La televisió, des del seu naixement, fou considerada un instrument d'elevat valor estratègic i tots els governs, independentment de la seva orientació ideològica, optaren per atorgar a l'Estat la sobirania sobre el nou mitjà. A partir d'aquesta orientació comuna, es perfilaren ràpidament dues modalitats d'organització de les activitats en aquest àmbit. Per un costat, la concessió de llicències d'explotació per al sector privat i, per l'altre, l'explotació directa per l'Estat en règim de monopoli. Aquesta darrera opció fou l'adoptada generalment als països europeus que configuraren els seus sistemes televisius sota la noció de servei públic guiat pel triple objectiu d'informar, formar, i entretenir
