L'article se centra en l'epistemologia del treball social, abordant des d'una pers- pectiva històrica la influència que ha tingut el paradigma científic fundacional de les ciències socials en la producció del coneixement en la nostra disciplina. L'arti- culació subjecte/objecte com a garantia de l'objectivitat, universalitat i neutralitat va establir la ciència com l'únic saber legítim. La crisi de la modernitat, i de les ciències socials com a elements que li són constitutius, plantegen la necessitat de (re)pensar aquestes disciplines i les seves formes tradicionals de producció epistemològica. La reivindicació d'un coneixe- ment local, contextualitzat i situat suposa la visibilització de la varietat epistèmica existent i, per tant, el reconeixement de les persones en situació d'exclusió com a subjectes de pensament i d'acció. Des de la perspectiva intersubjectiva que proposa el diàleg de sabers s'erigeix un treball social compromès amb les persones i amb la necessitat d'articular altres propostes cognitives que siguin transformadores de les dinàmiques de desigualtat social
