Quan l’any 1602 el pintor i tractadista Federico Zuccari publicà L’Idea
de’pittori, scultori et architetti, Caravaggio ja havia radicalitzat el seu llenguatge vers
un fort naturalisme, al qual afegia un tractament de forts contrastos lumínics patent en
l’obra, dos anys més tardana, que inaugura la mostra: La verge de Loreto, també
coneguda com la Verge del peregrins. Davant el procés creatiu de Zuccari basat en la
Idea, es a dir el disegno interno de bellesa, Caravaggio pren la realitat com a model
trencant així amb el manierisme reformat que, a la Roma papal, te la seva plasmació a
l’Oratori dels Gonfalone on el citat tractadista hi va participar. D’altra banda la nova
manera caravaggesca es contraria a la proposada per Annibale Carracci al programa de
la Galeria Farnese i, alhora, per la defensada per tota la tractadística italiana del segle
XVII, des de Giovanni Battista Agucchi, en el seu Tractat de la pintura(1607-1615),
fins a Giovan Pietro Bellori en el seu discurs L’Idea del pittore, dello scultore e
dell’architetto, scelta dalle bellezze naturali superiore alla natura que seguint els vells
principis de la Poètica defensen que l’obra d’art ha de tenir versemblança, ha d’imitar els millors i pot corregir la realitat. No es estrany, doncs, que Agucchi posi com
exemple a seguir l’art d’Annibale Carracci i que compari a Caravaggio amb l’escultor
grec Demetri, que va seguir tant al peu de la lletra la semblança que no va tenir
consideració per la bellesa