Article sobre la influència de les rutes de la humanitat en la història mundial des dels orìgens fins l'actualitat

Santacreu Soler, José Miguel

Repositorio Institucional de la Universidad de Alicante

87LA INFLUÈNCIA DE LES RUTES A LA HISTÒRIA MUNDIALJosé Miguel Santacreu SolerUniversitat d’AlacantLa influència de les rutes en la historia mundial és un fet inevitable i de primera magnitud, com veuran en les diverses conferències sobre les rutes de les religions. Aquí vull posar un exemple sobre aquesta importància lligada a una necessitat primària i bàsica de la Humanitat: l’energia. El desplaçament físic per les diverses rutes necessita energia. L’energia utilitzada per la Humanitat en un primer moment va ser la muscular dels mateixos éssers humans i, després, la muscular dels animals quan els homes van domesticar les bèsties (gossos, bous, rens, cavalls, mules, elegants...) i la de les forces de la Natura (el vent i els corrents d’aigua fluvials i marítimes) quan van aprendre a aprofitar-les amb la invenció d’artefactes i embarcacions.Les energies muscular i l’aprofitada de les forces de la naturalesa han dominat quasi tota la història de la Humanitat des dels seus orígens fa milers d’anys fins al segle XIX de la nostra era, és a dir, fins fa escassament dos segles dels centenars de segles d’història de la humanitat. L’aprofitament d’aquestes energies va propiciar el naixement de les rutes dels esclaus o de la ramaderia, que van travessar l’Àfrica, Àsia i Europa durant mil·lenis. També va propiciar, en el cas de l’aprofitament de les forces de la Natura, el naixement d’imperis desenvolupats al llarg dels rius navegables com fou l’Imperi Egipci del Nil o el xinès del riu Groc o els desenvolupats aprofitant les rutes de la mar Mediterrània com fou el cas de l’Imperi Romà o la ruta de l’oceà Atlàntic com fou el cas de l’Imperi Hispànic. Però ambdues energies eren limitades i el seu aprofitament depenia de factors fora de l’abast de la voluntat humana, perquè el homes no podien controlar les malalties ni la mort dels esclaus o de les bèsties ni augmentar la resistència de les bèsties ni la força dels corrents d’aigua ni la velocitat i direcció del vent.La invenció de la màquina de vapor durant la primera Revolució Industrial i del motor d’explosió dièsel durant la segona Revolució Industrial els va proporcionar la independència que necessitaven per a dominar a la seua voluntat l’energia necessària per a desplaçar-se per les rutes existents i obrir noves rutes inabastables abans d’aquests invents. Les investigacions per a usar el vapor d’aigua com a força motriu van començar en el segle XVII. La seua força es va aplicar com a bomba d’aigua en les mines britàniques a principis dossier:les rutes de la humanitat88del segle XVIII i per a moure engranatges de maquinària tèxtil a finals del mateix segle gràcies a la màquina de Belcebub (1769) perfeccionada successivament per Watt (1781). Durant la primera meitat del segle XIX, es va desenrotllar la substitució de les energies muscular i de les forces de la naturalesa per la de vapor en la majoria de les fàbriques tèxtils, entre les quals van destacar les de cotó britàniques; no obstant, l’ús de la nova energia proporcionada pel vapor va ser molt més lent per als mitjans de transport terrestre i marítim, que continuaven amb l’ús de les mateixes formes d’energia de l’època dels egipcis, grecs, fenicis, romans...Un dels pioners en la introducció del vapor en la navegació va ser Robert Fulton en els vaixells fluvials que van començar a navegar pels Grans Llacs i el riu Mississipi a partir de 1807. Trenta anys més tard, ja navegaven pels rius nord-americans quasi cent vaixells fluvials per una ruta de més de 7.000 quilòmetres de rius navegables enllaçats entre si amb canals. La ruta fluvial del Mississipi del segle XIX era tot un espectacle que va esdevenir un espai predilecte de nombroses obres de literatura com Tom Sawyer, La cabanya del tio Tom, Les aventures de Huckleberry Finn... on la ruta del riu i els seus vapors es converteixen en l’eix de les aventures i on es relata la vida d’aquells que formen part de la ruta.A Europa, no va ser tan ràpida ni extensa l’adopció del vapor en els transports fluvials i de cabotatge. No obstant, a partir de 1840, els britànics, francesos i alemanys van començar la utilització d’hèlices mogudes per màquines de balancí primer, oscil·lants i verticals després i les de vapor que van triomfar a partir de 1874. El seu ús es va aplicar als transports transatlàntics, que van moure a milers de passatgers entre Europa, Amèrica i Austràlia facilitant una de les major emigracions dels europeus cap als nous mons.La introducció de les hèlices i del vapor en els vaixells de guerra va ser una mica més lenta, però també va acabar per imposar-se en les flotes dels grans imperis de l’època. A finals del segle XIX,  ja circulaven normalment els vaixells de vapor per les principals rutes fluvials i marítimes del món. Les necessitats de combustible per als vaixells de vapor van generar una nova ruta, la dels punts d’avituallament de carbó amb què alimentar les màquines de vapor dels vaixells. Per a satisfer aquesta necessitat, els imperis van crear colònies en les llunyanes illes de l’oceà Pacífic abans sense importància i ara vitals per a la navegació per les rutes dels imperis. Britànics i francesos van acabar enfrontant-se per la seua possessió. Els britànics van dominar les illes de Nova Zelanda i els francesos, les de Nova Caledònia.  Els alemanys, russos, 89japonesos i nord-americans van tardar poc de temps a participar en el litigi. Els més beneficiats van ser els nord-americans, que es van quedar amb les illes Hawai, Filipines i Guam en 1898, mentre que els japonesos es van encreuar en la ruta americana quan van ocupar les illes Marianes el mateix 1898 i amb la ruta dels xinesos i els russos a la península de Corea. Els imperis també van reduir les distàncies entre els mars i oceans per mitjà de la construcció dels canals de Suez i Panamà, que van reduir el temps dels viatges i el consum de combustible.El vapor també va començar a usar-se en el transport terrestre per la mateixa època. Els pioners en el seu ús van ser els miners britànics que van utilitzar una locomotora rudimentària en 1814 capaç d’arrossegar les vagonetes sobre rails amb què transportaven el carbó extret. El primer transport per ferrocarril de passatgers es va efectuar entre Darlington i Stockton en 1825 i, en menys de 25 anys, les línies de ferrocarril es van expandir com a rutes terrestres noves al si dels principals imperis del món de nova planta lligats al domini i control d’aquesta nova energia. Gran Bretanya i Estats Units prompte van avantatjar als altres països en les vies ferroviàries. En 1854, el nord dels Estats Units ja tenia cinc línies que travessaven els Apalatxes i va començar la construcció de la ruta de l’Oest, que va xocar amb la resistència dels indis de les praderies interiors, que van ser vençuts per la ruta del cavall de ferro sense pietat i quasi exterminats. En els confins orientals d’Europa, el projecte més ambiciós dels tsars russos va ser el transsiberià per a unir Moscou amb el Pacífic, que va topar amb el interessos japonesos i la guerra russa-japonesa de 1904-1905.Tant els vaixells de vapor com els ferrocarrils necessitaven combustible per a generar l’energia necessària per als desplaçaments. El combustible podia ser vegetal o mineral, però els avantatges tècnics del carbó mineral van acabar imposant-lo i es va obrir una nova ruta: la de les mines de carbó pel control de les quals van acabar enfrontant-se els imperis en el cor d’Europa. L’encreuament de les rutes del carbó de França i Alemanya va ser una de les causes de la Primera Guerra Mundial i va influir també en l’inici de la Segona, on japoneso, americans i britànics també van combatre pel control de les illes del pacífic.Els britànics van ser els que millor i més, van controlar la ruta del carbó en el segle XIX i van aconseguir imposar la ruta del seu imperi com a ruta dominant dels mars contra la resta dels imperis. En 1919, la seua flota mercant i la dels seus dominis sumaven 19 milions de tones. Per darrere estaven els Estats Units amb 10,8 milions, Japó amb 2,3 i França amb 2,2 milions de tones. Cap de les flotes mercants de la resta de països del món superava els 2 milions de tones.L’ús del carbó com a font d’energia va ser substituït progressivament per l’ús dels combustibles derivats del petroli durant el segle XX, després que Dièsel utilitzara amb èxit el nou combustible per a fer funcionar el motor d’explosió en 1892, que Benz va aplicar a l’automòbil en 1893 i que també va començar a aplicar-se per a les locomotores, els vaixells mercants i de guerra i la nova i incipient aviació que va obrir la ruta de l’aire. La utilització del petroli com a font d’energia, l’ús de la qual va començar quan ja estaven assegurats els punts de suport de les rutes dels imperis per tot el planeta Terra, va portar la necessitat de controlar les fonts de producció del nou combustible. El tema va preocupar fonamentalment als estats que no tenien petroli suficient en els seus territoris nacionals, fonamentalment la Gran Bretanya, França i Itàlia. En l’època d’entreguerres, els francesos i els britànics 90van competir per les explotacions de l’Orient Pròxim i els francesos i els italians per les explotacions saharianes.El país pioner per excel·lència en les explotacions petrolíferes va ser els Estats Units d’Amèrica. En una data tan primerenca com 1767, un missioner va informar que els indis de Titusville usaven com a ungüent miraculós el petroli que brollava en la zona. Un químic de la Universitat de Yale, Benjamin Silliman, va analitzar mostres del petroli de Tutusville i va concloure que podia refinar-se i usar-se per a l’enllumenat. Immediatament es va constituir la primera empresa per a començar la seua extracció i refinat, va ser la Pennsylvania Rok Oïl Co. que va extraure petroli del seu primer pou en 1859. Hi van proliferar els pous d’explotació i la producció va passar dels 2.000 barrils de 1859 a cinc milions en 1869. Les primeres refineries es van crear en el nord-est de Pennsilvània. Cinc d’aquests empresaris que explotaven els pous i refineries es van unir en 1870 per a crear l’Estàndard Oïl Co.. Un dels empresaris era John D. Rockefeller. La Estàndard va ser seguida per altres macroempreses de característiques semblants. Les innovacions tècniques introduïdes en 1901 en el pou de Spindleton de Texas van permetre de transformar la indústria i es va originar una nova empresa molt poderosa en el futur: la Texas Co., però la nova tècnica va esgotar els pous de Spindleton i la Texas Co. va obrir una ruta per a assegurar les seues producció. La ruta dels pous de la Texas Co. es va encreuar amb la de l’Estàndard Oïl Co. Les empreses dels acabats d’inventar automòbils, Ford entre altres, van iniciar la producció de cotxes en sèrie i les refineries van començar a produir gasolines en lloc de querosé per a l’enllumenat. En 1920, va esclatar l’alarma del perill que s’esgotaven els pous americans i el govern va incitar a les empreses perquè buscaren concessions en l’estranger. En 1929, les empreses ja havien invertit 1.400 milions de dòlars de l’època en l’estranger. Els temors es van dissipar quan es van trobar nous pous en 1930 a Califòrnia, Oklahoma i Texas; però les inversions externes ja havien començat i no van cessar. Els Estats Units havien obert una nova ruta, la del petroli.La Segona Guerra Mundial va canviar el panorama mundial en l’explotació del petroli amb les independències dels països àrabs productors de petroli, dels que s’avituallaven les principals potències europees. Estats Units també va començar a importar petroli de l’Orient Mitjà per a preservar les seues reserves i introduir-se en aquestes zones al costat de les companyies franceses i britàniques. Els nous països àrabs més Veneçuela, que era objectiu també de les explotacions de la ruta de les multinacionals, van crear l’Organització de Països Explotadors de Petroli 91(OPEP) en 1960 per a negociar amb les multinacionals cànons més elevats per a l’explotació dels seus recursos. Les multinacionals més poderoses eren Exon, Gulf, Mobil, Chevron, Texaco i British. L’OPEP va aconseguir articular la seua posició negociadora a partir de 1970 i la seua política es va encreuar amb la ruta del petroli de les multinacionals. La ruta s’ha vist jalonada per diverses intervencions militars i guerres. Les últimes manifestacióons han sigut les desenvolupades als països del Golf Pèrsic en les últimes dècades pel control de la ruta de l’energia contemporània per excel·lència: la del petroli.La ruta més recent oberta pels humans és la de l’espai exterior, una ruta mítica durant segles només reservada als déus. Suposem els historiadors actuals que els éssers humans de la prehistòria adoraven les llums que veien en el firmament com a déus, sobretot la Luna i el Sol. Un dels temples més antics dedicats a la Luna i el Sol va ser el de Stonehenge, un monument megalític erigit al sud de l’illa de Gran Bretanya fa més de 3.550 anys. Les pedres i arcs del monument encara ens permeten d’observar el moviment regular de la Lluna i el Sol, una ruta d’aquells déus lluminosos per als homes prehistòrics. Cultures mil·lenàries més evolucionades que la megalítica, com n’és el cas de l’Imperi dels Egipcis, també van veure l’univers poblat de déus. Per exemple, Ra (déu Sol) navegava a través de Nut (deessa del cel estelat). Els últims adoradors del Sol van ser els homes de l’Imperi Asteca, que van trobar en l’Amèrica del segle XVI els colonitzadors espanyols.La idea que la terra era un planeta més dels que hi havia en l’espai va començar a prendre cos amb la civilització grega. Ptolemeu va concebre un sistema en què la Terra era el centre de l’Univers i que els altres planetes i estels giraven al seu voltant. A pesar que, a partir dels grecs, les llums del firmament van passar a ser planetes i estels, la ruta de l’espai va continuar sent patrimoni dels déus que vivien a l’Olimp. En molts casos, els déus van seguir identificats amb els planetes Mart, Júpiter, Venus... i venerats pels homes de l’imperi romà. Les religions monoteistes de fa dos mil·lennis també van reservar la ruta del cel al seu déu i als bons creients que feien aquesta ruta després de la mort. No obstant, els homes van començar a somiar de viatjar fora de la terra. La Lluna va ser el seu primer objectiu. Galileu Galilei va fer el primer gran descobriment quan va poder observar els cràters de la Lluna amb un telescopi. Així va començar el primer pas per a la creació de la ruta, fou el d’observar l’objectiu i descriure’l. El telescopi va permetre d’observar amb major detall la Lluna, els planetes i els estels en si mateixos i més enllà del primitiu traçat de mapes de les posicions dels planetes i estels. A mesura que la grandària del telescopi va créixer, el de Galileu se sostenia amb la mà, Galileo92va ser necessari construir observatoris cada vegada més sofisticats per a albergar-los. No obstant això, el principal problema per a iniciar la ruta era eixir del planeta Terra i, per a això, es requereix no solament volar, un fet que es va aconseguir amb els avions a principis del segle XX, sinó abastar una velocitat de 40.000 quilòmetres per hora, és a dir, 666,66 quilòmetres per segon.Julio Verne va imaginar en una de les seues novel·les que podria aconseguir-se amb el tir d’un canó immens, que proporcionaria l’acceleració necessària a la nau de viatgers a l’espai. El fet és inversemblant perquè l’impacte de la fogonada provocaria una acceleració tal que mataria els viatgers. La solució va arribar de la mà dels coets que funcionen deixant escapar els gasos de combustió a través d’una tovera. La fuga dels gasos impulsa a gran velocitat la nau col·locada davant del coet en forma de càpsula. Els primers coets que van aconseguir volar, encara que no eixir de la terra, van ser els V-2 alemanys amb els que Hitler va bombardejar Londres durant la Segona Guerra Mundial. La tecnologia va servir per a dissenyar finalment el primer coet que va transportar fora de la Terra un satèl·lit artificial en 1957, va ser el coet soviètic Sputnik 1. Els coets següents també van col·locar telescopis en l’espai per a avançar en l’exploració visual de la Lluna, els planetes i els estels.Un coet Vostok, també soviètic, va posar en òrbita per primera vegada en la història a un home en 1961, el cosmonauta Yori Gagarin. El president dels Estats Units, Kennedy, va anunciar que els nord-americans anirien més enllà que els soviètics i va prometre enviar un home a la Lluna abans que finalitzara la dècada. Els nord-americans van usar un coet Mercury-Atlas per a posar els seus astronautes en òrbita i, en 1969, un coet Saturn V va traure de la Terra la càpsula Apol·lo en què viatjaven els astronautes que van arribar a la Luna. Neil Armstrong fou el primer home que va xafar la Luna. La ruta de la lluna es va obrir. Hi van seguir altres cinc viatges. En els tres últims ja van portar vehicles.El viatge a la Lluna va estar precedit per l’enviament de sondes d’exploració espacial. La primera que va arribar a la Lluna va ser la Lluna 2 soviètica, que es va estavellar contra la superfície. Les sondes van permetre obtenir informació de la Lluna abans de l’arribada de l’home. Actualment, proporcionen informació dels planetes on encara no pot arribar l’home. La Viking va viatjar a Mart en 1976 i els exploradors robot més moderns com el Mariner, Pioneer o Voyager continuen les missions a Mart, Júpiter, Saturn, Urà, etc., que són els següents objectius de la ruta.No obstant això, el principal èxit de la ruta de l’espai exterior ha sigut l’orbitació al voltant de la Terra en estacions espacials. La primera estació espacial poblada per homes va ser posada en òrbita en 1973, va ser la Skaylab, que va usar panells solars per a generar electricitat. En 1975 es va produir el primer vol conjunt de cosmonautes soviètics i astronautes nord-americans, que van acoblar les seues naus en òrbita. Així va començar la cooperació internacional per a consolidar la ruta orbital que ja és un fet consumat.Les ments més alarmistes veuen la ruta de l’espai exterior com l’única possibilitat de perpetuar l’espècie humana quan el Sol, dins de milers de milions d’anys, acabe amb els planetes més pròxims, entre els que es troba la Terra. Per a sobreviure seria necessari colonitzar un planeta més llunyà, fora de perill del Sol, on s’arribarà a través de la ruta de l’espai exterior. Les ments més racionals veuen la ruta de l’espai exterior com una fase més de la història de la Humanitat una vegada que el planeta Terra ha esdevingut una aldea global i la continuïtat de la ruta de l’home passa per l’espai exterior una vegada dominades les rutes de la Terra.

La influència de les rutes a la història mundial

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Repositorio Institucional de la Universidad de Alicante

RUA