Ressenya a: Francesco Petrarca, 'Secretum', traducció de Xavier Riu

Ardolino, Francesco

Catalan

Diposit Digital de la Universitat de Barcelona

20«Encara t’oprimeixen dues cadenesadamantines», li retreu Agustí aFrancesco, al començament del tercer iúltim llibre del Secretum. I les anomena:«l’amor i la glòria». S’enuncia així ladoble tensió que marca l’itineraripetrarquià tant en el diàleg que esconstitueix en llibre (amb el títol,Secretum meum, glossat al final amb lafórmula de secreto conflictu curarummearum) com en la construcció del Dererum vulgarium fragmenta que, a par-tir del segle XVI, serà anomenatCanzoniere. Si, d’una banda, és veritatque el Cançoner s’obre amb un soneten què el poeta s’atribueix un primogiovenil errore (l’amor per Laura), del’altra, el nom de la dona estimadas’entrellaça amb el de l’arbre querepresenta la fama conquerida (el llo-rer). I aquesta parella forma una isoto-pia (Laura: lauro) que domina tot elrecull de poemes i que genera altresoposicions derivades, homòfones osemblants, com ara l’aura: l’auro (l’airei l’or). El concepte d’isotopia com amodel per a una geografia textual de lalírica de Petrarca el va introduir CesareSegre, i ens va avisar que era vàlidnomés sota condició que li donéssim unvalor semàntic afegit, per distingir-lo deles ressonàncies, de les al·literacions od’altres figures retòriques ja codifica-des. Ja Agustí ho declarava en el dià-leg: «Per això et vas apassionar ambtant d’esforç per la làurea, ja fos impe-rial o poètica, perquè ella duia aquellnom; i des d’aleshores gairebé no t’hasortit cap poema que no esmentés el llo-rer». La glòria, Petrarca la va obtenir el1341, quan va ser coronat com aPoeta al Campidoglio, tot i que algunsanys després en parlaria com d’unaambició juvenil que l’havia convertit enuna víctima de l’enveja de la gent. El Secretum indica, amb el mateixtítol, la voluntat de l’escriptor que eltext quedés amagat, i, en vida dePetrarca, pocs amics, entre els qualspotser hem d’incloure Boccaccio, endevien haver sabut alguna cosa. A mésa més, fins a la segona meitat del seglepassat, els comentaristes col·locavenl’escriptura del llibre en el mateix perí-ode en què Petrarca havia imaginatque es desenvolupava el diàleg entreFrancesco i Agustí, a la presència silen-ciosa de la Veritat. Així, doncs, lesdates que es troben dins el text remetena un espai temporal entre el 1342 i el1343, on hom ha cercat la motivaciód’una crisi personal de l’escriptor. Arabé, aquesta presumpta crisi ha estat elleitmotiv de tot un recorregut critico-biogràfic al qual s’hi va oposar, entred’altres, la lectura de Francisco Rico.Ara fa trenta anys, en el seu estudiVida u obra de Francesco Petrarca,Rico va demostrar que l’escriptura delSecretum era molt més tardana: hauriacomençat el 1347 per acabar el1353, a banda d’una revisió portadaa terme l’any 1358. Si tot això éscorrecte, si, en definitiva, el temps del’acció i el de la redacció no coinci-deixen, resta només la possibilitat detornar a plantejar la natura de la«crisi» de Petrarca per posar-la en con-tacte amb la composició contemporà-nia del Cançoner, com ha fet la majo-ria dels estudiosos en els darrers anys. «Seré amb mi tant que podré, i emcolliré els fragments esparsos de l’àni-ma», diu Francesco al final del diàleg.I aquest sparsa anime fragmenta reco-lligam és, fet i fet, el motiu central delCançoner, el reflex de les rime sparseque apareixen en l’íncipit proemial.Podríem continuar amb aquest joc decorrespondències fins a juxtaposar totel primer sonet al Secretum. «T’hauriade fer vergonya sentir-te dir que ets unvell amador, ser fa tant de temps motiud’enraonies», diu Agustí. I Petrarca, alprimer tercet del sonet, admetia: «Maben veggio or sí come al popol tutto /favola fui gran tempo, onde sovente /di me medesmo meco mi vergogno».Són connexions que qualsevol expertde Petrarca coneix i que han estat prouestudiades, ja que la cohesió extremade l’obra de Petrarca té, en aquest libe-llus, la dimensió del retrat de l’autor, laforça del discurs sub specie autobio-graphiae, com ens el presenta a l’epís-tola no acabada Posteritati. Francesco iAgustí, fora de les seves caracteritza-cions, són dos personatges que repre-senten, en realitat, el mateix poeta, il’intent de mutatio vitae que Agustíimposa —i que Francesco accepta ambprudència i distinguo— correspon alprojecte que Petrarca actuarà a partirde la meitat dels anys quaranta. Ambla qual cosa, la reflexió autobiogràficadel Secretum s’entrellaça amb una poè-tica in fieri que l’escriptor continuarà iperfeccionarà fins a la mort. D’aquesta edició catalana, m’inte-ressa evidenciar tres aspectes. El pri-mer és que Xavier Riu en fa una tra-ducció magnífica, perquè aconsegueixmantenir el to díscol amb el qualFrancesco intenta oposar-se a l’autori-tat d’Agustí, amb un llenguatge fami-liar no exempt d’algunes instàncies derebel·lió que, tanmateix, mai no arri-ben a manifestar-se obertament. Lasegona observació és que Riu, que ésun especialista de cultura clàssica,opta per mantenir el mateix to tambéen el seu pròleg, i aquí crec que s’e-quivoca, perquè la simplificaciócol·loquial d’un status quaestionis—d’altra banda impecable pels contin-guts— no era ben bé necessària. Latercera constatació és un suggerimentcap al futur: atès el format reduït del lli-bre, hauria estat bo que l’editorialQuaderns Crema ens hagués ofert untext bilingüe. Hauria estat una ocasiómés per reforçar una operació que jaes mereix un gran elogi: la recupera-ció d’un llibre que és a la base de lacultura humanística i que, cal esperar,aviat es trobarà al costat de la versiócompleta del Cançoner en català, dela qual Miquel Desclot ja ens n’hadonat una primera prova excel·lent.  Francesco Ardolino  Entre l’autobiografia i la poèticaFrancesco PetrarcaSecretumTrad. i pròleg de Xavier RiuQuaderns Crema, Barcelona, 2004189 pàgs.

Entre l'autobiografia i la poètica

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/120126/1/536377.pdf

Entre l'autobiografia i la poètica

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de la Universitat de Barcelona