
potser és en aquest capítol on es parla més
directament de les publicacions —de
Treball en aquest cas concret.
El procés de desmembrament fruit de
la repressió i els intents de la dictadura
de portar els líders principals cap al
Sindicat Vertical, són temes centrals en
les pàgines dedicades a la CNT, junta-
ment, altre cop, amb els problemes entre
la CNT a l’exili —amb Frederica
Montseny, que representava el sector més
ortodox— i la CNT de l’interior —més
favorable a un apropament a altres for-
ces—. Pel que fa a la UGT, en con-
sonància amb la seva menor implantació,
és també el sindicat al qual el llibre dedi-
ca menys atenció. En aquest tractament
es troben a faltar, però, fils que enllacin
les activitats dels diferents moviments en
un cos comú, que relacionin el que esta-
va passant en cada un d’aquests grups.
Pel que fa a la premsa clandestina en
concret, hi ha alguns elements generals
que resulten d’especial interès. L’un és el
paper que va jugar la presó. Les presons
van ser en molts casos el lloc on es va
començar a estructurar la resistència i en
alguns casos fins van arribar a convertir-
se en seu de la redacció d’algunes publica-
cions. «La pedra angular de la clandes-
tinitat va nèixer a la presó Model, que pel
final de la guerra civil estava plena de gent
d’esquerres […] Un dels manifestos mítics
a les rengles del POUM és el fullet en
català que sota el títol de l’Espurna va ser
repartit per primer cop a la Model i con-
fegit a partir de textos redactats pels pre-
sos» (p. 43-44).
La concentració de militants d’esquer-
ra a la Model va donar lloc a situacions a
primera vista paradoxals: «A la Model,
a final de 1941, s’inicia la impressió de
l’òrgan oficial d’expressió del PSUC, la
revista Treball. Els tres primers números
estaven elaborats amb paper de fumar
[…] els números 4 i 5 de Treball, de gai-
rebé un centenar d’exemplars de tirada,
ja van ser elaborats a la mateixa imprem-
ta de la Model» (p. 77).
Si bé paulatinament les publicacions
«surten de la presó», on era realment arris-
cat de fer-les, és innegable la importàn-
cia que van tenir, especialment en els
primers anys, com a punt de trobada dels
militants —les reunions polítiques, prohi-
bides per als militants «en llibertat», eren
inevitables a la presó—, i com a punt on
es va iniciar l’apropament entre les dife-
rents organitzacions obreres, si més no
unides en l’adversitat de la repressió.
Sortint de la presó, La Premsa de Sorra
fa un recorregut pels carrers de Barcelona
—amb escasses excursions a comar-
ques—, seguint la pista dels militants
encarregats de la premsa clandestina. El
llibre recupera de l’oblit les Minerva, les
Boston, etc. i les mil precaucions que
s’havien d’enginyar aquests militants per
escriure, imprimir i repartir aquestes
publicacions, tot això sense caure en
mans de la policia. La repressió policial
va ser sens dubte l’etern handicap dels
militants clandestins. Generalment, tots
els períodes d’inactivitat de les publica-
cions de sorra són conseqüència d’opera-
cions policials que acaben amb detencions,
molts cops massives —80 detencions al
PSUC l’abril del 1947—, que escapcen
la direcció dels moviments i de la prem-
sa clandestina. La CNT va ser potser un
dels moviments que va patir més dura-
ment aquesta repressió: «La repressió va
ser el taló d’Aquil·les històric de la CNT,
obligant a refer el treball de l’organitza-
ció cada dos o tres mesos. Entre 1939 i
1947 van caure 14 comitès nacionals. I
en només tres mesos, de desembre de
1946 a març de 1947, prop de 1.200
militants» (p. 130).
Bové i Capilla ofereixen una informa-
ció detallada i ben documentada dels
moviments dels obrers en la clandestini-
Ressenyes Anàlisi 19, 1996 165
Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 165
El paper i la incidència dels gabinets de
comunicació en la producció de notícies
i en el sistema informatiu actual, sobre-
tot en les societats desenvolupades, és una
de les qüestions més controvertides i polè-
miques que afecten la tasca de periodis-
tes i d’investigadors de la comunicació.
Aquests òrgans, coneguts de forma gene-
ral com a gabinets de comunicació o de
premsa, han proliferat espectacularment a
Catalunya i Espanya durant les últimes
dues dècades, tant en l’àmbit empresarial
i privat com, fonamentalment, en el si de
les institucions i administracions públi-
ques. 
Malgrat això, encara són relativament
poques les aportacions, tant acadèmiques
com professionalistes, que tracten de posar
ordre en la discussió i d’enriquir el debat
sobre aquest fenomen. Una de les referèn-
cies bibliogràfiques més recents sobre el
tema és la de Txema Ramírez, periodista
i professor d’Informació Periodística
Especialitzada de la Universitat del País
Basc, qui aborda la qüestió d’una forma
suggeridora i amb l’objectiu bàsic de
potenciar-ne un debat molt més ric.
Aprofitant la seva experiència professio-
nal a «una banda i a l’altra», és a dir, com
a periodista en mitjans convencionals i
en gabinets de comunicació, Ramírez ha
reflectit la relació d’amor-odi que acos-
tumen a generar aquests òrgans, aquestes
«fonts informatives privilegiades». Si se’m
tat, sovint treballant a partir de fonts
periodístiques —escrites i audiovisuals—
i de testimonis personals. El llibre és deu-
tor també d’alguns estudis previs sobre la
premsa clandestina i sobre els moviments
obrers, mentre que una altra part impor-
tant de la informació prové directament
de les publicacions clandestines comen-
tades, amb dades sobre la seva tirada, el
seu format, els seus continguts, etc., repar-
tides en la narració dels fets.
El llibre presenta també algunes dades,
més difícils de trobar si no és a partir de
testimonis directes, referides a l’estructu-
ra destinada a la publicació i a la difusió
de premsa clandestina: des de com s’acon-
seguien els diners —entre les donacions
més curioses al POUM hi ha les d’uns
quàquers nord-americans—, i els equi-
paments sense despertar sospites —en
algun cas les passaven, desmuntades, des
de França—, fins i tot el sistema de repar-
timent —taxistes i maquinistes i fogoners
de la Renfe repartien la Soli—, més algu-
nes dades econòmiques —quant podia
costar una impremta; el preu, simbòlic,
de les publicacions; etc. Finalment, el lli-
bre inclou, en les darreres pàgines, un
recull de fotografies d’algunes de les revis-
tes clandestines i dels personatges més sig-
nificatius que han anat apareixent al llarg
del llibre.
Miquel Bové i Antoni Capilla s’endin-
sen en aquest llibre en el món de les orga-
nitzacions obreres i del que va ser el seu
principal mitjà de cohesió interna i d’opo-
sició a la dictadura: la premsa clandesti-
na. Potser el mèrit principal del llibre és la
seva contribució a afegir alguns elements
nous a la crònica de l’oposició obrera al
franquisme a partir dels testimonis direc-
tes de l’època (les persones i les publica-
cions), amb una narració que permet
imaginar-se com era la vida clandestina.
A l’altre costat de la balança es troba a
faltar una interpretació que relacioni les
activitats dels diferents moviments obrers,
que reben un tractament poc homogeni.
Laura Bergés i Saura
166 Anàlisi 19, 1996 Ressenyes
RAMÍREZ, Txema
Gabinetes de comunicación. Funciones, disfunciones e incidencia
Barcelona: Bosch Casa Editorial, Col·lecció Bosch Comunicación, núm. 15, 1995.
Anàlisi 19 145-172  17/9/96 16:03  Página 166


BOVÉ, Miquel ; CAPILLA, Antoni. La premsa de sorra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert