Palau i Fabre, Josep

Biblioteca Digital de les Illes Balears

Josep Palau i Fabre 
 
Nomenat pel Consell de Govern del dia 17 de desembre de 2004. Fou investit el dia 24 
de febrer de 2005. 
 
L’enigma de Ramon Llull 
Ramon Llull és a Catalunya el que Dant és a Itàlia, Shakespeare a Anglaterra o Goethe a 
Alemanya. Com és, doncs, que no és molt més conegut ni a Catalunya mateix? 
Hi ha un factor indubtable, i és el fet de pertànyer a un país petit i sense Estat. El segon 
terme de la proposició és tan important o més que el primer; però existeixen altres 
factors, no compensatoris però sí paradoxals, com ho és el fet d’haver existit sempre 
alguns lul·lians eminents i apassionats al llarg dels segles i en totes les latituds. 
Sigui com sigui, la figura de Ramon Llull és una figura solitària que es perpetua 
miraculosament, com també miraculosament se salven els seus escrits, els seus 
manuscrits, que corregueren el perill de ser destruïts i que ell mateix, amb una 
excepcional intuïció, ja tingué cura que no es perdessin. 
Llull s’arrenglera primer amb els dominics, però abandona aquests per passar-se als 
franciscans. Aquest fet està relacionat amb l’anterior, amb la salvació de la seva obra, 
com ens ho explica la Vida coetània: 
«E com lo dit reverend mestre (o sia, Llull), se’n fos tornat a la sua posada, reduint-li a 
memòria com los frares menors havien pus acceptable l’Art que nostre Senyor li havia 
inspirada, que no los frares preicadors, e per açò pensà que, leixada l’orde de Sent 
Domingo, prengue l’hàbit de mossènyer sent Francesc» (Vida c. N. 22). 
Creiem que aquest fet tindrà greus conseqüències. Uns anys més tard, el gran inquisidor 
de la corona d’Aragó, Nicolau Eimeric, nascut precisament en el moment de la mort de 
Llull, era dominic i perseguia els lul·listes implacablement. 
Diguem també que el pas de Llull dels dominics als franciscans no és circumstancial, 
obeeix, creiem, al seu sentir més profund. En el Llibre d’Amic e Amatllegirem (versicle 
291) les següents paraules: «–Digues, foll: ¿has vist home que sia orat? 
»Respòs que ell havia vist un bisbe que havia a sa taula molts anaps e moltes escudelles 
e talladors d’argent, e havia en sa cambra moltes vestidures e gran llit, e en ses caixes 
molts diners; e a la porta de son palau havia pocs pobres». Podrien ser paraules del 
Poverello. Aquest text també ens aclareix el caràcter marcadament iconoclasta del gran 
Ramon. 
Els lul·listes del segle XV eren tan fervents - o tan fanàtics - de Llull que consideraven 
que, si bé l’Antic Testament era obra de Déu pare i el Nou Testament era obra de Déu 
fill, o sia, Jesucrist, l’obra de Llull era inspirada per l’Esperit Sant. 
Eimeric no sols persegueix els lul·listes, sinó que obté del papa Gregori XI tres butlles 
consecutives contra Llull i els lul·listes, fins al punt que el rei Pere III de Catalunya 
escriu a Roma demanant que les obres de Llull siguin jutjades pel bisbe de Barcelona 
perquè estan escrites en català i només a Catalunya poden ser enteses rectament. Pere III 
té diverses topades amb l’inquisidor Eimeric, però mor el 1387 i el seu fill i successor, 
Joan I, reconeix el papa d’Avinyó contra el de Roma. Considero que aquest fet és molt 
important i que no ha estat prou valorat, perquè si Llull i els lul·listes ja eren perseguits 
abans en el seu país, a partir d’aquest moment, amb l’anomenat Cisma d’Occident, que 
es produeix el 1378, Llull esdevé i esdevindrà cada dia més un marginat dintre dels 
marginats. Quan Roma s’imposa, la figura de Llull resta en l’ombra i se salva 
miraculosament pel pes de la seva obra, que serà revalorada més endavant per Descartes 
i Leibniz. Durant el segle XIX, el gran polígraf Marcelino Menéndez y Pelayo l’inclou 
en la seva Historia de los heterodoxos españoles. Fet positiu d’una banda, a causa de la 
seriositat amb què el considera, però negatiu en aquella Espanya rígidament ortodoxa. A 
partir d’aquest moment, Llull serà una individualitat estudiada per altres individualitats 
que en sentiran la fascinació. 
Així, Ramon Llull ens apareix, d’una banda - per la seva naixença - fill de l’impuls dels 
reis catalans contra els sarraïns (i qui sap si alguna vel·leïtat guerrera de la joventut de 
Ramon no pertany encara a aquest impuls), i de l’altra, fill de la impotència de les 
Croades per alliberar Terra Santa, fent derivar la impotència material vers una 
embranzida espiritual que es concreta en les seves Arts i en el seu afany proselitista. 
Tot això no ens diu encara la seva veritable naturalesa, el seu caràcter més profund. 
Vista des de la seva mort se’ns fa evident que hi ha en la vida de Llull un gran enigma. 
La seva voluntat de morir màrtir és obsessiva i gairebé, per dir-ho així, excessiva. És 
cert que l’Església ensenya que aquell que mor màrtir per la fe de Crist està salvat, sigui 
quin sigui el seu passat, i sembla com si Llull, malgrat la seva vida de penitència i 
apostolat, només cregués en aquesta sortida per salvar-se. Per què? Podem imaginar la 
seva joventut tan perversa com vulguem, però hem d’anar molt lluny per creure que la 
seva mort als vuitanta i tants anys encara estigui condicionada pels estralls de la seva 
joventut, dels quals pot haver-se penedit i confessat. En aquest sentit, la seva mort ¾ el 
seu martiri¾ sembla més aviat un suïcidi per amor. Per amor, però suïcidi. No és aquest 
ardor contrari a la doctrina cristiana, la de la caritat i del perdó, en la qual ell ha cregut 
del tot en abraçar la via franciscana? Aquest és el gran enigma de Ramon, el que no 
aconsegueixo dilucidar. La seva voluntat de martiri és ben explícita. 
En el Cant de Ramon, el seu poema testament, ens diu: 
«Vull morir en pèlag d’amor» 
I, d’una manera encara més precisa, ens dirà ¾ o ens havia dit en el Llibre de 
contemplació (cap. XXVIII, 30): 
«Vostre sotmès, Sènyer, no es tindrà per bo ni per benauirat, tro que es veja morir per 
laor de son creador e de son Senyor e de son amador, e confessant la vostra bonea, hom 
l’aucia a honer de son Déu.» 
Més clar no pot ser. No sols desitja el martiri, sinó que desitja viure’l, vol ser-ne 
conscient. Per què aquesta obsessió? 
Existeixen dos punts en la vida de Ramon Llull que em fan besllumar una possible 
resposta. El primer és la seva ambició incommensurable durant la seva joventut. S’ha 
parlat molt del superhome nietzscheà, que s’explicaria biològicament per les lleis de 
Darwin. L’home actual podria ser superat per un home nou com el simi ho fou per 
l’home actual. L’ambició de Llull va molt més enllà que la del superhome. Llull ha 
volgut suplantar Déu. Escolteu-lo: 
«Emperò, Sènyer, aquesta oferta que jo us faç és d’home fals e traidor e ple de tot 
engan, car jo som aquell, Sènyer, qui som tan culpable a vós, que si tant se fos que 
pogués fer que pogués posar mi en la dignitat en què vós sóts, jo som aquell qui n’agra 
vos delit, e hagra-hi mi posat, car jo som aquell qui ha més amat mon ésser que el 
vostre.» (Contemplació, cap. VII, 29). 
Ja he indicat abans que hi havia una evolució en el pensament de Ramon Llull. Deu o 
dotze anys després de l’anterior escrit, en trobem un altre en el Llibre d’Amic e Amat, 
que sembla ser-ne la rectificació. Un text, en tot cas, en el qual la seva concepció de 
Déu s’alça per damunt d’ell i fa impossible aquella ambició primera. El text diu així: 
«Deia l’amic a son amat: Tu est tot, e per tot, e en tot; e ab tot tu vull tot, per ço que 
haja e sia tot mi. – Respòs l’amat: – No em pots haver tot sens que tu no sies de mi. – E 
dix l’amic: – Hages-me tot, e jo tu tot. – Respòs l’amat: – ¿Què haurà ton fill, ton frare e 
ton pare? – Dix l’amic: Tu est tal tot, que pots abundar a ésser tot de cascú qui es dóna a 
tu tot». 
L’ambició és, aparentment, tan desmesurada com abans. Llull no diu aquí que vol 
suplantar Déu, però li demana que sigui tot en ell perquè així ell també ho sigui tot, 
sigui tant com Déu. Fins que ve un pal·liatiu a aquesta ambició: encara que ell, Llull, ho 
esdevingués tot, existeix una qualitat de Déu que ell no pot assolir. Ell només pot arribar 
a ser-ho tot en ell mateix, però no pot ser-ho tot de cadascú que es dóna a Déu. 
A Llull li ha calgut esbrinar i penetrar intel·lectivament en la naturalesa de Déu per fer 
un acte d’humilitat i adonar-se que no s’hi pot equiparar. 
L’altre nexe que pot pesar en la seva resolució de martiri potser cal cercar-lo per una via 
més recòndita, a través del que avui en diríem un complex. Referint-se a la seva 
infantesa, Llull s’exclama: 
«Si vostre aveniment, Sènyer, és tot ple d’amor, no és enaixí del vostre serf, car 
desenamorat fui engendrat, e desenamorat hic fui nat, e desenamorat he estat en aquest 
món quaix tots los jorns de ma vida.» 
És possible, ens preguntem, que aquest complex maternofilial perdurés en ell fins al 
final dels seus dies i determinés la seva voluntat de martiri, o sia, la voluntat de donar al 
seu Creador la prova d’amor més gran que es pot donar, que és la de sacrificar-li la 
vida? No és impossible. 
Existeix , encara, una altra faceta que no podem menystenir en intentar esbrinar el 
comportament de Llull. Ell creu haver trobat un sistema gairebé científic ¾ per a ell 
científic del tot¾ per tal de trobar i provar la veritat. I creu que aquesta nova ciència li 
ve donada directament per inspiració divina. 
 
Novell saber hai atrobat 
pot hom conèixer veritat 
e destruir la falsedat. 
sarraïns seran batejats, 
tartres, jueus e mant orat 
per lo saber que Déus m’ha dat. 
 
Aquest saber està condensat en les seves Arts, les diverses versions de les quals proven 
la importància que ell els concedeix. El seu afany proselitista a favor de la fe cristiana es 
basa, en part, en aquesta convicció, com també en la seva fe en el poder de la paraula i 
en la seva capacitat de persuasió. Però aquesta no és tan forta com ell creia i no dóna els 
fruits que ell esperava, ni en qualitat ni en quantitat. Aleshores és quan es produeix un 
possible capgirament de la situació. Si la seva paraula no és prou potent per obtenir la 
conversió dels infidels, li resta la seva sang. I Llull deu saber perfectament que el 
cristianisme primitiu s’imposà per la sang, que quan els emperadors romans perseguiren 
els cristians, el martiri d’aquests engendrava altres cristians. Només raonant així podem 
arribar a una explicació humana del comportament de Llull, de la seva voluntat de 
martiri. Però no deixa de ser una hipòtesi, la que ens apareix de moment la més 
plausible. 
Potser, després de tot, el comportament de Llull i la fam d’absolut que traeixen algunes 
¾ o moltes¾ de les seves paraules i dels seus fets, ens vénen donats per aquella 
mancança inicial que hem vist abans: «desenamorat fui engendrat, e desenamorat hic fui 
nat, he desenamorat he estat en aquest món quaix tots los jorns de ma vida.», escrit que 
trobaria la seva compensació o el seu contrapès conceptual en el versicle 96 del Llibre 
d’Amic e Amat: 
«Demanaren a l’amic de qui era. Respòs: – D’amor. – De què est? – D’amor. – Qui t’ha 
engenrat? – Amor. – On nasquist? – En amor. – Qui t’ha nodrit? – Amor. – De què 
vius? – D’amor. – Com has nom? – Amor. – D’on véns? – D’amor. – On vas? – A 
amor. – On estàs? – En amor», etc. 
És un text que podria ser qualificat de superromàntic. I així fóra si la concisió de Llull 
no l’allunyés tant dels sospirs i dels laments dels romàntics que s’enquisten a voltes 
sobre un mateix punt apegalosament. 
Aquest amor desmesurat s’agermana per a ell amb la mort, que ja hem trobat i on 
semblen convergir totes les seves aspiracions: 
«E amor és ço en què és ma mort, e en què està tots jorns ma volentat.» (versicle 170). 
Ja hem vist com diferien, en alguns punts, el Llibre de contemplació i el Blanquerna, 
escrit deu o dotze anys després. Coincideixen, en canvi, en aquest aspecte cabdal, i això 
ens fa sospitar que el concepte contingut en aquests dos textos conté la veritat 
permanent de Llull, la seva paraula definitiva. 
No puc cloure aquestes reflexions sobre la personalitat de Ramon Llull sense fer unes 
altres consideracions, aparentment marginals. Llull és la figura més gran de la nostra 
literatura i del nostre pensament. Però ho és per excepció. És l’excepció que confirma la 
regla. 
Com era la societat mallorquina, o catalanomallorquina del seu temps? És difícil saber-
ho a tanta distància, però no per res ell fou designat i conegut en el seu moment amb el 
nom d’El Foll. Un adjectiu que ell accepta i assumeix plenament. Quan llegim als seus 
escrits la fórmula: «digues, foll», és com si llegíssim: «Digues, Llull». 
Aquesta complaença en l’adjectivació vol dir moltes coses, vol dir que els seus 
contemporanis ja parlaven del seny com d’una característica que els era pròpia, i que ell 
no se sentia inclòs dins aquest denominador comú. Ell és el foll, és l’excepció. Vol dir 
també que ha reflexionat prou sobre aquesta idiosincràsia nostra (la de creure’ns el país 
del seny) i que ell contradiu tant aquest esquema que no sols no s’arrenglera del costat 
del seny, sinó que parla del seu «foll seny», que és com dir que fins i tot dintre del seny 
la seva manera d’ésser surt del denominador comú, el seu seny s’extralimita i és empès 
per la seva follia, entesa aleshores com una capacitat complementària que va més enllà 
del seny i l’allunya així dels seus semblants. És, per tant, l’excepció. 
Ho és, també, en altres aspectes. La societat catalana, i em sembla que també la 
mallorquina, almenys la del seu temps, és una societat en la qual el formalisme i les 
maneres pesen enormement, una societat en la qual les relacions humanes, com en 
gairebé totes les societats, però potser en un grau més elevat que moltes, tendeix a un 
puritanisme d’aparença. Llull, en canvi, ens fa pensar sovint en una «ànima russa», en 
un Dostojevsky, per exemple, més que no pas en un dels nostres quan ens parla de 
confessió. En lloc de la cautela i el pudor que caracteritzen la nostra societat, ens sobta 
la seva posició en aquest punt: 
«Beneït siats vós, car tant sóts vós amador de veritat, que per gran plaer que trobats en 
veritat, volets que nosaltres confessem veritat dels nostres pecats. 
[...] 
Encara, Sènyer, vos plau que los homens confessen veritat los uns als altres, per ço que 
veritat los porga e’ls nadeig de falsedat e’ls faça estar purificats.» (Contemplació, XXV 
) 
Res més lluny de la societat catalana que la seva manera d’obrar. He parlat de «l’ànima 
russa», però sense necessitat d’anar tan lluny, també trobam ens els nostres dies 
societats o individus que estan molt més a la vora d’aquella via, com per exemple Pier 
Paolo Pasolini, quan ens parla de «La furia delle confessione». 
Una vegada més, veiem que Llull és l’excepció que confirma la regla. Ho és tant, que 
potser això explica que nosaltres estem encara en deute amb ell. Llull continua sol, i 
continua sent el nostre foll, en un país que està sol en el món. 
Llegir Llull és per a mi submergir-me en un bany de jovença, perquè em fa connectar 
amb la naixença de la nostra llengua i amb tot el que involucra d’auroral i de primigeni, 
a la vegada que em fa adonar més de la nostra prostració actual. 
Gràcies. 
Josep Palau i Fabre 
Caldes d’Estrac, juny de 2004 
PS. Deixeu-me encara afegir, a guisa de conclusió, que jo desitjaria que les meves 
paraules i la meva presència aquí a Mallorca es traduïssin en un fet positiu, i aquest 
seria per a mi que es trobés la fórmula o la manera (creant una comissió o un pacte) 
perquè d’una vegada fossin impreses les Obres completes de Llull en català. És un 
deure que ens implica a tots i és una vergonya que estiguin encara pendents. 
Josep Palau i Fabre 
Caldes d’Estrac, juny de 2004 


L’enigma de Ramon Llull

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears