Pastor Serra, Eva

Catalan

Repositorio Institucional de la Universidad de Alicante

Publicació de l'Associació Cultural Font Bona -Centre d'Estudis Locals-Banyeres de Mariola NÚMER03 2008 3€ conflictos sociales en Banyeres en la segunda década del siglo XX La mujer, ese animal Mosaico de recuerdos. El Banyeres que viví La bandera de Banveres Les campanes: banda sonora d'un poble Apuntes para la confección de una guía bibliográfica arqueológica de Banveres de Mariola. Desde la Prehistoria a la Edad Media La sociedad banverense y bocairentina en los prolegómenos de la Guerra de la Independencia Visió anonima de Banyeres de Mariola a principis del segle XX El "Molí de Paper" de lbi Banverins o banveruts a Fontanars. Segle XVIII Fotogrames del passat La nostra gastronomía Publicacions de l'Associació Cultural Font Bona (Centre d'Estudis Locals) J&igneres Publicació de l'Associació Cultural Font Bona (Centre d'Estudis Locals) Número 3 2008 ASSESSOR EDITORIAL Ximo Gen is Cardona CONSELL EDITORIAL Juan Castel ló Mora Antonio Mataix Blanquer Feo. Javier Mira Calatayud Primitivo J. Pla Alberola Miguel Sempere Martínez José Luis Vañó Pont PROMOCIÓ Mª del Carmen Ferre Francés COL.LABOREN AMB ESTE NÚMERO Francisco Moreno Sáez Silvia Ribera Belda Mara Calabuig Pedro Maria Orts í Bosch Eva Pastor Serra Joan Manuel Vícens Petit Pepa Sempere Doménech Mª José Martínez Triba ldos Vicent Francés Doménech Julio Belda Ca latayud Santiago Mateas Vida l Famil ia Bod í Pascual Ángel Ferre Camarasa Alfonso Vañó Sanchis Fíde l Berenguer Francés Pedro Ballester Segura Ricardo Tortosa Vicedo José Antonio Pastor Mora Francisco Francés Ferre Vicente Castelló Puerto Modesto Micó Ferre Jorge Ferre Francés Vicente Va lero Blanes Tomás Ferre Albero Sixto Albero Ca latayud Liduvina Navarro Vilaplana Isabel Francés Navarro COL.LABOREN AMB L'EDICIÓ N F L IR 81. M . l. Ajuntament de Banycres de Mariola DIPUTACIÓN DE ALICANTE EDITA Associació Cultural Fon! Bona (Centre d'Estudis Locals) La Creu, 5 (Aparta! Postal 105) 03450 Banyeres de Mario la (Alacant) Tels . 965 567 053 - 626 304 238 www.banyeres.com/fontbona acfontbona@yahoo.es DISSENY I MAQUETACIÓ javiermira.es Tel. 966 567 408 IMPRESSIÓ Gráficas El Cid, S.L. Depósit Lega l: A-83-2006 ISSN: 1886-2748 La revista lligneres no es fa responsable, ni s'identifica amb l'opinió deis seus col ·laboradors, ni amb els productes i continguts deis missatges publicitaris que hi apareixen, els quals son exclusiva responsabil itat de les empreses anunciants Cap part d'esta publicació no poi ser reprodu'ida, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjá, sense l'autorització prévia i escrita de l'ed itor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n'esmenta la procedencia 2 J}igneres 3 9 15 18 21 25 29 39 47 53 ,. sumar1 conflictos sociales en Banveres en la segunda década del siglo XX Francisco Moreno Sáez La mujer, ese animal Silvia Ribera Belda Mosaico de recuerdos. El Banveres que viví Mara Calabuig La bandera de Banyeres Pere Maria Orts i Bosch Les campanes: banda sonora d'un poble Eva Pastor Serra Apuntes para la confección de una guía bibliográfica arqueológica de Banveres de Mariola. Desde la Prehistoria a la Edad Media Joan M. Vicens Petit La sociedad banyerense y bocairentina en los prolegómenos de la Guerra de la Independencia Pepa Sempere Doménech Visió anónima de Banveres de Mariola a principis del segle XX Redacció Bigneres El "Molí de Paper" de lbi Mª José Martínez Tribaldos Banyerins o banveruts a Fontanars. Segle XVIII Vicent Francés Doménech 59 Fotogrames del passat 62 La nostra gastronomia 63 Publicacions de l'Associació Cultural Font Bona (Centre d'Estudis Locals) Eva Pastor Serra Les campanes: banda sonora d'un poble « Tenim dos orelles i només una llengua pera que escoltem més i parlem menys». Diógenes CQ ncara que fa molts anys, recorde clarament el primer moment 0 en el que vaig ser conscient d'una campana. Pujava les escales del carrer Desemparats de Banyeres quan vaig sentir de sobte la melodia Serra de Mario/a. D'algun lloc desconegut, omnipre-sent, com l'aire, venia una música que m'havien cantat de ben petita, tot a floretes si, vaig pujar un esglaó per acostar-me més al so, tot a floretes no, fins que em vaig adonar que la cani;ó sortia del cam-panar, tot a floretes ... 1 tot i ser cert que, ja de majors, idealitzem els records de la infantesa, i imaginem els pastissos més doli;os, les carícies més suaus, i els somnis més intensos, no lleva que en reali-tat aquest moment estigués ple de magia. Així, tots tenim fortes vivéncies, llunyanes, referents a instants importants de la nostra vida i vinculades als toes de les campanes. Uns objectes normalment invisibles als ulls, que ens regalen tanys que ens cauen damunt, com una pluja agradable que només banya les orelles. L'únic que encertem a distingir és el seu habitacle, anti-g ues torres de vigilancia reconvertides en increfüles caixes de ressonancia que potencien i dirigeixen el so, que s'uniren a les es-glésies per acabar marcant la vida deis pobles i ser, du-rant una llarga época, el seu principal mitja de comunica-ció. Altaveus que avisaven de l'hora d'ali;ar-se i la d'anar a dormir, que anunciaven fes-tes i soterraments, que alerta-ven d'un foc. Els campanars, les mera-vel loses construccions que coronen els nostres pobles, varien tant com varia l'art. Des de les petites espada-nyes, passant perles torres arrodonides del romanic, els Espadanya de !'ermita de Sant Jordi. Eva Pastor Serra Llicenciada en Biologia del departament de Cultura i Comunicació del Jardí Botanic de la Universitat de Valencia. campanars robustos i compactes del gótic, o els més barrees, fins a !'arquitectura actual que permet la maxima llibertat creativa. Banyeres de Mariola enceta el seu el 1777, i l'adopta coma guia de la seua rutina fins el 1936 quan, durant la Guerra Civil, fou destru'it com tants altres llocs, com tantes altres coses. La seua re-cuperació es feu esperar catorze anys, i encara es recorda al poble la recollida, casa per casa, porta per porta, d'objectes de bronze com ara morters o claus, per reposar alguna campana. Finalment, el 1950, el campanar tornava de nou, amb una imatge molt fidel a la de !'anterior, a donar-li veu a l'església. Uns objectes especials En aquest cas pero, l'ou també va ser primer que la gallina, i les restes més antigues que han aparegut de campanes a la Xina s'han datat del s. XII a C., és a dir, anteriors a les esglésies. 1 és que sent un instrument, és lógic pensar en els seus diferents usos abans d'actuar com a reclam pera l'oració a les parts més altes de les cases de Déu. Espantar la mala sort i protegir deis mals esperits a les comunitats més supersticioses, o transmetre missatges entre pobles a les époques on la possibilitat de comunicació a llarga distancia era practicament nul ·la. Moltes foren les cultures que tam-bé usaren i estimaren les campanes, com la xinesa, per a la qual simbolitzen l'harmonia, i que les fa sonar colpejant-les des de fara. Tot i aixó, les que a nosaltres ens són més familiars són les que canten pel colp interior d'un batall amb forma de pera i fet de ferro forjat. Alhora, ambdós tipus surten de la ma de fonedors experts i tradicionals, que mesclen un vuitanta per cent de coure, un vint d'estany i de vegades plom. Que realitzen calculs específics per crear una forma exacta: la seua ali;ada incloent la corona, la corba superior, ha de ser igual al diametre. 1 que, fins i tot, com a qualsevol instrument, les afinen, modificant la quantitat de material del seu interior, amb molta cura, perqué tot alió que es lleva després no es Joigneres 21 Les campanes: banda sonora d'un poble José Beneyto coloca la veleta (1951 ). pot tornar a afegir. Peces úniques, plenes de significat, artesanals, grandioses. Perqué un no és conscient de la immensitat d'una campana fins que no la pot acariciar en directe, com passa quan puges a Notre Dame a París, i et sents el mateix Quasimodo, o fins que alguna no ha de ser despenjada del campanar i la pots observar en relació a les cases o edificis deis voltants, en relació a tu. Contar campanes Cal dir que jo sempre havia considerat els inventaris avorrits, una tasca a evitar, sense cap interés, monótona. Pero aquesta con-cepció canvia el día que vaig entropessar amb el inventari més bonic que hagués pogut imaginar mai, un inventari de campanes, que se'm revela fascinant i poetic. Va ser a la pagina web deis campaners de la Catedral de Valencia, associació cultural encarregada deis seus toes, entre rellotges monumentals i voltejos en mp3, on aparegué el inventari. Així que no m'ho vaig pensar i vaig teclejar: Banyeres de Mariola. La fitxa es desplega immediatament. Torre: Mare de 22 J igneres Déu de la Misericordia. Época de construcció: s. XVIII. Campanes: 4. Quatre campanes. Quatre testimonis del poble. Quatre gegants de ferro fosos a Adzeneta d'Albaida i a Silla, entre 1940 i 1951 . La més petita, Puríssima, pesa "només" uns 200 kilograms, i la més gran, Nostra Senyora de la Misericordia , té quatre vegades més pes. Falten altres dos, Santa Úrsula i San Jordi. Tates elles, orientades a xaloc, llebeig, gregal i mestral , respectivament, conformen una rosa deis vents molt especial. 1 el inventari no acabava ací, apareixien fins i tot les tres espada-nyes, també anomenades campanars de paret o cadiretes. Tres punts més on reconciliar-nos amb els campanejars més tradicionals, els de l'Ermita de Sant Jordi, de Santa Maria Magdalena, i del Santíssim Crist. A més a més, per acabar de compasar el paisatge sonar de Banyeres, no hem d'oblidar el carilló del pis superior del campanar. Set campanes de bronze controlades per un ordinador, encarregades deis toes horaris i de les melodies que, els dies especials, omplin els carrers i donen sentit a moments que cap paraula podría explicar millar. Quan les fem sonar. És ben cert que, tal i com vaig escrivint aquestes paraules, use part del temps en buscar sinónims d'un substantiu que no vull repetir massa, i descobreixc la seua estesa presencia al meu vocabulari. Recorde que a faltar a l'escola li diuen Fer campana, i que anar A toe de campana significa ser puntual. Pense en l'expressió Segons la campana el so, adaptació valenciana d'una coneguda dita castellana. Se que he sentit al carrer el malnom campanetes, i que a les meues sortides de camp he tornat a casa moltes vegades amb un ramell de campaneta, la corretjola o Convol-vulus arvensis. 1 no em puc oblidar de la definició de Josep Pla d'un tocacampanes, una persona «lleugera d'enteniment o mancada de formalitat», ni de la preciosa Mantis religiosa, estilitzada i verda, que en altres pobles rep noms diferents i igual de fantastics, com canta-misses, tocamatines o repicacampanes. Pero sens dubte, jo se quin és el tocacampanes que més m'agra-da: el campaner. Com diu Daniel Vilarubias, en el seu text El campaner, un oficial /lindar de la desaparició, és un home «sovint tingut per rude, que es torna dol9 quan parla deis seus bronzes, les seues filies. 1 com a tals les cuida, engreixa els seus eixos i batalls. Les acarona. En definitiva, les estima». Fa molts anys un campaner constru'ia una campana i la feia so-nar, fins que s'especialitzaren ambdós tasques. L'ofici, gremial des del s. XVI, passava de pares a fills o requeia sobre el sagrista. No cal dir que, a poca poc, ha quedat enrere la imatge que tots tenim al cap deis xiquets intrepids que tocaven les campanes penjats de cardes, i mentre elles contaven les notícies, ells anaven amunt i avall, al seu ritme, en una original atracció de tira improvisada. Amb l'aparició deis mecanismes electromagnetics, la feina deis campaners s'ha redu'it i ha quedat simplificada a la supervisió, per assegurar que tot esta en ordre, que funciona, que els bronzes sanen, encara que no siga gracies a ells. Diuen que les campanes acaben adquirint una petita anima ins-trumental, donat que es contagien de !'alegria deis homes, que és efímera com un gong, i també de la tristesa, que els mata en silenci. Qué distingeix un toe a morts d'un dé festa? Els campaners de tata la vida no ho sabien, no eren músics, pero si que sabien que la campana pregonava alió que un portava dintre. Contra l'oblit, l'estima Ni tan sois l'o'ida més insensible pot dir que no l'emociona un toe com el d'Angelus, que marca el mig dia i és l'únic toe a hora fixa en la societat tradicional, el d'animes, o el de tancament de muralles que sana cada nit a Valencia. Tots els pobles, com Banyeres, tenen el seu recull de sons antics, de salutació a la Verge, a difunts, a missa, i cadascun canta, piara o crida, llane¡ant al cel les seues senzilles partitures que depenen del tipus de campana, deis colps i de les repeticions. Per desgracia, els més joves només distingim aquelles composi-cions conegudes, i es perden els testimonis orals d'aquells que sa-ben el significat de cada tany, de cada silenci. Els campaners de la Catedral de Valencia són conscients, i conformen una associació dedicada a recuperar la tradició de tocar les campanes manualment. Sense ser contraris a la mecanització, demanen que es conserven les instal ·lacions originals, reproduir els toes tradicionals i que no s'impedeixca l'execució manual. Alhora, realitzen tasques com la investigació, la conservació i el seguiment de les restauracions. Podem assegurar que estem davant d'un munt de patrimoni: el campanar com a patrimoni arquitectónic, les campanes i alió que simbolitzen coma patrimoni cultural, i la seua música coma patrimoni sonar, un nou terme encunyat per a cassos com aquest. Del que es tracta és de considerar tot el conjunt com un únic instrument musical, com un únic i singular element patrimonial. Així, tata aquesta riquesa cal que siga conservada, difosa, estimada, perqué només transmetent aquestos sentiments podem aconseguir que més gent els assimile, i desenvolupe internament la necessitat de protegir un objecte tan envoltat de significat com una senzilla campana. Nous temps sonors No sois perqué hi ha actualment un fort moviment de defensa del patrimoni, i són nombrosos els qui escriuen sobre la seua impor-tancia histórica o denuncien les agressions que sofreix, sinó perqué tothom entén que el patrimoni més important és aquell que forma Eva Pastor Serra Carrilló instal fat en el pis superior del campanar. part de les seues vivéncies més volgudes i vol que forme també part de les vivéncies deis qui estima, ja són molts els pobles que han assumit la necessitat de coneixement i conservació d'aquest antic instrument musical del que estem parlant. Tenim els exemples de Gelida, que el 2005 enceta l'exposició Campanes: la veu del temps, per recórrer la historia i tradició de les seues. 1 oferiren el curs Escoltar í tocar les campanes, un passeig amé i complet per temes específics com la construcció o la sonoritat, amb una part practica sobre els toes classics. O el concert de sons tradicionals, a finals de l'any que hem deixat enrere, que organitza Xaló, coincidint amb les testes majors del poble, on es mostraren algunes de les múltiples possibilitats rítmiques, sonares i de comuni-cació de les campanes. Cursos, concerts, jornades, conferencies. Tasques de divulgació, d'actualització deis classics, d'obertura d'espais que abans romanien tancats al públic en general. Tot per aconseguir que la nostra societat moderna, rapida, informatitzada, es reconcilie amb els costums arrelats. Qui necessita avui dia que les campanades li diguen quina hora és? Podríem dir que ningú. Per aixó les campanes del Micalet de Valencia no sonen per la nit des de 2005. Els veYns es queixaren pel soro//. Soroll? Segons els campaners de la Catedral seria més correcte, i també més poétic, el terme so patrimonial. Per aixó pre-senten al ·legacions contra la nova ordenan9a de sonoritat de l'Ajun-tament de Valencia, que ha deixat fara el toe de les campanes. Des de l'associació demanen aconseguir la legalitat, se'n passen de decibels, i ser una excepció, com les testes, com la pólvora, com tantes coses amb les que la regulació ha d'adquirir una nova ftexibili-tat, per cobrir l'ampli i complex context que envolta a les tradicions. :Bigneres 23 Les campanes: banda sonora d'un poble Les campanes anuncien batejos, anuncien morts, anuncien tes-tes. Regeixen la vida i la marquen, diuen les hores, canten de goig i piaren de pena. Un poble sense campanes és un poble mut, detin-gut dintre del temps, insensible al passar del vent. Jo no sé massa histories de campanes, només se que als pobles que estime quan sanen em sene a casa. Només se que toquen el dia del nostre ba-teig i tocaran el dia de la nostra mort. Així ho han tet amb tothom i ho taran també amb nosaltres. 1 aixó li dóna una mica de sentint i continu'itat a l'existéncia, perqué la seua música seguira sonant, anunciant, guiant l'eco de les comunitats a través de les muntanyes i més lluny, a l'horitzó. 1 no veig cosa més bonica que algú li pose el teu nom a un d'aquestos instruments de bronze, per viure ben amunt, per perdre el vertigen, pera que la teua veu puga aplegar lluny i mai es perga, mai s'apague, com la veu d'una campana. Campanar de Banyeres de Mariola. 24 Jigneres Campana en l'espadanya de !'ermita de la Malena. Banyeres de Mariola. Campana en l'espadanya de !'ermita del Sant Crist. Banyeres de Mariola. Bibliografía BELDAMARTÍNEZ, A; CASTELLÓ MORA, J; et al. (2004). /g/esia Parroquial de Banyeres de Mario/a, Quaderns d'estudis locals, núm. 3. Associació-Cultural Fon! Bona. Banyeres de Mariola. http://www.rodamots.com (consultada 2-01-08). http://www.festes.org (consultada 22-12-07). http://www.levante-emv.com (consultada 17-08-07 i 10-01-08). http://www.campaners.com (consultada 17-08-07). http://www.xtec.es/maresme/campanars/presenta .htm ( consultada 17-08-07). 

Les campanes: banda sonora d'un poble

http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/122356/1/Bigneres_2008_3_05.pdf

Les campanes: banda sonora d'un poble

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Repositorio Institucional de la Universidad de Alicante