En el número 58 de la revista L'Espill trobaràs un dossier monogràfic sobre "Un tombant social: la precarització de les capes mitjanes", amb contribucions de Sandra Obiol, Antonio Santos, Esteban Hernández, Rafael Castelló, Francisco J. Goerlich, David Muñoz, Mariano Urraco i Arnaldo Bagnasco. A més, articles de Rob Riemen, Richard Wolin, Simona Škrabec, Zira Box, Neville Alexander, Sherry Simon i Manuel Peris, així com documents de Walter Benjamin, un full de dietari de Jaume Subirana i converses amb Fina Birulés i Luka Lisjak

Wolin, Richard

Repositori d'Objectes Digitals per a l'Ensenyament la Recerca i la Cultura

12  ’Richard WolinAntisemitisme i metafísica occidentalUna de les estratègies més transparents i alhora patètiques de control de danys que ha sorgit arran de la publicació dels Quaderns negres és la pretensió segons la qual, donades les proporcions i el contingut de la crisi històrica actual, necessitem Heidegger més que mai. Sovint aquest estratagema va acompanyat d’afirmacions nebuloses relatives a l’Holocaust que es fan servir com a part d’una estratègia (proheideggeriana) d’intimidació moral. Finalment, una vegada que s’ha disper-sat la boira, se’ns ve a dir que necessitem Heidegger —algú que era un conven-çut i partícip actiu d’un règim responsable d’Auschwitz i d’una enorme quantitat d’atrocitats de masses— per tal de «pensar l’Holocaust». Fou el ja desaparegut Pierre Bourdieu qui, amb admirable concisió, etzibà el coup de grace a tota aquesta apologètica barroera, amb aquesta declaració: «Quan sent gent que diu que no-més Heidegger ens permet pensar l’Holocaust, pense que no és possible, que estic somiant. Ara, potser és que no soc gaire postmodern».1Richard Wolin és professor d’Història i Ciència Política a la Universitat de Nova York (CUNY). El seu camp de recerca és la historia de les idees. Ha fet aportacions cabdals a l’estudi de les fonts de l’irracionalisme, el pensament reaccionari i el totalitarisme contemporanis. Entre les seues obres cal esmentar Heidegger’s Children: Hannah Arendt, Karl Löwith, Hans Jonas and Herbert Marcuse (2001), The Seductions of Unreason: the Intellectual Romance with Fas-cism from Nietzsche to Postmodernism (2004) i The Wind from the East: French Intellectuals, the Cultural Revolution, and the Legacy of the 1960s (2010). Col·labora habitualment a The Nation, Dissent i The New Republic1 Pierre Bourdieu, «Back to History», The Heidegger Controversy, p. 266l’espill / núms. 58antisemitisme i metafísica occidental  13l’espill / núm. 58Però malgrat els advertiments de Bourdieu, aquesta és justament la interpreta-ció que ha desplegat Donatella Di Cesare tant en Heidegger i els jueus2 com al seu recent assaig sobre «Das Sein und der Jude».3 Així, com proclama Di Cesare amb ànim exculpatori: «L’error filosòfic [de Heidegger] fou el seu compromís amb la metafísica, que es el que el va forçar a cercar una definició del judaisme en comptes de veure aquest “Altre” com una transició “més enllà” [de tota definició].»4Segons Di Cesare, en la mesura que l’antisemitisme de Heidegger es basava en la «metafísica» occidental (què pot voler dir això realment no s’aclareix mai), considera que representava una mostra de traïció a si mateix, de Heidegger, puix que aquest, en realitat, era un crític formidable i implacable de la metafísica. Per consegüent, d’acord amb Di Cesare, si es considera filosòficament, l’antisemitisme de Heidegger resulta poc més que un desafortunat lapsus: el fruit d’una relaxació lamentable i foraviada de la vigilància antimetafísica característica del filòsof. Així doncs, tot comptat i debatut, les proclames antisemites de Heidegger podrien ser deixades de banda, en la mesura que en casos així Heidegger era infidel a si mateix. Dit altrament, eren casos en els quals Heidegger no estava sent realment Heidegger.Les conclusions de Di Cesare són insostenibles i enganyoses en molts sentits. D’entrada, el punt de vista de Heidegger sobre la viabilitat de la «metafísica» va fluctuar al llarg del temps. Així, en alguns moments, mantenia una disposició molt favorable envers el paradigma metafísic, altrament no podria haver escrit textos amb títols com ara «Què és la metafísica» (1929) i Introducció a la Metafísica (1935). I tan tard com en 1940 Heidegger va exalçar la victòria alemanya en el Blietzkrieg [o guerra llampec] sobre França com un «acte metafísic». D’altra banda, la doctrina tardana de Heidegger sobre la història de l’Ésser mai va deixar de banda la noció eminentment metafísica de l’«essència» (Wesen).Tots aquests exemples deixen clar que malgrat les salvaguardes i les excuses de Di Cesare, quan li venia bé als seus propòsits Heidegger continuava invocant la metafísica en un sentit altament positiu.A més a més, l’afirmació de Di Cesare en el sentit que l’antisemitisme de Hei-degger estava, d’alguna forma misteriosa, metafísicament condicionat, és errònia. 2 Donatella Di Cesare, Heidegger e gli ebrei, Torí, Bollati Boringhieri, 2014; trad. cast.: Hei-degger y los judíos, Barcelona, Gedisa, 20173 «Heidegger’s Metaphysical Anti-Semitism» es va publicar al volum col·lectiu: P. Trawny i A. Mitchell (eds.), Heidegger, die Juden, noch einmal, Frankfurt, Klostermann, 2015, pp. 55-744 Di Cesare, «Das Sein und der Jude», dins P. Trawny i A. Mitchell (eds.), Heidegger, die Juden, noch einmal, cit., p. 7414  ’Aquest tipus de presumpcions semblen obeir, més aviat, a una maniobra estratè-gica adreçada a immunitzar el darrer Heidegger, suposadament «postmetafísic», davant la crítica.Una anàlisi filològicament més acurada de l’antisemitisme de Heidegger mos-traria, lluny d’això, que era el resultat natural de la seua adhesió filosòfica a l’ethos del germanocentrisme: la idea que Heidegger expressa reiteradament en la seua obra tardana segons la qual només la Deutschtum (la germanitat) pot salvar Occident del seu destí de ximpleria i «decadència» sens fi. Perquè en el fons, l’antisemitisme de Heidegger no tenia res a veure amb cap «metafísica», sinó que era més aviat un corol·lari de la seua acceptació i defensa del particularisme alemany i el pensament völkisch. Seria molt més ajustat dir que l’antisemitisme de Heidegger és una deri-vació del seu refús del punt de vista de l’«Universal», el qual històricament ha estat aliat natural o acompanyament del pensament metafísic.5 Al cap i a la fi, si s’hagués mantingut fidel a la «metafísica», la seua adhesió oberta al xovinisme alemany hau-ria estat molt més difícil.Com era de preveure, una vegada que Di Cesare ha cobert l’expedient de criti-car Heidegger —bàsicament una feina de tràmit: un exercici de filosofia Kabuki— pot tornar a assumir el seu punt de vista filosòfic amb tota la bona consciència i amb força renovada. Així doncs, una vegada hem deixat soterrada per sempre la qüestió del nazisme de Heidegger, ja es pot plantejar de nou i sense cap problema la Seinsfrage o qüestió de l’Ésser. D’ací la conclusió de Di Cesare segons la qual atesos els grans perills i les catàstrofes del segle XX, avui necessitem Heidegger més que mai. Així, en «L’antisemitisme metafísic de Heidegger», Di Cesare tracta per-versament d’elevar un pensador que, als Quaderns negres, va caracteritzar l’Ho-locaust com un acte «d’autoextermini jueu» (jüdische Selbstvernichtung), al rang de «filòsof de la Xoà». Ens informa Di Cesare: «Segons es pot llegir als Quaderns negres, Auschwitz apareix més estretament relacionat amb [el tema heideggerià de] l’Oblit de l’Ésser... [Heidegger] va aportar els conceptes que permeten avui una reflexió sobre la Xoà: del dispositiu, el Gestell, a la tecnologia, de la banalitat del mal a la “fabricació de cadàvers”.»6Afirmacions d’aquest tipus flirtegen amb la negació de l’Holocaust. Al cap - davall, quan s’arrenglerà amb el nazisme, Heidegger no fou de cap manera un seguidor normal i corrent o un simple company de viatge. Lluny d’això, era «plus 5 Sobre aquest punt vegeu Axel Honneth, «An Aversion Against the Universal», Theory, Cul-ture, and Society, 2 (novembre 1985), pp. 147-1556 Di Cesare, «Das Sein und der Jude», cit., p. 74antisemitisme i metafísica occidental  15l’espill / núm. 58catholique que le roi», i el rei en qüestió era Hitler. «Valdria la pena indagar —opi - nava Heidegger al seu seminari de 1939 “Die Geschichte des Seyns”— sobre la predisposició dels jueus a la criminalitat planetària.»7 I en un altre passatge (aquest tret dels Quaderns negres), declarava: «La qüestió del paper de la jueria mun- dial no és una qüestió racial sinó metafísica, una qüestió relativa a quina mena d’ésser humà por proposar-se el desarrelament de l’Ésser pels éssers com a tasca “històrico-mundial”.»8En la citació anterior Heidegger empra el terme «metafísic» en un sentit positiu o aprovatori per tal d’indicar que el seu judici condemnatori de la «jueria mundial» és coherent amb les tendències més pregones de la seua filosofia. La raó per la qual, ja passada la guerra, Heidegger no es va desdir mai de la seua identificació prèvia amb el nacional-socialisme és que continuava convençut del que anomenava, a la Introducció a la Metafísica, «la veritat interna i la grandesa del nacional-socialis-me».9 Sabent tot el que sabem ara sobre l’abast i la profunditat de l’antisemitisme de Heidegger —un prejudici integralment lligat al seu enganyós compromís amb la Deutschtum o al que de vegades en diu el «Dasein germànic»—, celebrar Heidegger com el «filòsof de la Xoà» com fa Di Cesare a Heidegger i els jueus representa un acte definitiu de cinisme: en termes sartrians és el non plus ultra de la mauvaise foi.Aquest punt ha estat subratllat de manera convicent, en una ressenya molt crí-tica de l’edició francesa del llibre de Di Cesare, pel periodista de Le Monde Nicolas Weill. D’altra banda, Weill ajuda els lectors a entendre que l’intent de Di Cesare en Heidegger, les Juifs et la Shoah de situar Heidegger dintre d’una llarga genealogia d’antisemitisme filosòfic alemany no justifica ni de bon tros les conclusions excul-patòries que Di Cesare mira d’avançar:Di Cesare inscriu [Heidegger] [...] en un corrent més ampli i consistent d’«an-tisemitisme metafísic» de la filosofia alemanya, que es remuntaria a Luter i el seu Dels jueus i les seues mentides (1543) [...] Però aquesta contextualització no és un atenuant per a Heidegger, que no té cap excusa. Com tampoc en tenen les apo-logies tan aflictives d’una certa esquerra radical, d’Alain Badiou a Slavoj Zizek o Gianni Vattimo, o la d’Alain Finkielkraut, que no aconsegueixen de cap manera edulcorar la justificació heideggeriana de l’assassinat en massa i de la violència.7 Cit. a Trawny, Heidegger und der Mythos der jüdischen Weltverschwörung, Frankfurt, Kloster-mann, 2014, p. 518 Heidegger, Überlegungen XIV, GA, 96 (Schwarze Hefte), Frankfurt, Klostermann, 2014, p. 1219 Heidegger, Introduction to Metaphysics, trad. R. Manheim, New Haven, Yale University Press, 1959, p. 19916  ’Fet i fet, si Di Cesare realment es plantegés els orígens històrics de la Xoà, se n’adonaria que, tot comptat i debatut, la formulació que fa Heidegger del Seinsver-gessenheit (l’Oblit de l’Ésser) constitueix una pseudoexplicació. És un relat dissenyat per a mistificar i confondre un procés històric immanent que demana urgentment clarificació i desxiframent. Com a element explicatiu, verament, l’«Oblit de l’Ésser» té un poder d’elucidació realment escàs. És un exemple clàssic del que el filòsof Jür-gen Habermas va anomenar, amb referència a Heidegger, «abstracció via essencialit-zació».10 Heidegger el va fer servir, al capdavall, per a absoldre els seus conciutadans alemanys de la responsabilitat per les seues abominables accions. Funcionava, per tant, poc més que com un recurs de conveniència per a evitar el que Karl Jaspers va anomenar Die Schuldfrage, és a dir, la qüestió de la culpa alemanya.Són considerables les ambigüitats morals que implica la proposta de Di Cesare segons la qual hauríem de basar-nos, per explicar la Xoà, en un filòsof que com de-mostren els Quaderns negres era un antisemita de pedra picada i un nazi convençut. A més diu molt poc de la seua capacitat de judici. En el fons el que li preocupa in-finitament més a Di Cesare és blanquejar Heidegger, i d’aquesta manera protegir el «capital cultural» (Bourdieu) que havia acumulat com a acadèmica especialitzada en Heidegger, més que no pas llançar llum sobre la naturalesa de la Xoà. Es fa difícil evitar la conclusió que, en realitat, l’excessiva importància que dona a la idea d’un «Oblit de l’Ésser» va de la mà d’un «oblit» de la raó i el sentit comú.Afortunadament Danielle Cohen-Levinas ajuda a centrar les coses en la seua il·luminadora contribució recollida a Heidegger und die Juden. Com explica amb claredat:Als ulls de Heidegger els jueus representaven una amenaça formidable per a la realització del destí del Volk alemany. El Poble Alemany es trobava immers en la seua missió, que era preparar el terreny per a un retorn dels déus. Per a Heideg-ger, lligar els alemanys a aquest «Altre Començament» significava clarament una via per evitar el triomf de la Machenschaft. La violència hermenèutica engegada per la filosofia de Heidegger és pregona, va molt lluny [...] en la mesura que mena a l’argument que els jueus programaren la seua pròpia destrucció. Heideg-ger fa poc més que reprendre els arguments dels teòrics del antisemitisme que afirmen que el jueu és essencialment un ésser destructiu.1110 Vegeu Habermas, «Work and Weltanschauung: the Heidegger Controversy from a Ger - man Perspective», a The New Conservatism. Cultural Criticism and the Historians’ Debate, Cambridge, Mass., MIT Press, 199011 Cohen-Levinas, «Un Exister Paien», a Heidegger und die Juden, cit., pp. 115-116antisemitisme i metafísica occidental  17l’espill / núm. 58Com deixa clar Cohen-Levinas, ja en la dècada dels vint, el deute de Heidegger amb la perspectiva del Sonderweg alemany és clarament perceptible: en el seu recurs a posicions ideològiques a mitjan camí entre les «Idees de 1914» —com a metàfora de la mentalitat de Sturm und Kampf de l’anomenada «jove generació de la guer-ra»— i les del seu Discurs del Rectorat de 1933.En aquest sentit, val la pena recordar que en Ésser i temps, paràgraf 74, Heideg-ger invoca, un rere l’altre, els conceptes de Gemeinschaft, Generation, Volk, Helden-tum i Kampf:Si per força el Dasein com a Ésser-al-món existeix essencialment com a És-ser-amb-Altres, el seu esdevenir és un co-esdevenir que determina el seu destí [Geschick]. Així caracteritzem l’esdevenir de la comunitat [Gemeinschaft], del poble [Volk]... Només en la comunicació i en la lluita [Kampf] esdevé lliure el poder del destí. El destí indefugible del Dasein en i amb la seua «generació» constitueix l’esdevenir ple i vertader del Dasein... La possibilitat mateixa de repe-tició d’una possibilitat d’existència que fou —la possibilitat que el Dasein trie els seus herois— es basa existencialment en la determinació present; perquè és en aquesta determinació [Entschlossenheit] que hom fa d’antuvi la tria que allibera per a la lluita [Kampf] i la lleialtat [Treue] envers allò que es pot repetir.12Què hi fan, les idees de Volk, Kampf, Gemeinschaft i Heldentum al cor d’un trac-tat d’«Ontologia fonamental»? És palès que això demostra que, fins i tot en aquest moment relativament primerenc, la concepció de l’Ésser-al-món que tenia Hei-degger estava profundament impregnada de la concepció del món de l’anomena-da Grabenschützgemeinschaft —la «comunitat de les trinxeres»— de la guerra de 1914-18. Com més s’aprofundeix en les arrels del pensament de Heidegger, més clar resulta que aquestes experiències generacionals havien esdevingut la pedra de toc de l’Eigentlichkeit (autenticitat). Dit altrament: la generació jove que visqué 12 Heidegger, Sein und Zeit, § 74: «Denn aber das schicksalhafte Dasein als In-der-Welt-sein wesenhaft als Mitsein mit Anderen existiert, ist sein Geschehen ein Mitgeschehen und bestimmt als Geschick. Damit bezeichnen wir das Geschehen der Gemeinschaft, des Volkes... Miteinandersein in derselben Welt und in der Entschlossenheit für bestimmte Möglichkeiten sind die Schicksale im vorhinein schon geleitet in der Mitteilung und im Kampf wird die Macht des Geschickes erst frei. Das schicksalhafte Geschick des Daseins in und mit seiner “Generation” macht das volle, eigentliche Geschehen der Daseins aus... Die eigentliche Wie-derholung einer gewesenen Existenzmöglichkeit –dass das Dasein seinen Helden wählt– gründet existenzial in der vorlaufender Entschlossenheit; denn in ihr wird allererst die Wahl gewählt, die kämpfende Nachfolge und Treue zum Wiederholbaren frei macht»18  ’l’experiència de la guerra fou el punt central de referència per a Heidegger a l’hora de determinar els elements constitutius existencials d’un Ésser-al-món autèntic.Arran de tot el que s’ha dit, sembla plausible concloure que l’antijudaisme de Heidegger, que ja es manifestava clarament en la seua correspondència de la dècada de 1910,13 té infinitament més a veure amb una adhesió de llarga durada a la Le-bensphilosophie i a la ideologia del particularisme alemany que no, com pretenen alguns dels seus seguidors més crèduls, al llenguatge de la metafísica occidental.Al capdavall, es necessita una bona dosi de credulitat per a pretendre que un pensador tant sofisticat i calculador hauria transgredit les seues conviccions filo-sòfiques més íntimes (a saber, la «crítica de la metafísica») d’una manera tan des-curada i transparent. Mirant d’excusar l’inexcusable, les descarades exoneracions del Mestre a què es lliura Di Cesare simplement redoblen els inexcusables errors ideològics del mateix Heidegger i els seus desvaris. En aquest punt ens allunyem del terreny de l’argumentació teòrica rigorosa per a endinsar-nos en l’apologètica més vulgar i falsa.Traducció de Gustau Muñoz13 Vegeu Heidegger, Mein liebes Seelchen. Briefe Martin Heideggers an seine Frau Elfriede, 1915-1976, Munic, DVA, 2005, p. 63’

Antisemitisme i metafísica occidental

https://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/86782/03_Wolin-Espill-58.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Antisemitisme i metafísica occidental

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Repositori d'Objectes Digitals per a l'Ensenyament la Recerca i la Cultura