Janer Torrens, Joan David

Biblioteca Digital de les Illes Balears

IX.3- LA PROJECCIÓ DEL 
DRET INTERNACIONAL EN LA DELIMITACIÓ 
DELS ESPAIS MARÍTIMS DE LES ILLES BALEARS.
Joan David Janer To r r e n s
Les Illes Balears i les Illes Canàries es configuren com a arxipèlags 
d’Estat, en contraposició al concepte d’Estat arxipelàgics recollit a l’article 46
del Conveni de Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 10 de desembre
de 1982 (Conveni de Montego Bay) 1. Tant les Illes Balears com les Illes 
Canàries són arxipèlags que formen part d’un Estat i, per això, la seva 
regulació és diferent respecte de la regulació prevista al Conveni de Montego
Bay sobre els Estats arxipelàgics (art. 46 a 54), que són Estats formats per
illes (Japó o Filipines en serien un exemple). En aquest sentit, cal recordar
que l’article 2 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (EAIB) defineix
— 3 5 1 —
1.- Aquest conveni va entrar en vigor dia 16 de novembre de 1994 i, per Espanya, dia 15
de febrer de 1997 (Instrument de ratificació del Tractat publicat al BOE nº 39, de 14 de febrer
de 1997).
el territori de la Comunitat Autònoma com aquell format per les “(…) illes
de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera i pels de les altres illes
menors adjacents”.2
El Conveni de Montego Bay regula una pluralitat d’espais (aigües 
interiors, mar territorial, zona econòmica exclusiva, plataforma continental
o alta mar) que compten cada un d’ells amb un règim propi de reglamentació.
En aquest sentit, cal assenyalar que la intensitat de la competència de 
l’Estat disminueix com més enfora es troba aquest espai del territori 
nacional. Tant a les aigües interiors, com al mar territorial, la ZEE o la 
plataforma continental, l’Estat riberenc té competència exclusiva sobre els 
recursos que hi ha, cosa que no succeeix a l’alta mar en què no hi ha 
sobirania estatal.
Així mateix, cal tenir present que tota la normativa espanyola i 
autonòmica que regula l’exercici de les competències en els espais marítims
de les Illes Balears tenen com a punt de partida la regulació i les categories
jurídiques definides en el Conveni de Montego Bay. Així, l’article 3 del 
projecte de Llei de protecció i ús sostenible del litoral i modificació de la llei
22/1988, de 28 de juliol, de Costes assenyala que són béns de domini públic
marítimo-terrestre estatal “el mar territorial y las aguas interiores, con 
su lecho y subsuelo” i “los recursos naturales de la zona económica y la 
plataforma continental”.
Les aigües interiors, definides a l’article 8 del Conveni, són les aigües 
situades a l’interior de la línia de base que serveix per delimitar el mar 
territorial i és un espai sotmès a la sobirania de l’Estat riberenc a tots els
efectes. Per tant, aprofitament dels recursos naturals del sòl i del subsòl i 
limitació de navegació de vaixells. En tot cas, els ports queden inclosos dins
les aigües interiors, però tenen un règim especial per facilitar-hi l’accés.
L’EAIB deixa ben clar que és sobre les aigües interior on la CAIB exerceix
les seves competències exclusives. Així, l’article 33.22 de l’EAIB parla de la
competència exclusiva en “pesca i activitats recreatives en aigües interiors,
cria i recollida de marisc, aqüicultura”. En aquest mateix sentit, l’article 4
del Projecte de llei de pesca marítima, marisqueig i aqüicultura de les Illes
Balears aprovat pel Consell de Govern de dia 8 de març de 2013 fa esment
al concepte “d’aigües de les Illes Balears” referit a les aigües interiors.
— 3 5 2 —
2.- Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes
Balears (BOIB nº 32 EXT, de 1 de març de 2007). L’Estatut d’Autonomia de Canàries, a 
diferència del de les Illes Balears sí que parla del concepte d’arxipèlag i, en aquest sentit, el seu
article 2 assenyala que “El ámbito territorial de la Comunidad Autónoma comprende el 
Archipiélago Canario (…)”.
A continuació es reprodueix un mapa amb la delimitació de les aigües
interiors de la península ibèrica i les Illes Balears:
Font: J. M. LACLETA MUÑOZ, Las fronteras de España en el mar, 
Real Instituto Elcano, DT nº 34/2004.
La configuració com a arxipèlags d’Estat de les Illes Balears i les Illes
Canàries implica precisament que no sigui aplicable la regulació prevista al
Conveni de Montego Bay pels Estats arxipelàgics en relació a les aigües 
arxipelàgiques ni que tampoc sigui aplicable el concepte de “perímetre 
arxipelàgic” per delimitar aquests tipus d’aigües. Aquestes categories estan
regulades als articles 46 i següents del Conveni de Montego Bay. 
En aquest sentit, resulta especialment estrany el concepte de “aguas 
canarias” creat per la Llei 44/2010, de 30 de desembre, de aguas canarias3.
Aquesta llei, en la delimitació de les aigües canàries, aplica un perímetre 
arxipelàgic (línies que uneixen els punts exteriors de cada una de les illes
canàries) i defineix com a canàries les aigües que queden dins aquest 
perímetre. Ara bé, definir les aigües com a “canàries” no suposa la 
introducció de cap categoria jurídica nova des de la perspectiva de la 
— 3 5 3 —
3.- BOE nº 318, de 31 de desembre de 2010.
configuració d’aquests espais marítims atès que la pròpia llei, al seu article 1.2,
assenyala que tant l’Estat com la Comunitat Autònoma de les Illes Canàries
exerciran les seves competències en aquestes aigües depenent de la distribució
material de competències previstes a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia.
En tot cas, el nou concepte introduït per la llei 44/2010 no es troba recollit
al Conveni de 1982 (certament, tampoc ho prohibeix), però el cert és que és
una tipologia d’aigües que no introdueix res ni tampoc implica atorgar noves
competències a la Comunitat canària en aquest espai.
El mar territorial, regulat a l’article 2 i següents del Conveni de Montego
Bay, es defineix com l’espai adjacent a les costes amb una extensió de 12 milles
(21 km) comptades a partir del límit exterior de les línies de base (a aquests
efectes, la llei 10/1997 sobre mar territorial fixa una línia recta que uneix 
Mallorca i Cabrera i Eivissa i Formentera, mentre que Menorca queda sola).
Sobre el mar territorial adjacent a les costes de les Illes Balears, l’Estat 
(i no la CAIB) exerceix les seves competències. Tant l’article 132.2 de la 
Constitució, la llei 22/1988 de Costes i el Projecte de Llei de protecció i ús
sostenible del litoral qualifiquen el mar territorial com a “bé de domini 
públic”. L’article 31.16 de l’EAIB assenyala que la CAIB tendrà competències
executives en els “abocaments industrials i contaminants a les aigües 
territorials de l’Estat corresponents al litoral de les Illes Balears” i l’article
31.17 assenyala que la CAIB tendrà competències executives en la “gestió 
del domini públic marítimo-terrestre” i que “s’entén per domini públic 
marítimo-terrestre el comprès tant per l’àmbit terrestre com per les aigües
interiors i la mar territorial”.
Més enllà del mar territorial, trobam la Zona econòmica exclusiva, regulada
als articles 55 i següents del Conveni de Montego Bay, que es defineix com
una àrea que s’estén fins a les 200 milles comptades des de les línies que 
serveixen per delimitar el mar territorial. En aquest espai adjacent al mar
territorial, l’Estat riberenc té plena sobirania per a explorar i explotar els 
recursos naturals vius i no vius que hi hagi. La llei 15/1978, de 20 de febrer4,
per la qual es regula la Zona Econòmica Exclusiva i les seves platges, va 
estendre la ZEE espanyola a les costes cantàbriques i atlàntiques i va 
facultar al Govern a estendre la ZEE al Mediterrani. El fet de que el 
Mediterrani fos un mar petit i on la delimitació dels espais marítims podia
provocar un conflicte amb altres països veïns riberencs va fer que durant
molts d’anys, el Govern no optàs per estendre la ZEE al Mediterrani. El que
es va fer mitjançant el Reial Decret 1315/1997, d’1 d’agost5, fou crear una 
— 3 5 4 —
4.- BOE de 23 de febrer de 1978.
5.- BOE nº 204, de 26 d’agost de 1997. Aquest Reial Decret fou modificat posteriorment pel
Reial Decret 431/2000, de 31 de març (BOE nº 79, d’1 d’abril de 2000).
zona de protecció pesquera a la Mediterrània que s’estenia fins a les 37 milles
nàutiques comptades des del límit exterior del mar territorial. En aquesta zona,
Espanya “tenia drets sobirans a efectes de la conservació dels recursos 
marins vius, així com per a la gestió i control de l’activitat pesquera”. A 
continuació es detalla l’extensió de la zona pesquera:
Font: J. M. LACLETA MUÑOZ, Las fronteras de España en el mar, 
Real Instituto Elcano, DT nº 34/2004.
Del mapa es desprèn clarament que les aigües que envolten les Illes 
Balears entraven dins l’àmbit de la zona de protecció pesquera decretada pel
Govern espanyol. Recentment, el Govern espanyol ha optat per anar més
enllà de la zona de protecció pesquera a la Mediterrània i ha aprovat el Reial
Decret 236/2013, de 5 d’abril 6, pel qual estableix la ZEE d’Espanya al 
Mediterrani nord-occidental i que s’estén fins a les 46 milles nàutiques 
comptades des del límit exterior del mar territorial. D’aquesta manera, la
ZEE substitueix, en part i a determinades zones, la zona de protecció 
— 3 5 5 —
6.- BOE nº 92, de 17 d’abril de 2013.
pesquera existent. En tot cas, l’extensió i nova delimitació de la ZEE feta al
Mediterrani pel Govern espanyol també es projecta sobre les aigües que 
envolten les Illes Balears i impliquen reforçar clarament les competències de
l’Estat en aquesta àrea marítima.
També cal fer referència a la plataforma continental, regulada als 
articles 76 i següents del Conveni de Montego Bay i que es defineix com
aquell espai marítim que va, com a regla general, fins a les 200 milles 
comptades des de les línies de base que delimiten el mar territorial, en el qual
l’Estat riberenc té competència exclusiva a efectes de l’explotació del llit i 
del subsòl de les àrees submarines que es trobem dins aquestes 200 milles.
L’article 132.2 de la Constitució assenyala clarament que els recursos 
naturals que es trobin a la plataforma continental són béns de domini públic
estatal. Al Mediterrani hi ha plataforma continental, si bé aquesta només
està delimitada amb Itàlia mitjançant un acord de 1974.
Finalment, cal assenyalar que dins l’alta mar, tal com assenyalen els 
articles 86 i següents del Conveni de Montego Bay, entren tots els espais
marítims no inclosos dins la ZEE, el mar territorial o les aigües interiors 
i es defineix com un espai que no està sotmès a la sobirania de cap Estat. 
Així doncs, al Mediterrani, en la mesura que la ZEE decretada no esgota 
tota la Mar, es pot parlar de l’existència d’alta mar.
— 3 5 6 —


La projecció del Dret Internacional en la delimitació dels espais marítims de les illes Balears

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears