Al segle XIV, en via de l’establiment d’una fiscalitat d’Estat, fou necessari «estendre
l’àmbit de la punció fiscal més enllà dels límits estrets del domini i dels vassalls directes
del monarca», o sigui, a tot l’àmbit del regne, incloent-hi les terres baronials, així
com les pertanyents a l’Església. Aquesta ampliació a tot el territori, i a tots els súbdits
de la Corona, és el que permet parlar de la implantació d’una fiscalitat pública. En teoria,
el poder del rei se situava per damunt de les jurisdiccions senyorials. El monarca,
com a titular de la "summa potestas" —segons la terminologia emprada pels historiadors
del dret—, havia d’exercir el seu poder sobirà de la manera més àmplia possible i
sense entrebancs; certament, entre la sèrie de prerrogatives reservades al sobirà, les
fiscals constituïen un àmbit d’acció primordial. Tanmateix, a la pràctica, la monarquia
no sempre podia actuar com volia, cosa que, com s’ha encarregat de mostrar la historiografia
ara i adés, és especialment colpidora en l’àmbit de les Corts cada vegada que
calia negociar la concessió d’algun donatiu amb els representants dels tres braços estamentals,
donatius que solien ser aprovats amb rebaixes de les quantitats inicialment
demanades o en canvi de claudicacions per la part del rei o de l’obtenció de contraprestacions
que limitaven de manera considerable el poder sobirà. En aquest article es tracten diversos aspectes referits a l’actuació dels senyors
dins el seu àmbit jurisdiccional. Com veurem, es tracta d’actuacions que, en
certa manera, usurpaven els drets sobirans. Si més no, alguns titulars de jurisdiccions
podien fer ús de certes prerrogatives que, en determinats casos, podien col·lidir
amb les que s’atribuïa la monarquia. D’antuvi, caldria tenir en compte que el dret
d’imposar no era exclusiu del monarca, ja que els senyors també podien exigir prestacions
econòmiques als seus vassalls en forma de tributs, de manera extraordinària
o de manera consuetudinària.Peer reviewe
