Armengol Coll, Antoni

Llobera Torrens Antònia

Biblioteca Digital de les Illes Balears

173
Andreu París Martorell, un 
lluitador obrer per la justícia 
social (1896-1937)
XII I  jornades d’estudIs locals
Antoni Armengol Coll 
Antònia Llobera Torrens 
Amb aquesta comunicació volem donar a conèixer An-
dreu París (Inca, 1896 - assassinat a Porreres el 1937), 
sabater i un dels líders obrers més destacats d’Inca, que 
va lluitar per la justícia social i per la democràcia, fer jus-
tícia a la gent assassinada el 37 i a les seves famílies que 
en la postguerra varen viure situacions molt dures i hu-
miliants. 
La seva família, esposa i fills sofriren en els anys posteriors 
múltiples humiliacions, i la seva esposa va haver de lluitar 
força per treure endavant la família.
Va néixer a Inca l’any 1896. Casat i amb tres fills, va viure 
al carrer de la Puresa. Feia de sabater a casa seva. Era cun-
yat de Bernat Mateu Ferrer, germà d’Antoni Mateu, batle 
durant la República (1932-1933) i afusellat el 12 de març 
de 1937 al cementiri de Palma pels franquistes. 
Activista i sindicalista de la Societat d’Obrers La Justícia, de la qual fou el seu darrer president, 
el 1936, i abans el 1918, vicepresident, i el 1919, secretari.
andreu París Martorell, un lluItador oBrer Per la justícIa socIal (1896-1937)
Figura 1. Andreu París Martorell
175174
Al llarg del febrer del 1919 la tibantor entre la població treballadora d’Inca era tan intensa que 
el 20 del mateix mes s’inicià un moviment de protesta contra el batle i cap del partit liberal Do-
mingo Alzina, que aleshores també era diputat provincial. El dia 24 sortí l’Exèrcit al carrer per 
tal de reprimir el moviment obrer. Arran d’aquests esdeveniments foren empresonats Antoni 
Bestard, Andreu París, Antoni Torrens, Miquel Ferrer i Llorenç Gelabert. 
La vaga general a Inca es va dur a terme el 15 d’abril a conseqüència de la detenció dels oradors 
ja esmentats. Els dies 13 i 14 de març, davant l’encariment dels aliments de primera necessitat i 
la baixada dels sous, els treballadors varen saquejar la plaça d’Abasteiximents i es varen repartir 
els aliments requisats. Tot seguit assaltaren el tren i el magatzem de farines de Rafel Ferrer, “Pa-
txorra”, aleshores regidor de l’Ajuntament d’Inca. Els mateixos obrers, enfurits, s’enfrontaren 
obertament a les forces de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit. Fou llavors que varen dur-se a terme les 
detencions dels principals líders obrers. Aquest va ésser el motiu cabdal per tal d’accelerar la 
vaga general. Es varen realitzar mítings i manifestacions davant la presó de Sant Domingo amb 
la intenció inequívoca d’alliberar els detinguts. Tot seguit, per ordre de l’autoritat militar, foren 
tancades les societats obreres La Justícia i El Progrés.
El Obrero Balear en data 8/8/1919 publicava un article titulat “¿Qué pasa en Inca?”. L’òrgan del 
PSOE i la UGT defensava incondicionalment els fets protagonitzats pels treballadors inquers 
sis mesos abans. Deia:
“Durante la instrucción del sumario los obreros de Inca fueron presos largo tiempo y al ser 
puestos en libertad todo el mundo creyó que no pasaría nada más. El martes día 5 del actual 
fueron de nuevo encarcelados cinco trabajadores para cumplir la pena de 6 meses y un día de 
arresto mayor por el Tribunal Militar. Dichos compañeros son: Andrés París, Miguel Ferrer, 
Lorenzo Gelabert, Pedro Janer y Antonio Torrens”.
De primer els traslladaren, de dos en dos a peu i fermats amb cordes, de la presó de Sant Domingo 
d’Inca a la de Ciutat. La societat obrera La Justícia acordà que, en ésser alliberats, els companys 
poguessin tornar a Inca amb “auto”. Després de l’indult, l’arribada a Inca dels cinc treballadors fou 
apoteòsica. Els carrers eren plens de gom a gom i la gent cridava: Visca la llibertat dels presos honrats i 
avall el caciquisme! D’altra banda la societat El Progrés, presidida per Sebastià Payeras, els obsequià amb una 
pluja de flors. París i Janer s’adreçaren a la multitud. Va cloure l’acte el company Ferrer. 
Al llarg d’aquella moguda història d’Inca ens tornarem a trobar amb Andreu París, juntament amb 
Antoni Bestard, en un míting organitzat per la Federació Regional de Societats de Sabaters. Fou amb 
motiu de la celebració d’una assemblea en solidaritat per la causa obrera. Hi varen assistir, a part dels 
representants inquers, obrers del calçat d’Alaró, Pollença, Lloseta, Llucmajor, Binissalem, Sóller, Búger 
i Ciutat. Els oradors varen acusar els patrons de voler abaixar la mà d’obra en temps de crisi i misèria. 
El Obrero Balear en data 17/9/20 diu: “Se acordó dirigirse a toda la clase obrera organizada de Mallorca 
pidiendo solidaridad moral y material, elegir un Comité para dirigir y encauzar el citado movimiento”. 
Quan es nomenà el comitè per dirigir el moviment per Inca s’elegiren Andreu París i Antoni Bestard.
Andreu París Martorell, ja de ben jove, demostrà que tenia fusta de líder i de fet s’hi erigí ben 
aviat. Lluità sens treva per la dignitat i el benestar de la classe obrera, sobretot durant aquella 
època convulsa de la història d’Inca, agreujada per la crisi per la manca de les subsistències, per 
les llarguíssimes jornades laborals, pels sous baixíssims que no donaven ni tan sols per sobreviu-
re i, a la fi, per la pujada dels preus dels productes de primera necessitat. Cal qualificar la situació 
de la classe obrera inquera, simplement, de desesperant. Andreu París, conscient d’aquell fet 
dramàtic, s’hi rebel·là enèrgicament fins a ser empresonat dues vegades.
Cal considerar-lo, juntament amb Antoni Bestard i Ga-
briel Buades, un dels líders obrers més importants en la 
història d’Inca. Fou, segons la seva filla Antònia, “home 
idealista i amant de la justícia”, creia que podien mi-
llorar les coses, que era injust que la gent humil hagués 
de treballar tant perquè els seus fills poguessin estudiar, 
mentre altres ho tenien tot sense necessitat de fer cap es-
forç. Andreu els horabaixes ensenyava a llegir i escriure 
al local de La Justícia i a la seu dels socialistes inquers.
De ben jove entrà en contacte amb l’anarcosindicalisme 
inquer representat per la societat La Justícia, mogut per 
la deplorable situació de pobresa i explotació en què es 
trobava la classe treballadora inquera. Més endavant, ja 
a les portes de l’esclat de la Guerra Civil, Andreu París 
i molts de companys fundaren el Partit Socialista d’Inca 
i en fou vicepresident.
Andreu París participà molt activament, juntament 
amb altres membres de la seva família, en les manifes-
tacions del 1919 per mor de la crisi de la manca de les 
subsistències. 
Figura 3. Comunicat de la Sociedad 
sol·licitant un mestre d’escola, anunci del 
diari Cultura Obrera
XII I  jornades d’estudIs locals andreu París Martorell, un lluItador oBrer Per la justícIa socIal (1896-1937)
Figura 2. Acta de la Sociedad de zapateros La Justícia
177176
En veure’n morta de por em demanaven: “Què vols?” Jo deia: “Porto el menjar al papa”, i ells 
em contestaven: “I tu, desvergonyida, parles de tu al teu pare? Ets una mala educada, ‘hija del 
rojo tenías que ser’.” Em tractaven malament i es reien de mi. Record escenes terribles molt 
desagradables. Però em sentia orgullosa de ser filla del meu pare. 
A la presó, plena de gom a gom, en els interrogatoris els obligaven a prendre oli de ricí i es 
torturaven els presos cruelment. Els crits que se sentien esgarrifaven. 
Prest Andreu fou traslladat a can 
Mir, juntament amb Bernat Ma-
teu, germans Sancho Forges i al-
tres destacats líders, republicans, 
socialistes i anarquistes d’Inca. 
Segons la seva filla Antònia, pas-
sava pena perquè ni tan sols jut-
javen el seu pare. Recorda un dia 
que anà a la presó i pogué veure el 
seu pare, “em cridava, em parlava 
i somreia, estava molt content. 
Fou l’última vegada que el vaig 
veure. Era un dia d’hivern; quan 
vaig anar a la presó, el de la por-
ta ja em coneixia i em va dir: ‘Ya 
no hace falta que vengas más, hoy 
han soltado a tu padre’. Aquest 
dia vàrem anar a molts de llocs 
oficials i ens repetien que l’havien 
amollat, ens deien que se n’havia 
anat, que ens havia abandonat”.
No varen saber res més d’ell, 
ningú els en donà noves, ni en-
cara ara avui en tenen.
En efecte el març de 1937 fou lliurat als falan-
gistes. Fou assassinat al cementiri de Porreres 
el 12 de març de 1937. Així com els seus com-
panys de partit Josep, Emili i Antoni Sancho 
Forges el 12 de març, l’anarquista Rafel Llom-
part el 13 de març, el 16 el seu cunyat Bernat 
Mateu i els socialistes Antoni Rubio Aragón i 
Ramón Rodríguez Quiroga el 18 del mateix 
mes, membres com Andreu de l’executiva so-
cialista d’Inca. Les seves restes no han estan 
trobades. Millor dit, no s’ha donat permís per 
destapar les fosses, ni per a la investigació.
Figura 5. Carta a la seva esposa des de la presó 
de can Mir
Figura 6. Presó de can Mir, on varen esser empresonats 
molts inquers
Als anys següents continuà participant activament en els actes organitzats per la societat La Jus-
tícia. La situació obrera continuava essent molt greu. Així El Obrero Balear del 17 de setembre 
de 1920 anunciava la vaga general.  
Al llarg del temps Andreu París s’adonà del fet que el socialisme era l’opció d’esquerres que 
podia dur endavant el projecte de la República i decantar-la més a l’esquerra. 
Fou com hem dit fundador i vicepresident de la primera executiva, presidida per Miquel Reinés. 
En formaren part també Antonio Rubio Aragón com a secretari d’organització, Ramón Rodri-
guez Quiroga com a subsecretari; dipositari: Bernat Solivelles, i vocals: Josep Sanxo Forges, 
Tomàs Corró, i Pere Miquel Estrany. Eren militants influents Miquel Mercadal, Pere Marín, 
Antoni Vallori, Emili Sancho Forges...
D’aleshores ençà, Andreu París participà en mítings amb els socialistes Joan Montserrat Parets, 
Miquel Reynés i Ignasi Ferratjans. Diu la revista Avance Semanario de Combate. Defensor de la classe 
obrera en el seu núm. 3, any 1, envers un míting en què varen participar els esmentats oradors: 
“En primer lugar habló París demostrando de una manera clara y rotunda que el camino de la 
emancipación del proletariado ha de estar y está en la unión”.
El 19 de juliol del 1936, Andreu París, trobant-se reunit amb altres companys al local del socialistes, fou 
detingut per un grup de falangistes i, juntament amb altres companys, fermats amb una corda i con-
duïts a la presó. Segons explica Guillem Far al núm. 15 d’Inca Revista: “Vaig veure des del carrer de cas 
Català com s’enduien París i altres companys socialistes, fermats, de cap a la caserna del General Luque.” 
Figura 4. Claustre de Sant Domingo, on hi havia la presó d’Inca
Sembla que Andreu París fou traslladat a Sant Domingo i, posteriorment, junt amb altres com-
panys, posat en llibertat, però sempre vigilat. A l’agost del 1936 durant el desembarcament de 
Bayo, es produeixen detencions massives. Andreu i la seva família estaven refugiats a la finca de 
camp, de Son Ravenet, on varen sofrir algun registre per part dels feixistes. Andreu i Bernat Ma-
teu, en veure que els falangistes anirien per ells, en ésser avisats i davant les possibles represàlies 
als familiars, decidiren, juntament amb els germans d’Andreu, Antoni i Miquel, presentar-se 
a la Guàrdia Civil (segons Antònia París Llompart, filla d’Andreu). Foren traslladats a Sant 
Domingo. Una altra font ens diu que foren detinguts. Conta la seva filla Antònia que la presó 
estava plena de falangistes que obligaven la gent a aixecar el braç i cridar: “¡Viva España!” 
XII I  jornades d’estudIs locals andreu París Martorell, un lluItador oBrer Per la justícIa socIal (1896-1937)
179178
Col·laboracions d’Andreu París
A Cultura Obrera els anys 1920-21 quan era secretari de La Justícia: hem triat alguns dels seus 
escrits que fan referència a la vaga de treballadors del calçat i a la situació en què es trobava 
l’obrer inquer en aquells anys de crisi.
“Compañero director de Cultura Obrera. Salud
La Sociedad la Justicia, al recibir una segunda impresión de la marcha del Regimiento de Inca 
para Barcelona, con el fin de apoyar la burguesía en la lucha con contra el obrero, acordó en junta 
celebrada el 16 protestar enérgicamente contra la movilización del citado regimiento para los 
supuestos fines y dar publicidad a su protesta mediante una hoja y convocar para el dia siguiente 
una junta extraordinària (...).
  
En la junta celebrada el dia 17 se acordó por unanimidad declarar la huelga general en el mo-
mento que disponga el Regimiento la marcha. Al pueblo en general le causó gran descontento 
dicha noticia por ser soldados hermanos. (...) y y en segundo lugar por los fines de la burguesía 
són ametrallados los obreros catalanes por el hecho de su dignidad de defender el derecho a la 
vida.  
Dandole las más expresivas gracias (...) 
Andrés París 19 de novembre de 1919.
La huelga de zapateros
La huelga que venimos sosteniendo desde hace un mes en defensa de nuestra dignidad de hom-
bres libres y de nuestros intereses materiales amenazados por el acuerdo de la Federación Pa-
tronal y en rebajarnos una peseta y una cincuenta por par sigue en el mismo estado y con más 
entusiasmo que en los primeros dias. 
Los patronos pretenden hacer aceptar una rebaja que a más injusta y despótica, por ...y no deja 
de ser inhumana.
Entendemos que los momentos actuales no són los más apropiados para que el obrero sufra mer-
ma en su escaso jornal; es sabido que la clase trabajadora atraviesa una crítica situación, debido 
al alza constante que sufren los artículos alimenticios y de vestir y nosotros que pertenecemos a 
esta clase, como productores no consentiremos a que unos señores que antes que la vida de sus 
semejantes está su caja de caudales, nos sometan a la miseria por su desmadido afán de lucro. 
Por esta razón, luchamos y, seguiremos luchando. Entiendalo los patrones de Inca no consenti-
remos, no mansamente la rebaja que nos quieran imponer, si somos vencidos, será después de 
haber cumplido nuestro deber. 
Adelante trabajadores.           
Andrés París, 30 de agosto de 1920.”
   
Les conclusions després de la comunicació són: 
- Les virtuts d’un home que lluita per uns ideals i que encara no s’han assolit en el segle XXI. 
- La necessitat de reivindicar la figura d’aquest i d’altres lluitadors, i donar-los a conèixer. 
- També el reconeixement públic de la tasca duita a terme en la seva lluita. 
Andreu París Llompart, el seu fill, 
manifestava que quan mataren 
son pare ell tenia 12 anys. Recor-
da que assistia juntament amb 
les seves germanes a “El Auxilio 
Social”, ubicat al carrer del Bisbe 
Llompart. Sembla que fou perse-
guit i humiliat. Els seus fills eren 
considerats “hijos de rojos, traido-
res y ateos”. Antònia diu que el 
sentiment davant aquests comen-
taris dels franquistes eren de ràbia 
i al mateix temps d’orgull, perquè 
sabia que el seu pare era republicà 
i socialista, que no s’havia doble-
gat i va resistir, per la qual cosa el 
varen assassinar. Perdonar? Ningú 
ens ha demanat mai perdó, ni tan sols 
ara en plena democràcia.
La dona d’Andreu treballava en 
una fàbrica de teixits durant tot el 
dia i a la nit feia sabates a casa seva. 
La filla major, Antònia, va posar-
se a cosir a casa de les Sancho, que 
també van patir la mort dels seus 
germans. També s’ocupava de la 
casa i dels germanets.
Figures 7 i 8. Cementiri de Porreres on mataren Andreu París i altres companys inquers, i les fosses comunes on sembla que hi 
ha les seves restes
XII I  jornades d’estudIs locals andreu París Martorell, un lluItador oBrer Per la justícIa socIal (1896-1937)


Andreu París Martorell, un lluitador obrer per la justícia social (1896-1937)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears