Publicació feta en el marc de l'Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB)Obra ressenyada: Eve SALOMON, Guidelines for broadcasting regulation. París: Commonwealth Broadcasting Association (CBA) / Unesco, 2006. Referència Unesco: CI/COM/2006/PI/

Civil i Serra, Marta

Diposit Digital de Documents de la UAB

229Agenda: Crítica de llibresGuidelines for broadcasting regulationSALOMON, EVE1a ed., París: Commonwealth Broadcasting Association(CBA) / Unesco. 76 pàg., 2006. Referència Unesco:CI/COM/2006/PI/3.per Marta Civil i Serra, investigadora de l’Institut de laComunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona(InCom-UAB)Quins són els aspectes que idealment s’haurien de tenir encompte en la regulació de la radiodifusió audiovisual(broadcasting) en general és l’objectiu principal que esplanteja l’autora Eve Salomon en la publicació Guidelinesfor broadcasting regulation, escrita per encàrrec de laCommonwealth Broadcasting Association (CBA) i laUnesco.L’obra, presentada públicament el febrer de 2006, en la26a Conferència general de la Commonwealth Broadcas-ting Association, a Nova Delhi (Índia), obeïa la necessitat dedisposar d’un document per respondre les peticions quetant la Unesco com la CBA reben regularment per part degoverns i reguladors independents existents, i altres en fasede creació, sobre la regulació audiovisual, tal com explica lasecretària general de la CBA, Elisabeth Smith, al prefaci.El resultat és un text escrit en anglès, en un llenguatgeprecís, en forma d’assaig, que satisfà les expectatives iaporta una visió panoràmica a escala internacional,actualitzada, dels elements clau en la regulació audiovisual,acotada amb exemples concrets, dels cinc continents, quereforcen l’argumentació i la contextualització que ofereixl’experta en regulació audiovisual i premsa Eve Salomon,membre de l’organisme de queixes de premsa (PressComplaints Commission) del Regne Unit, i que fou directoradel servei legal de la Radio Authority i secretària del’organisme regulador Ofcom, del Regne Unit.L’obra Guidelines for broadcating regulation està estruc-turada en nou capítols i dos apèndixs i està pensada nonomés per ser llegida, sinó per convertir-se en un manualde consulta. La publicació està disponible, íntegrament, a les pàginesweb de la CBA (http://www.cba.org.uk/documents/guide-lines.pdf) i de la Unesco (http://www.unesco.org, a l’apartatpublicacions, referència CI/COM/2006/PI/3), de maneraoberta i gratuïta, fet que és d’agrair. La Unesco, a més,també ofereix la possibilitat de comprar l’edició oficial, ensuport paper, a través de la seva web.La Commonwealth Broadcasting Association es vaconstituir l’any 1945, com a Commonwealth BroadcastingConference i estava oberta a organitzacions de radiodifusiópúbliques de països de la Commonwealth. L’any 1974 esconvertia en la Commonwealth Broadcasting Association i apartir de 1995, s’obria a emissores privades.Avui la Commonwealth Broadcasting Association estàformada per més de cent organitzacions de radiodifusió decinquanta països d’Europa, Àfrica, Carib, Oceania, elPacífic i Amèrica (Amèrica del Nord i del Sud)(http://www.cba.org.uk/links/index.html, consulta feta el 28d’abril de 2006). Es finança per subscripció, amb la finalitatde promoure el servei públic de radiodifusió, la llibertatd’expressió i el dret a comunicar-se i fomentar la radio-difusió de qualitat. El servei de publicacions de la CBApresenta regularment novetats especialitzades, com l’obrad’Eve Salomon, i una revista de periodicitat trimestral. Al primer capítol de Guidelines for broadcasting regulation,Salomon reflexiona sobre el paper de la radiodifusió (bro-adcasting), entesa implícitament com a ràdio i televisió, icom s’han convertit en els mitjans més penetrants i forts decomunicació al món. Cal tenir en compte que en algunesàrees de major pobresa i d’analfabetisme, l’única fontd’informació i de notícies és el boca a orella entre elsmembres d’una comunitat i, progressivament, la progra-mació difosa a través de la ràdio. En estats governats per règims totalitaris, l’estat estableixun estricte control de les fonts i els continguts de les notíciesque difonen els mitjans, basades en versions oficials, sensecontrast, pluralisme ni garantia d’independència. Tanma-teix, l’aparició d’internet i la transmissió d’emissores viasatèl·lit d’uns estats a altres ha permès l’accés a nousmitjans i fonts i està forçant que els governs totalitarisrelaxin els controls que apliquen a les seves pròpiesemissores de ràdio i de televisió.L’autora sosté que la regulació audiovisual s’ha de basaren dos principis bàsics: el primer, ser el més minimalistapossible, tot preservant la llibertat d’expressió i la natu-ralesa de la democràcia, i assentant-se en la regulació apartir d’unes normes clares que han de ser aplicades pels230Quaderns del CAC: Número 23-24reguladors després de la transmissió del contingut, maiprèviament (si no s’estaria parlant de “censura”), i el segon,que parteix del fet que no hi ha una única resposta correctaper establir un sistema de regulació efectiu i apropiat.Durant tot el text, l’autora argumenta la importància detenir en compte la tradició cultural d’una població a l’hora dedefinir les pautes de regulació audiovisual i que aquestes espuguin aplicar amb èxit. “In some cases, there is a generalaccepted international standard which can be appliedthrough tried and tested means. However in many other ca-ses, the best solution will be very culturally specific” (pàg. 8).En alguns països, els programes amb contingut sexual oen què hi apareixen persones nues estan específicamentprohibits en la franja d’horari infantil, però permesos enhorari d’audiència adulta. En canvi, en països musulmansno estan acceptats en cap franja horària.Al segon capítol, Salomon reflexiona sobre el motiu pelqual cal regular els mitjans audiovisuals i ho justifica perquèafecten directament el pensament i el comportament de laciutadania, tant en els aspectes considerats “bons” com enels “dolents”.En alguns estats, la radiodifusió s’utilitza per reforçar,sobretot, la transmissió i preservació de les llengüesindígenes i minoritàries i la cultura nacional i, en con-seqüència, protegir la independència cultural, que pot estarlligada, alhora, a interessos econòmics dels estats i de lesempreses que inverteixen en el sector audiovisual privat.Però per què la ràdio i la televisió han de tenir unaregulació específica, diferent respecte d’altres mitjans comla premsa, els magazins o internet? Perquè utilitzenl’espectre radioelèctric i aquest és un bé públic, que pertanya un estat i que està, alhora, condicionat per uns acordsinternacionals complexos. En conseqüència, la majoria degoverns estableixen unes condicions als emissors a travésde les llicències, que sovint són assignades per part del’estat, durant un període limitat, tot i que en alguns casossón sense cost econòmic.Sobre la llibertat d’expressió com a dret humà universal,Eve Salomon destaca l’article 19 de la Declaració Universaldels Drets Humans, adoptada per l’Assemblea General deNacions Unides el 10 de desembre de 1948, que també éstingut en compte en altres cartes magnes com a l’article 9de la Carta Africana dels drets humans i de la població;l’article 10 de la Convenció Europea sobre Protecció delsdrets humans i les llibertats fonamentals, i l’article 13 de laConvenció Americana de Drets Humans, tot i que hi hagoverns que no vetllen per aquest dret, com passa, perexemple i sempre segons Salomon, a diversos estatsd’Europa Oriental i d’Àsia Central.Els factors clau que s’han de considerar davant unaproposta democràtica de legislació de ràdio i televisió són,segons Salomon: el dret d’apel·lar; el dret de rèplica i reglessobre imparcialitat; les obligacions perquè la informació si-gui acurada i imparcial; obligacions generals per la impar-cialitat; regles per prevenir la discriminació; regles especialsper a la radiodifusió sobre temàtica religiosa; establimentd’un regulador independent; mitjà de nomenament (davantpossibles interferències o pressions de poders polítics oeconòmics); atribucions de l’autoritat reguladora; termes peral nomenament; subvencions; i conflictes d’interessos. Paral·lelament, també hi ha raons de protecció cultural i deconsumidors i propòsits econòmics: l’aplicació d’acords decomerç internacional; com a mitjà d’equilibri d’inversióinterior, per protegir la promoció d’indústries nacionals; elsuport als sectors de producció domèstics; la promoció deles noves tecnologies i l’aplicació de la llei de competència. En el tercer capítol, l’autora entra en profunditat en lacreació d’un regulador independent. Els estats de l’anticbloc soviètic i de l’Europa Occidental han protagonitzat unalluita per a la separació dels mitjans i el govern; en canvi, alsestats amb una tradició democràtica més llarga aquestprocés ha estat més fàcil. En el procés de control deregulació cal comptar amb el suport i el permís del govern,però idealment des d’una institució políticament in-dependent. Armènia, per exemple, va viure fa uns anys un movimentde protesta i violència perquè l’organisme reguladorpatrocinat pel govern va decidir revocar la llicència d’unaemissora de televisió que havia donat suport al partit del’oposició. Des d’aleshores, Armènia ha canviat la seva lleiper aconseguir la creació d’un regulador independent quemarqui major distància entre l’estat i el regulador i realmentes tracti d’una regulació despolititzada, tal com explicaSalomon.Els aspectes jurisdiccionals són tractats al capítol quart,en el qual parla de la dificultat de determinar els límitslegislatius. “One of the trickiest issues facing broadcastingregulators is the question of where their jurisdiction begins231Agenda: Crítica de llibresand ends” (pàg. 25). Sobre l’espectre terrestre especificaque generalment els operadors de cable proporcionen latransmissió de ràdio i  televisió (broadcasting), per una ban-da, i de les telecomunicacions (telèfon i, més recentment,internet), per l’altra. En l’apartat dedicat al satèl·lit argu-menta que no és possible aturar un servei iniciat per satèl·litdes d’una altra jurisdicció, tot i que es pot restringir,especialment si és necessari un descodificador. Però se-gons l’autora, els problemes jurisdiccionals actuals espodrien suavitzar amb l’augment d’acords internacionalsvigents –com la Directiva de Televisió sense Fronteres, a la Unió Europea– i la promoció de nous acords, en un futur.El capítol cinquè està dedicat a la concessió de llicències,un àmbit complex, en el qual també es preveu la concessióals mitjans comunitaris, com serveis de ràdio o televisió quetenen com a objectiu beneficiar un sector de la poblacióminoritari (per exemple, pel seu llenguatge o religió). Amb laintroducció de la digitalització, cada estat haurà de trobar lamillor via per a l’apagada analògica. Segons Salomon,algunes iniciatives de regulació sedueixen els operadors acooperar, garantint-los la renovació automàtica de les llicèn-cies o l’exempció de pagar la quota de llicència durant anys.Salomon analitza la propietat i la pluralitat al sisè capítol i destaca que la pluralitat és sovint mesurada des del puntde vista nacional i local. En els estats petits, en els quals noes disposa d’un ampli espectre, la garantia de pluralitat d’e-missors és més difícil, perquè de vegades existeix nomésun mitjà creat per l’estat.Al capítol setè, dedicat a la regulació de contingut, Salo-mon entra a fons en la protecció dels principis democràtics,la protecció dels menors, l’actuació en contra de l’ofensa de la dignitat humana, la protecció de l’individu, davant delcrim i el desordre, contra la discriminació ètnica o racial, els programes religiosos i els estàndards generalment ac-ceptats, la legalitat del contingut, l’honestedat, decència i veritat, separació i identificació de la publicitat, patrocini ireclamacions. En l’àmbit de les sancions destaca el proce-diment, la suspensió i la revocació.En aquest punt, Salomon ressalta la importància que el re-gulador faci públic un codi o unes pautes amb els principalsdetalls de la interpretació de la legislació bàsica del paísque inclogui, entre altres, si l’horari de protecció dels infantsfinalitza a les 22 hores. Un dels problemes de la UnióEuropea, per exemple, és que l’horari de protecció infantilés el mateix per a tots, encara que els hàbits ciutadans,culturals i horaris siguin diferents. Però en estats on noexisteix un codi legal o directiva, els límits queden aexpectatives de la interpretació d’un tribunal, que decidiràdavant de cada conflicte.En algunes jurisdiccions, com per exemple Suïssa i elCanadà, existeix un organisme per a les queixes, diferentde l’organisme regulador. “This serves to act as aseparation between the legislature (the regulator who setsthe rules) and the judiciary (the body which adjudicates onwhether the rules have been broken)” (pàg. 62).Altres objectius de política pública són tractats al capítolvuitè, que inclou especialment l’accés a programes de tele-visió per part de persones amb algun grau de discapacitat,la propietat dels mitjans, les quotes de producció pròpia, lesproduccions independents i els idiomes.El novè i darrer capítol està dedicat a la convergènciatecnològica. Salomon destaca la ràpida evolució del sector,especialment en els darrers set anys, i com afecta laregulació i obliga a qüestionar-se pautes que s’havienacordat tradicionalment. També reflexiona a l’entorn de laparticularitat dels mitjans comunitaris (no sempre previstosen documents especialitzats en regulació audiovisual).Finalment, l’autora fa una aportació molt valuosa amb unprimer apèndix sobre els elements imprescindibles perpoder establir una llei que tingui en compte la regulació de l’audiovisual, amb dotze apartats: la definició deconceptes, els objectius de la hipotètica llei, la BroadcastingCommission, la jurisdicció, les llicències, les normes de lapropietat, els estàndards de contingut, els emissorsd’emergència (en cas que el govern hagi d’emetre alguncomunicat davant una emergència), el dret de la propietat(copyright), la retenció de les gravacions, la producció dequotes i les sancions.En el segon apèndix, Eve Salomon aporta l’anàlisi de trescasos concrets de regulació audiovisual: el Canadà, amb laCRTC (Canadian Radio-television and Telecommunica-tions Commission/Conseil de la Radiodiffusion et desTélécommunications Commission); la República de Sud-Àfrica, amb la ICASA (Independent CommunicationsAuthority of South Africa) i l’Ofcom (Office of Commu-nications) al Regne Unit.El cas canadenc destaca per una regulació flexible basadaen la protecció de la radiodifusió en llengües anglesa i232Quaderns del CAC: Número 23-24francesa, preservació dels drets lingüístics, promoció de laproducció pròpia canadenca i defensa del desen-volupament i l’aplicació de les tecnologies de la informacióen els serveis dels ciutadans.El cas de la Independent Communications Authority ofSouth Africa fa especial èmfasi en la contribució a ladefensa de la democràcia, el desenvolupament de la so-cietat, la protecció de la construcció nacional, la igualtat degènere i la protecció de grups històricament mésdesfavorits. Es potencia un sistema basat en tres sectors deradiodifusió: públic, comercial i comunitari. Els serveis deradiodifusió són controlats pels sud-africans.El tercer cas estudiat, l’Ofcom al Regne Unit, és l’únic delsanalitzats que planteja la promoció efectiva d’autoregulació,un debat generat en alguns fòrums d’abast internacionalsobre les diverses particularitats de la regulació (com potser l’autoregulació i la coregulació), aspectes quepreocupen més en societats que tenen una democràciaavançada.Tanmateix, en aquest punt, trobem a faltar una justificació,encara que fos breu, sobre el motiu pel qual s’han elegit elstres casos analitzats i no uns altres. I també trobem quemanca una reflexió final, a mode de conclusions, encaraque el primer apèndix ja recull els elements essencials de laregulació considerats per l’autora, en format guió. En resum, Guidelines for broadcasting regulation és unaobra bàsica i rigorosa. Tot i que inicialment es pot pensarque les pautes que aporta Salomon estan dirigidesespecialment a estats en transició democràtica, tambéconsiderem que legisladors i responsables de les polítiquespúbliques de l'Estat espanyol haurien de tenir-les en comptea l'hora d'aprovar i d'aplicar la futura llei de l'audiovisual i lallei de creació de l'organisme independent de regulacióaudiovisual d'àmbit estatal. Poden semblar conceptesbàsics, però no podem oblidar que el Govern central, a maigdel 2006, encara no ha creat un organisme regulador del'audiovisual, element considerat imprescindible per aldesenvolupament d'una democràcia plena i de preservaciódels drets dels seus ciutadans i ciutadanes.

Guidelines for broadcasting regulation

https://ddd.uab.cat/pub/artpub/2006/194329/quacac_a2006n23-24p229.pdf

Guidelines for broadcasting regulation

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB